El darrer cap de setmana de maig va venir, convidat pel Centre Quim Soler, la literatura i el vi, l’escriptor (i pintor) de Sueca, Manuel Baixauli, autor de L’home Manuscrit i del recull de contes Espira¡.

Vam fer tertúlia sobre la seua obra, les obsessions, gustos i anhels que s’hi destil·len. Vam divagar sobre l’art d’escriure i de pintar escrivint o escriure pintant. Vam filosofar sobre la memòria i l’oblit, els mecanismes i els recursos que ens imposen i que posseïm. Vam arremetre contra els depredadors de territoris i de mons sencers.

I, és clar, vam debatre de manera teòrica i pràctica sobre el vi de marraixa (garrafa) i el que no ho és, i és bo i alegra el cor dels hòmens i les dones. I el vam gaudir, com pertoca a les tertúlies vi-teràries del Centre.

Vam parlar també, tu diràs, de la força de la paraula escrita, parlada, cridada. Del plaer d’enraonar de tot i res. De la música del llenguatge i del llenguatge de la música. I de les imatges reals i les imatges imaginades dels textos de l’autor i dels textos dels lectors.

I diumenge vam visitar els trulls vells del sindicat del Masroig. Era visita obligada per a algú que escriu i dibuixa el que ell escriu i dibuixa. Era com un retrobament entre vells coneguts: home manuscrit i parets manuscrites. I, al migdia, seguint els bons costums i els cànons vi-teraris de rigor, vam fer el vermut per celebrar-ho. Amb els que van voler acompanyar-nos, ens vam llegir els uns als altres alguns dels contes del recull Espiral. Contes premuts, compactes, fins i esmolats, com la ironia que s’hi amaga darrere d’alguna coma o algun punt i coma… Inicis i finals tallants i entremitjos sorprenents.

I sempre, amb una riquesa de llenguatge que et fa venir salivera

El món literari de Baixauli és ric, més suggerent que explícit, com a mi m’agrada. Perquè per fer alguna cosa més que sobreviure en aquest món de mones, la bona literatura esdevé imprescindible