Arxiu d'etiquetes: literatura catalana

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE TARDOR


TERTÚLIA VITERÀRIA de tardor

14 de setembre de 2019

IRENE SOLÀ Canto jo i la muntanya balla

 

Carme Bou Sala, cronista

Vam començar la tertúlia amb la tria que la Claustre ens va fer per anar comentant el llibre de la Irene Solà.  Un vi rosat de tons terrosos que harmonitzava perfectament amb el llibre que havíem llegit.  Un Priorat de la partida de la banda de Montsant, de nom Pla dels Àngels, del celler Scala Dei. Un vi premiat -considerat el millor rosat de Catalunya- fent els honors al llibre també premiat. Començàvem bé.

A una mà l’excel·lència d’un vi especial, a l’altra la d’una obra que ens havia anat creixent pàgina rere pàgina tot construint els paràmetres per entendre els diferents punts de vista que configuren la seva història.

El relat ens convida a entrar a un món de fets terribles des d’una perspectiva jocosa. Aquest joc conscient de relativitzar allò que coneixem com a realitat fa que d’entrada tot plegat es pugui entendre d’una manera tràgica –com un cor anunciant mals auguris, però en canvi l’alegria subjacent, les imatges ben dibuixades i la polifonia resultant ens transporten  a un món de faula que entenem com alguna cosa que més enllà de la tragèdia. En aquest llibre la tragèdia queda trencada per l’esperança de canvi.

Tradició, història, anècdotes, faules, veritats, somnis i picades d’ullet cap a nosaltres, lectors immersos en un món que acabem reconeixent ben nostre, com nostres ens acabem fent els bolets, les bruixes, els cabirols…Tots i cadascun d’ells són peces fonamentals. Com les veus que traspassen la noció dels temps i que “guarden a dintre tots els despertars”(p.42).

El fluir general de la vida és el gran personatge del llibre. La vida no s’atura. Els canvis radicals, no són sinó accidents.

Mentre apuntava les notes em semblava que la tertúlia aquell dia era més com un cor de veus anant a la una que no pas una trobada d’amics que van dient la seva. I vaig pensar que entremig de les nostres veus, la de l’Hilari-Irene ens venia a trobar amb la seva noció de poesia. Era la poesia subjacent a tot el llibre que ens convocava i ens feia adonar que és precisament la poesia la que perdura. Tota la resta només pot arribar a ser un punt que es difumina.

Canto jo i la muntanya balla em ve al cap com una simfonia ben trenada: un allegro que ens presenta el lloc i les persones, un adagio amb el seu fil conductor: el trencament personal per la mort, el destí fent de les seves. Un minuet com un segon inici, ple de saviesa, com dient-nos que malgrat tot la vida continua, i un rondó que tanca els quatre moviments tot donant peu a un tornar, a un refer, com dient que malgrat tot, poder explicar i explicar-se dóna sentit a la vida.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PROGRAMA SALES:SIURANA 7 de juliol de 2012


COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

GRÀCIES EMILI!


Emili Teixidor va ser un dels participants al projecte Les cares del vi.

Aquí teniu el text seu i una foto de la visita dels escriptors participants, el desembre del 2009

EL VI FA SANG   / Emili Teixidor

 

 

La carn fa carn i el vi fa sang.

Al meu poble, de petit, havia sentit aquesta dita moltes vegades. Que la carn feia carn ho vaig entendre al seu moment i amb les dificultats de l’època, però que el vi feia sang ho vaig copsar de seguida potser pel color de sang del vi i perquè sentia com em corria per les venes quan en bebia, per poc que fos. En bevíem en got i en porró, i la quantitat i qualitat del vi eren signes evidents de la importància de la festa. Més vi, més festa. Més vi, més alegria. Més vi, més vida.

I després vaig conèixer les terres del vi. La força i la virtut de la terra que porta el vi perquè el xucla de la terra i es nodreix del paisatge que l’envolta. A la copa de vi sembla reflectir-s’hi tot el paisatge que ha envoltat les vinyes, tots els pujols i muntanyes i camps i núvols i sols i llunes que han acompanyat la seva criança.

I més endavant, ara com si diguéssim, les cares del vi. Aquests homes i dones que en la imatge que en tenia de nano, trepitjaven i premsaven els raïms i en treien el suc que era el vi, la sang de la terra. La cara del treballadors tèxtils de les fàbriques de la meva in- fantesa eren les mans, tenien la cara clavada a les mans. Les cares del vi hi porten gra- vats els peus i les mans i la mirada amb què amoroseixen els ceps i la collita i les cubes i els trulls i… Tot els queda gravat a la cara.

Són cares apretades d’experiència i de tasts. De bon vi. De bona raça. De bona criança. Mireu aquestes cares: són la bondat i l’acolliment i la saviesa de la terra. I el perfum i l’ànima del vi.

Aquestes cares són els mapes del vi, els dies del vi,  els camps del vi, els camins del vi, les bancades del vi, la collita del vi, la feinada del vi… l’amor al vi. Aquestes cares són

la presència del vi, les embaixades del vi, les veus del vi, els ulls del vi, el somriure del vi…la vida del vi.

Des d’ara, en aixecar una copa de vi, serà com retre un homenatge a aquestes cares que ens acompanyen encara que siguin lluny. No són cares del tot desconegudes perquè quan alcem la copa i mirem lluny, a l’infinit, per expressar un desig o celebrar una ale-gria, hi poden endevinar els trets i la força dels homes i les dones que han fet el vi, l’han agombolat i amanyagat com si fos el seu fill. És la seva obra. Alço la copa per ells, per les cares del vi, i per dir-los de tot cor Gràcies!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

BARRABUM, BARRABAM, BIM-BOM-BAM….


CLOC!

“Aquest Cloc! no clou res, sinó que obre noves vies per a la literatura potencial en la nostra llengua.

“…L’enginy és interclassista. No cal tenir grans coneixements per solaçar-s’hi. N’hi ha prou a saber mirar les paraules de reüll, amb els ulls de qui veu el món per primera vegada. Cada vegada. L’exercici sempre paga la pena, perquè els secrets de l’enginy no són tan gratuïts com semblen.”
Màrius Serra

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

POETES QUE HAN PASSAT PEL CENTRE QUIM SOLER -5


Amb tu ens vam saber valencians en festa,

festes que eren colors, trons, músiques per l’aire.

I ens sabérem més rics amb la teua cançó

-llibertat hi alenava- un tresor que cap lladre

no ens podrà furtar mai i ens va fer més alegres.

Brindarem junts, si véns, amb vins de fondellol

i malvasia dolça; et collirem un ram

de flors de paloma, que són rosa, tirant

més aïna a morades, del gerani que creix

en un racó del vell jardí de l’hort de Motxo.

Aviat hi haurà magranes i les podràs tastar

I més endavant, dàtil. I un agost tornaràs

amb els teus a la Festa: de nou entre palmeres,

nocturns de nard i d’Elx que en carn viva estimaves.

GASPAR JAÉN

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

POETES QUE HAN PASSAT PEL CENTRE QUIM SOLER -4


EL PRIORAT

El paisatge es desferma com la llum
d’un capvespre d’octubre qualsevol,
com un esbart d’estornells que alça el vol
obeint la retòrica del fum.

La memòria entollada, el perfum
de la boira, el silenci i el grinyol
i tots els altres ocells cecs del dol
em redueixen a mer embalum.

Sí, t’esperaré sota l’arbre en flames.
A les seves branques canta la cendra
de les paraules que jo hi vaig estendre.
Batolla-la si pots mentre destrames
els secrets que bleixen rere les gammes
de colors d’aquesta fruita aspra i tendra.

ÒSCAR PALAZÓN

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter