Cronista: Fabiola Dunyó

Fotografia: Júlia Viejobueno Cavallé

De filiacions i afiliacions. Quatre històries.

La Fina Palomar, la nostra adalil, la trobem a la Morera anant cap el restaurant a dinar.

Després d’un dinar molt bo, amb aromes de tardor (la Xus en sap!) i un final amb ranci, ens disposem a començar la visita.

Sota la serra del Montsant, amb la Roca Falconera presidint i els Bitllots que semblen que tinguin moviment, la Fina ens comença a explicar quina proposta ens fa.

Ella, és filla de Reus, però fa molts anys que ha arrelat a la Morera amb la seva parella.

És psicòloga i treballa per a Justícia, i ha estat alcaldessa del poble,  “i sense manual d’instruccions” ens diu, ara n’és regidora.

Ens anima a fer un recorregut pel poble i parar-nos en quatre indrets significatius per a ella.

Primer ens pregunta si en Ramon, al matí, ens ha ensenyat la Morera des de Siurana, perquè ella vol que veiem la Morera des de diferents punts de vista i  de visió.

El títol és: “Quatre històries i un calidoscopi”. Vol que fem conjuntament quatre mirades a peu de Serra.

I ens convida a fer un exercici: a cada punt farem una parada i, fent un silenci de tres minuts, ens dedicarem a observar l’entorn, a sentir-lo i a pensar-lo . Quan acabem el recorregut podrem compartir el que hem pensat tots plegats.

 

1er. punt. Esplanada davant de la seu de l’Oficina d’informació del Parc Natural de la Serra de Montsant.

PRIMERA HISTÒRIA

La Fina ens explica que tot es va iniciar amb l’excursionisme. Amb els escoltes feien moltes sortides al Montsant, i va començar a trobar-s’hi bé; tant és així que, ja gran i amb la parella, va decidir que potser la Morera, a recer de la muntanya, seria un bon lloc per viure-hi. Hi tenia una bona amiga, la Neus Miró, primera directora del Parc, i això hi comptava. Primer van estar de lloguer (per si de cas no s’hi adaptaven), i ara ja fa 20 anys que viuen en casa pròpia. Ens convida a mirar el cingle i a sentir-lo.

…

Ens adonem que volen voltors per allà.

La Fina ens comenta el que són els graus: són camins que pugen entre roques i que permeten salvar el cingle, a vegades calen cordes per ajudar-se a pujar. N’hi ha molts de graus, com el de l’Agnet, el de Salfores…

Als anys noranta es volia fer un parc eòlic, però per sort es va poder aturar, i es va aconseguir que el Montsant fos declarat Parc Natural, sent directora l’amiga, la Neus.

La Neus, però, es va morir el 2017.

Allà on som hi ha una peanya, homenatge a la Neus, amb un llibre obert de bronze amb una poesia que l’amiga va fer amb 15 anys per al llibret de la festa major.

La llegeix en Pedrals per a tots.

Visitem les exposicions que hi ha a l’oficina: el cel del Montsant de nit (espectacular) i ens passen dos audiovisuals, un d’ells de la somereta del Montsant, l’insecte endèmic del Montsant.

 

Mentre anem a l’altre punt ens va explicant moltes coses. La Morera té dos nuclis: La Morera i Scala Dei, l’alcaldia se l’han repartit, en temps, amb la Meri de Scala Dei.

Al poble tenen problemes als caps de setmana perquè s’omple de gent, d’escaladors n’hi ha un munt a la primavera i tardor. Arribats al carrer major, ens explica que han fet molts canvis per millorar les estructures bàsiques, i ressalta la feina feta per al control de les aigües pluvials. Comenta que ella no en sabia res de tot això, i n’ha après molt.

Parla de la importància dels espais socials “l’interior dels pobles també és paisatge”.

 

2on. punt.- Plaça del Priorat.

Ens invita a observar on som. No passa ningú pel carrer, hi ha un arbre, un plàtan, prop d’un jardinet amb begònies.

SEGONA HISTÒRIA

L’ajuntament i l’agro-botiga són a l’edifici de l’abadia, que abans va ser casa de colònies. S’havia comprat a l’arquebisbat, i el dia mateix que es firmava la compra, s’enfonsava la teulada. Males llengües diuen que tots els capellans i monges resaven perquè això no passés, i quan ja estava venut, van deixar de resar i es va esfondrar.

…

Ens ensenya Cal Grau, casa pairal de la Claustre, enòloga i del Centre QS. Ens explica els problemes d’habitatge.

I ens convida a entrar a la seva segona casa: l’ajuntament, on continua la història.

A l’entrada hi trobem un gegant, és Arnau de Salfores, que va haver de repoblar totes aquestes terres. Porta una motxilla carregada, entre altres coses, del símbol de Scala Dei, i a la mà una morera.

 

Seiem a la sala d’actes, on la Fina hi ha celebrat molts casaments.

Ens explica tot el procés de com va arribar a ser alcaldessa.

A les eleccions als pobles amb menys de 200 habitants, es presenten llistes obertes, per tant es voten les persones, no la llista.

En aquest poble, queda poca gent “aborigen”, i al 2015 es va presentar un noi de fora, força crític amb la gestió de l’ajuntament de tota la vida, i  va treure uns molts bons resultats que ningú s’esperava, i va quedar a l’oposició. Aquest noi va organitzar un grup de debat, que després  va desembocar en una candidatura nova, on hi havia l’adalil. I van guanyar.

Un ajuntament en mans d’un foraster?, potser perquè hi ha un canvi a nivell sociològic.

La Fina n’està contenta de la feina (que és totalment voluntària) que han fet i fan, diu que s’aprèn molt.

Troba que treballar a nivell de comarca encara costa, tot i que ara observa que hi ha més complicitat entre els alcaldes, per exemple quan van inaugurar les obres del carrer major hi van assistir nou alcaldes!, temps enrere hagués estat impensable perquè regnava la competitivitat.

Queda molta feina per fer.

A les properes eleccions hi haurà canvis en el sistema, perquè ja tenen més de 200 vilatans.

 

3er.punt. Espai lúdic, davant del refugi.

Arribem en un lloc obert, davant d’un edifici que no entona massa bé amb el poble; va ser construït per un arquitecte de la Generalitat, que sempre feia el mateix tipus de construcció. Hi ha taules i cadires i ens hi asseiem. La Fina ens convida a beure alguna cosa, i ens explica la

TERCERA HISTÒRIA

Aquest és un espai lúdic, a sota hi ha una piscina molt gran, i al costat, més avall, unes pistes poliesportives. Aquí a l’estiu s’omple de vida, amb la canalla xisclant i xipollejant, i aquí dalt, en aquest espai tan ampli, la gent s’asseu a fer el vermut o a sopar…A la Fina li agrada. Des de l’ajuntament van voler donar vida a l’edifici en desús. Van fer un concurs, una licitació, i és la FEEC qui ho ha rehabilitat i l’ha transformat en un refugi, també tenen bar i restaurant.

…

Visitem el refugi.

Ens encaminem, després, cap a la part del poble que l’adalil anomena “desastres arquitectònics”.

El primer desastre és la casa-castell (algú diu que és com d’exin castillo). Va ser feta, sembla, per una pel·lícula, i està deshabitada. Com anècdota ens explica que va sortir en un dominical d’un diari, com el castell de la Morera, i el qui era alcalde en aquell moment, va intentar fer desaparèixer tots els diaris del poble.

Anem pel camí de darrera el castell fins el

 

4rt. punt.- El paisatge de la Fina.

QUARTA HISTÒRIA

Ens diu veu aquest paisatge que des del lloc de casa seva, on treballa,. Hi veu fins hi tot els Ports!, però avui estan tapats i no es veuen. Li agrada veure’n les postes de sol, que solen ser magnífiques, això sí, hi corre molt de vent, el vent de l’Ebre.

…

Anem cap el castell de debò, mal reconstruït, l’altre desastre.

A la planta baixa van voler organitzar un espai, que junt a un audiovisual, fos un complement de la visita de Scala Dei. Però no va funcionar: l’audiovisual durava 45’ i van haver-hi problemes tècnics ben aviat en el muntatge.

La planta de dalt, amb unes vistes espectaculars, terra de fusta, va ser pensada per exposicions… Però van oblidar fer  lavabos…

Ara està tancat, i s’accepten idees, perquè és una pena que no es pugui aprofitar.

La Fina voldria que compartíssim l’experiència dels quatre punts, però no hi ha temps, hem de tornar al Molar. La Roser diu que potser en la trobada del diumenge es podrà comentar.

I ens acomiadem de l’adalil i deixem enrere la Morera i els cingles.

---