Arxiu d'etiquetes: priorat en persona

PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_3


19 D’OCTUBRE, MATÍ

Del Molar al Lloar

Adalil: Gemma Sentís, del Lloar

Cronista: Ester Tur (text) i imatges: Júlia Viejobueno

És dissabte al matí i fa un sol preciós quan enfilem la carretera del Molar al Lloar amb el microbús. Tot i que el Lloar és lo mig del món, no hem hagut de fer gaire quilòmetres per arribar-hi i trobar la Gemma Sentís que ens espera a la parada d’autocars del poble. Lo mig del món sempre deu ser més a prop del que ens pensem.
Travessem el poble per trobar el sender que puja cap a Damunt Roca. La nostra guia ens situa: el Lloar té poc més d’un centenar de persones empadronades i 80 que hi viuen tot l’any. Ràpidament ens trobem amb les primeres vinyes a banda i banda del camí i al fons hi veiem un edifici, el celler Torres Priorat; ens explica que ja fa prop de 10 anys que el van construir i que a poc a poc han anat comprant terres de la gent del poble.

Aquesta aturada també ens serveix per parlar de colors i contrastos: de les vinyes que es tenyeixen de tardor i del contrast entre les roques roges i les del fons, més blanques. La panoràmica que es comença a veure, avui marcada per la boira de la Ribera, serveix per ensenyar el circ que és el Priorat, les muntanyes que l’envolten i els límits territorials.
Una mica més amunt ens aturem a la basseta roja; una basseta que havia tingut aigua on s’hi abeuraven els animals, però també hi bevien els padrins tornant del tros. Ara només sabem que hi ha aigua pel canyar. Discutim si se’n podria tenir més cura, per què el riu no baixa i s’han modificat els aqüífers. Deixem escolar la discussió que no té un final fàcil i continuem caminant.
Enfilem el camí dels Rogerals. No cal explicar per què se’n diu: roca roja pertot. Repeteix una estructura a tres bandes habitual del Priorat: llicorelles o argiles a la part baixa, a mig aire roca roja i a dalt roca calcària, conglomerats i guixos.
Ens quedem en el nostre camí roig, un antic camí ral mig empedrat, que feia net i mantenia trosset a trosset en Xavier Perelló, que tenia el mas més amunt; tants camins llargs fets pam a pam, tantes feines sense nom.

Les roques dibuixen randes i volums rodons i de tant en tant figures esculpides com el Nas d’en Quiuma, un perfil que fa equilibris i que sembla que pugui rodolar muntanya avall d’un moment a l’altre.
Descansem, observem el paisatge, el nassot i xerrem. Parlem de les vinyes que es van deixar perdre perquè no donaven prou i no se’n podien cuidar. Paradoxalment, o potser no tant, les que es van deixar de treballar són les que es van valorar més després perquè era vinya vella.


La Gemma recorda com collien l’ametlla, amb la calor intensa i a tocar de la festa major. S’atura i s’excusa: “mon pare us ho hauria explicat millor, que ha treballat els trossos…jo tinc una pila d’exàmens per corregir i les filles i…i no tinc el temps o no el sé trobar i no hi vinc gairebé mai”. I penso que això que ens explica és també una manera de viure al Priorat; perquè el paisatge és viu i hi ha moltes maneres de viure-hi.


I la Gemma, que pensa que té poca cosa a dir-nos, estira el fil sense adonar-se’n. S’omple les mans de clofolles d’ametlla i en porta un grapat a l’escola, on cada nen en portava un grapat cada setmana per fer anar a l’estufa. I també ens duu a fer l’oliva, a trenc d’alba, i passa la rasqueta amb les dones i ens explica com el món desapareix quan hi ets, que no hi ha res més. I és que el Mindfulness ja fa molts anys que s’ha inventat. I el paisatge creix i batega; cada vegada més viu, cada vegada més seu, cada vegada més cert.
Tornem al poble i bevem a la font, que fa calor i set després de la passejada. I de la font nova baixem a la font vella per un camí de lledoners. Tot el poble baixava a buscar aigua a la font vella i se’n gastava menys, perquè l’havies d’anar a buscar.

I de la font vella pugem a casa de la Gemma, el millor balcó del poble, i baixem al celler. Sota les voltes, olor de celler i un món de coses que no van soles: unes quantes botes i una col·lecció de càntirs; quatre xerracs en fila i una columna de llànties. Allà on mires hi apareix una col·lecció petita i agermanada: tisores, claus, arades, pedres…

  
Enmig d’aquest món ordenat hi ha una taula. I l’omplim de seguida: copes de vi ranci, olives fetes de casa, embotits, formatges, hospitalitat i ganes de tastar, picar i xerrar.
Encara que no hi és, també ens entaulem amb el pare de la Gemma, l’Àngel Sentís, perquè aquest és el seu espai, el seu lloc al món potser. El lloc que endreça i desempolsega i el temps que destil·la en el llarg camí del vi ranci. I diem que tornarem per conèixer l’Àngel, però ja el coneixem una mica, perquè la Gemma el té als ulls mentre ens en parla.
I parlem de vins, una gana que crida l’altra, que deia la mare de la Teresa, del vi que es beu la bota, d’això i d’allò i la part dels àngels.
I el resum el fa la Núria Cadenes: vi i olives…la vida.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_2


18 D’OCTUBRE, TARDA

Adalil: Josep Palet, de Margalef

Cronista: Júlia Viejobueno (text i imatges)

A Margalef recollim el Josep Palet, el segon adalil d’aquest Priorat en Persona. Coneixedor i entusiasta del Montsant, ell serà qui literalment farà honor a la definició d’adalil que tant ens agrada, la de qui sap les entrades de la terra.

Transitem per pistes carregades de furgonetes, rulots i escaladors penjats a les parets. Quan ens reunim tots, el Palet ens explica que entrarem a la Cova de la Taverna i ens guia pel sender que hi porta i que ens ha de servir per escalfar els músculs. Voregem l’embassament, massa buit d’aigua per falta de pluges, però tot i així imponent amb les roques del Montsant fent-li de muralla.

L’adalil ens va explicant curiositats d’aquest indret, des de la bellesa que hi ha a la primavera fins a la història dels maquis que s’hi amagaven fa unes quantes dècades. Seguim caminant en fila, creuem un pont, enfilem un tros de camí més, passem per davant d’un forn construït davall d’una bauma i davallem fins a trobar-nos una roca que ens acull. L’entrada de la Cova de la Taverna impressiona. L’aire humit i fred que surt d’aquell forat fosc, les grans masses rocoses que ens acullen i que alhora absorbeixen la llum ràpidament… És el moment de descarregar les motxilles, treure els frontals i preparar-se per l’aventura.

Tres de nosaltres ens erigim com a desertors; la claustrofòbia i els problemes tècnics ja tenen aquestes coses. Des dels nostres llocs mirem com entren cap a les entranyes de la terra, i en poc temps ja ni veiem la seva llum ni els sentim parlar. Improvisem un campament molt precari i ens disposem a esperar: dibuixem, mirem el paisatge, fem fotos, fem d’exploradors, parlem de toros, de contaminació, i de la possibilitat que apareguin soldats, porc senglars o altres criatures des de les puntes de la muntanya… I quan ja comencem a refredar-nos sentim unes veus conegudes.

Poc a poc apareixen tots. Arriben amb una cara de felicitat envejable, plens d’energia i fins i tot flexibles. Ens expliquen que allà dins s’han follat unes quantes roques i que després, al sortir, han tornat a néixer. Després també ens comentaran que hi havia algun ratpenat, que han vist un gripau i mirant les fotos sembla que algun dimoni i tot, però això queda en un lloc secundari després de les primeres revelacions.

Abans de marxar el Palet proposa fer una mica de txi-kung. El que fins ara havia estat el nostre campament es converteix en un petit cercle on els escriptors comencen a estirar-se seguint les indicacions de l’adalil. Els seus moviments porten l’energia per tot el cos, des dels braços a les costelles, des del cap fins als peus. L’arbre que tenen al costat deixa caure tres fulles grogues, com si també formés part d’aquell exercici conjunt. I pel mateix camí que hem arribat però havent tornat a néixer iniciem la retirada.

La propera parada serà dins del poble. El Palet ens continua fent de guia, ens ensenya els escuts i les marques que hi ha pels carrers, i ens obre les portes de casa seva. La foscor del pis està trencada per la llum tènue que entra per les finestres i per la llum que il·lumina una taula que para amb uns quants plats i on deixa set pots de melmelada. Ens explica que aquelles melmelades les fa ell amb fruits silvestres i que són de gustos diferents als que estem acostumats, però no ens desvetlla de què són. Les serveix amb cura tot dibuixant una paleta de colors i quan acaba comencem el tast. Cada cullerada és una sorpresa al paladar que només podem resumir dient “quina passada”. La degustació acaba amb els nostres agraïments i amb una abraçada càlida de l’adalil per cada un dels visitants. Davallem altre cop cap a la carretera i fem l’últim trajecte del dia, tornem a casa.

 

 

 

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_1


18 D’OCTUBRE, MATÍ

Adalil: Anaïs Estrems de Poboleda

Cronista: Júlia Viejobueno (text i imatges)

vídeo: Xavier Camí

DEL MOLAR A POBOLEDA

Que avui serà un dia diferent ho sentim des del moment que sortim del Molar: hem canviat el microbús per tres cotxes, la carretera que ens porta fins a Poboleda està massa tranquil·la per ser un divendres, i tots tenim part del cap i del cor lluny del Priorat. Més endavant hi posarem paraules: el lloc és la gent, la desobediència pel que és just, l’aturada contra la brutalitat, la unió i la llibertat, la protesta i la paraula, o l’art com a sedició.

Tot i així seguim. D’entre els revolts apareix Poboleda però parem abans d’arribar-hi. L’Anaïs Estrems, la primera adalil, ja ens hi espera amb el seu gos. També hi són el Josep i la Neus, que l’endemà ens rebran a la Serra d’Almos però que avui han vingut per conèixer-nos i passar el dematí junts. Fetes les presentacions, comencem a caminar.

El camí que ens espera és dolç, planer, ple de contrastos, verd per la proximitat del riu Siurana i amb alguns grocs de la tardor que avança. L’Anaïs ens ha avisat que avui anirem cap amunt, cap a la part menys feréstega, però que ella normalment sol anar en direcció contrària perquè hi troba més plantes silvestres, les que fa servir per fer remeis naturals: tintures, xarops, ungüents… Ens explica que el Priorat i sobretot el Montsant són rics en biodiversitat i que les plantes que hi creixen tenen les propietats molt concentrades, talment com el vi que surt d’aquestes terres de llicorella.

De fet, malgrat no voler centrar el seu itinerari en les plantes, al llarg del matí i a mesura que ens les anem trobant ens va explicant què són i les seves propietats. Les ortigues, que serveixen per fer cordes i roba, que van bé per la debilitat i que fregades –ortigar-se, en diu- combaten el dolor crònic; la cua de cavall o de lluert, una planta prehistòrica ideal per depurar els ronyons, per les fractures òssies o pel cabell; el trepó, que servia de tabac quan aquest era un producte de luxe, i que va bé per obrir els bronquis; la morella roquera, de fulla enganxosa i causant de moltes al·lèrgies… I tampoc s’oblida dels arbres, des dels lledoners que fan un fruit petit ideal per ser utilitzat com a projectils per les sarbatanes (així li explicava el seu avi) fins als pollancres que donen nom al poble, passant pels castanyers, els anoguers, els salzes o els verns.

L’Anaïs, però, demostra que els seus coneixements van més enllà de l’àmbit natural i ens va donant a conèixer la història de Poboleda. El primer contacte que tenim amb el poble és amb el cementiri, emplaçat fora vila des de la segona meitat del segle XVIII. Aquesta fou l’època de més esplendor però la fil·loxera va marcar un abans i un després. Les portes tancades del carrer Major, les grans cases buides de les famílies benestants, són fruit de l’emigració que hi va haver en conseqüència d’aquesta crisi.

Poc després trobem el Molí dels Frares o Molí draper, que és el primer lloc on arribaren els cartoixans abans d’instal·lar-se a Escaladei. Batejaren el lloc amb el nom de Populeta, que significa bosc de pollancres, un arbre que a més de voler molta aigua és un Axis Mundi, un eix que uneix diversos mons, el de dalt i el de baix, la terra i el cel. L’edifici ara ha quedat en desús i en mans de diversos propietaris però ni el pas del temps ni els aiguats han aconseguit enderrocar-lo.

L’Anaïs aprofita per explicar-nos que el que també ha perdurat en el temps és la toponímia, la que ens recorda les terres que un dia van ser comunals com ara el Bosc de la vila o el pou de glaç que hi ha a l’altra banda del riu.

I si el riu és el que marca el camí i les plantes i arbres que l’envolten, també ho és el segrest que està sofrint. L’adalil és bona coneixedora d’aquesta lluita, la que vol un riu Siurana viu, la que combat els transvasaments que porten l’aigua del Siurana cap al pantà de Riudecanyes, uns transvasaments que no respecten ni les normatives europees mediambientals ni la diferència de conques, i que al llarg del segle XX han anat creixent fins a la situació insostenible de dia d’avui.

L’Anaïs ens va assenyalant als llocs on el seu avi es banyava als estius, o fins i tot ella no fa pas tant, i que ara no són res més que tolls. Les problemàtiques que van unides a aquest espoli són múltiples: la vegetació ha crescut sense control, les plagues són més difícils d’eradicar, desapareixen flora i fauna, la falta de corrent fa que l’aigua quedi bruta i embassada… També comenta la dificultat que suposa en una comarca petita com el Priorat fer front a aquesta lluita, tant per la falta de gent com pel gairebé nul ressò que té més enllà dels límits comarcals.

I mentre ens explica tot això, arribem a la Font del Mingot, el destí de la nostra caminada. Imaginem l’hort que ens descriu i on ella venia a jugar quan era petita, que va desaparèixer amb l’aiguat del 1994 i la desolació que el pagès va tenir quan l’aigua li va prendre aquell tros de terra. Mirem el Montsant a l’horitzó i ens apropem al Siurana, descansem a les roques d’aquest tranquil paisatge i poc a poc desfem el camí. Aquest cop enfilem els carrers del poble, parem davant de l’Església de Sant Pere popularment anomenada Catedral del Priorat, i acabem la ruta on l’hem començat.

Ens acomiadem de l’Anaïs i tornem a pujar als cotxes i tornem a la carretera, aquest cop direcció Cabacés, on fem parada a La Foia per dinar.

 

 

 

La taula antiga ens acull i ens reuneix al seu voltant durant una estona, la justa i necessària abans de continuar cap al nostre pròxim destí: Margalef.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT_EN_PERSONA 5a edició. La tornada


Aquest cap de setmana, des de divendres, els escriptors que van vindre l’any passat, tornen al Priorat per “passar comptes” de la feina feta. Ho faran a les escoles, instituts i altres fòrums públics. Per saber què hen fet, com ens han vist i com ens han escrit, podeu acudir el diumenge, 18 de novembre a Ulldemolins, on farem la cloenda d’aquesta cinquena edició i dels 10 anys del PeP!

La cloenda, com sempre, tindrà un apart d’espectacle, que enguany ens ofereixen la Laia Pedrol i l’Alexandre Bonanit i que promet… MIL CENT I UN ESTELS

Us deixem  el cartell i el díptic i us hi convidem a ser-hi!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Les cròniques de PeP_ dia 17 tarda: Els Guiamets- La Torre de Fontaubella-el Molar


Crònica d’Ester Tur Coll

En acabat d’un bon dinar als Guiamets, microbús i cap a la Torre de Fontaubella. Cirerers que tardoregen entre Guiamets i Capçanes, l’embassament, el pont del tren; a l’alçada del monument al Carrasclet uns quants ja pesen figues mentre l’Erra planifica la baixada amb la família per escarrollar, la Miloquera, Marçà-Giné- l’escultor, en Pere passejant els gossos a prop de la Gallifa, boscos on s’hi fan rovellons, masos on s’hi feien reunions clandestines i ja hi som, la Torre de Fontaubella.

Baixant del bus ens espera el periodista de ràdio Falset per entrevistar els escriptors. I ja tornen a riure i acaben les entrevistes aplaudint. Aquesta colla ho aplaudeixen tot: els carquinyols de la Montserrat, les flors de palma, el tast de vins, la maniobra del conductor…

Al peu de l’església ens hi espera l’adalil d’avui a la tarda, l’Albert Sabaté, historiador i president de l’associació No Jubilem la Memòria. Ens dóna la benvinguda i ens presenta el seu poble mentre la boira colga, darrere seu, la Mola de Colldejou, una presència indefugible.

La Torre de Fontaubella és al sud-est del Priorat, només a 20 Km del mar, encara que és muntanya. 140 habitants censats i 110 que hi viuen. La Torre queda tancada per muntanyes, la Mola de Colldejou i la serra de l’Argentera, això fa que sigui un lloc més frescal; hi plouentre 500 i 600 litres a l’any, el doble que en altres pobles de la comarca.

Caminem una mica i des de la sortida del poble, una mica alçats, ens ensenya la central eòlica que es va instal·lar a la serra de l’Argentera, tocant al poble, l’any 99. Any 99, 90 molins. Ens explica que en aquella època les companyies elèctriques ho volien omplir tot de molins per aprofitar subvencions europees i que les mobilitzacions ho van aturar, la lluita de la Plataforma per la defensa del patrimoni natural del Priorat. Aquesta defensa i reivindicació del patrimoni natural és la que continua en la creació de l’associació Prioritat per part de diverses entitats de la comarca per impulsar la candidatura del Priorat a paisatge cultural patrimoni mundial de la humanitat a la UNESCO. I la boira s’aixeca i ens deixa veure la Mola, majestuosa, imponent.

A l’àrea de lleure de la Torre l’Albert ens hi ensenya una caseta de pedra seca. Aquestes casetes, o barraques, es feien en el mateix moment que els marges: servien per desar-hi les eines, i alhora, per treure les pedres del tros; per això són tan gruixudes, perquè hi ha pedra sobrera. Les casetes es van deixar de construir fa més de 100 anys, però aquesta la van fer unes quantes persones del poble fa pocs anys. I la veritat és que els va quedar molt bé. Una feinada: 8 o 9 persones treballant dissabtes i diumenges al matí s’hi van estar més de 2 mesos.

Una mica més enllà hi trobem uns marges i ens els mirem. Uns marges que tenen les pedres col·locades en diagonal. Sorprèn perquè no s’assemblen a altres marges que hem vist al Priorat, fets de còdols per exemple. Potser és per allò que són escriptors, però algú diu que semblen llibres apilats de costat. I és veritat. Llibres calcaris on hi podem llegir la vellesa de les oliveres que sostenen, centenàries, i la feina pacient del pagès.

Arribem al cementiri. Potser esperàvem trobar-hi la tomba d’un famós, però el que l’Albert ens vol mostrar és una fossa comuna de soldats republicans. La fossa ens serveix per estirar el fil de la història. L’abril del 38 arriba al Priorat l’exèrcit republicà per preparar la batalla de l’Ebre. Entre la Torre de Fontaubella i la Marçà s’hi assenta la 15a brigada internacional.

A la vall de la riera de Marçà, que tenim als nostres peus des del balcó que fa el cementiri els brigadistes s’hi construeixen barraques mentre preparen la batalla. Com que hi ha molts britànics i americans la vall es coneix com ChabolaValley. Durant uns mesos els brigadistes es relacionen amb la gent dels pobles i deixen i els en queda un record viu. Potser els records són importants, com diu l’Albert, perquè el que viuen aquests mesos poden ser els seus últims moments de felicitat, els últims glops de vida abans de la batalla.

La fossa dels soldats republicans no és l’única del poble. L’estació de la Torre era un punt d’evacuació sanitari. Hi arribaven els ferits del front. Els ferits més lleus es traslladaven en tren a Tarragona o Barcelona, els més greus de vegades s’havien d’operar d’urgència i traslladar a algun punt d’atenció de la zona, com la cova de santa Llúcia de la Bisbal de Falset. Molts arribaven morts. El capità metge del vagó quiròfan havia de fer un certificat de defunció i enviar-lo al jutge de pau per poder-los enterrar.

A la placa de la fossa hi podem llegir els noms dels soldats i una frase. “De nosaltres depèn que el pas del temps no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres”, Miquel Martí i Pol.

Potser es per això que després del cementiri agafem el microbús i enfilem la carretera cap a Marçà, a mig camí entrem al bosc i allà al mig hi trobem unes làpides en pedra. Llegim els noms escrits a les pedres.
El nom de la làpida del mig és John Cookson (9/11/1938). Cookson era un brigadista americà, encarregat de transmissions. Mor al front i són els seus companys que li fan aquesta làpida. Testimonis de l’època fan pensar que es tracta d’una persona especial, i especialment estimada. No tots els soldats morts al front tenen una làpida.

A la dreta de Cookson hi ha la làpida de Iaffa, un brigadista argentí, dentista. S’estava al punt sanitari del mas de Marinyà; va conèixer una noia de Marçà, la Maria Piqué i es van casar. Després de la guerra marxen a l’Argentina a viure i hi tenen fills. Iaffa va dir que volia que les seves cendres a ChabolaValley i els fills les van venir a portar. Les pedres ens parlen de vides.

A la làpida de l’esquerra hi ha Kailin. Kailin també va voler que les seves cendres fossin a ChabolaValley, al costat del seu amic Cookson.A la làpida de Kailin s’hi pot llegir “ciudadano espanyol”. La Pasionaria els va prometre la nacionalitat espanyola als brigadistes, el 1995 el PSOE els la dóna a partir de la Llei de la memòria històrica.

Sortim del bosc i tornem al poble. Anem a l’antiga cooperativa agrícola que ara és una sala polivalent per a fer-hi activitats del poble. També hi acull una exposició permanent: una col·lecció d’armes blanques i de foc dels segles XVII i XVIII, sobretot peces de la guerra dels segadors, la de successió i la del francès. Ens passegem entre armes i encara que no ve de gust mirar armes després de parlar de la guerra, ens acabem encuriosint amb els sabres, les pistoles de duel o els ganivets de sabateta de les guerres carlines.

Entre les armes, hi ha la geganta Maria Ganxa amb la seva arma, un ganxo immens per agafar la canalla que guaita als pous. Em pregunto si la Maria Ganxa deu fer por als nens de la Torre o no ho saben el que n’expliquen.

El Priorat en Persona és un no parar. Ara ens asseiem a veure un documental fet per l’associació No jubilem la memòria l’any 2011, Els brigadistes entre nosaltres. El documental ens torna a dur a ChabolaValley: hi veiem material gràfic de l’època i testimonis que en parlen. Les fotografies i els fragments de pel·lícula fan viure el moment: brigadistes afaitant-se, jugant a cartes, ajudant els masovers a collir al tros, el ball de Marçà que es va organitzar amb la visita de la Pasionaria, la cançó que cantaven els brigadistes a les noies dels pobles, les dutxes que van construir als baixos del cafè i el més surrealista: brigadistes practicant com travessarien l’Ebre en una riera seca, sense barques i sense rems. Rialles i dolor, com els crits dels malferits que recorda un testimoni que va anar a la cova de santa Llúcia. Emociona veure SteveFullarton, un brigadista britànic al Marçà de fa un anys, diu que és agradable tornar i veure-ho tot canviat, tranquil, en pau.

Encara a l’antiga cooperativa, ens queda una activitat més. La Pilar Just presenta la DO Montsant neix el 2001 buscant un reconeixement a la seva singularitat.; la formen 60 cellers, 5 cooperatives i més del 60 % de la producció són cellers familiars.  Ens regala la imatge del Priorat com un ou ferrat: el rovell és la DOQ Priorat, que té el sol de la licorella. La clara, al voltant del rovell, és la DO Montsant; el sòl d’aquesta DO és divers: argiles, granit, llicorella. L’essència d’aquesta DO és la diversitat: diferents sòls, diferents microclimes, vins diferents. Per això ara l’associació ha emprès un nou projecte:  la zonificació, un estudi que permeti delimitar les característiques  de la varietat de cada zona. Es tracta de conèixer-se per poder-se explicar millor. Conèixe’s per reconèixer el valor propi.

I, és clar, no podíem acabar d’una altra manera que no fos amb un tast de vi, Solpost de cellers sant Rafel. En aquest tast  hi podem reconèixer els marges, la història i la gent. El paisatge fet vi. O potser només m’ho imagino; potser és només la frescor en boca, el gust elegant i el volum típic de la granatxa el que tastem.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Les cròniques de PeP__ dia 17 : matí El Molar- Els Guiamets, amb Carme Perelló


__Crònica de Carme Bou Sala

Arribem als Guiamets a mig matí i la Carme Perelló ens rep amb un somriure més que afable. Li fa il·lusió fer d’adalil i ens té una ruta preparada que comença a la terrassa de casa seva. Vistes privilegiades, ens va assenyalant Móra al fons, el Molar més a la dreta, Garcia. Més a prop, Darmós, i les muntanyes de la serra d’Almos al nostre darrere. Dia tapadot, no veiem pas tot el que ens diu, però sabem que hi és. El paisatge -remarca- és mitja vida i és evident que el porta a la sang. Sortint de casa seva, una abella ens volta.

Què… no cresteu avui?-sembla que digui, qui sap si avesada a les olors de la família d’apicultors. La Carme no l’ha vista, tan pendent com està de presentar-nos en Miquel, el seu germà, i també l’alcalde dels Guiamets. El Miquel pren la paraula i ens explica la història del poble. Tornem a sentir-nos privilegiats. Tot caminant ens n’anem cap a l’alta edat mitjana, ens parla d’un poble sense castell que es tancava en rodó sobre si mateix per protegir-se del perill que vingués de fora. I el carrer en forma circular va dient que sí, exactament així. També explica que a començaments del segle XIX Els Guiamets s’emancipa de Tivissa i es converteix en municipi independent.

Som a la font modernista de maó vist -qui sap si obra d’en Jujol, ens diu en Miquel- encarregada per la cooperativa a començaments del XX, i pugem fins el Caragolí, punt més alt del poble i on es troba Cal Torner, ara convertit en hotel acollidor.
Anem cap a l’església. Sant Lluís bisbe de Tolosa ens dóna la benvinguda i els germans Perelló ens presenten la Marta Curriu, regidora a l’ajuntament i néta d’en Miquel Martí i Pol. Duu la Bruna petita -la seva filla- ara de la mà, ara a coll i ens va dient com s’ha fet ella també guiametana, una lleganyosa més, tot i enyorar la boira de la Plana.

La Carme ara ens fa entrar a la residència per a la gent gran i veiem la Neus Català. L’impacte de tres generacions -si no més- és fort. I veig la Neus com una fulla de tardor amb tots els colors intensos de cada any viscut.
Passegem fins el pantà.  Inevitablement parlem de Mequinensa i del desplaçament de la seva població. Preguntes sense resposta que només la literatura sap -pot- respondre. Creant un ideari. La destrucció ens porta a la literatura?, i ens enfilem per pensaments varis, però també parlem dels malnoms atorgats als pobles per vés a saber quina història, de l’atemptat al tren entre els Guiamets i Móra, del Carrasclet…
fins que -ja de tornada al poble-, la Carme ens presenta el Quim i la Mercè, creadors de La Placeta, un dels cellers més petits de la DO Montsant, i hi fem cap. Agricultura ecològica, premsa manual, així com l’embotellat i l’etiquetatge… la Mercè ens explica el paper importantíssim de l’enòleg, en aquest cas el Pedro. Després anem fins les vinyes verdes i roges, mai més ben dit en plural, i escarrollem -alguns, per primera vegada.

Més privilegis -que ja hi estem avesats- i enmig d’un paisatge de tardor espectacular, fem el tast del seu vi-ficció, creat amb l’energia positiva que la il·lusió per les coses ben fetes genera. I -és clar, acabem aplaudint.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter