Arxiu d'etiquetes: tertúlia viterària

__CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA D’ESTIU: Les cròniques marcianes


Ray Bradbury

Les cròniques marcianes

Ester Tur (cronista suplent)

Arribem i anem xerrant, escalfament pretertulià. Trepitgem les pedres de riu del pati acabades de regar: crec-crec, petons, ei, com va, ja no fa calor. Doncs, jo em pensava que l’havia llegit, però resulta que no. Sí, jo també n’estava convençuda. Jo creia que el tenia i no l’he trobat; mira, de la biblioteca. M’ha encantat. Sí, és boníssim. Sí, i tant. I quin vi portarà la Claustre? Jo també ho pensava: quin vi durà? Aquesta vegada sí que, el vi…I què, quin vi beurem avui?

No l’hem començada la tertúlia però anem nuant fils i paraules: el misteri enriolat del vi, les diferents edicions que anem deixant sobre la taula, reconèixe’s en la mirada les bones estones que hem passat llegint les cròniques marcianes; els nostres camins a Mart?

Seiem i callem. Esperem l’inici. Agafem el llibre i llegim les notes que hi hem pres, la lletra petita de la fitxa; o només mirem la il·lustració de la coberta, o les copes buides, encara; repassem una frase a l’atzar. Inconscientment, preparem el salt de la lectura callada, íntima, plaent, a la lectura col·lectiva, fragmentada, oberta, alada. La lectura que creixerà amb totes les nostres veus i deixarà el silenci enrere. Ja estem a punt.

Quin vi has triat Claustre? La Claustre diu que ho va tenir clar: havia de ser un vi com el que podríem trobar a Mart, un vi que podrien haver portat els primers colons, els primers que hi van arribar des de la Terra: un vi americà. Un vi nou, lleuger, atractiu, sense tradicions ni fondàries. Un vi que no és com el vi d’aquí. I ens el serveix amb l’ampolla tapada: i és verd, un verd marcià innegable.

És clar, no podia ser de cap altre color el vi de les cròniques marcianes. I el gust? Dolç, picant, aromàtic, fàcil, tan fàcil que ens fuig. Viña Chy de Vichy catalan. I mentre ens deixem refrescar per la facilitat de bombolles i essències recordem que a la segona crònica, Ylla, hi ha vinyes.

A la tarda, quan el mar fòssil era immòbil i tebi i les vinyes es dreçaven als patis i al llunyà poblet marcià tot era tancat i ningú no sortia al carrer, es podia veure el senyor K a la seva cambra, llegint un llibre de metall amb jeroglífics en relleu, sobre els quals passava la mà suaument, com qui toca l’arpa.

I parlem d’Ylla, de la posta a la casa vora el mar fòssil i de les imatges de les cròniques. Imatges potents, dibuixades només a pinzellades. Imatges que queden, precioses. Sí, com la dels vaixells de sorra.

Com fantasmes blaus, com fum blau, una dotzena d’alts vaixells marcians, de sorra, suraven pel vell fons marí.

 O la dels negres, el riu negre, la marea negra, la determinació negra, l’orgull negre.

Al capdamunt del carrer, semblava haver-se trencat un dic: les aigües, càlides i negres, baixaven i inundaven el poble. La marea negra ho omplia tot: les resplendents voreres blanques de les botigues, els arbres silenciosos…Com una mena de melassa estiuenca, brollava ben espessa i s’escampava per la canyella polsegosa de la carretera.

Els negres. Les cròniques marcianes es poden llegir com una crítica a la societat americana. Hi apareix el colonialisme, el racisme, el macartisme, la guerra, l’agost de l’esclat de la bomba nuclear…perquè les cròniques marcianes no són ciència ficció. Parlen dels americans.

I parlen dels humans. Un calidoscopi de cròniques que dibuixa la nostra essència: el desig, la por, la identitat, l’humor, la bogeria, el somni, la solitud, l’enyor dels morts…els que ja no hi són, el que ja no som, omplint els carrers del poble de la nostra joventut.

Així, doncs, les cròniques són humanes. I també marcianes. Qui són els marcians? uns marcians multiformes, que de vegades duen màscares de plata i altres són un alè de matinada freda al clatell o un cos prim, clar i de pluja blava. I també són fantasmes, com l’espectre que troba en Gómez que insisteix que és viu i li diu que el fantasma és ell, en Gómez. Qui és de debò?

– Mai no ens posarem d’acord -va dir.

– Acordem, doncs, no estar-hi – va dir el marcià -. Tant se val, qui és el passat o el futur, si tots dos vivim. Passarà el que hagi de passar, demà o d’aquí a mil anys.

 Les cròniques marcianes també són un joc de miralls. Ens hi emmirallem i ens hi trobem, tan a prop i tan lluny.

Van arribar al canal. Era llarg, recte, fred i humit. Reflectia la nit.

– Sempre he volgut veure un marcià – va dir en Michael-. On són, papà? Vas prometre d’ensenyà’ns-els.

– Mi-te’ls – va dir el papà, pujant-lo a coll-i-be i assenyalant cap avall.

Els marcians eren allà –al canal- reflectits a l’aigua: en Timothy, en Michael, en Robert, la mamà i el papà.

Els marcians se’ls van mirar de fit a fit durant una llarga, llarguíssima estona, en silenci, des de les aigües ondulants…

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA AMB MONTSERRAT ABELLÓ


Primer Acte
Escena 1…o més aviat un sainet. Per entendre’ns.
Plou. L’Abelló i companyia peten un cotxe a la sortida de Barcelona. Des del Molar estant, els tertulians van entrant més o menys xops -per fora-i es disposen en severes cadires els uns, en comfortables butaques els altres, a fer petar la xerrada en compàs d’espera amable.

Escena 2…o més aviat miniatura en forma de diàleg.
-Que dius què?
-Ai mare, pobres, i vols dir que vindran?
-Sí, sí, diu que han anat a buscar un altre cotxe!

-Ja són aquíííí!!

Escena 3…llegeixi’s com a monòleg compartit.Vull dir que la veu de la poeta, que demana preguntes, respon en forma de lliçó magistral. Si plou…? És igual!
“La poesia és insinuar, dir coses sense acabar de dir-les.” I potser no només la poesia. L’art de la insinuació, apuntar les coses, no definir-les, perquè només així el poder d’evocació, el poder de la paraula s’enriqueix en cada mirada nova, en cada guspira, en cada…

“En poesia no pots fer trampa. La teva veritat ha de sortir.” I les paraules li ballen als llavis, li juguen als dits. “Trobar la felicitat a partir de reconèixer la vida”. Tan fàcil com sembla, tan complicat de fer-ho bé.”El sentit, no l’anècdota, és el que és important.” I si el sentit de tot plegat és saber-se viu, les paraules evocades són un camí amorós cap a un TU motor i guia de noves paraules.”Un jo que camina”, “estantís. Però és.” El reconeixement d’un mateix.

Segon Acte
Escena 1…a l’univers immens de la ment. Vull dir al cap de cadascú de nosaltres, havent fet la re-lectura d’uns poemes que no s’acaben.
Puc afrontar la nit amb les paraules. Perquè som, s’engega la vida. L’instant que vivim, ens donarà la plenitud. I penso en Blake, i aquell fragment meravellós, “veure el món en un gra de sorra/i el cel en una flor/tenir l’infinit al palmell de la mà/i l’eternitat en una hora.”, i precisament amb l’Abelló un i un altre cop la sensació que el desig de ser pot amb tot. Que la força de viure no s’acaba. Com aquest acte, que queda penjat a la primera escena, però que mirades enllà segur que trobarà el fil, un per aquí, un altre per allà, “enllà de tot somni”, a la memòria de tots.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Facebook


Twitter