Arxiu d'etiquetes: tertúlies vi-teràries

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE TARDOR


CRÒNICA DE TARDOR 2015

Carme Bou Sala

KENZABURÔ ÔE     La Presa

La Presa és d’aquells llibres que t’enganyen a primera vista. 95 pàgines que es llegeixen d’una volada -penses- i després la volada resulta que pren un vol ben inesperat. La força poètica amb què Ôe ens explica la història d’aquest poble mig perdut al món rural japonès i la trobada amb l’Altre en forma de soldat americà i negre de pell,  ens fa aturar i pensar en conceptes com la vida i el mite per entendre l’home contemporani.

Aquest cop la Claustre anava ben despistada -paraules textuals d’ella- i aconsellada per la Núria, ens va portar un licor d’arròs del Delta. Un licor d’arròs salvatge -deia- que lliga amb el llibre per l’arròs -aliment bàsic- i pel salvatge -tema central d’aquesta història.

Oê ens fa anar a un espai remot en plena segona guerra mundial on la brutícia, la por i l’animalitat estan a primera línia. Ens trobem davant un món aturat, sense projectes ni quotidianitat. Un món d’iniciació on tot queda suspès a un aire enrarit i que només el lector juntament amb els seus protagonistes, poden fer avançar cap a una consciència plena.

A la tertúlia vam parlar de fatalisme, de contrast amb tot allò que entenem com a tendre, íntim i poètic, però sobretot el que vam fer va ser anar comparant La Presa amb altres llibres o pel·lícules. El poder que tenen els nens a l’obra, ens va fer pensar en El Senyor de les Mosques de Golding; la llunyania i incapacitat de comunicar-se, ens va dur a les imatges impactants de Narayama de Fukazawa (després portada al cinema per Imamura). També vam pensar en Balzac et la petite tailleuse chinoise, tant la pel·lícula com la novel·la de Dai Sijie, plena d’aquest desig de trobar una nova moralitat a partir de la bellesa que la humanitat ha deixat al seu darrere.

Trobar-la o cridar per no perdre-la del tot. Enamorat dels clàssics, i amb voluntat de crear un llenguatge literari nou a la llengua japonesa,  Òe ens apropa un món aparentment aliè a nosaltres. És com si ens digués que ens cal omplir la consciència per evitar allò que Camus ens va explicar tan bé a L’étranger: caure a la “tendra indiferència del món”.

“Tenim la prehistòria a flor de pell”, ens va dir la Fabiola que els deia la Núria Folch a les classes de psicologia. I efectivament, primitius com som, llegir grans mestres com l’Ôe, ens aferra a allò de bo que tenim els humans.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

__AGENDA SETEMBRE-OCTUBRE-NOVEMBRE…


 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA …


PERE CALDERS

INVASIÓ SUBTIL i altres contes

Gran clàssic dels relats curts, el que vam comentar el març passat a la tertúlia del Centre Quim Soler. Rellegir contes anys després de la seva primera lectura, i que continuïn fent-te somriure, pensar o aturar-te en aquell pensament ràpid –que modern, encara!- no fan més que corroborar allò que un bon llibre l’és per més anys que passin.

La Claustre ens va portar un vi espumós fet amb moscatell, un brut reserva dels De Muller. Va defensar la tria dient-nos que el text de Calders necessitava un vi amb bombolles. Cada bombolla, una sorpresa esclatant a la boca. Com els seus contes. I bombollejant contes i xarrups, ens vam endinsar en l’humor humà i la riquesa tant de vocabulari com de personatges del seu llibre.

Vam tenir la sort de comptar amb la presència de la Mireia Artís Mercadet -filla d’en Tísner i neboda d’en Calders- i vam escoltar de primera mà anècdotes de la vida d’exili a Mèxic de les famílies Calders i Artís. L’escriptura viscuda, creant una empremta i un fer quotidià basat en l’optimisme. El joc de l’enginy i els jocs de paraules que havien de servir per sobreviure, es troben a l’ordre del dia a l’obra de tots dos autors, com també s’hi troben a l’essència –màgica- va precisar la Mireia, dels mexicans.

Vam parlar de la influència de l’obra pictòrica del mestre que tant en Tísner com en Calders van tenir a la Llotja, en Ramon Calsina. Els seus dibuixos es poden llegir també com les històries d’en Calders. Plens d’ironia i creativitat. Models de fer visible una realitat més o menys agradable, però sempre poètica.

Aquest optimisme duu a un vitalisme exagerat, sempre en direcció cap amunt -com les bombolles del nostre vi.

Treure lliçons de la desfeta per tirar endavant, i ser capaç d’encomanar aquest esperit als que t’envolten. La Mireia ens ho demostrava amb la seva energia també encomanadissa. Li ve de família, i per partida doble.

 

 

Carme Bou Sala

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

CRONICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA D’HIVERN


 

PARÍS-BIS      JOAQUIM SOLER I FERRET

Parlo de puntetes. Aquesta és una novel·la especial. Sorgeix dels calaixos dels anys i panys, en edició nova de trinca d’en Ricard Ripoll (i copiada a l’ordinador pels membres del Centre) que ens fa viure -ai las, finalment sense ni una mica de pols!- una història impactant i extrema que ens parla d’un refer constant. Una ciutat dual, un jo dual -o tri-, un tu multiplicat fins l’infinit.

La Claustre ens va portar el seu propi vi fet a mida per a l’ocasió. Un París-Bis en ampolla alta i molt estilitzada. Excepcional i únic, amb un cupatge molt variat que acabava fent un vi fosc i opac amb olors de tota mena i que en boca  era elegant, equilibrat, estructurat. Un vi d’estiu per parlar d’un llibre de reserva.

Els tertulians vam tenir clar que teníem a les mans un llibre complex i desigual. Una obra gairebé inclassificable si no fos que podem entendre vagament què pot voler dir una novel·la riu, com ens fa llegir l’autor més enllà de la meitat del llibre. Talment com les olors incorporades al vi de la Claustre, la novel·la d’en Quim desprèn cafè i regalèssia, codony i canyella, i tant!  També hi suren jocs de paraules constants i una mala llet considerable. Una història d’enfonsaments d’un jo tri-dimensional (l’Escriptor, el Cervell i el delineant canviant de nom) que ens porten a unes noves “coordenades espai-temps per a guardar-hi tots els somnis que ens han de salvar de la decadència de tots els homes i totes les coses que més estimem”(p.553).

El llibre és la seva crònica, tot el que estic a punt d’escriure, em surt en alguna pàgina. No acabaríem, perquè per frases contundents, és una mina. Em ve al cap la paraula bogeria, i automàticament dic no. Bogeria, no. Un deliri. I em trobo el subratllat de la pàgina 627, penso que delirar és viure, com si m’estigués esperant precisament ara. És encomanadís, la veritat, aquest pensament de l’absurd que a la vegada s’atreveix a advertir de com gaudir la vida. Els jocs dels sexes i els miralls variables. Contradiccions i poesia. Molta poesia.

La funció s’acaba, Paris n’existe pas, però el París-Bis, sí.

Carme Bou

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

__Crònica de la tertúlia Viterària amb JOAN TODÓ


 

Tertúlia viterària de primavera. Crònica.

 L’horitzó primer va ser el llibre que vam comentar durant l’última tertúlia viterària. La d’una primavera que tot just començava amb moltíssimes ganes de llum i colors joves. Com el Bàrbara Forés que vam anar bevent. Un vi fresquet i elegant de la Terra Alta que va anar baixant de primera i que ens va obrir les portes per anar parlant amb en Joan Todó del seu llibre-guia-novel.la i de la seva vila natal.

Tenir l’escriptor a casa té aquella cosa especial que fa que tant el llibre com la tertúlia es converteixin en un fet més únic, si cal, encara. Vèiem en Todó assegut a la butaca i semblava que era un membre més del Centre Quim Soler. Preguntes i saps que les respostes aniran més enllà de la ficció d’allò escrit/llegit. És el luxe de poder escoltar en primera persona el món que s’hi ha descrit, el procés de creació, les relacions escriptor/editor.

En el seu llibre, en Todó ens convida a participar del viatge de desencís personal d’un jove que fa el viatge de tornada de la gran ciutat a La Sènia. A mida que els capítols van avançant, ens va parlant de fets històrics, de tradicions i anècdotes, però també ens va portant per un paisatge que va fent de frontera doble entre el món interior d’aquest personatge i la vida que passa, i també entre allò a què no es pot tornar mai i la manera com assumir-ho.

El protagonista, observador-espectador a la vegada, ens va marcant una finíssima línia -horitzontal- en la qual memòria i vida van passant com miralls de temps, “espirals de llenguatge” com diu ell mateix en un moment de la novel·la, i sempre amb un sentit de l’humor essencial que t’acaba fent adonar que tornar al lloc d’on véns és un impossible inabastable.

Més enllà de La Sénia, Trieste apareix dibuixat com una fita necessària per posar en moviment real el protagonista de la història. Una fita que el pugui treure del seu buit existencial i el faci anar endavant, a trobar un horitzó nou de trinca.

 

Carme Bou Sala

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

les cròniques de la darrera tertúlia Vi-Terària: “Per entre els dies” de Marin Sorescu


I — Sorescu, per entre vinyes (Xavier Montoliu Pauli)

D’una lectura al Centre Quim Soler, la literatura i el vi

 Què diria Sorescu en veure o assistir a algun dels actes que han tingut lloc arran de la traducció al català d’aquesta antologia Per entre els dies–és una de les preguntes que m’interpel·la quan assisteixo a una nova presentació, i em comforta pensar que des del seu capriciós surrealisme ens mira, entre burleta i astut, mentre reunim les cadires disponibles per llegir i escoltar els seus poemes. Què diria si anés al club de lectura del Centre Quim Soler on els assistents a la trobada portaven el llibre guixat, donat de tan fullejar-lo, i amb ganes de saber més coses d’ell, de la seva literatura i d’on procedia?

 Fou una trobada sòbria, com ho és la gent d’aquesta terra i del bon vi, però amb molt d’entusiame també, capitanejada per Roser Vernet, que va saber recollir les cadires de cals veïns del Priorat, Reus, Barcelona, Badalonaper convocar aquest prestidigitador romanès que és Marin Sorescu, un autor sorprenent, per desconegut també, com ho són sorprenents tantes altres coses de la llengua i la cultura romaneses un cop descobreixes que en aquelles terres hi pampallugueja una llum esfèrica, tant genuïna com la que brilla algunes nits de desembre pels revolts de tota l’emboirada comarca prioratina.

 I la seva màgia com li atribueix Francesc Parcersisas al pròleg del llibre- s’havia acomplert. Les cadires eren ben receptives a la poesia de Sorescu i, ell, burleta i astut, penso que ja ho devia saber mentre escrivia els seus poemes, amb les mans a l’esquena i pensatiu, pel camí més recte possible, a pesar que des de darrere venia un tren -Romania s’estava convertint en un monstre negre- que s’apropava a una velocitat aterridora.

 Certament, amb o sense la lectura del pròleg o bé d’altres informacions sobre Sorescu, la seva poesia va resultar molt atractiva per a tots, i per a mi també. Per això jo també em vaig emocionar, i durant aquella bona estona Sorescu ens va explicar la dolça mort de la seva ànima, però també bona part de la seva vida, a través de la lectura en veu alta d’alguns dels poemes –una vida duta per entre els dies, en un entorn comunista sovint més absurd que el mateix teatre de l’absurd.

 Afortunadament, aquell tren no el va atrapar mai, perquè tal i com va augurar- sempre hi hauria gent –lectors, crec- amb les mans a l’esquena i pensatius. Tanmateix, les conseqüencies d’aquell monstre negre encara són palpables avui en dia –gairebé mig segle després de ser escrits els versos del poema «El camí» i a punt de commemorar-se el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín i també la cruenta fi del comunisme romanès amb el judici i mort del matrimoni Ceauşescu, els conducători del tren- en la geografia romanesa però també en la nostra, amb una societat en crisi farcida d’objectes –i subjectes- no pensants.

 És en el Priorat –però també en moltes comarques romaneses- on encara es pot contemplar i viure per entre els dies de cada dia la genuïnitat d’un paisatge, d’uns camins patrimonials que encara resten el més recte possibles, mereixedors de la distinció de patrimoni mundial, especialment perquè són paisatges que han conservat una determinada imatge espiritual- del món, gairebé intacta de monstres negres.

Mentre conduïa cap al Molar, un fil de teranyina surrealista em va fer pensar com m’hauria agradat veure Roser Vernet acompanyant Marin Sorescu des de casa seva fins a la cartoixa de Scala Dei, tot xino-xano, per llegir-hi plegats el seu poema «Escala cap al cel» i saber què ens en diria la seva bonhomia en veure aquest lloc secular d’on des de dalt ens llancen escales cap a… I què en diria la seva ànima? I saber, què li respondria Roser Vernet…

Vam parlar també del procés de traducció a quatre mans amb Corina Oproae, i com entre converses, traduccions posades en comú i discussions, el llibre va anar avançant durant dos anys ben bons.

I per tancar el cercle que ens havia conjurat: la ronda per llegir cadascú un poema, en català i algun en romanès vam regretar que no ens els llegís Corina Oproae. Per després passar a fer un tastet, amb coques casolanes, i formatge i vins romanesos. Moltes gràcies a la Carme, la Laura, la Núria, en Toni, la Fabiola i el Joan Josep, el professor Joaquim i la seva senyora Carme, Roser, la Núria i el Pere, la Clàustre,la Matilde i el Fèlix, la Maite…aguns del socis d’aquesta tertúlia viterària, que havia tingut ocasió de conèixer amb unes amigues un parell d’anys abans en un viatge prou plujós tot acompanyant Montserrat Abelló. En aquella ocasió havien escollit llegir poesia i la Montserrat va fascinar-nos, mentre desgranava la seva teoria poètica: «la poesia diu “la meva veritat”». Sorescu també diu «la seva veritat», una veritat que vam fer nostra perquè la seva és també una poesia desgranada per entre els dies.

Un fil de teranyina va teixir aquella trobada, i per una singular scala coeli, al Molar, l’ànima de Sorescu ara batega a les parets del Centre Quim Soler…Caldrà, Roser, que hi posis encara un altre marc la propera lectura ja ha deu haver estat convocada!

 Badalona, gener de 2014

———————–

II –TERTÚLIA VITERÀRIA D’HIVERN,  Carme Bou Sala

MARIN SORESCU

Poesia en copes, a glops d’un Riesling romanès sec -costa Jidvei- de la varietat de raïm Feteasca -donzella, diu que vol dir- i que després la vam poder tastar en un negre sec i un altre de semi-dolç, amb aromes que recorden el préssec. Molt popular, aquesta varietat. Com la poesia de Sorescu en el moment de ser escrita. En Xavier Montoliu anava fent de mestre de cerimònies, tant pel que feia a l’autor com pels vins que vam beure. Les seves explicacions -i el vinet gola avall- ens van fer baixar també uns quants anys fins trobar-nos enmig i finals del segle passat, en plena ebullició comunista. La gent progressista intel.lectualment parlant, a Romania, era la gent de dretes. Un moment, necessito un altre glopet. Molt bé, doncs sí, realitats i móns paral.lels dins a casa, la bella vella Europa! Sorescu sembla que va saber capejar el temporal de la censura comunista fent ús d’una ironia molt subtil. Home bàsicament de teatre, els seus poemes s’encomanen de l’estil directe, gens ornamentat, bàsicament dialogant i ple a vessar d’imatges quotidianes. La tertúlia va ser testimoni d’aquesta capacitat oral de l’autor.

En voleu una mostra? Aquestes són les primeres línies i títol -en un cas- dels poemes que vam llegir els tertulians en veu alta. Els he escrit seguint l’ordre amb què els vam anar recitant. Feu un moment de pausa.

 Es tanquen els llums. De fons, una veu ferma, pausada i amb un cert poder encantatori deixa anar aquests versos…

 M’he amagat dins una petxina, al fons del mar. Conec el pas del temps, el foc sagrat… Un dia, amb les mans a l’esquena i pensatiu (una palla s’ha passat tota la joventut dins un matalàs)…quan penso el que m’espera també a casa, cada vespre…quadres.

Al matí, una llesca fina de vida, un fil de teranyina (tinc les parets de casa plenes de marcs). Si t’allunyessis una mica… Shakespeare va crear el món en set dies. Déu és sord.

Potser caldrà aprendre bé la lliçó que ens proposa en Marin Sorescu i saber utilitzar més l’absurd com a eina contundent per parlar de la realitat, la que vivim i la que ens fan viure.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Facebook


Twitter


123