Cronista: Fabiola Dunyó

Fotografia: Júlia Viejobueno Cavallé

Una visita als quatre vents, farcida de

llegendes

Just quan acaben de tocar les 9 al campanar de l’església, sortim amb un minibús del Molar cap a Siurana. Abans ens hem hagut de posar-nos el boç, o l’emboç com en diuen al Pallars, ens apunta la Núria. La pandèmia deixa traces i les normes al transport són les que són: mascareta i res de menjar i beure (les boníssimes avellanes de Reus, que porta la Roser junt amb l’aigua i les biodramines, es faran esperar).

Just abans d’arribar a Siurana, ja veiem espais al costat de la carretera plens de furgonetes i auto-caravanes, són d’escaladors que estan despertant-se per després anar a pujar muntanya amunt.

Arribem a lloc i ja ens espera el nostre adalil, en Ramon Piqué.

Ens fa fer una ullada al voltant: ens assenyala on és la Morera i els altres pobles del voltant, el xalet del belga (el nazi de Siurana) i el refugi, i també observem l’helicòpter “és el del ral.li (!)”. El Montsant està tapat per la broma, llàstima!

 

 

En Ramon, sense dilacions, ens fa posar en marxa: “anem a la Trona”.

No sabem ben bé que farem, ens posem a les seves mans, i valdrà molt la pena. Farem un recorregut a l’aire lliure, voltant tot el poble, aquest poble alçat dalt d’un turó amb espadats impressionants, amb el riu a baix, i amb un munt d’història i llegendes que donen cos i sentit a la visita.

El camí de la Trona és impactant, tenim al costat el cingle i al fons el riu Siurana i el pantà tan controvertit, construït al 1976. Comença a florir el bruc. Vigilem per on trepitgem, les vistes són espectaculars.

 

 

A la Trona en Ramon ens explica que al riu hi havia molts molins, eren de blat, d’oli, hi havia un molí paperer. Ell prové del Molí Salvat:

la llegenda diu que quan els càtars van fugir de la persecució, van arribar a Siurana i els hi van oferir els molins, i ells van dir: “Salvats”, i potser d’això en ve el nom.

I ens parla d’aigua: del riu que neix a la Febró, i que aquest any baixa poc, i de la descoberta i de fonts termals a prop, que abasteixen el balneari de Montbrió del Camp.

 

 

I ens explica la invasió de visitants als caps de setmana i vacances, i que és el lloc més visitat del Priorat, “Siurana, el port-aventura del Priorat”. I parlem d’escaladors, hi ha menys moixons per culpa dels  escaladors que envaeixen la muntanya? la quantitat de claus d’escalada pot fer que hi hagi esquerdes i que es produeixin caigudes de pedra?

Deixem la Trona i anem cap el salt de la reina Mora:

La llegenda diu que un juveu (jueu) va trair el valí de Siurana i van poder entrar les tropes cristianes al poble; la reina mora va preferir saltar per l’espadat i morir, que no ser presonera. Anava a cavall, i el cavall va frenar al veure el precipici, però la reina va saltar i va morir.

Veiem la petjada de ferradura deixada pel cavall al frenar, i en Ramon també ens assenyala la cova on vivia el juveu.

 

 

Continuem la visita al castell (de la reina i del valí), últim bastió àrab. Està tancat al públic, però l’adalil té moltes claus i una ens l’obre.

Allà podem comprovar la invasió de visitants a petita escala, perquè mentre ens l’ensenya, ja s’hi ha colat 9 o 10 persones.

Hi ha molts pous/cisternes excavades a la roca, que servien per guardar aigua, aquest bé preuat. Diuen que Siurana vol dir “terra de pedra i aigua”

Explica la llegenda que hi ha una sèrie de túnels que connecten els pous amb el riu.

El castell és molt extens, però està molt molt malmès. Bona part de les pedres del castell han estat usades per construir moltes cases del poble.

Com anècdota ens diu que fent neteja del castell, ell va descobrir un esquelet, i sembla que eren les restes d’un musulmà, perquè estava enterrat mirant en direcció a la Meca.,

Acabem, abans d’entrar al poble, anant fins a la punta, on ja no es pot tirar més endavant, per veure’n el paisatge.

 

 

Dins el poble anem cap a l’església, que podem visitar, perquè en Ramon també n’ha aconseguit la clau. En canvi no podem visitar el cementiri, on hi ha enterrada la Núria Folch i en Joan Sales.

L’església és d’un romànic auster i exquisit, d’una sola nau. A l’altar hi ha la Mare de Déu de Siurana, i al seu davant, al cor alçat, hi ha la Reina Mora i el Valí fets gegants vigilants.

Però diu la llegenda que la reina de veritat està enterrada a la tomba adossada a l’església 

Cada 9 de maig allà hi fan festa grossa amb el Jubileu, i els hi calen 9 capellans per dir la missa.

 

 

Travessem el poble, passant per davant de la casa de l’adalil: “Ca l’Empar”, la mare, i arribem  fins al sonet d’en Carner.

“Allà dalt és Siurana, aspra i ardida…”

 

 

Acabem a l’Abadia, com a final de festa. L’abadia era la casa del capellà, i actualment és un lloc per al poble, tot i que és propietat del bisbat.

Ho porta l’Associació d’Amics i Veïns de Siurana. En Vicens Mans ens rep.

És un edifici amb diferents espais, i tot i que hi queda feina, ja hi ha dues sales on s’exposen una munió de coses diverses:  fotografies del jubileu, cartells variats, minerals, troballes arqueològiques (era lloc de neandertals)…. I, també hi ha, molt ben muntada, una sala de reunions amb quadres d’ex-vots molt interessants, i una biblioteca.

 

 

I tenen un pati, tocant a l’absis de l’església, i allà ens obsequien amb un vermut, amb bons vins que aprecien. I fem petar la xerrada.

En Vicens ens explica que sota l’abadia hi ha dues cisternes que abastien d’aigua al poble i també era una forma de control. L’edifici va fer funcions d’escola fins la guerra civil.

En Ramon ens diu que cap els anys cinquanta, uns quants barcelonins, excursionistes, van descobrir Siurana, i van començar a reconstruir algunes cases, i ho van fer molt bé, i és d’agrair, perquè el poble té un estil homogeni i particular. 

I es parla d’Hostafrancs i dels lligams que alguns dels presents hi tenen, i de fronteres administratives dins els Països Catalans, que afecten la distribució de llibres, i de publicacions… I se’ns acaba el vermut i el temps, i ens hem d’acomiadar.

Ens esperen a la Morera a dinar.

 

 

---