–Article a CUPATGES del mes de febrer-març 2011– col·laboració regular del CQS–

Pàgina Vi-terària : el Centre Quim Soler ens comenta exemples de la vida del vi i els seus llenguatges, més enllà de la copa…

A la casa de Tiana, lloc de reclusió de Lola Anglada Sarriera (1892-1984), durant la Dictadura Franquista fins a la seva mort, acusada “roja, separatista y peligrosa”, un llenç de l’artista molt allargassat decora una paret de la gran sala rebedor: en el centre de la composició, una veremadora, amb davantal i espardenyes de vetes, avança decidida entre les tires de ceps carregant sense esforç dos cistells de raïms. Tècnicament, domina la senzillesa i la claredat en el dibuix de les formes arrodonides de la figura així com en la representació dels ceps, dels ocells que l’envolten i en les sanefes que l’emmarquen; tots aquests elements fan que l’obra destaqui pel seu classicisme. Segurament Lola Anglada volgué representar una jove veremant en alguna de les vinyes del Maresme, tan properes a la Mediterrània que les ones podrien esquitxar cada cep. No sabem quan la va pintar perquè l’obra no està datada; segurament l’artista volia fugir de qualsevol singularitat temporal, motiu pel qual cap dels seus elements, ni els formals ni els iconogràfics, al·ludeixen a algun dels problemes o de les inquietuds socials tan propis del camp català. Tots els trets d’aquesta obra, presents també en altres realitzades per l’artista –La Nuri podria ser-ne un exemple– l’inscriuen clarament en el Noucentisme, moviment cultural i d’abast polític que dominà a Catalunya durant el primer quart del segle XX, fins a la Dictadura de Primo de Rivera.

Però Lola Anglada es continuà emparant en aquesta estètica. Segurament fou l’estratègia escollida per deixar palès el seu catalanisme en aquells anys de la Dictadura de Primo de Rivera, canviant, però, la iconografia de la Ben Plantada, el personatge femení portador de les essències de la nova dona catalana, creat per Eugeni d’Ors. Així, col·laborà amb molts dibuixos en la revista Nosaltres Sols!, òrgan d’expressió del grup independentista català del mateix nom, publicada des de març de 1931 fins a octubre de 1934; en ells donà protagonisme a una figura femenina, vestida de catalana, que simbolitzava la Catalunya oprimida, subjugada, assetjada, malalta, torturada, abandonada fins i tot  per les esquerres  mal avingudes, en definitiva, la Catalunya que cerca la llibertat. Durant la Guerra dibuixà els seus veritables protagonistes: milicians i milicianes als carrers de Barcelona i, pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, creà i il·lustrà el conte El més petit de tots, un petit personatge, que tant podia ser un nen com una nena, portador de tots aquells valors que la guerra malmeté, fill de la Revolució que volia alliberar el poble. Són obres que destaquen entre les socialment i políticament més compromeses d’aquesta artista que, paradoxalment, seria recordada només com a escriptora i il·lustradora de contes infantils, amagant-nos el seu amor i la seva dedicació en favor d’una Catalunya lliure i republicana.

Núria Rius Vernet