TERTÚLIA VITERÀRIA de tardor

14 de setembre de 2019

IRENE SOLÀ Canto jo i la muntanya balla

Carme Bou Sala, cronista

Vam començar la tertúlia amb la tria que la Claustre ens va fer per anar comentant el llibre de la Irene Solà.  Un vi rosat de tons terrosos que harmonitzava perfectament amb el llibre que havíem llegit.  Un Priorat de la partida de la banda de Montsant, de nom Pla dels Àngels, del celler Scala Dei. Un vi premiat -considerat el millor rosat de Catalunya- fent els honors al llibre també premiat. Començàvem bé.

A una mà l’excel·lència d’un vi especial, a l’altra la d’una obra que ens havia anat creixent pàgina rere pàgina tot construint els paràmetres per entendre els diferents punts de vista que configuren la seva història.

El relat ens convida a entrar a un món de fets terribles des d’una perspectiva jocosa. Aquest joc conscient de relativitzar allò que coneixem com a realitat fa que d’entrada tot plegat es pugui entendre d’una manera tràgica –com un cor anunciant mals auguris, però en canvi l’alegria subjacent, les imatges ben dibuixades i la polifonia resultant ens transporten  a un món de faula que entenem com alguna cosa que més enllà de la tragèdia. En aquest llibre la tragèdia queda trencada per l’esperança de canvi.

Tradició, història, anècdotes, faules, veritats, somnis i picades d’ullet cap a nosaltres, lectors immersos en un món que acabem reconeixent ben nostre, com nostres ens acabem fent els bolets, les bruixes, els cabirols…Tots i cadascun d’ells són peces fonamentals. Com les veus que traspassen la noció dels temps i que “guarden a dintre tots els despertars”(p.42).

El fluir general de la vida és el gran personatge del llibre. La vida no s’atura. Els canvis radicals, no són sinó accidents.

Mentre apuntava les notes em semblava que la tertúlia aquell dia era més com un cor de veus anant a la una que no pas una trobada d’amics que van dient la seva. I vaig pensar que entremig de les nostres veus, la de l’Hilari-Irene ens venia a trobar amb la seva noció de poesia. Era la poesia subjacent a tot el llibre que ens convocava i ens feia adonar que és precisament la poesia la que perdura. Tota la resta només pot arribar a ser un punt que es difumina.

Canto jo i la muntanya balla em ve al cap com una simfonia ben trenada: un allegro que ens presenta el lloc i les persones, un adagio amb el seu fil conductor: el trencament personal per la mort, el destí fent de les seves. Un minuet com un segon inici, ple de saviesa, com dient-nos que malgrat tot la vida continua, i un rondó que tanca els quatre moviments tot donant peu a un tornar, a un refer, com dient que malgrat tot, poder explicar i explicar-se dóna sentit a la vida.