Arxiu d'etiquetes: priorat en persona

PRIORAT_EN_PERSONA. 6a edició. LA TORNADA.


Aquest cap de setmana els escriptors de la 6a edició del Priorat en Persona  han tornat a les nostres terres.

Aquest cop la Núria Cadenes, la Núria Martínez-Vernis, la Teresa Ibars, el Jordi Lara, el Pep Molist i el Sebastià Perelló han vingut amb la feina feta, materialitzada en 237 entrades noves del Diccionari literari del Priorat.

La pandèmia ha fet que aquesta edició s’allargués més del compte i que la tornada s’hagi fet en dos parts: a la tardor de 2020 vam fer la taula rodona virtual (que podeu mirar aquí), i ara, a la primavera de 2021, els autors han vingut físicament per anar a les escoles i instituts, per retrobar-se amb els adalils, i per fer una cloenda de l’edició com cal.

El divendres 28 de maig els autors van anar a l’escola El Castell de Cabassers i l’escola Montsant de la Bisbal de Falset, que conformen la ZER Montsant; a l’institut Priorat de Falset; i a l’Institut-escola Corbatera de Cornudella de Montsant.

El dissabte 29 la tornada es va obrir a tothom. La cloenda oficial la vam fer a Falset, sense vermut però amb bona companyia i alguna sorpresa.

Com sempre, trobareu els textos i molta teca al web www.prioratenpersona.cat.


 

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Presentació del PRIORAT en PERSONA a CARDEDEU


Tornem a iniciar les presentacions del projecte i del llibre Priorat en persona. La primera serà a Cardedeu, a l’espai gastronòmic i cultural Tarambana, el dijous 20 de maig a les 19h.

No estarem sols: farem conlloga amb Vibop Edicions i Tramoia Produccions culturals, i amb el Martí Sales i la Núria Martínez-Vernis, que faran l’espectacle i presentaran el llibre Alcohols.

L’aforament és limitat, per això cal reservar entrada enviant un correu a tarambana@tarambana.cat.

Us hi esperem!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

TAULA RODONA VIRTUAL


 

UN PRIORAT EN PERSONA DIFERENT…

Queden quatre dies per acabar el 2020, l’any esguerrat que, entre altres coses, no ha deixat que els escriptors de la 6a edició del Priorat en Persona tornessin per fer el retorn del que van viure a l’anada, per compartir la seva experiència, per retrobar-se i retrobar-nos.

Tot i això, a principis de mes vam explicar que no volíem quedar-nos sense la nostra dosi de PeP. També ho vam explicar al Vostè primer de Rac 1. I com se sol dir, al mal temps bona cara. És per això que vam decidir fer una taula rodona virtual amb els escriptors de l’edició vigent: Núria Cadenes, Teresa Ibars, Jordi Lara, Núria Martínez-Vernis, Pep Molist i Sebastià Perelló.  Avui us la compartim en aquesta entrada del bloc.

A la taula s’hi van unir més de 100 persones, i Montse Serra, periodista i editora, en va ser moderadora i cronista alhora. A l’article “Priorat en Persona, o com crear un diccionari literari d’un territori”, publicat a Vilaweb, hi trobareu explicat en detall allò que van dir els escriptors sobre el seu pas pel Priorat i pel Priorat en Persona.

 

 

Aquest cop la virtualitat ens ha servit per fer més fàcil que el projecte arribi fora dels límits comarcals però no per això ens resignem a abandonar la presencialitat, el directe, el viure-ho en persona. A la primavera tenim la intenció de fer la tornada de debò, i tombar amb els escriptors i els adalils per escoles, instituts, a la biblioteca i on faci falta.

Mentrestant, xaleu mirant la taula rodona i llegint la crònica, i després aneu a prioratenpersona.cat per trobar tots els textos, vídeos i cròniques de l’anada, i conèixer més als sis autors i els quatre adalils que protagonitzen i han fet possible aquesta edició.

Al 2021 seguirem celebrant el Priorat en Persona i ho farem arreu, convençuts més que mai de la dimensió i la importància d’aquest projecte. Tingueu salut i bona entrada d’any!

 

Autora: Núria Martínez-Vernis

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

TAULA RODONA Priorat en Persona 2020


Per accedir a la Taula Rodona “Priorat en Persona”

no cal estar inscrit prèviament,

entrareu en directe, clicant AQUÍ


 

UN PRIORAT EN PERSONA DIFERENT…

S’acaba la tardor i des de fa onze anys serà la primera tardor prioratina que no haurà acollit les persones que han anat construint aquest projecte que vam batejar amb lo nom de PRIORAT EN PERSONA. Un projecte que va néixer de la voluntat d’impulsar des del Centre un espai i un temps per fer conèixer aquest nostre paisatge humà, que fa el paisatge a seques. Una determinada manera de fer-lo conèixer més enllà de tòpics i de reduccionismes que massa sovint condicionen la percepció i la recepció de propis i forasters.

Trenta-cinc escriptors i vint-i-quatre adalils han intercanviat coneixements, experiències i maneres de veure, mirar i entendre aquest bocí de mon que és lo nostre.

Enguany, però, hem hagut de fer una excepció. Hem ajornat la vinguda dels escriptors que ja van vindre l’any passat i que aquesta tardor havien de tornar a explicar-nos l’obra feta entre tardor i tardor. A les escoles, als instituts, als socis del Centre i a tothom que volgués sentir-los i demanar-los el per què dels seus textos i de les seues mirades. Ho farem a la primavera. No renunciem a aquesta tornada en persona perquè les distàncies curtes i el cara a cara sense màscares és l’essència del projecte.

Però no ens resignàvem a passar tota una tardor sense res de res de la dosi que ens alimenta en aquest anar construint alguna cosa que volem sòlida i duradora i que totes aquestes persones que s’hi han anat implicat ens ho garanteixen.

Per això hem pensat una manera, que en aquests context estrany que vivim va fent possible que el buit i el silenci no siguin massa absoluts.

Farem una taula rodona virtual amb els autors del PeP2020.  Núria Cadenes des de València, Sebastià Perelló des de Mallorca, Teresa Ibars des de Lleida, Núria Martínez-Vernis des de Barcelona, Pep Molist des de Manresa, i Jordi Lara des de Sant Cugat, s’aplegaran davant les respectives pantalles-mirall per conversar entre ells, amb el bon fer de la Montse Serra sòcia i editora del primer recull dels mots del diccionari del  Priorat en Persona, que des d’Alella farà de mestressa de cerimònies.

Serà una taula oberta a tothom que hi vulgui ser per compartir un àpat massa virtual pel que voldríem, però prou real com perquè ens permeti esperar el de debò que a la primavera comptem fer al Priorat.

Passarem aviat l’adreça on caldrà connectar-se el dia 16 de desembre a les 19.45 de la tarda. Hi sereu benvinguts.

I mentrestant, per anar fent boca, podeu remenar el web prioratenpersona.cat, on hi trobareu els autors, els adalils, les cròniques, els vídeos i les entrades de diccionari de la 6a edició del PeP, així com tot el que ha donat de si el projecte des dels seus inicis.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_3


19 D’OCTUBRE, MATÍ

Del Molar al Lloar

Adalil: Gemma Sentís, del Lloar

Cronista: Ester Tur (text) i imatges: Júlia Viejobueno

És dissabte al matí i fa un sol preciós quan enfilem la carretera del Molar al Lloar amb el microbús. Tot i que el Lloar és lo mig del món, no hem hagut de fer gaire quilòmetres per arribar-hi i trobar la Gemma Sentís que ens espera a la parada d’autocars del poble. Lo mig del món sempre deu ser més a prop del que ens pensem.
Travessem el poble per trobar el sender que puja cap a Damunt Roca. La nostra guia ens situa: el Lloar té poc més d’un centenar de persones empadronades i 80 que hi viuen tot l’any. Ràpidament ens trobem amb les primeres vinyes a banda i banda del camí i al fons hi veiem un edifici, el celler Torres Priorat; ens explica que ja fa prop de 10 anys que el van construir i que a poc a poc han anat comprant terres de la gent del poble.

Aquesta aturada també ens serveix per parlar de colors i contrastos: de les vinyes que es tenyeixen de tardor i del contrast entre les roques roges i les del fons, més blanques. La panoràmica que es comença a veure, avui marcada per la boira de la Ribera, serveix per ensenyar el circ que és el Priorat, les muntanyes que l’envolten i els límits territorials.
Una mica més amunt ens aturem a la basseta roja; una basseta que havia tingut aigua on s’hi abeuraven els animals, però també hi bevien els padrins tornant del tros. Ara només sabem que hi ha aigua pel canyar. Discutim si se’n podria tenir més cura, per què el riu no baixa i s’han modificat els aqüífers. Deixem escolar la discussió que no té un final fàcil i continuem caminant.
Enfilem el camí dels Rogerals. No cal explicar per què se’n diu: roca roja pertot. Repeteix una estructura a tres bandes habitual del Priorat: llicorelles o argiles a la part baixa, a mig aire roca roja i a dalt roca calcària, conglomerats i guixos.
Ens quedem en el nostre camí roig, un antic camí ral mig empedrat, que feia net i mantenia trosset a trosset en Xavier Perelló, que tenia el mas més amunt; tants camins llargs fets pam a pam, tantes feines sense nom.

Les roques dibuixen randes i volums rodons i de tant en tant figures esculpides com el Nas d’en Quiuma, un perfil que fa equilibris i que sembla que pugui rodolar muntanya avall d’un moment a l’altre.
Descansem, observem el paisatge, el nassot i xerrem. Parlem de les vinyes que es van deixar perdre perquè no donaven prou i no se’n podien cuidar. Paradoxalment, o potser no tant, les que es van deixar de treballar són les que es van valorar més després perquè era vinya vella.


La Gemma recorda com collien l’ametlla, amb la calor intensa i a tocar de la festa major. S’atura i s’excusa: “mon pare us ho hauria explicat millor, que ha treballat els trossos…jo tinc una pila d’exàmens per corregir i les filles i…i no tinc el temps o no el sé trobar i no hi vinc gairebé mai”. I penso que això que ens explica és també una manera de viure al Priorat; perquè el paisatge és viu i hi ha moltes maneres de viure-hi.


I la Gemma, que pensa que té poca cosa a dir-nos, estira el fil sense adonar-se’n. S’omple les mans de clofolles d’ametlla i en porta un grapat a l’escola, on cada nen en portava un grapat cada setmana per fer anar a l’estufa. I també ens duu a fer l’oliva, a trenc d’alba, i passa la rasqueta amb les dones i ens explica com el món desapareix quan hi ets, que no hi ha res més. I és que el Mindfulness ja fa molts anys que s’ha inventat. I el paisatge creix i batega; cada vegada més viu, cada vegada més seu, cada vegada més cert.
Tornem al poble i bevem a la font, que fa calor i set després de la passejada. I de la font nova baixem a la font vella per un camí de lledoners. Tot el poble baixava a buscar aigua a la font vella i se’n gastava menys, perquè l’havies d’anar a buscar.

I de la font vella pugem a casa de la Gemma, el millor balcó del poble, i baixem al celler. Sota les voltes, olor de celler i un món de coses que no van soles: unes quantes botes i una col·lecció de càntirs; quatre xerracs en fila i una columna de llànties. Allà on mires hi apareix una col·lecció petita i agermanada: tisores, claus, arades, pedres…

  
Enmig d’aquest món ordenat hi ha una taula. I l’omplim de seguida: copes de vi ranci, olives fetes de casa, embotits, formatges, hospitalitat i ganes de tastar, picar i xerrar.
Encara que no hi és, també ens entaulem amb el pare de la Gemma, l’Àngel Sentís, perquè aquest és el seu espai, el seu lloc al món potser. El lloc que endreça i desempolsega i el temps que destil·la en el llarg camí del vi ranci. I diem que tornarem per conèixer l’Àngel, però ja el coneixem una mica, perquè la Gemma el té als ulls mentre ens en parla.
I parlem de vins, una gana que crida l’altra, que deia la mare de la Teresa, del vi que es beu la bota, d’això i d’allò i la part dels àngels.
I el resum el fa la Núria Cadenes: vi i olives…la vida.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_2


18 D’OCTUBRE, TARDA

Adalil: Josep Palet, de Margalef

Cronista: Júlia Viejobueno (text i imatges)

A Margalef recollim el Josep Palet, el segon adalil d’aquest Priorat en Persona. Coneixedor i entusiasta del Montsant, ell serà qui literalment farà honor a la definició d’adalil que tant ens agrada, la de qui sap les entrades de la terra.

Transitem per pistes carregades de furgonetes, rulots i escaladors penjats a les parets. Quan ens reunim tots, el Palet ens explica que entrarem a la Cova de la Taverna i ens guia pel sender que hi porta i que ens ha de servir per escalfar els músculs. Voregem l’embassament, massa buit d’aigua per falta de pluges, però tot i així imponent amb les roques del Montsant fent-li de muralla.

L’adalil ens va explicant curiositats d’aquest indret, des de la bellesa que hi ha a la primavera fins a la història dels maquis que s’hi amagaven fa unes quantes dècades. Seguim caminant en fila, creuem un pont, enfilem un tros de camí més, passem per davant d’un forn construït davall d’una bauma i davallem fins a trobar-nos una roca que ens acull. L’entrada de la Cova de la Taverna impressiona. L’aire humit i fred que surt d’aquell forat fosc, les grans masses rocoses que ens acullen i que alhora absorbeixen la llum ràpidament… És el moment de descarregar les motxilles, treure els frontals i preparar-se per l’aventura.

Tres de nosaltres ens erigim com a desertors; la claustrofòbia i els problemes tècnics ja tenen aquestes coses. Des dels nostres llocs mirem com entren cap a les entranyes de la terra, i en poc temps ja ni veiem la seva llum ni els sentim parlar. Improvisem un campament molt precari i ens disposem a esperar: dibuixem, mirem el paisatge, fem fotos, fem d’exploradors, parlem de toros, de contaminació, i de la possibilitat que apareguin soldats, porc senglars o altres criatures des de les puntes de la muntanya… I quan ja comencem a refredar-nos sentim unes veus conegudes.

Poc a poc apareixen tots. Arriben amb una cara de felicitat envejable, plens d’energia i fins i tot flexibles. Ens expliquen que allà dins s’han follat unes quantes roques i que després, al sortir, han tornat a néixer. Després també ens comentaran que hi havia algun ratpenat, que han vist un gripau i mirant les fotos sembla que algun dimoni i tot, però això queda en un lloc secundari després de les primeres revelacions.

Abans de marxar el Palet proposa fer una mica de txi-kung. El que fins ara havia estat el nostre campament es converteix en un petit cercle on els escriptors comencen a estirar-se seguint les indicacions de l’adalil. Els seus moviments porten l’energia per tot el cos, des dels braços a les costelles, des del cap fins als peus. L’arbre que tenen al costat deixa caure tres fulles grogues, com si també formés part d’aquell exercici conjunt. I pel mateix camí que hem arribat però havent tornat a néixer iniciem la retirada.

La propera parada serà dins del poble. El Palet ens continua fent de guia, ens ensenya els escuts i les marques que hi ha pels carrers, i ens obre les portes de casa seva. La foscor del pis està trencada per la llum tènue que entra per les finestres i per la llum que il·lumina una taula que para amb uns quants plats i on deixa set pots de melmelada. Ens explica que aquelles melmelades les fa ell amb fruits silvestres i que són de gustos diferents als que estem acostumats, però no ens desvetlla de què són. Les serveix amb cura tot dibuixant una paleta de colors i quan acaba comencem el tast. Cada cullerada és una sorpresa al paladar que només podem resumir dient “quina passada”. La degustació acaba amb els nostres agraïments i amb una abraçada càlida de l’adalil per cada un dels visitants. Davallem altre cop cap a la carretera i fem l’últim trajecte del dia, tornem a casa.

 

 

 

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter