Arxiu d'etiquetes: centre quim soler

TONI SALA, un empordanès a PRIORAT EN PERSONA 2011


El Toni Sala, ens parla sovint del paisatge, dels paisatges, en els seus llibres, articles, textos del bloc…

Us en posem un tast… n’hi ha molts més en el seu bloc i en els seus llibres

De Verdaguer a Moncada, el paisatge ha tingut un gran pes a la literatura catalana. Hi ha altres motius, com la voluntat de preservar uns móns i una llengua que no tenen al darrere els favors de l’estat, però la llengua mateixa hi portava. El pintor retrata una muntanya amb els colors que la mateixa muntanya li dóna. Els escriptors han fet servir les paraules dels llocs per escriure’ls. Això s’ha realitzat en diferents graus i resultats, i de vegades ha pogut arribar a ser una llosa insoportable. Però és una tradició que encara avui respira. Potser el cas més extrem d’aquesta identificació de la llengua escrita amb el paisatge, i en certa manera la culminació, la tenim a l’obra final de Coromines, l’Onomasticon Cataloniae.

I un programa de L’hora de lector, amb Perejaume, sobre literatura i territori…

Aquí al Priorat, no li farem fer autoestop…

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

TERESA ROIG, escriptora d’Igualada a PRIORAT EN PERSONA 2011



Teresa Roig escriu narrativa i té, com les altres dues escriptores que enguany  participaran a la trobada, una presència important en el el món virtual. De fet la protagonista de las seua darrera novel·la El blog de Lola Pons, té un compte a twitter! I allà mateix defineix la seua quarta novel·la com a tragicomèdia existencial 2.0.

A Priorat en persona, com a la resta des seus col·legues convidats, els proposem una experiència 1.0 per al primer any, és a dir des del 13 al 16 d’octubre viure en directe i terra a terra un territori vist per la seua gent.

Una experiència que vol respondre a l’afirmació “el lloc és la gent”.

Trobareu més coses d’ella al seu blog personal. I LLIBRES A LES BIBLIOTEQUES!!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

ESTRELLA RAMON, de les Terres de l’Ebre, escriptora i més coses, convidada a PRIORAT EN PERSONA 2011


ESTRELLA RAMON diu, parlant d’ella mateixa…

Li agrada molt la música i, amb més entusiasme que virtuosisme, toca el piano, l’acordió diatònic, la flauta de bec i la dolçaina. També balla danses antigues i d’arreu del món.

Sempre li ha interessat el món de les paraules, tant parlades com escrites. És lectora compulsiva d’ençà que va aconseguir ajuntar síl.labes i ha après a fer-ho en una considerable pila de llengües estrangeres.

El primer conte que li van editar va ser “La bruixeta fa pipí”, a Editorial La Galera, l’any 1994. Des de llavors, no ha parat de publicar per a públic infantil i juvenil. Per ara, escriu i publica en català, castellà i anglès.

En l’actualitat continua vivint a Tortosa, tot i que viatja molt, contant contes, “fent d’escriptora” i impartint cursets de didàctica de la música, de desenvolupament d’habilitats comunicatives i d’animació a la lectura en entitats diverses: universitats, escoles d’estius, centres de professors, biblioteques…

Ens agrada, perquè curiosament un dels adalils d’enguany, el Cosme Guinau, també toca l’acordió… Alguna cosa o altra en farem de tot això…

Un tast… també per ella mateixa

La bugada del cel

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

TERTÚLIA VI-TERÀRIA DE PRIMAVERA AMB MONTSERRAT ABELLÓ


El dissabte dia 7 de maig, a la seu del Centre farem la tertúlia vi-terària de primavera. Ens acostem a la poesia per primera vegada en les tertúlies i ho fem amb una dona que ha viscut molt i que ha forjat paraules carregades de vida.
Ho fem amb el seu llibre Memòries de tu i de mi Un llibre que ens parla de l’absència, de la mort i de la vida.

Us adjuntem l’article que Rosa Comes va fer sobre aquest llibre i alguns enllaços per saber-ne més. I, després, ja us farem la crònica de la tertúlia!

L’impuls del desig
Rosa Comes

Montserrat Abelló és una persona extraordinària. Extraordinària no només des del sentit més subjectiu (des de la meva apreciació íntima), sinó en el sentit més literal de l’adjectiu. No he conegut ningú com ella: és un desig molt intens el que provoca aquest fet, un desig de conèixer, d’entendre, de transformar la vida, un desig que mostra diàriament. I allò que impulsa la seva escriptura és igualment aquest desig de concretar, de no passar pel món sense haver fet l’intent de definir-se i definir, de trobar el mot just per a cadascuna de les múltiples opcions.

El seu medi natural, doncs, és el de la paraula: viu en la paraula i ella mateixa és paraula. La paraula és, per a Montserrat Abelló, com una falca dins del temps, una batalla guanyada al pas del dies. Alguns crítics han assenyalat el caràcter espontani de la seva poesia (la poeta també ho diu) i l’aparent manca d’esforç a l’hora d’escriure, com si es tractés d’una escriptura construïda des de les entranyes, d’un ritme intern que simplement aflora en el paper. Jo crec que la impressió prové del fet que la seva essència com a persona és el mot i que és des del mot que aprèn el món i els fets de l’existència.

No cal que ens esmercem a definir un estil, a buscar una tendència que l’emmarqui, perquè Montserrat Abelló té les característiques de les persones que, al llarg de la història, han arribat a les cotes més altes de l’art. Normalment, aquestes persones mostren característiques inclassificables segons les tipologies historicistes. Crec que té una cosa en comú amb totes elles: el fet que art i ment, mirada i llenguatge són una mateixa cosa. L’enfocament de la vida i de la creació, en aquests casos, no es bifurca, segueix un únic camí, i en aquestes veus és impossible que existeixi l’artifici. No es tracta que l’art hagi de ser un camí cap a la descoberta de la Veritat de l’ésser humà i de la vida, sinó d’una intervenció més discreta, més senzilla, una manera d’entendre com estem conformats com a individus i com a éssers en el moment actual. És una fita que l’autora que ens ocupa ha aconseguit i aconsegueix.

Memòria de tu i de mi és el darrer llibre de poemes de Montserrat Abelló. Va ser publicat ara fa un any, arran de la pèrdua de la persona amb qui havia compartit la major part de la seva vida. La voluntat d’aquest recull és la de fer que absència i presència deixin de contradir-se. Només em puc referir a aquest aspecte del llibre i ho he de fer de manera breu, tot i que evidentment es podrien comentar amb detall molts altres trets interessants de l’obra. Per la raó que l’autora és paraula i només concep l’existència des de la paraula, la seva poesia, en aquest volum, mostra la convicció que la definició de l’absència, és a dir l’encontre del mot adequat ―aquell mot que malda per assolir al llarg de la seva trajectòria―, farà que aquesta es materialitzi i, per tant, es faci present. Montserrat Abelló expressa, d’una manera magistral, la inversió del procés: la persona estimada propiciava el naixement de la paraula, la llum; a partir de la seva absència, tot ha esdevingut silenci, foscor i la paraula s’ha perdut. El procés, per tant, cal que sigui l’invers i entendre que l’absent retorna i viu a partir de la concreció del llenguatge. Ho expressa en aquests versos que esdevenen una clau interpretativa: “Silenci que / ja no seria / sense la paraula / que l’explicita.” Així, doncs, dient el silenci, el silenci existeix; i la poeta entén, en un gest d’extraordinària sensibilitat i de vitalitat essencial, que dient la paraula de la persona estimada, aquesta es fa present en la seva ment i en la seva vida diària.

Publicat a El Punt (05-03-2007).



COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

crònica de la tertúlia vi-terària d’hivern – UNA FURTIVA LLÀGRIMA de Joaquim Soler i Ferret


La Cronista, Carme Bou, ha enfilat les respostes atzaroses que vam fer entre tots i totes a les preguntes del Quim encabides en le llibre…
—-
Ficció, joc, realitat. Encadenar idees i enquibir tot allò que dugui l’espurna d’un moment viscut, per viure. Què puc escriure avui, sinó el que vam escriure tots plegats?
L’inconscient controlat, el somriure compartit.
Aquí ens teniu:
“Cal ser valent per obrir la porta dels somnis i endinsar-s’hi. No tothom -ni sempre- té prou coratge. Cal ser indulgent amb els que tenen por. La mort dins la vida. Sí, és aquell moment que no arriba mai a l’estómac buit d’aquell qui és capaç de capturar papallones amb l’alè, darrere qualsevol porta. També sota el melic hi ha carícies que duen vida viscuda i paraules dites i desitjos satisfets i sentits. El sisè sentit de cadascun dels presents té un “sentit” grupal. És el sentit vi-terari. Potser perquè els somnis són l’escombra que s’endú els obstacles que ens imposa la realitat…o el que ens sembla que és la realitat. Moltes vegades, i consti que és molt personal, prefereixo una garrotada. Quan les paraules són insults, quan són buides, quan diuen allò que no vols escoltar…millor una garrotada seca i a somiar. Poses l’escombra de cap per amunt esperant que espanti les visites indesitjables. Jo sempre he somiat en color, tots els colors del verd, tots els colors del roig, blanc de clara d’ou, blanc d’Espanya, negre ala de mosca, blau de Prússia, vodka de Rússia, groc submarí…la mare que et va veure venir! Punyeta, en blanc i negre es veia Franco al No-do! No!! Quan és demà?
Quedar-se en el passat. O oblidar el present. O voler ser omnipresent. O sentir-te importent. O grandiloqüent. En realitat, tot i res…En un bon matalàs hi suprimiríem els rovellons tres pins, la violència-competència i el dolor, la indiferència, l’odi i la conformitat. Paraules i carícies fent coixí, i és que hi ha carícies rasposes i paraules avellutades, a cau d’orella. Quina alegria! Com diu, alèrgia? No, no, que l’alegria és una erupció emocional, un estat de ben estar i l’alèrgia una interrupció física…és impossible respondre. No sé si us n’haureu adonat, però aquí hi ha molts somnis creuats. Sí. Són els somnis-pantalla que s’encenen (a l’estil del començament de Bonanza) i després permeten viure una aventura amb bons i dolents i sempre guanya qui vols.”

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

La veremadora. Iconografia femenina en Lola Anglada


–Article a CUPATGES del mes de febrer-març 2011– col·laboració regular del CQS–

Pàgina Vi-terària : el Centre Quim Soler ens comenta exemples de la vida del vi i els seus llenguatges, més enllà de la copa…

A la casa de Tiana, lloc de reclusió de Lola Anglada Sarriera (1892-1984), durant la Dictadura Franquista fins a la seva mort, acusada “roja, separatista y peligrosa”, un llenç de l’artista molt allargassat decora una paret de la gran sala rebedor: en el centre de la composició, una veremadora, amb davantal i espardenyes de vetes, avança decidida entre les tires de ceps carregant sense esforç dos cistells de raïms. Tècnicament, domina la senzillesa i la claredat en el dibuix de les formes arrodonides de la figura així com en la representació dels ceps, dels ocells que l’envolten i en les sanefes que l’emmarquen; tots aquests elements fan que l’obra destaqui pel seu classicisme. Segurament Lola Anglada volgué representar una jove veremant en alguna de les vinyes del Maresme, tan properes a la Mediterrània que les ones podrien esquitxar cada cep. No sabem quan la va pintar perquè l’obra no està datada; segurament l’artista volia fugir de qualsevol singularitat temporal, motiu pel qual cap dels seus elements, ni els formals ni els iconogràfics, al·ludeixen a algun dels problemes o de les inquietuds socials tan propis del camp català. Tots els trets d’aquesta obra, presents també en altres realitzades per l’artista –La Nuri podria ser-ne un exemplel’inscriuen clarament en el Noucentisme, moviment cultural i d’abast polític que dominà a Catalunya durant el primer quart del segle XX, fins a la Dictadura de Primo de Rivera.

Però Lola Anglada es continuà emparant en aquesta estètica. Segurament fou l’estratègia escollida per deixar palès el seu catalanisme en aquells anys de la Dictadura de Primo de Rivera, canviant, però, la iconografia de la Ben Plantada, el personatge femení portador de les essències de la nova dona catalana, creat per Eugeni d’Ors. Així, col·laborà amb molts dibuixos en la revista Nosaltres Sols!, òrgan d’expressió del grup independentista català del mateix nom, publicada des de març de 1931 fins a octubre de 1934; en ells donà protagonisme a una figura femenina, vestida de catalana, que simbolitzava la Catalunya oprimida, subjugada, assetjada, malalta, torturada, abandonada fins i tot  per les esquerres  mal avingudes, en definitiva, la Catalunya que cerca la llibertat. Durant la Guerra dibuixà els seus veritables protagonistes: milicians i milicianes als carrers de Barcelona i, pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, creà i il·lustrà el conte El més petit de tots, un petit personatge, que tant podia ser un nen com una nena, portador de tots aquells valors que la guerra malmeté, fill de la Revolució que volia alliberar el poble. Són obres que destaquen entre les socialment i políticament més compromeses d’aquesta artista que, paradoxalment, seria recordada només com a escriptora i il·lustradora de contes infantils, amagant-nos el seu amor i la seva dedicació en favor d’una Catalunya lliure i republicana.

Núria Rius Vernet

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter