Ens vam trobar per parlar de L’acabadora, de l’escriptora sarda Michela Murgia. Teníem un convidat de luxe,  Stefano Puddu, un sard que viu a Catalunya i que és l’autor de l’epíleg de la versió catalana. Estàvem, a més, acompanyats per l’escalfor aspra del Cannonau, un vi també sard, amb regust de terra agrest i sorruda.

L’acabadora ens explica la història de dues dones, la Bonaria Urrai —dipositària d’un saber i d’un ofici secret i sagrat— i la Maria Listru, la seva “filla de l’ànima”, unides les dues per un vincle més potent que la biologia. Hi ha també un tercer protagonista, que és tota la comunitat d’un poblet de Sardenya, voltat de vinyes i de rostolls, separats per parets de pedra seca. La novel·la està escrita en un estil molt acurat en què diàlegs mil·limetrats i descripcions de gestos i mirades diuen sense dir la culpa, la compassió, els retrets, l’expiació, el perdó…

Amb les valuoses aportacions del nostre convidat i l’entusiasme suscitat per la lectura d’aquesta obra, vam passar més de tres hores discutint al voltant de tots els temes que s’hi evoquen, vam saber de la seva gènesi —tan literària— i en vam degustar els fragments més corprenedors.

Però si, com ens va clarificar el Stefano, aquesta novel·la està escrita des del sard, i el llenguatge de Sardenya és, sobre tot, el silenci ¿no va ser una contradicció que ens dediquéssim tanta estona a abocar paraules sobre ella?

No, no ho va ser.

Ara, després de la tertúlia, cadascú de nosaltres pot trobar el silenci necessari per rellegir i fruir aquest text intens i contingut, carregat de matisos, que ens parla, sense anomenar-los, dels misteris més essencials de la vida: la maternitat, el naixement i la mort.

És des d’aquest silenci, que podem gaudir la riquesa dels seus silencis lluminosos, fèrtils de saviesa antiga.

Matilde Martínez Sallés

JOAN SALES      Incerta glòria

Tertúlia VIterària d’estiu del Centre Quim Soler, la literatura i el vi

Biblioteca Estrem i Fa – FALSET-PRIORAT- 27.7.12

Aquest estiu la piuladissa al pati del Centre Quim Soler només l’han feta els moixons. La biblioteca de Falset ens va acollir per fer la tertúlia viterària dedicada a Joan Sales i la seva Incerta glòria. Tan seva com nostra, ara. Vam parlar en present d’un llibre que ens aboca a l’ara de fa ja uns quants anys, quan els nostres avis -tan joves|- es van trobar fent la guerra en lloc de decidir si estudiaven, o aprenien un ofici, o si, agosarats i valents, se n’anaven a conèixer món.

La Maria Bohigas, editora i gran coneixedora de l’obra del seu avi, va explicar el periple de la història del llibre, però també va apuntar al fet que l’obra d’en Sales va ser escrita i re-escrita des de la tranquil·litat que dóna el temps revisat i la voluntat de fer que un record es converteixi en ara -en l’ara de quan passen les coses-  cada cop que uns ulls el puguin llegir. Així, la joventut estroncada per la guerra -el pas entre incomprensible i impossible de fer-se adult- en un món regnat per la bogeria i on la clarividència només apareix a cops d’escasses pinzellades. La Maria ho explicava com un trasbals. El que s’obria davant unes cartes escrites -a en Màrius Torres- just en el moment que les coses estaven passant, i retrobades vint anys més tard.

Amb la redacció d’Incerta glòria en Sales apunta i dispara directament a la veritat. La posa en evidència i el lector s’hi troba immers, com mirant un paisatge la llum del qual sorgeix d’un passat remot però que a ulls nostres ens arriba present. Com les estrelles del  firmament, certament, recollint mirades interrogants, deleroses de respostes.

CARME BOU SALA