Crònica de tardor
Sílvia Alcàntara
Olor de colònia
Han passat molts dies d’ençà de la lectura d’Olor de colònia . Em disposo a fer la crònica i, evidentment, agafo el llibre. L’obro sense anar a buscar cap pàgina en concret i em trobo un punt de llibre inesperat, una fulla de tardor marronosa premsada a les seves pàgines. Em ve a dir que ella, com el llibre, em parla dels records, d’una memòria dels temps passats, d’unes olors amb efectes de retrocés que em transporten al món de les colònies allà pels anys 40, 50, 60…
I em trobo recordant el que vam dir. La primera pàgina és ja una mena de preludi del que trobarem dins la novel.la, el nus de l’acció: l’ofec i mort d’un dels protagonistes que no tindrà veu, de la mateixa manera que la societat de què ens parla l’autora no tindrà llibertat individual. Un microcosmos d’una negror esborronadora. Aïllats del món exterior, com el malaguanyat Isidre Claret.
No hi ha esperança per gairebé ningú en aquest món claustrofòbic que crema cap a la seva pròpia destrucció.
Al voltant d’aquesta mort inicial, el Climent i la Teresa protagonitzen una història trista i duríssima. Potser com la vida a la colònia. I al seu voltant, un munt de personatges que van dibuixant d’altres línies no tan dramàtiques. Costums i maneres de fer i de dir que van esbossant un llibre amb molt de cos i estructura –com el vi que ens va acompanyar al llarg de la tertúlia, com els telers de la colònia, el seu fil.
Em torno a mirar la coberta i penso que aquesta novel.la ens parla sobretot de la memòria i la necessitat de posar-la per escrit, i és que al capdavall, l’únic que quedarà són les històries.
La fulla, d’una primor trencadissa, encara em porta l’olor d’aquell dia al Montsant. De la passejada a Setcases, del parc de la Ciutadella…La torno a posar entremig de dues pàgines, somric, potser només mentalment i tanco el llibre.
Carme Bou
// Comentaris (0)