Arxiu d'etiquetes: tertúlies vi-teràries

TERTÚLIA VITERÀRIA D’ESTIU – L’HOME QUE PLANTAVA ARBRES DE JEAN GIONO

25 de setembre de 2021

Carme Bou Sala, cronista

 

 

 

 

Primera tertúlia dins el CQS d’ençà de la pandèmia. Bé, ben bé dins no, que la vam fer al pati, tal i com pertoca a una tertúlia d’estiu encara que la féssim tot just iniciada la tardor.

Parlàvem de L’home que plantava arbres, del Jean Giono, un llibre escrit el 1954 a partir d’una vivència que l’escriptor va tenir abans de l’inici de la primera guerra mundial.

Que el llibre sigui fruit d’un record, ens l’apropa a tot allò que entenem com a familiar, com a experiència viscuda. Potser per això la Claustre va optar aquest cop per un vi que tenia a veure amb el seu propi record. Un Scala Dei, vi de la terra amb varietats Cabernet, Garnatxa i Syrah, molt de la terra, molt clàssic. El va escollir perquè  era el vi que agradava més al seu pare, que (també) plantava arbres a la Morera a partir de les llavors de l’alzina, dels roures, de les pinyes i aglans…en un clar paral·lelisme amb el nostre pastor del llibre. 

Ja era això, ben bé. La tertúlia va girar al voltant d’aquesta faula explicada des de la distància en els anys i que ens aboca a ser conscients de la importància dels petits gestos i la generositat que desprenen. Només així es pot imaginar un futur millor, per més utòpic que sembli.

Vam comentar també de quina manera les il·lustracions d’en Francesc Viladot seguien el tempo de la petita història amb uns dibuixos senzills, de colors vius, que transmeten la mateixa pau que el llibre desprèn en tot moment. Una pau que el 1954 encara havia de ser entesa com una cosa extraordinària.

En aquest fer meticulosament calculat, l’anar sembrant llavors per arribar a crear boscos, la Margarida Aritzeta hi veia un joc matemàtic, un càlcul meticulós de llavors i dies que podia ser entès com l‘inici de la creació de la humanitat. Sobretot tenint en compte que el pastor és un símbol d’arrelament a la terra, l’home -en genèric- que és conscient de l’entorn que ocupa.

 

 

Va ser a partir d’aquest moment que va passar una cosa ben curiosa a la tertúlia viterària d’estiu. La tarda anava cedint llum al vespre i tots nosaltres anàvem deixant-nos portar per uns lligams invisibles amb la història del llibre que ens anaven fent parlar de les nostres pròpies vivències. El mateix que havia experimentat la Claustre ho experimentava la tertúlia en ple. Vam començar a explicar-nos històries pròpies, relacionades amb el gust per plantar arbres.

La humanitat que desprenien cadascun d’aquells records posava en evidència la quantitat d’històries que podríem escriure tots plegats. De fet, ho fem. Només cal explicar-les.

Sense ser-ne conscients, la tertúlia va saber parlar del «moment suprem» que portaven implícites aquelles històries personals, fossin realment viscudes o lligades a lectures. Els detalls, la nostàlgia, el sentit moral d’una herència que -no hi ha més- ens toca llegar.

Fèiem d’hereus del temps, com Kairós, ens va explicar la Fabiola. Kairós, aquest déu diferenciat de Cronos (un déu sense raó, espantat i fora mida) i que representa el temps qualitatiu de la vida, el temps sense presses, el que no té ànsia. Possiblement l’únic que propicia canvis positius -per més utòpics que semblin.

 

Definitivament el déu que hauríem d’anar a trobar si volem viure de veritat el verd dels boscos.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA

 

Maurizio Maggiani  El Viatger Nocturn

Traducció d’Anna Casassas

15 de maig de 2021

Carme Bou Sala, cronista

Segona tertúlia a la plaça un dia de primavera per celebrar el llibre de Maggiani i el seu viatge d’introspecció. La rotllana, ampla i seguint els criteris de seguretat covid, feia de la plaça Major una mena de casa des d’on posar en comú les idees que ens havia despertat el llibre.  La Claustre ens va portar un vi de La Vinícola de nom El Lloar, que ens va presentar com un vi ben especial. Elaborat amb la varietat samsó, de fruita petita i de gran profunditat, va resultar ser el vi perfecte per davallar amb Maggiani cap a un univers intimista que ens havia d’ajudar a saber i poder valorar l’essència d’una vida.

El plantejament del llibre és clar i senzill: un especialista en migracions animals ens fa entrar a un viatge de memòries que passa per ser un periple entre frenètic i nostàlgic, i ho fa des d’un present-desert en calma, mena de parèntesi necessari per poder reflexionar sobre allò viscut. Ho fa seguint la filosofia de vida del pare Foucauld, de qui se’ns diu que “el seu punt de vista era el de la simplicitat. L’univers essencial.” El narrador anirà desgranant les seves experiències amb l’ajut dels escrits de Foucauld.

Vivències que ens porten a la infantesa i la relació amb el pare, però també a la guerra de Bòsnia, i tot lligat amb el mateix fil, com camins marcats i que marquen, erràncies volàtils que cal caçar i mirar de ben endins però tan fora d’un mateix com sigui possible, en un joc dicotòmic necessari per poder valorar amb la màxima objectivitat possible la infantesa, el dolor de la guerra, el record resultant d’aquestes vivències. I és aquí que t’adones que aquella simplicitat de l’inici, no és tal. És una manera d’endreçar, una mena de guia pels lectors que -efectivament- anem d’aquí d’allà, talment seguint un camí.

En explicar la seva història, el protagonista s’explica la seva pròpia supervivència, apuntava la Margarida Aritzeta, i és ben cert que en el vaivé de les memòries, l’autor -com les orenetes que està estudiant- va revivint els llocs que han marcat la seva existència per copsar-ne la seva significació.

El drama està servit, i és un drama explicat poèticament, cosa que ens permet aturar-nos a reflexionar sobre la bellesa, tot i el dolor viscut. Potser ja és això, realment. És gràcies al relat -sigui de ficció o no- que podem crear lligams amb el que costa d’entendre, tant si és  història personal de cadascú com si és la que va en majúscules. Perquè al capdavall el viatge que ens proposa Maggiani és el d’anar al moll de l’os d’una vida, que és com dir allò que “hem tocat” i que “ens ha tocat”, en tots els sentits possibles.

El llibre es converteix així en una mena de diàleg amb el pensament, un anar fent camí sense presses.

Penso que aquest és un d’aquells llibres que romanen (gràcies, Anna Casassas!) i en tancar-lo, vaig pensar que sí, que el viatge ens transforma i que explicar-lo ens permet anar posant llum a tot allò que ha estat difícil de pair a la vida. Que de mica en mica ens la fa clarivident, ni que sigui gràcies a un sol estel guspirejant en la nit més fosca.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE TARDOR

TERTÚLIA VITERÀRIA de tardor

14 de setembre de 2019

IRENE SOLÀ Canto jo i la muntanya balla

 

Carme Bou Sala, cronista

Vam començar la tertúlia amb la tria que la Claustre ens va fer per anar comentant el llibre de la Irene Solà.  Un vi rosat de tons terrosos que harmonitzava perfectament amb el llibre que havíem llegit.  Un Priorat de la partida de la banda de Montsant, de nom Pla dels Àngels, del celler Scala Dei. Un vi premiat -considerat el millor rosat de Catalunya- fent els honors al llibre també premiat. Començàvem bé.

A una mà l’excel·lència d’un vi especial, a l’altra la d’una obra que ens havia anat creixent pàgina rere pàgina tot construint els paràmetres per entendre els diferents punts de vista que configuren la seva història.

El relat ens convida a entrar a un món de fets terribles des d’una perspectiva jocosa. Aquest joc conscient de relativitzar allò que coneixem com a realitat fa que d’entrada tot plegat es pugui entendre d’una manera tràgica –com un cor anunciant mals auguris, però en canvi l’alegria subjacent, les imatges ben dibuixades i la polifonia resultant ens transporten  a un món de faula que entenem com alguna cosa que més enllà de la tragèdia. En aquest llibre la tragèdia queda trencada per l’esperança de canvi.

Tradició, història, anècdotes, faules, veritats, somnis i picades d’ullet cap a nosaltres, lectors immersos en un món que acabem reconeixent ben nostre, com nostres ens acabem fent els bolets, les bruixes, els cabirols…Tots i cadascun d’ells són peces fonamentals. Com les veus que traspassen la noció dels temps i que “guarden a dintre tots els despertars”(p.42).

El fluir general de la vida és el gran personatge del llibre. La vida no s’atura. Els canvis radicals, no són sinó accidents.

Mentre apuntava les notes em semblava que la tertúlia aquell dia era més com un cor de veus anant a la una que no pas una trobada d’amics que van dient la seva. I vaig pensar que entremig de les nostres veus, la de l’Hilari-Irene ens venia a trobar amb la seva noció de poesia. Era la poesia subjacent a tot el llibre que ens convocava i ens feia adonar que és precisament la poesia la que perdura. Tota la resta només pot arribar a ser un punt que es difumina.

Canto jo i la muntanya balla em ve al cap com una simfonia ben trenada: un allegro que ens presenta el lloc i les persones, un adagio amb el seu fil conductor: el trencament personal per la mort, el destí fent de les seves. Un minuet com un segon inici, ple de saviesa, com dient-nos que malgrat tot la vida continua, i un rondó que tanca els quatre moviments tot donant peu a un tornar, a un refer, com dient que malgrat tot, poder explicar i explicar-se dóna sentit a la vida.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA

CRÒNICA VITERÀRIA de primavera                                                                         25 de maig de  2019

Fugir era el més bell que teníem   de Marta Marín-Dòmine

Carme Bou Sala, cronista

 

Quin títol. Contundent oxímoron que ens atrapa dins un concepte amb connotacions negatives -el fugir- amb un adjectiu radiant -bell- d’una positivitat curativa que ens porta a entendre aquella negativitat -les presses, el no mirar enrere, la por- com un procés de redreçament. Fantàstic resum del llibre, certament.

Narrar l’errar implica saber observar l’alteritat i  qüestionar qualsevol intent de permanència. La Marta Marín-Dòmine ens convida a entendre aquest narrar com un indagar en les persones més properes, les que t’han fet i iniciar el procés dolorós d’anar a buscar, de mirar frontalment el fons de la memòria familiar. La pròpia. I adonar-te que és compartida. Autora-text-lectors fent front comú a una experiència concreta.

El vi amb què vam acompanyar el llibre, Cor de Pedra, un Priorat fet pel celler Fills de la Llicorella ens parlava d’un vi de territori, i per tant -d’entrada- ens feia de contrapunt (vaja quina imatge, cor de pedra!) al concepte de fugida del llibre de la Marta Marín-Dòmine. Però un cop tastada la garnatxa negra i carinyena em vaig preguntar si un arrelament -tan real com metafòric- no podria ser també, a la seva manera, una fugida cap avall, un anar a buscar individualment el nodriment necessari per fer branques i pàmpols més forts.

Direccions de fugida a banda, el llibre ens qüestiona la relació de l’individu amb el territori, amb la història. I per fer-ho explora els camins de la memòria a partir dels escrits del pare i el diàleg que hi estableix. Decidir fer alguna cosa més que tenir un arxiu carregat de pols i convertir-lo en imatge present. Això sí que és un homenatge als éssers estimats, a la història que ens fa i refà!

La Marta ens parla de la memòria col·lectiva  com una herència que cal anar esmicolant, de-construint, i per tant, refent en un relat bell. No pot ser d’una altra manera. Fugir i errar ens porten a un exili, a un lloc no volgut que s’ha d’entomar com el lloc a partir del qual el jo es pot veure arrasat… o enfortit. Més enllà dels paradisos que es configuren a la infantesa, el fer-se gran implica saber reconèixer aquells llocs imaginats i anar-los a trobar, siguin de pedra o de vela marinera.

La vida entesa com un viatge-mirada que cal afinar, redefinir, fins i tot. La Fabiola ens explicava que la Núria Folch va deixar dit que la prehistòria la tenim a flor de pell. Cal  anar-la espigolant, anar deixant que passi com l’aigua per còdols i esvorancs, afegia la Roser.

Sí, va ser una tertúlia filosòfica. I vam sortir amb la felicitat del qui se sap no sol, del qui reconeix un més enllà mirall d’un més ençà. I sobretot, del fet que habitar un lloc vol dir passar-hi, entendre’l, no posseir-lo.

Tant de bo puguem continuar fugint amb nous escrits de la Marta Marín-Dòmine i gosar mirar de fit a fit el vertigen de la història. Del que estic convençuda  és que anys a venir, aquesta tertúlia ens aportarà un record d’intensitat punyent acompanyada d’una dolcesa vital desmesurada.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

crònica de la tertúlia viterària d’hivern__

 

Recursos Inhumans   Pierre Lemaitre

Traducció d’Albert Pejó

Carme Bou Sala, cronista

Autor francès i vi francès, un Côtes du Rhone, que a la novel·la ens remet a un moment de celebració -quan el protagonista ha passat la primera selecció per la nova feina. Certament no hi ha altre moment de celebració, en tot el llibre. Alain Delambre, el protagonista d’aquesta història frenètica, ens duu a un món d’espera. L’espera d’algú que no aguanta més i sap que ha de fer alguna cosa de manera immediata. L’espera del qui desespera.

Lemaitre fa passar el seu protagonista per una espiral irrevocable que el durà a un seguit de punts culminants, els quals –com un final de simfonia estrident i potent- no acaben mai de ser veritablement el punt final. Sempre s’obre un fil nou fins la darrera escena de persecució –cinematogràfica total, de diumenge a la tarda, amb crispetes incloses.

M’esperava una tertúlia diferent. Vam anar enfilant un seguit de temes que ens duien a corroborar que Lemaitre el que fa és disseccionar la societat capitalista i ho fa sacsejant la nostra consciència. La novel·la és doncs un llibre-denúncia. Sense sortida amable que valgui.

L’espera de sortir d’un mal pas a l’inici de l’obra, acaba essent una espera de res de bo. L’espiral a què ens veiem abocats com a espectadors en seguir les peripècies de l’Alain és ben negre. No hi ha espai per a una alternativa positiva. De fet, l’únic personatge que ofereix aquesta veu amable, aquesta mà que s’allarga per ajudar sense demanar res a canvi, la veiem en la figura de l’amic borratxo, però Lemaitre el sacrifica com encara incidint més en el fet que res de bo no pot sortir de la voràgine capitalista. El seu protagonista no pot evitar fer el que fa, com si el tibés una corda invisible que duu ben lligada a l’ànima.

Aquest fatalisme, lluny del fatalisme tràgic dels déus imposant el seu ordre als humans, el que fa és mostrar-nos la deshumanització més extrema de la nostra societat. Els homes-déu s’han convertit en monstres capaços de qualsevol cosa.

Lemaitre ens parla d’un món ben galdós en aquest llibre.

La quotidianitat dels personatges després de la desfeta al si de la família Delambre, el seu fer rutinari, ens deixa -com a lectors- un regust que es col·loca en un lloc ben desolat i trist.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA__ SORTIR A ROBAR CAVALLS__PER PETTERSON

A punt de començar la primera tertúlia viterària del 2018… us fem a mans la crònica de la darrera del 2017

CRÒNICA VITERÀRIA d’hivern

Sortir a robar cavalls   de Per Petterson

Traducció de Carolina Moreno

 

Llibre que ens arribava del fred més fred per la tertúlia d’hivern al CQS. Per escalfar-nos, res millor que un vi calent típic de les contrades nòrdiques. Un vi que fa imaginar els freds glaciars, les gelades inhòspites i –evidentment– ens diu com de bé s’hi està, a casa.

Poques vegades hem tingut la sensació de divisió de pensament tan contundent a la tertúlia. Gairebé com si haguéssim llegit dos llibres diferents. Hi havia qui pensava que el llibre no tenia acció, que no era prou rodó i que la història s’acabava difuminant. El trobaven un llibre amb un contrapunt de relacions massa diluït i amb un potencial perdut entremig del fred dels boscos nòrdics.

D’altres, en canvi, vam quedar atrapats en la seva història. Vam celebrar que el llibre ens fes una immersió a un temps circular. L’ahir retrobat i entès en temps present, els clarobscurs de la vida adolescent implantats a l’ADN de la persona adulta, com dient-nos que cada etapa vital fa una nova pell, endurint el cos, però no pas del tot.

És a cops de petites escletxes que el lector arriba a entendre les peces del mosaic que configura la vida de Trond T. Així, l’escena amb la filla, posant en evidència la no comunicació al llarg dels anys, l’esforç terrible que implica obrir-se a l’altre. O el retrobament amb l’amic mig convertit en germà, que respon –sense  respostes– al munt d’interrogants que han anat fent capa a la vida del protagonista.

El llibre ens mostra la vida solitària d’un home que s’ha auto-exiliat, com dient-se a si mateix que a certes edats –62 anys– ja no calen novetats. L’emoció, així, queda tancada en el més profund d’un jo que no sap expressar els sentiments, però que els pateix com el qui més, començant per la incomprensió de l’actitud del seu amic adolescent, continuant amb la incapacitat de sobreposar-se a la relació estroncada amb el pare… I acabant amb la voluntat de no preguntar mai res per mor de no entrar a trepitjar els límits de l’altre.

Sortir a robar cavalls és un llibre poètic i poc estrident. Un llibre que –de puntetes– passa per temes que ens toquen com a persones sensibles que som. Un llibre-onada que va i torna, com un record que de lluny et crida, t’atures i dius: passem pàgina. I la deixes enrere, com tantes altres que vindran, configurant el teu propi llibre.

Carme Bou Sala

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter


1234