Arxiu d'etiquetes: literatura catalana

POETES QUE HAN PASSAT PEL CENTRE QUIM SOLER -1


#DIAMUNDIALPOESIA – BON DIA!
(http://diamundialpoesia.wordpress.com)“S’ufana la branca del lledoner,
brunz i remou prop la bassa un eixam,
reposa al ràfal lo tupí d’aram
i és com un recapte el dia seré.
Quan lo camí s’emprén sense despit
del somni que el nou matí ja ha enterrat,
no mos atura l’irreal ampit
del somni que ara s’ha fet veritat.”

ANDREU SUBIRATS
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

avui, dia 17, poesia catalana a Internet…


PIULADES DE TARDA VESPRE NIT #poesiaivi #jollegeixo.

centre quim soler

Només tinc una paraula que fa goig i fa patir, la vritat és una taula per posar-hi el pa i el vi. Casasses BONA NIT!

/1/ Deslliure del torrent des de la presa/ ves dreta via, rierol. /2/ deixa s’escalonar la vinya encesa/ i s’airejar el raïm verol. J.S. Pons

/1/ Vares tenir la copa de la vida arran de llavis i bevent mories;/2/ Perdut el vi, secreta la ferida, sofrint, plorant, més altament vivies. Vinyoli

Ara no puc cantar com al matí/la lleugeresa d’herba que hi naixia//2/ les bótes del celler plenes de vi/el blanc ramat i l’ase a l’establia J.S. Pons

/1/ No podia faltar el vi damunt la taula. Una solemnitat, un ritu que venia des de la nit:
/2/ el vi encenia la taula, encenia la casa, encenia la vida. V.A. Estellés

Com un peix sense bicicleta/cerco el meu cor entre les ones/Alço la copa on mor a lluna/en vi molt dolç/M’he emborratxat de solitud. M.M.Marçal

PIULADES DEL MATÍ @centrequimsoler en el dia de la poesia catalana a internet, preparant el dia mundial el 21…

Naltros, és clar, piluem #poesiaivi

centre quim soler

En els bancals emboscats de silencis/hi ha ceps arrenglerats sense raïms/deixant mancats de most els cors dels homes. QuimaJauma

/1/ Una invitació a no sé quins viatges dins l’embriaguesa d’un vi que no tindria nom, ni color, /2/ ni ampolla per a fer-li una presó, fins i tot si és una presó celebre. Pep Gouzy

La carn al fruit, les boques a la copa,/ i el camí just és un remei segur; Brossa

/1/No em plau corona de tot vent joguina,/Sinó deixar, per a no nats humans, /
/2/ Un poc de sol de mos amors llunyans,/Clos al celler, colgat en teranyina. Carner

Bec un gran vas de vi/ granat i m’adormisso,/mentre la tarda groga en el vinyet/es torna roja sobre la masia. Vinyoli

————————-

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Jo confesso, de Jaume Cabré… i el Centre Quim Soler


I Madona Ofèlia Dracs, l’any 1985… Sabeu qui són ??

———————————–

Jaume Cabré (2011). Jo confesso. Barcelona: Proa (pàg. 957-958).

–Digui.
–Ei, Adrià. Sóc en Max.
–Hola.
–Com estàs?
–Bé. Cinc segons.–I tu?
–Bé. Escolta: vols venir a un tast al Priorat?
–Vaja…
–És que m’he animat a escriure un llibre… Amb molta foto, eh, no com els teus.
–Sobre què?
–Sobre el procés del tast…
– Ha de ser difícil passar per escrit sensacions tan fràgils.
–Els poetes ho fan.
Ara li preguntaré què sap ell de la Claudine i d’aquesta pena de la Sara.
–Max Voltes-Epstein, el poeta del vi.
–T’hi animes?
–Escolta. Et voldria fer una pregunta que…–Es va passar la mà per la clepsa pelada i va estar a temps de retenir-se.–Va, vinga: quan és?
–Aquest cap de setmana: al Centre Quim Soler.
–Em passes a buscar?
–Fet.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

El món per un forat…


Aquest és el títol del llibre que presentarem divendres que ve, dia 9 de març a dos quarts de vuit a la Biblioteca Estrem i Fa de Falset.

La seua autora, tant del text com dels dibuixos, Eulàlia Sariola ens explicarà el per què de tot plegat i podrem fer tertúlia amb ella.

Una història gràfica que ens remet a temps no tan llunyanys i que algú s’entesta a fer tornar…

Per aquesta ocasió el maridatge no podia ser de cap més manera que amb un tast de vi de missa i picant uns pets de monja per arrodonir la cosa.

Si voleu saber per què, a la biblioteca divendres en treureu l’entrellat!!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA DARRERA TERTÚLIA VITERÀRIA


Hivern 2011

Teresa Solana Drecera al Paradís

Un llibre estripat, el que ens vam trobar llegint per aquesta darrera tertúlia. Una mena de divertimento centrat en un assassinat a una escriptora de best-sellers que acabava de guanyar un premi literari a Barcelona.

No es tractava de fer una novel.la a imitació de Dashiell Hammet o de l’Agatha Christie, no. Més aviat es tractava de posar en evidència les febleses d’un sector en un to satíric que, evidentment, acaba retratat amb més pena que glòria. Un llibre-joc que ens ofereix un munt de picades d’ullet, com ara el nom de la Marina Dolç, que ens fa pensar en allò que el nom no fa la cosa, o els personatges tipificats -com ara els detectius bessons, el Borja i l’Eduard, que ens remeten a aquelles parelles divergents de la literatura o del cinema-…o les enveges ridícules de l’Amadeu Cabestany, principal sospitós d’haver comès l’assassinat.

Tot i ser un pèl massa previsible, la novel.la té moments força aconseguits, com ara l’escena de la presó, en la que un dels reclusos més perillosos queda fulminat per un poema. O ja, cap al final, quan perden l’ordre dels fulls del llibre.

De la tertúlia, però, em quedo amb els nostres riures mentre anàvem explicant escenes i bevent el Solà Clàssic, un vi de Bellmunt que -ho va dir la Claustre, és clar- no tenia bóta. Havia estat molt de temps a l’ampolla. De l’ampolla a la copa, com aquell qui diu. I vés, penso ara, com el llibre de la Solana (vaja quina casualitat, el nom també) de la lectura a la tertúlia, sense passar pels dies en què una lectura reposa i en van sortint fils de tots colors per anar estirant. Definitivament una drecera. I, què voleu, en tan bona companyia, una drecera a una mena de paradís que ja el voldria cada dia.

Carme Bou

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

crònica de la darrera tertúlia vi-terària amb Sílvia Alcàntara


Crònica de tardor

Sílvia Alcàntara

Olor de colònia

Han passat molts dies d’ençà de la lectura dOlor de colònia . Em disposo a fer la crònica i, evidentment, agafo el llibre. L’obro sense anar a buscar cap pàgina en concret i em trobo un punt de llibre inesperat, una fulla de tardor marronosa premsada a les seves pàgines. Em ve a dir que ella, com el llibre, em parla dels records, d’una memòria dels temps passats, d’unes olors amb efectes de retrocés que em transporten al món de les colònies allà pels anys 40, 50, 60…

I em trobo recordant el que vam dir. La primera pàgina és ja una mena de preludi del que trobarem dins la novel.la, el nus de l’acció: l’ofec i mort d’un dels protagonistes que no tindrà veu, de la mateixa manera que la societat de què ens parla l’autora no tindrà llibertat individual. Un microcosmos d’una negror esborronadora. Aïllats del món exterior, com el malaguanyat Isidre Claret.

No hi ha esperança per gairebé ningú en aquest món claustrofòbic que crema cap a la seva pròpia destrucció.

Al voltant d’aquesta mort inicial, el Climent i la Teresa protagonitzen una història trista i duríssima. Potser com la vida a la colònia. I al seu voltant, un munt de personatges que van dibuixant d’altres línies no tan dramàtiques. Costums i maneres de fer i de dir que van esbossant un llibre amb molt de cos i estructura –com el vi que ens va acompanyar al llarg de la tertúlia, com els telers de la colònia, el seu fil.

Em torno a mirar la coberta i penso que aquesta novel.la ens parla sobretot de la memòria i la necessitat de posar-la per escrit, i és que al capdavall, l’únic que quedarà són les històries.

La fulla, d’una primor trencadissa, encara em porta l’olor d’aquell dia al Montsant. De la passejada a Setcases, del parc de la Ciutadella…La torno a posar entremig de dues pàgines, somric, potser només mentalment i tanco el llibre.

Carme Bou

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter