Arxiu d'etiquetes: centre quim soler

Marin Sorescu

les cròniques de la darrera tertúlia Vi-Terària: “Per entre els dies” de Marin Sorescu


I — Sorescu, per entre vinyes (Xavier Montoliu Pauli)

D’una lectura al Centre Quim Soler, la literatura i el vi

 Què diria Sorescu en veure o assistir a algun dels actes que han tingut lloc arran de la traducció al català d’aquesta antologia Per entre els dies–és una de les preguntes que m’interpel·la quan assisteixo a una nova presentació, i em comforta pensar que des del seu capriciós surrealisme ens mira, entre burleta i astut, mentre reunim les cadires disponibles per llegir i escoltar els seus poemes. Què diria si anés al club de lectura del Centre Quim Soler on els assistents a la trobada portaven el llibre guixat, donat de tan fullejar-lo, i amb ganes de saber més coses d’ell, de la seva literatura i d’on procedia?

 Fou una trobada sòbria, com ho és la gent d’aquesta terra i del bon vi, però amb molt d’entusiame també, capitanejada per Roser Vernet, que va saber recollir les cadires de cals veïns del Priorat, Reus, Barcelona, Badalonaper convocar aquest prestidigitador romanès que és Marin Sorescu, un autor sorprenent, per desconegut també, com ho són sorprenents tantes altres coses de la llengua i la cultura romaneses un cop descobreixes que en aquelles terres hi pampallugueja una llum esfèrica, tant genuïna com la que brilla algunes nits de desembre pels revolts de tota l’emboirada comarca prioratina.

 I la seva màgia com li atribueix Francesc Parcersisas al pròleg del llibre- s’havia acomplert. Les cadires eren ben receptives a la poesia de Sorescu i, ell, burleta i astut, penso que ja ho devia saber mentre escrivia els seus poemes, amb les mans a l’esquena i pensatiu, pel camí més recte possible, a pesar que des de darrere venia un tren -Romania s’estava convertint en un monstre negre- que s’apropava a una velocitat aterridora.

 Certament, amb o sense la lectura del pròleg o bé d’altres informacions sobre Sorescu, la seva poesia va resultar molt atractiva per a tots, i per a mi també. Per això jo també em vaig emocionar, i durant aquella bona estona Sorescu ens va explicar la dolça mort de la seva ànima, però també bona part de la seva vida, a través de la lectura en veu alta d’alguns dels poemes –una vida duta per entre els dies, en un entorn comunista sovint més absurd que el mateix teatre de l’absurd.

 Afortunadament, aquell tren no el va atrapar mai, perquè tal i com va augurar- sempre hi hauria gent –lectors, crec- amb les mans a l’esquena i pensatius. Tanmateix, les conseqüencies d’aquell monstre negre encara són palpables avui en dia –gairebé mig segle després de ser escrits els versos del poema «El camí» i a punt de commemorar-se el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín i també la cruenta fi del comunisme romanès amb el judici i mort del matrimoni Ceauşescu, els conducători del tren- en la geografia romanesa però també en la nostra, amb una societat en crisi farcida d’objectes –i subjectes- no pensants.

 És en el Priorat –però també en moltes comarques romaneses- on encara es pot contemplar i viure per entre els dies de cada dia la genuïnitat d’un paisatge, d’uns camins patrimonials que encara resten el més recte possibles, mereixedors de la distinció de patrimoni mundial, especialment perquè són paisatges que han conservat una determinada imatge espiritual- del món, gairebé intacta de monstres negres.

Mentre conduïa cap al Molar, un fil de teranyina surrealista em va fer pensar com m’hauria agradat veure Roser Vernet acompanyant Marin Sorescu des de casa seva fins a la cartoixa de Scala Dei, tot xino-xano, per llegir-hi plegats el seu poema «Escala cap al cel» i saber què ens en diria la seva bonhomia en veure aquest lloc secular d’on des de dalt ens llancen escales cap a… I què en diria la seva ànima? I saber, què li respondria Roser Vernet…

Vam parlar també del procés de traducció a quatre mans amb Corina Oproae, i com entre converses, traduccions posades en comú i discussions, el llibre va anar avançant durant dos anys ben bons.

I per tancar el cercle que ens havia conjurat: la ronda per llegir cadascú un poema, en català i algun en romanès vam regretar que no ens els llegís Corina Oproae. Per després passar a fer un tastet, amb coques casolanes, i formatge i vins romanesos. Moltes gràcies a la Carme, la Laura, la Núria, en Toni, la Fabiola i el Joan Josep, el professor Joaquim i la seva senyora Carme, Roser, la Núria i el Pere, la Clàustre,la Matilde i el Fèlix, la Maite…aguns del socis d’aquesta tertúlia viterària, que havia tingut ocasió de conèixer amb unes amigues un parell d’anys abans en un viatge prou plujós tot acompanyant Montserrat Abelló. En aquella ocasió havien escollit llegir poesia i la Montserrat va fascinar-nos, mentre desgranava la seva teoria poètica: «la poesia diu “la meva veritat”». Sorescu també diu «la seva veritat», una veritat que vam fer nostra perquè la seva és també una poesia desgranada per entre els dies.

Un fil de teranyina va teixir aquella trobada, i per una singular scala coeli, al Molar, l’ànima de Sorescu ara batega a les parets del Centre Quim Soler…Caldrà, Roser, que hi posis encara un altre marc la propera lectura ja ha deu haver estat convocada!

 Badalona, gener de 2014

———————–

II –TERTÚLIA VITERÀRIA D’HIVERN,  Carme Bou Sala

MARIN SORESCU

Poesia en copes, a glops d’un Riesling romanès sec -costa Jidvei- de la varietat de raïm Feteasca -donzella, diu que vol dir- i que després la vam poder tastar en un negre sec i un altre de semi-dolç, amb aromes que recorden el préssec. Molt popular, aquesta varietat. Com la poesia de Sorescu en el moment de ser escrita. En Xavier Montoliu anava fent de mestre de cerimònies, tant pel que feia a l’autor com pels vins que vam beure. Les seves explicacions -i el vinet gola avall- ens van fer baixar també uns quants anys fins trobar-nos enmig i finals del segle passat, en plena ebullició comunista. La gent progressista intel.lectualment parlant, a Romania, era la gent de dretes. Un moment, necessito un altre glopet. Molt bé, doncs sí, realitats i móns paral.lels dins a casa, la bella vella Europa! Sorescu sembla que va saber capejar el temporal de la censura comunista fent ús d’una ironia molt subtil. Home bàsicament de teatre, els seus poemes s’encomanen de l’estil directe, gens ornamentat, bàsicament dialogant i ple a vessar d’imatges quotidianes. La tertúlia va ser testimoni d’aquesta capacitat oral de l’autor.

En voleu una mostra? Aquestes són les primeres línies i títol -en un cas- dels poemes que vam llegir els tertulians en veu alta. Els he escrit seguint l’ordre amb què els vam anar recitant. Feu un moment de pausa.

 Es tanquen els llums. De fons, una veu ferma, pausada i amb un cert poder encantatori deixa anar aquests versos…

 M’he amagat dins una petxina, al fons del mar. Conec el pas del temps, el foc sagrat… Un dia, amb les mans a l’esquena i pensatiu (una palla s’ha passat tota la joventut dins un matalàs)…quan penso el que m’espera també a casa, cada vespre…quadres.

Al matí, una llesca fina de vida, un fil de teranyina (tinc les parets de casa plenes de marcs). Si t’allunyessis una mica… Shakespeare va crear el món en set dies. Déu és sord.

Potser caldrà aprendre bé la lliçó que ens proposa en Marin Sorescu i saber utilitzar més l’absurd com a eina contundent per parlar de la realitat, la que vivim i la que ens fan viure.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

PARIS BIS

__avui a l’AVUI… (Ricard Ripoll)


Recuperar allò que no s’ha publicat

Dimecres 4 de desembre es presenta a la Biblioteca de Catalunya (Hospital, 56) ‘París-Bis’, de Joaquim Soler, una novel·la que ha estat inèdita durant quaranta anys

29/11/13 02:00 -

Vaig conèixer l’obra de Joaquim Soler en tornar de París per instal·lar-me definitivament a Barcelona, cap al 1982, després de finalitzar els meus estudis universitaris. Feia uns anys que m’havia incorporat a l’AJELC (l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana), de la qual aleshores n’era secretari en Carles Molins. I fou ell qui em va parlar del Joaquim Soler, recomanant-me la lectura de la novel·la La prova del mirall. He de dir que, de seguida, vaig sentir una mena de fascinació per aquell text que entroncava amb les lectures més radicals que m’havien interessat durant la meva carrera de lletres modernes. De sobte, descobria que també en català existia una línia textualista que, més enllà de la literatura de l’experiència, on predomina aquella ideologia del jo i del món denunciada pels estructuralistes, maldava per construir un camí difícil, marginal, però d’una gran vàlua. La prova del mirall, cal dir-ho, em va obrir una porta d’esperança, com me l’havien oberta algunes novel·les del Nouveau Roman (La modificació, de Michel Butor, La gelosia, d’Alain Robbe-Grillet, Tropismes, de Nathalie Sarraute, etc.), dels membres de Tel Quel (Paradis, de Philippe Sollers) o dels experiments de l’OULIPO (Raymond Queneau, Georges Perec) pel que fa a la literatura francesa.

Durant molt de temps, Joaquim Soler fou, per a mi, un dels pocs escriptors que podia entendre com a representant d’una literatura experimental, arriscada, d’una tremenda ambició literària i, alhora, com a exemple d’una creació exigent. N’hi havia d’altres, és clar, tots ells marginals, poc reconeguts per un públic ampli, com en Carles Reig (Contraataquen, Meuques!), Ferran Cremades i Arlandis (Coll de serps), Josep Lluís Seguí (Diari de bordell), Xavier Romeu (Ascendent Escorpió), per citar-ne uns quants dels més significatius. En aquell moment també hi havia textos d’autors avui molt reconeguts (i fins i tot populars) que apostaven per la complexitat i una certa voluntat provocadora de “conyeta”: textos emblemàtics de Manuel de Pedrolo (Text/Càncer), o més tard de Jordi Coca (El detectiu, el soldat i la negra), de Biel Mesquida (L’adolescent de sal), de Quim Monzó (L’udol del griso al caire de les clavegueres). Algunes editorials van apostar plenament per una literatura exigent i no van poder resistir l’embranzida del mercat (com Llibres del Mall).

El col·lectiu Ofèlia Dracs

Una de les iniciatives més interessants del final dels anys 70 i dels 80 fou la creació del col·lectiu Ofèlia Dracs, al qual van participar Joaquim Soler, Miquel Desclot, Carles Reig, Josep Albanell, Jaume Cabré, Joan Rendé, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Vicenç Villatoro, Isidre Grau, Quim Monzó, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Margarida Aritzeta, Assumpció Cantalozella i Roser Vernet. El col·lectiu, del qual Quim Soler fou un dels fundadors i la S final de l’acrònim, pretenia construir una literatura de gènere i, en aquesta línia, publicà títols com el gran èxit Deu pometes té el pomer, el 1979 (gènere eròtic), Lovecraft, Lovecraft, el 1981(gènere de terror), Negra i consentida (gènere detectivesc), el 1983, Essa Efa, recull de contes intergalàctics, el 1985, Boccato di cardinali, el 1985 (temàtica gastronòmica) i Misteri de reina, el 1994.

Quan vaig començar a dirigir la col·lecció Palimpsest a March Editor, cap al 2005, vaig pensar immediatament que calia recuperar algunes obres de la literatura catalana de les dècades dels 70 i 80 que, malauradament, no havien estat ben distribuïdes o que no havien tingut el recorregut que es mereixien. La producció literària d’en Quim Soler, en aquest sentit, n’era un exemple perfecte: autor estimat, però ara amb uns textos introbables. Actualment, el lector no pot trobar textos tan significatius com Laberint sense o La prova del mirall. Aquesta era, en un primer moment, la novel·la que volia recuperar: un text amb poca presència entre els nous lectors, una obra que havia patit allò que els francesos anomenen un succès d’estime i que significa que, malgrat la gran qualitat, només uns pocs la saben (i la poden) apreciar.

Amb la crisi editorial al tombant del segle encara es feia més difícil reeditar uns llibres que havien conegut una notable marginació. Però vaig voler apostar per la reedició de La prova del mirall i vaig anar a trobar la Roser Vernet al Centre Quim Soler, la literatura i el vi, a la casa del Molar, per esbrinar si allò era factible. La sorpresa fou que em va presentar un mecanoscrit inèdit, de més de sis-centes pàgines, amb un títol que ja em feia xalar, París-Bis. M’hi vaig quedar el cap de setmana i vaig passar-me dues nits llegint aquell text i gaudint com havia gaudit amb La prova del mirall. De nou, la fascinació per una literatura marginada, oblidada en un calaix durant anys i anys, ja que Joaquim Soler havia escrit el París-Bis entre el 1973 i el 1976, em va colpir i em va empènyer a publicar-la costés el que costés. La col·lecció Palimpsest només va publicar onze títols per problemes econòmics i la publicació del París-Bis quedava, així, suspesa. Tenia, però, el convenciment que una obra com aquella acabaria sent reconeguda i valorada per algun editor valent. I així ha estat.

Humor i intel·ligència

Finalment, Lleonard Muntaner ha tingut el coratge d’acceptar el repte de treure al mercat una obra complexa, gruixuda, però també plena d’humor i d’intel·ligència, plena d’una respiració particular que remet el lector a uns anys de lluita, de compromisos polítics, ètics i literaris. I que potser, de nou avui, tornen a bategar, d’una altra manera. Bis. Cal agrair als socis del Centre Quim Soler, la literatura i el vi la feina de passar el mecanoscrit original a un arxiu manipulable. Sense aquesta escomesa de paciència i de rigor potser mai no hauríem engrescat cap editor.

Ara mateix no se m’acut en català cap obra d’aquestes dimensions, cap novel·la riu experimental, com podria ser en francès La Vie mode d’emploi de Georges Perec, o en castellà Rayuela de Julio Cortázar o la mítica Ulisses de James Joyce en anglès. Goso afirmar que el París-Bis està en la línia d’aquestes grans novel·les, imprescindibles per construir una cultura de l’excel·lència, que serveixen per modificar la nostra manera de llegir i d’entendre el món. Aquesta novel·la riu ens demostra que la bona literatura no caduca mai i, com un gran vi, podem assaborir-la al cap de molts anys.

Ara el lector del segle XXI té la sort de redescobrir un autor immens, i una novel·la amb un imaginari notable, amb una fabulosa creativitat lexical, una escriptura que descol·loca qualsevol imperatiu normalitzador. Es tracta d’una novel·la ja mítica, que es presenta en el vintè aniversari de la mort del seu autor i en el quarantè aniversari de la seva escriptura.

És el moment de destapar un vi que amb els anys s’ha tornat més contundent, d’una excel·lent collita. És el moment de tornar a llegir l’obra de Joaquim Soler. I de reeditar els seus textos.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

NOTA Par’s-Bis

__nota de premsa: París-Bis


COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

the-arrival10

CRÒNICA DE LA DARRERA TERTÚLIA VITERÀRIA (D’HIVERN)


SHAUN TAN   Emigrantes

Sense paraules, sense lletres: incertesa.

I el silenci creix.

Com en una sessió de màgia, on d’un barret de copa van sortint coses plenes de significats diversos -bestioles i bestiasses incloses-, la novel·la gràfica del Shaun Tan ens fa entrar en un món de pel·lícula antiga. El color sèpia ens prepara per fer un viatge a un temps llunyà. Pinzellades de l’Amèrica d’Elia Kazan, Ellis Island i les llargues cues d’entrada al país del gran somni, però sempre acompanyades d’altres imatges molt més surrealistes que ens preparen per  fer (d’una manera molt quimsoleriana) una mena de gran salt a l’inrevés de cadascun de nosaltres. Després, des d’aquest món irreal però tan nostre, veiem passar un bon grapat d’experiències humanes universals que portem cosides a l’ànima: l’arribada al país estranger, la llengua inintel·ligible, el fet d’haver de buscar una nova feina…

El títol original,  L’Arribada i el títol de la traducció francesa, El viatge dels pares ens fan pensar de seguida en allò que implica un canvi, un deixar enrere les coses conegudes i entrar a un món nou, estrany. La figura de l’Altre -aquest ésser que ens fa més aviat por però a qui allarguem la mà- apareix com imatge reflectida i que reflecteix. Tots tenim una història per explicar, més o menys tendra. Més o menys dura. I l’Altre es converteix en Jo.

El resultat és impactant. Les imatges, pàgina rere pàgina, ens fan crear interpretacions lliures, segons les vivències de cadascú. Els dibuixos parlen.

El salt ja no és cap endins, és cap enfora. I la història explicada serà explicada. De pares a fills, d’amics a amics. És com fer un cop de cap, un dir “ara ho entenc”. Voleu que us ho expliqui?

L’Eulàlia Sariola també ens ho explicava al seu El món per un forat el dia abans a la presentació del seu llibre a la biblioteca de Falset. Casualitats o coincidències, unes i altres imatges, les impreses i les que no, s’anaven donant la mà. I és que mirant per un forat -és a dir, amb ganes de reconèixer- les imatges se’t fan amigues. El silenci parla i la incertesa queda arraconada.

Segur que el vi hi té alguna cosa a veure. El Chateau Kefraya, un vi d’esperit libanès de la vall de Bekaa, ens posa en boca notes multicolors. I nosaltres posem música a tantes imatges. Uns, Moustaki, d’altres a ritme d’havaneres o surant amb en Greg Trooper; i mars i rius ens porten a un món aquós molt apropiat per fer una immersió allà on els pensaments es tornen de colors pastel.

Impressionant realment, Fabiola, el segon moviment de la simfonia de les lamentacions d’Henryk Górecki. Mare, no ploris, no…dóna’m sempre suport”.

I així, prenent, reprenent els fils de la memòria, poder continuar.

CARME BOU, cronista

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

EL VI I LA FILOSOFIA.jpg

IN VINO VERITAS


Fèlix Rabal i Queixalós, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació i és professor i membre de la Societat de Filosofia Pràctica , filial de l’Institut d’Estudis Catalans

La xerrada  fa un recorregut per la història de la filosofia que es basa en la influència que han tingut dos banquets inicials, El Sant Sopar , del Nou Testament i el Banquet de Plató, tots dos fites importants en la nostra cultura.

La transcendència d’aquests relats la veurem en el recorregut que travessa obres filosòfiques d’autors cabdals: Sèneca, Erasme de Rotterdam i Kierkegaard;  I obres de creació literària, Karen Blixen autora del “El festí de Babette” i del cinema dels darrers anys amb dues pel·lícules, “Els amics de Peter”, “Denisse te llama”.

I totes aquestes històries succeiran a la flama del vi. Mentre els assistents, a la sala de bótes del celler modernista de la capital prioratina, feta sala d’art per a la celebració, degustem un vi a l’alçada, del Celler Falset Marçà, que amb els seus 100 anys d’història, presenta també un recorregut que respon a una filosofia ben arrelada i que és ple de saber fer.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

abello.0

POETES QUE HAN PASSAT PEL CENTRE QUIM SOLER – 3


Memòria de tu i de mi…

Memòria de tu i de mi
i de tantes preguntes
sense resposta.

Ballen les hores a ritme
de rumba i s’oblida
tanta tristesa i el record

de la misèria humana
reflectida a la petita
pantalla

i fent zapping busquem
rostres més bells, imatges
resplendents i focs d’artifici

i tot ens sembla fals
després d’haver vist
la mirada d’aquells ulls.

Ulls pregons que interroguen
i no volem ser partícips
de tants ultratges.

I què fem?

Apaguem el televisor i
tractem de fer un poema
com si ens hi anés la vida.

MONTSERRAT ABELLÓ

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Facebook


Twitter