Del Molar cap a Bellmunt del Priorat. Carme Simó serà la nostra primera adalil, guia, acompanyant.
Un cel ennuvolat ens cobreix a l’hora de sortir del Perxe, on s’hostatgen els escriptors arribats a la nostra comarca per tal de trepitjar-la, olorar-la, tastar-la… a fi de poder descriure-la amb els seus propis mots, perquè la paraula, distintiu humà, fixarà per a la posteritat les seves visions, els seus retrats de cada objecte o persona. Tots hauran visitat i conviscut amb el nostre paisatge i la gent nostra, però cadascú ho expressarà personalment. Miraran el mateix, però veuran coses diverses.
Anem del Molar cap a Bellmunt per la carretera que ressegueix el riu Siurana, del tot sec.
Passem per la Casa Gran, ens fixem en els costers a banda i banda del riu. Alguns de vinya nova, altres conserven encara les vinyes velles. Marges vells, cultius i bosc. Alguns ceps ja comencen a mostrar els colors tardorencs de les seves pampes. I avançant amb el minibús, que ens portarà d’un indret a un altre de la comarca, arribem a les mines de Bellmunt.
Ja ens esperen a l’entrada la Carme Simó i la Claustre Grau. Entrem al Museu. Un nou edifici acull l’exposició histórica del treball miner; uns audiovisuals també novells ens translladen pels rostres dels miners i pels interessos que van portar l’explotació de les mines de plom.
Deixem les noves tecnologies i baixem a les mines amb els cascos protectors als nostres caps.
Recorrent les entranyes de la terra, recreem a les nostres ments el dur treball dels miners Llum de carbur, treballant sempre en parella, a dos. Riscos i malalties.
Quan sortim llueix el sol ben esplendorós.
Però hem de deixar les mines i que la Carme Simó ens porti al seu tros. Tros de terra on conviuen desacomplexats els ametllers, els avellaners i la vinya. I no és el mateix fer ametlles que veremar o plegar avellanes. I els escriptors fan ametlles i se les mengen, pleguen avellanes i se les guarden( i mengen) i tasten alguns carrolls de granatxa que encara poden trobar en alguns ceps.
La Carme de Bellmunt, aquesta dona que coneixem des de sempre, pagesa, compromesa amb la comarca, coneixedora de tots els seus problemes i que incansable poda cada any les seves vinyes.
Arribem fins a la caseta del tros. Hi entrem i mirem els canyissos i les bigues negres del fum del foc que no té fumera. I veiem els cistells penjats, i no és el mateix el cistell d’anar al tros que el cistell de veremar. I un munt de càvecs, un per a cada ús, i n’hi ha tants! I algun càntir blau del sulfat.
Curiós l’enrajolat de toves quadrades que hi ha al davant de la caseta.
I xerrant i explicant històries familiars se’ns fa tard. Tornem al poble i passegem per les cases de les colònies de les mines. Totes iguals, blanques, i ens explica la Carme que per dins totes tenen una cuina-menjador, dos habitacions i un quarto de bany. Mentre passegem, pels altaveus del poble sona el “Requiem de Mozart”, s’ha mort algú. Anuncien l’enterrament.
Però ja és l’hora de dinar. A la fonda de cal Quel ens espera la taula parada. Un amanit ja servit al plat, i després triarem o un empedrat o canelons (primer plat), un estofat de conill o de vedella (de segon), i a les postres no hi falta res. Per acabar ametlles i avellanes torrades, cóc ràpid i vi ranci o vi dolç. I no falta el cafè.
I mentrestant la lectura d’uns poemes de la Sara, l’escriptora més jove d’aquest encontre prioratí, ens recorda el poder de la paraula que, després de ser escrita, ara reviu als llavis de molts dels comensals. Al cap i a la fi l’objectiu que cerquem és la comunicació, l’entesa, el dubte o l’asserció, el caliu o el fred, l’emotivitat o la racionalitat del viure compartit. I l’escriptura ens ho permet tot. Per aixó som aquí a Priorat en Persona.
Ramon Bargalló Rius.- (foto, Sara Bailac)
// Comentaris (0)