«Jo, si pogués triar, preferiria morir en diumenge, per no obligar els familiars a fer festa, i estirar la pota al bell mig de la migdiada. O sigui, una mort neta i relaxada. Bressolat per un somni d’amanides d’ostres i Dom Perignon a doll, o sigui, immers en la cultura del ventre o, perquè no?, del baix ventre: a Tahití, amb nimfetes i guitarretes estèreo.

Ai, la mort, que dramàtica que l’hem feta, punyeta! i tan poqueta cosa que encara ningú ni l’ha vist. Per què no som capaços d’imaginar-nos coses positives d’una punyetera vegada i ser capaços de veure que la vida és com ara un llibre que hem d’escriure i llegir nosaltres mateixos, però lentament, assaborint-lo al màxim, sense menjar-nos-en cap coma i sense permetre que ningú ens en censuri fragments o pretengui que ens saltem pàgines, o que canviem capítols. I, ves, que fet i fet morir-se és simplement acabar-lo, acabar la lectura de la pròpia novel.la, que pot ser d’aventures, rosa, verda, d’espies, de lladres i serenos o del que ens roti, i arribar al final, però amb calma; sí, al final feliç, i tancar les tapes lentament, tranquil·lament, abans d’agafar el son. /// Per exemple.»

LA PORTA DELS SOMNIS 118 – II     L’agonia de la cultura de la mort