Quan arribem a Capçanes la llum de la tarda comença a tenir aquella tonalitat càlida, aquella nitidesa que retalla les formes. La roca de Llaberia al nostra davant, i el Miquel que ens va parlant de l’art com a teràpia. Com a força de viure.

Ens ensenya el seu obrador; un munt d’escultures a fer, a mig fer, acabades o fins i tot per llençar.

“El que fas a un lloc es reflecteix a un altre lloc.”, causa-efecte que immediatament ens ha fet pensar en la Montserrat ermitana. Casualitat?

Les emocions, l’experiència, el paisatge…el tot que un és, posat dia a dia en l’obra que un fa. Tot i que la idea que et marca, que et forma i et defineix no l’acabes mai.

Després, el Miquel ens porta als tollets, amb aquella aigua transparent convidant a un bany impossible.

Acabem la jornada a casa seva, i ens explica una història real, la seva història, el seu passat, el de la casa. “Aquest és el meu lloc. Jo no he triat la casa, la casa m’ha triat a mi”. Qui ens parla? Les mateixes paraules, la mateixa idea.

Montserrat, Miquel.

Mentre marxem cap al Molar, no puc deixar de pensar quantes tardes no hauran compartit el mateix pensament, tots dos. Ella a Sant Joan, ell al bosquet de les escoles. Contemplant una posta de sol magnífica, a la vegada contemplant-los.

Carme Bou

Tarda de divendres 14

Després de dinar a Cal Quel de Bellmunt, una fonda d’aquelles que podem anomenar detotalavida, agafem l’autocar i enfilem la carretera que ens ha de dur a Cabassers. Després de dinar i sense fer migdiada, les corbes són inacabables, o com diu un cosí meu; de Reus o des de Falset a Cabassers “només hi ha una corba, el que passa és que no s’acaba mai”.

No obstant, el viatge ha valgut la pena, i més ara, quan les vinyes prioratines comencen agafar aquells tons grogosos i ocres que ens assenyalen definitivament que la tardor està ben viva entre nosaltres, cosa, per altra part, celebrem.

Al cap d’una estona de pujar per un camí asfaltat, arribem a la Foia, un oasi al peu del Montsant, com diu els goigs que canten els cabasserols cada 5 d’agost, dia de la Mare de Déu de les Neus que pugen a fer unes paelles d’allò més saboroses.

La quietud del lloc, el raig constant de l’aigua de la font, el xiuxiueig de les fulles dels arbres i l’ermita mig amagada entre un immens castanyer bord, ens donen la benvinguda amb una catifa marronosa que cruix als nostres peus mentre anem a fer el primer glop a la font.

El Cosme, que ens fa d’adalil, és un home de ribera al mig del Priorat, potser per això ell considera que l’aigua és vida i molt important en la vida de les persones, i com diu ell:  “si hi ha una tercera guerra mundial (i esperem que no) serà per l’aigua” i no pel petroli com les d’ara. Davant de la font, alguns beuen, altres es mullen la cara i algú, més agosarat, hi posa els peus en remull.

Ens hi estem una estona contemplant el paisatge assossegat que s’hi respira sota l’ombra del castanyer i amb al remor de la font de fons. Després pugem al pla de l’ermita i hi entrem, però abans la campana ens convida a repicar i trencar el silenci del lloc, després ens adonem que hi ha un rètol que ens demana, precisament, que no trenquem el silenci de la natura, però la campana ja ha sonat per tot l’indret silent.

El Cosme ha fet una bona tria per tal de parlar de l’aigua al Priorat i els convidats han vist clarament quin paper hi juga en la vida dels pobles, i en particular, a la dels pagesos de la nostra comarca.

Com que hem anat molt en cotxe decidim baixar al poble a peu pel camí vell mentre contemplàvem els cirerers de pastors carregats de fruits vermells o la sempreviva al costat del camí. Hem admirat els marges de pedra seca a l’abisme de la Covassa i voltants, hem descobert masos perduts i abandonats i estrats de les roques que es van erosionant i caient pels terraplens del Montsant. També, ja molt a prop del poble es comença a endevinar els horts conreats amb tomates, albergínies, enciams que ens han temptat d’agafar-los, però es comença a fer fosc i decidim marxar cap a casa. El dia ha estat llarg per als escriptors que participen en aquesta segona edició del “Priorat en persona”,  al matí, Bellmunt, les mines i el tros de la Carme i aquesta tarda fins a La Foia a Cabassers, crec que les corbes comencen a ser part del paisatge dels escriptors, se les comencen a fer seves a l’igual que el Priorat que comença a fascinar…  o a decebre. Ens mereixen un descans. Demà, serà un altre dia igual o més intens que avui.

Agustí Masip i Vidal