Arxiu d'etiquetes: tertúlies vi-teràries

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA


CRÒNICA VITERÀRIA de primavera                                                                         25 de maig de  2019

Fugir era el més bell que teníem   de Marta Marín-Dòmine

Carme Bou Sala, cronista

 

Quin títol. Contundent oxímoron que ens atrapa dins un concepte amb connotacions negatives -el fugir- amb un adjectiu radiant -bell- d’una positivitat curativa que ens porta a entendre aquella negativitat -les presses, el no mirar enrere, la por- com un procés de redreçament. Fantàstic resum del llibre, certament.

Narrar l’errar implica saber observar l’alteritat i  qüestionar qualsevol intent de permanència. La Marta Marín-Dòmine ens convida a entendre aquest narrar com un indagar en les persones més properes, les que t’han fet i iniciar el procés dolorós d’anar a buscar, de mirar frontalment el fons de la memòria familiar. La pròpia. I adonar-te que és compartida. Autora-text-lectors fent front comú a una experiència concreta.

El vi amb què vam acompanyar el llibre, Cor de Pedra, un Priorat fet pel celler Fills de la Llicorella ens parlava d’un vi de territori, i per tant -d’entrada- ens feia de contrapunt (vaja quina imatge, cor de pedra!) al concepte de fugida del llibre de la Marta Marín-Dòmine. Però un cop tastada la garnatxa negra i carinyena em vaig preguntar si un arrelament -tan real com metafòric- no podria ser també, a la seva manera, una fugida cap avall, un anar a buscar individualment el nodriment necessari per fer branques i pàmpols més forts.

Direccions de fugida a banda, el llibre ens qüestiona la relació de l’individu amb el territori, amb la història. I per fer-ho explora els camins de la memòria a partir dels escrits del pare i el diàleg que hi estableix. Decidir fer alguna cosa més que tenir un arxiu carregat de pols i convertir-lo en imatge present. Això sí que és un homenatge als éssers estimats, a la història que ens fa i refà!

La Marta ens parla de la memòria col·lectiva  com una herència que cal anar esmicolant, de-construint, i per tant, refent en un relat bell. No pot ser d’una altra manera. Fugir i errar ens porten a un exili, a un lloc no volgut que s’ha d’entomar com el lloc a partir del qual el jo es pot veure arrasat… o enfortit. Més enllà dels paradisos que es configuren a la infantesa, el fer-se gran implica saber reconèixer aquells llocs imaginats i anar-los a trobar, siguin de pedra o de vela marinera.

La vida entesa com un viatge-mirada que cal afinar, redefinir, fins i tot. La Fabiola ens explicava que la Núria Folch va deixar dit que la prehistòria la tenim a flor de pell. Cal  anar-la espigolant, anar deixant que passi com l’aigua per còdols i esvorancs, afegia la Roser.

Sí, va ser una tertúlia filosòfica. I vam sortir amb la felicitat del qui se sap no sol, del qui reconeix un més enllà mirall d’un més ençà. I sobretot, del fet que habitar un lloc vol dir passar-hi, entendre’l, no posseir-lo.

Tant de bo puguem continuar fugint amb nous escrits de la Marta Marín-Dòmine i gosar mirar de fit a fit el vertigen de la història. Del que estic convençuda  és que anys a venir, aquesta tertúlia ens aportarà un record d’intensitat punyent acompanyada d’una dolcesa vital desmesurada.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

crònica de la tertúlia viterària d’hivern__


 

Recursos Inhumans   Pierre Lemaitre

Traducció d’Albert Pejó

Carme Bou Sala, cronista

Autor francès i vi francès, un Côtes du Rhone, que a la novel·la ens remet a un moment de celebració -quan el protagonista ha passat la primera selecció per la nova feina. Certament no hi ha altre moment de celebració, en tot el llibre. Alain Delambre, el protagonista d’aquesta història frenètica, ens duu a un món d’espera. L’espera d’algú que no aguanta més i sap que ha de fer alguna cosa de manera immediata. L’espera del qui desespera.

Lemaitre fa passar el seu protagonista per una espiral irrevocable que el durà a un seguit de punts culminants, els quals –com un final de simfonia estrident i potent- no acaben mai de ser veritablement el punt final. Sempre s’obre un fil nou fins la darrera escena de persecució –cinematogràfica total, de diumenge a la tarda, amb crispetes incloses.

M’esperava una tertúlia diferent. Vam anar enfilant un seguit de temes que ens duien a corroborar que Lemaitre el que fa és disseccionar la societat capitalista i ho fa sacsejant la nostra consciència. La novel·la és doncs un llibre-denúncia. Sense sortida amable que valgui.

L’espera de sortir d’un mal pas a l’inici de l’obra, acaba essent una espera de res de bo. L’espiral a què ens veiem abocats com a espectadors en seguir les peripècies de l’Alain és ben negre. No hi ha espai per a una alternativa positiva. De fet, l’únic personatge que ofereix aquesta veu amable, aquesta mà que s’allarga per ajudar sense demanar res a canvi, la veiem en la figura de l’amic borratxo, però Lemaitre el sacrifica com encara incidint més en el fet que res de bo no pot sortir de la voràgine capitalista. El seu protagonista no pot evitar fer el que fa, com si el tibés una corda invisible que duu ben lligada a l’ànima.

Aquest fatalisme, lluny del fatalisme tràgic dels déus imposant el seu ordre als humans, el que fa és mostrar-nos la deshumanització més extrema de la nostra societat. Els homes-déu s’han convertit en monstres capaços de qualsevol cosa.

Lemaitre ens parla d’un món ben galdós en aquest llibre.

La quotidianitat dels personatges després de la desfeta al si de la família Delambre, el seu fer rutinari, ens deixa -com a lectors- un regust que es col·loca en un lloc ben desolat i trist.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA__ SORTIR A ROBAR CAVALLS__PER PETTERSON


A punt de començar la primera tertúlia viterària del 2018… us fem a mans la crònica de la darrera del 2017

CRÒNICA VITERÀRIA d’hivern

Sortir a robar cavalls   de Per Petterson

Traducció de Carolina Moreno

 

Llibre que ens arribava del fred més fred per la tertúlia d’hivern al CQS. Per escalfar-nos, res millor que un vi calent típic de les contrades nòrdiques. Un vi que fa imaginar els freds glaciars, les gelades inhòspites i –evidentment– ens diu com de bé s’hi està, a casa.

Poques vegades hem tingut la sensació de divisió de pensament tan contundent a la tertúlia. Gairebé com si haguéssim llegit dos llibres diferents. Hi havia qui pensava que el llibre no tenia acció, que no era prou rodó i que la història s’acabava difuminant. El trobaven un llibre amb un contrapunt de relacions massa diluït i amb un potencial perdut entremig del fred dels boscos nòrdics.

D’altres, en canvi, vam quedar atrapats en la seva història. Vam celebrar que el llibre ens fes una immersió a un temps circular. L’ahir retrobat i entès en temps present, els clarobscurs de la vida adolescent implantats a l’ADN de la persona adulta, com dient-nos que cada etapa vital fa una nova pell, endurint el cos, però no pas del tot.

És a cops de petites escletxes que el lector arriba a entendre les peces del mosaic que configura la vida de Trond T. Així, l’escena amb la filla, posant en evidència la no comunicació al llarg dels anys, l’esforç terrible que implica obrir-se a l’altre. O el retrobament amb l’amic mig convertit en germà, que respon –sense  respostes– al munt d’interrogants que han anat fent capa a la vida del protagonista.

El llibre ens mostra la vida solitària d’un home que s’ha auto-exiliat, com dient-se a si mateix que a certes edats –62 anys– ja no calen novetats. L’emoció, així, queda tancada en el més profund d’un jo que no sap expressar els sentiments, però que els pateix com el qui més, començant per la incomprensió de l’actitud del seu amic adolescent, continuant amb la incapacitat de sobreposar-se a la relació estroncada amb el pare… I acabant amb la voluntat de no preguntar mai res per mor de no entrar a trepitjar els límits de l’altre.

Sortir a robar cavalls és un llibre poètic i poc estrident. Un llibre que –de puntetes– passa per temes que ens toquen com a persones sensibles que som. Un llibre-onada que va i torna, com un record que de lluny et crida, t’atures i dius: passem pàgina. I la deixes enrere, com tantes altres que vindran, configurant el teu propi llibre.

Carme Bou Sala

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE TARDOR


CRÒNICA DE TARDOR 2015

Carme Bou Sala

KENZABURÔ ÔE     La Presa

La Presa és d’aquells llibres que t’enganyen a primera vista. 95 pàgines que es llegeixen d’una volada -penses- i després la volada resulta que pren un vol ben inesperat. La força poètica amb què Ôe ens explica la història d’aquest poble mig perdut al món rural japonès i la trobada amb l’Altre en forma de soldat americà i negre de pell,  ens fa aturar i pensar en conceptes com la vida i el mite per entendre l’home contemporani.

Aquest cop la Claustre anava ben despistada -paraules textuals d’ella- i aconsellada per la Núria, ens va portar un licor d’arròs del Delta. Un licor d’arròs salvatge -deia- que lliga amb el llibre per l’arròs -aliment bàsic- i pel salvatge -tema central d’aquesta història.

Oê ens fa anar a un espai remot en plena segona guerra mundial on la brutícia, la por i l’animalitat estan a primera línia. Ens trobem davant un món aturat, sense projectes ni quotidianitat. Un món d’iniciació on tot queda suspès a un aire enrarit i que només el lector juntament amb els seus protagonistes, poden fer avançar cap a una consciència plena.

A la tertúlia vam parlar de fatalisme, de contrast amb tot allò que entenem com a tendre, íntim i poètic, però sobretot el que vam fer va ser anar comparant La Presa amb altres llibres o pel·lícules. El poder que tenen els nens a l’obra, ens va fer pensar en El Senyor de les Mosques de Golding; la llunyania i incapacitat de comunicar-se, ens va dur a les imatges impactants de Narayama de Fukazawa (després portada al cinema per Imamura). També vam pensar en Balzac et la petite tailleuse chinoise, tant la pel·lícula com la novel·la de Dai Sijie, plena d’aquest desig de trobar una nova moralitat a partir de la bellesa que la humanitat ha deixat al seu darrere.

Trobar-la o cridar per no perdre-la del tot. Enamorat dels clàssics, i amb voluntat de crear un llenguatge literari nou a la llengua japonesa,  Òe ens apropa un món aparentment aliè a nosaltres. És com si ens digués que ens cal omplir la consciència per evitar allò que Camus ens va explicar tan bé a L’étranger: caure a la “tendra indiferència del món”.

“Tenim la prehistòria a flor de pell”, ens va dir la Fabiola que els deia la Núria Folch a les classes de psicologia. I efectivament, primitius com som, llegir grans mestres com l’Ôe, ens aferra a allò de bo que tenim els humans.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__AGENDA SETEMBRE-OCTUBRE-NOVEMBRE…


 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA …


PERE CALDERS

INVASIÓ SUBTIL i altres contes

Gran clàssic dels relats curts, el que vam comentar el març passat a la tertúlia del Centre Quim Soler. Rellegir contes anys després de la seva primera lectura, i que continuïn fent-te somriure, pensar o aturar-te en aquell pensament ràpid –que modern, encara!- no fan més que corroborar allò que un bon llibre l’és per més anys que passin.

La Claustre ens va portar un vi espumós fet amb moscatell, un brut reserva dels De Muller. Va defensar la tria dient-nos que el text de Calders necessitava un vi amb bombolles. Cada bombolla, una sorpresa esclatant a la boca. Com els seus contes. I bombollejant contes i xarrups, ens vam endinsar en l’humor humà i la riquesa tant de vocabulari com de personatges del seu llibre.

Vam tenir la sort de comptar amb la presència de la Mireia Artís Mercadet -filla d’en Tísner i neboda d’en Calders- i vam escoltar de primera mà anècdotes de la vida d’exili a Mèxic de les famílies Calders i Artís. L’escriptura viscuda, creant una empremta i un fer quotidià basat en l’optimisme. El joc de l’enginy i els jocs de paraules que havien de servir per sobreviure, es troben a l’ordre del dia a l’obra de tots dos autors, com també s’hi troben a l’essència –màgica- va precisar la Mireia, dels mexicans.

Vam parlar de la influència de l’obra pictòrica del mestre que tant en Tísner com en Calders van tenir a la Llotja, en Ramon Calsina. Els seus dibuixos es poden llegir també com les històries d’en Calders. Plens d’ironia i creativitat. Models de fer visible una realitat més o menys agradable, però sempre poètica.

Aquest optimisme duu a un vitalisme exagerat, sempre en direcció cap amunt -com les bombolles del nostre vi.

Treure lliçons de la desfeta per tirar endavant, i ser capaç d’encomanar aquest esperit als que t’envolten. La Mireia ens ho demostrava amb la seva energia també encomanadissa. Li ve de família, i per partida doble.

 

 

Carme Bou Sala

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter


1234