Arxiu d'etiquetes: tertúlies vi-teràries

CRONICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA D’HIVERN


 

PARÍS-BIS      JOAQUIM SOLER I FERRET

Parlo de puntetes. Aquesta és una novel·la especial. Sorgeix dels calaixos dels anys i panys, en edició nova de trinca d’en Ricard Ripoll (i copiada a l’ordinador pels membres del Centre) que ens fa viure -ai las, finalment sense ni una mica de pols!- una història impactant i extrema que ens parla d’un refer constant. Una ciutat dual, un jo dual -o tri-, un tu multiplicat fins l’infinit.

La Claustre ens va portar el seu propi vi fet a mida per a l’ocasió. Un París-Bis en ampolla alta i molt estilitzada. Excepcional i únic, amb un cupatge molt variat que acabava fent un vi fosc i opac amb olors de tota mena i que en boca  era elegant, equilibrat, estructurat. Un vi d’estiu per parlar d’un llibre de reserva.

Els tertulians vam tenir clar que teníem a les mans un llibre complex i desigual. Una obra gairebé inclassificable si no fos que podem entendre vagament què pot voler dir una novel·la riu, com ens fa llegir l’autor més enllà de la meitat del llibre. Talment com les olors incorporades al vi de la Claustre, la novel·la d’en Quim desprèn cafè i regalèssia, codony i canyella, i tant!  També hi suren jocs de paraules constants i una mala llet considerable. Una història d’enfonsaments d’un jo tri-dimensional (l’Escriptor, el Cervell i el delineant canviant de nom) que ens porten a unes noves “coordenades espai-temps per a guardar-hi tots els somnis que ens han de salvar de la decadència de tots els homes i totes les coses que més estimem”(p.553).

El llibre és la seva crònica, tot el que estic a punt d’escriure, em surt en alguna pàgina. No acabaríem, perquè per frases contundents, és una mina. Em ve al cap la paraula bogeria, i automàticament dic no. Bogeria, no. Un deliri. I em trobo el subratllat de la pàgina 627, penso que delirar és viure, com si m’estigués esperant precisament ara. És encomanadís, la veritat, aquest pensament de l’absurd que a la vegada s’atreveix a advertir de com gaudir la vida. Els jocs dels sexes i els miralls variables. Contradiccions i poesia. Molta poesia.

La funció s’acaba, Paris n’existe pas, però el París-Bis, sí.

Carme Bou

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__Crònica de la tertúlia Viterària amb JOAN TODÓ


 

Tertúlia viterària de primavera. Crònica.

 L’horitzó primer va ser el llibre que vam comentar durant l’última tertúlia viterària. La d’una primavera que tot just començava amb moltíssimes ganes de llum i colors joves. Com el Bàrbara Forés que vam anar bevent. Un vi fresquet i elegant de la Terra Alta que va anar baixant de primera i que ens va obrir les portes per anar parlant amb en Joan Todó del seu llibre-guia-novel.la i de la seva vila natal.

Tenir l’escriptor a casa té aquella cosa especial que fa que tant el llibre com la tertúlia es converteixin en un fet més únic, si cal, encara. Vèiem en Todó assegut a la butaca i semblava que era un membre més del Centre Quim Soler. Preguntes i saps que les respostes aniran més enllà de la ficció d’allò escrit/llegit. És el luxe de poder escoltar en primera persona el món que s’hi ha descrit, el procés de creació, les relacions escriptor/editor.

En el seu llibre, en Todó ens convida a participar del viatge de desencís personal d’un jove que fa el viatge de tornada de la gran ciutat a La Sènia. A mida que els capítols van avançant, ens va parlant de fets històrics, de tradicions i anècdotes, però també ens va portant per un paisatge que va fent de frontera doble entre el món interior d’aquest personatge i la vida que passa, i també entre allò a què no es pot tornar mai i la manera com assumir-ho.

El protagonista, observador-espectador a la vegada, ens va marcant una finíssima línia -horitzontal- en la qual memòria i vida van passant com miralls de temps, “espirals de llenguatge” com diu ell mateix en un moment de la novel·la, i sempre amb un sentit de l’humor essencial que t’acaba fent adonar que tornar al lloc d’on véns és un impossible inabastable.

Més enllà de La Sénia, Trieste apareix dibuixat com una fita necessària per posar en moviment real el protagonista de la història. Una fita que el pugui treure del seu buit existencial i el faci anar endavant, a trobar un horitzó nou de trinca.

 

Carme Bou Sala

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

les cròniques de la darrera tertúlia Vi-Terària: “Per entre els dies” de Marin Sorescu


I — Sorescu, per entre vinyes (Xavier Montoliu Pauli)

D’una lectura al Centre Quim Soler, la literatura i el vi

 Què diria Sorescu en veure o assistir a algun dels actes que han tingut lloc arran de la traducció al català d’aquesta antologia Per entre els dies–és una de les preguntes que m’interpel·la quan assisteixo a una nova presentació, i em comforta pensar que des del seu capriciós surrealisme ens mira, entre burleta i astut, mentre reunim les cadires disponibles per llegir i escoltar els seus poemes. Què diria si anés al club de lectura del Centre Quim Soler on els assistents a la trobada portaven el llibre guixat, donat de tan fullejar-lo, i amb ganes de saber més coses d’ell, de la seva literatura i d’on procedia?

 Fou una trobada sòbria, com ho és la gent d’aquesta terra i del bon vi, però amb molt d’entusiame també, capitanejada per Roser Vernet, que va saber recollir les cadires de cals veïns del Priorat, Reus, Barcelona, Badalonaper convocar aquest prestidigitador romanès que és Marin Sorescu, un autor sorprenent, per desconegut també, com ho són sorprenents tantes altres coses de la llengua i la cultura romaneses un cop descobreixes que en aquelles terres hi pampallugueja una llum esfèrica, tant genuïna com la que brilla algunes nits de desembre pels revolts de tota l’emboirada comarca prioratina.

 I la seva màgia com li atribueix Francesc Parcersisas al pròleg del llibre- s’havia acomplert. Les cadires eren ben receptives a la poesia de Sorescu i, ell, burleta i astut, penso que ja ho devia saber mentre escrivia els seus poemes, amb les mans a l’esquena i pensatiu, pel camí més recte possible, a pesar que des de darrere venia un tren -Romania s’estava convertint en un monstre negre- que s’apropava a una velocitat aterridora.

 Certament, amb o sense la lectura del pròleg o bé d’altres informacions sobre Sorescu, la seva poesia va resultar molt atractiva per a tots, i per a mi també. Per això jo també em vaig emocionar, i durant aquella bona estona Sorescu ens va explicar la dolça mort de la seva ànima, però també bona part de la seva vida, a través de la lectura en veu alta d’alguns dels poemes –una vida duta per entre els dies, en un entorn comunista sovint més absurd que el mateix teatre de l’absurd.

 Afortunadament, aquell tren no el va atrapar mai, perquè tal i com va augurar- sempre hi hauria gent –lectors, crec- amb les mans a l’esquena i pensatius. Tanmateix, les conseqüencies d’aquell monstre negre encara són palpables avui en dia –gairebé mig segle després de ser escrits els versos del poema «El camí» i a punt de commemorar-se el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín i també la cruenta fi del comunisme romanès amb el judici i mort del matrimoni Ceauşescu, els conducători del tren- en la geografia romanesa però també en la nostra, amb una societat en crisi farcida d’objectes –i subjectes- no pensants.

 És en el Priorat –però també en moltes comarques romaneses- on encara es pot contemplar i viure per entre els dies de cada dia la genuïnitat d’un paisatge, d’uns camins patrimonials que encara resten el més recte possibles, mereixedors de la distinció de patrimoni mundial, especialment perquè són paisatges que han conservat una determinada imatge espiritual- del món, gairebé intacta de monstres negres.

Mentre conduïa cap al Molar, un fil de teranyina surrealista em va fer pensar com m’hauria agradat veure Roser Vernet acompanyant Marin Sorescu des de casa seva fins a la cartoixa de Scala Dei, tot xino-xano, per llegir-hi plegats el seu poema «Escala cap al cel» i saber què ens en diria la seva bonhomia en veure aquest lloc secular d’on des de dalt ens llancen escales cap a… I què en diria la seva ànima? I saber, què li respondria Roser Vernet…

Vam parlar també del procés de traducció a quatre mans amb Corina Oproae, i com entre converses, traduccions posades en comú i discussions, el llibre va anar avançant durant dos anys ben bons.

I per tancar el cercle que ens havia conjurat: la ronda per llegir cadascú un poema, en català i algun en romanès vam regretar que no ens els llegís Corina Oproae. Per després passar a fer un tastet, amb coques casolanes, i formatge i vins romanesos. Moltes gràcies a la Carme, la Laura, la Núria, en Toni, la Fabiola i el Joan Josep, el professor Joaquim i la seva senyora Carme, Roser, la Núria i el Pere, la Clàustre,la Matilde i el Fèlix, la Maite…aguns del socis d’aquesta tertúlia viterària, que havia tingut ocasió de conèixer amb unes amigues un parell d’anys abans en un viatge prou plujós tot acompanyant Montserrat Abelló. En aquella ocasió havien escollit llegir poesia i la Montserrat va fascinar-nos, mentre desgranava la seva teoria poètica: «la poesia diu “la meva veritat”». Sorescu també diu «la seva veritat», una veritat que vam fer nostra perquè la seva és també una poesia desgranada per entre els dies.

Un fil de teranyina va teixir aquella trobada, i per una singular scala coeli, al Molar, l’ànima de Sorescu ara batega a les parets del Centre Quim Soler…Caldrà, Roser, que hi posis encara un altre marc la propera lectura ja ha deu haver estat convocada!

 Badalona, gener de 2014

———————–

II –TERTÚLIA VITERÀRIA D’HIVERN,  Carme Bou Sala

MARIN SORESCU

Poesia en copes, a glops d’un Riesling romanès sec -costa Jidvei- de la varietat de raïm Feteasca -donzella, diu que vol dir- i que després la vam poder tastar en un negre sec i un altre de semi-dolç, amb aromes que recorden el préssec. Molt popular, aquesta varietat. Com la poesia de Sorescu en el moment de ser escrita. En Xavier Montoliu anava fent de mestre de cerimònies, tant pel que feia a l’autor com pels vins que vam beure. Les seves explicacions -i el vinet gola avall- ens van fer baixar també uns quants anys fins trobar-nos enmig i finals del segle passat, en plena ebullició comunista. La gent progressista intel.lectualment parlant, a Romania, era la gent de dretes. Un moment, necessito un altre glopet. Molt bé, doncs sí, realitats i móns paral.lels dins a casa, la bella vella Europa! Sorescu sembla que va saber capejar el temporal de la censura comunista fent ús d’una ironia molt subtil. Home bàsicament de teatre, els seus poemes s’encomanen de l’estil directe, gens ornamentat, bàsicament dialogant i ple a vessar d’imatges quotidianes. La tertúlia va ser testimoni d’aquesta capacitat oral de l’autor.

En voleu una mostra? Aquestes són les primeres línies i títol -en un cas- dels poemes que vam llegir els tertulians en veu alta. Els he escrit seguint l’ordre amb què els vam anar recitant. Feu un moment de pausa.

 Es tanquen els llums. De fons, una veu ferma, pausada i amb un cert poder encantatori deixa anar aquests versos…

 M’he amagat dins una petxina, al fons del mar. Conec el pas del temps, el foc sagrat… Un dia, amb les mans a l’esquena i pensatiu (una palla s’ha passat tota la joventut dins un matalàs)…quan penso el que m’espera també a casa, cada vespre…quadres.

Al matí, una llesca fina de vida, un fil de teranyina (tinc les parets de casa plenes de marcs). Si t’allunyessis una mica… Shakespeare va crear el món en set dies. Déu és sord.

Potser caldrà aprendre bé la lliçó que ens proposa en Marin Sorescu i saber utilitzar més l’absurd com a eina contundent per parlar de la realitat, la que vivim i la que ens fan viure.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__TERTÚLIA VITERÀRIA D’ESTIU__ Estimada vida, d’Alice Munro__


Traducció de Dolors Udina

Carme Bou, cronista

Feia bo d’estar fora per parlar d’un llibre de narracions. Potser perquè a l’estiu ens plauen les coses petites, les pinzellades, els tastets. La garbinada ens venia a trobar -puntualment, Roser- i el grup de la tertúlia s’hi ben disposava amb una copeta -una, és un dir- de mançanilla a la mà. La Guita, concretament. Per posar vida a les històries -ens deia la Claustre- i d’aquesta manera contrarestar la manca d’afecte, la fredor dels personatges de la Munro. A ells, potser no, que no els va arribar aquest afecte, però als tertulians ens va desfermar la llengua i ens va dur a la necessitat d’expressar tot allò que ens havia fet sentir l’escriptura de la Munro. Semblava que la lectura ens hagués deixat tancat dins nostre el tresor amagat de les seves pàgines i en aquell moment, com ampolles destapant-se, deixàvem anar els nostres efluvis. Ben mirat, un altre encert, la mançanilla. Feia exactament el mateix efecte -amb e, ara- que les narracions, però en direcció inversa. Bravo.

La Munro, parca en explicacions panoràmiques i detallades, juga a fer que el lector participi del mateix creixement dels personatges. Constantment ens té marcant camins, dibuixant situacions que després ella, en cops magistrals, fa tombar per altres bandes. Hi passen moltes coses en aquest llibre. D’entrada, la vida mateixa. Estimada, és clar. Dialogant, explicant. Estimada vida…  I els temes de religió, de sexe, la guerra, malalties, el no gosar…et van tocant, et van presentant una societat incapaç de crear lligams però una societat que reconeixem bé. Existeix. Els personatges com mirall d’aquesta societat tensa, violenta. Continguda.

A l’última narració, la que dóna tìtol al llibre, l’Alice Munro exclama que el que escriu no és cap història. Només vida. I va confegint una peça en la que el que queda és la grandesa de les coses petites. L’efecte és gran. Jo pensava que… i la realitat del que era no se sabrà mai a no ser que la casualitat -en aquest cas uns poemes- et posin al teu davant l’explicació real. La que val per a tu, escriptora, també per al lector. No pas pels seus protagonistes, en aquest cas la mare i la peculiar senyora Netterfield.

És en aquest vagarejar del que vivim com a realitat pròpia que es belluga la Munro. I fent-ho, ens alliçona sense escarafalls. Com una mestra estimada.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA__ El món de Joan Ferrer__


La crònica de la darrera tertúlia viterària del CQS. La propera serà el darrer cap de setmana de juliol, amb Alice Munro i “Estimada vida” (Club Editor)

__CRÒNICA__ Carme Bou

El món de Joan Ferrer, Cèsar August Jordana

La tertúlia viterària d’aquesta primavera tan pròdiga va començar amb la lectura de les característiques del Malbec que anàvem bevent. Un vi solitari i madur amb olor de tabac i cafè, ens deia per escrit la Claustre (*), un vi que té una gran vida interior a mida que es va obrint. Caram. Quin vi tan encertat per aquesta lectura. El món de Joan Ferrer és una novel·la de l’experiència d’un exiliat a Buenos Aires. Aquest procés d’exiliat és sobretot un procés de coneixement a partir de la derrota personal. Jordana ens parla d’un món interior, de sensacions i fets d’un dia a dia que sembla que no acabi de passar mai, però que es va engruixint amb la rutina de la feina, els referents literaris, un humor intel·ligent, anècdotes de vida i d’altres pensaments. L’observador observant-se a si mateix, la seva ànima. El rerefons d’un paradís perdut -família inclosa- i la feina costosa de saber viure a un present despullat.

Aquesta vida adulta -madura i solitària com el vi- se’ns transmet com un viatge d’acceptació, com un corroborar que cap altra cosa no hagués pogut ser i per tant el que cal és aprendre a entomar el que ens ve al damunt. Són constants les preguntes del “què hi faig jo, aquí?” i l’aquí és Buenos Aires, però també les circumstàncies del protagonista, el jo i ara d’un Joan Ferrer amb tot el que ha viscut. El relat de to intimista és un relat-mirall d’una vida a examen. El mirall no enganya. En Joan Ferrer continua un fil que sent massa marcat per unes causes massa poderoses per poder rebatre-les.

Aquest conformisme -de vegades exasperant- només es veu trencat per la passió amb què l’autor parla de literatura.

El món d’en Joan Ferrer -el seu món dins la novel·la- és un món apamat. No dóna lloc ni espai a les sorpreses. La vida i la mort al davant d’un mateix per acabar corroborant un cant al fet d’existir. “Simplement sóc”, diu el protagonista a les acaballes del llibre. Simplement ell i el seu món.  I perquè és seu, és meravellós.

Una filosofia de vida-teràpia que ens convida a seure, reflexionar i, com el Malbec que es va obrint més i més a mida que es va bevent, anar descobrint el món de Joan Ferrer.

(*)

Mentre llegia el món de Joan Ferrer, anava veient un home madur (ell es sentia vell), solitari, silenciós, amb una gran vida interior, i que tal com ell reconeixia, un home que no li agrada el vi, però que disfruta amb el tabac i el cafè

A partir d’aquí vaig pensar que havia de buscar un vi solitari, madur i que fes olor a tabac i a cafè. Buscant, vaig trobar l’Alta Vista Premium Malbec 2010, un vi de la zona de Mendoza (Argentina).  Aquest vi ha fermentat en barriques de roure, de com a molt 500 l, en solitud, si ho comparem amb els 50.000 l que podria tenir qualsevol tina de mida més o menys normal. Diuen que la Malbec, la varietat per excel·lència d’Argentina, te un consum òptim cap els tres anys, per tant un vi madur ara, i com que també s’ha criat en botes, té una gran vida interior, que de mica en mica, amb temps es va obrint…

I per últim, la malbec és una varietat que dona aromes a tabac i cafè, les dues grans passions del Joan Ferrer.

Espero que es compleixin les expectatives i que no digueu “Edepol, quin vi!” Tot fent una ganyota després de fer-ne un glop.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

dibuix de Quim Soler

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE TARDOR – L’ACABADORA, de MICHELA MURGIA


 

És des d’aquest silenci, que podem gaudir la riquesa dels seus silencis lluminosos,  fèrtils de saviesa antiga.
 

Ens vam trobar per parlar de L’acabadora, de l’escriptora sarda Michela Murgia. Teníem un convidat de luxe,  Stefano Puddu, un sard que viu a Catalunya i que és l’autor de l’epíleg de la versió catalana. Estàvem, a més, acompanyats per l’escalfor aspra del Cannonau, un vi també sard, amb regust de terra agrest i sorruda.

L’acabadora ens explica la història de dues dones, la Bonaria Urrai —dipositària d’un saber i d’un ofici secret i sagrat— i la Maria Listru, la seva “filla de l’ànima”, unides les dues per un vincle més potent que la biologia. Hi ha també un tercer protagonista, que és tota la comunitat d’un poblet de Sardenya, voltat de vinyes i de rostolls, separats per parets de pedra seca. La novel·la està escrita en un estil molt acurat en què diàlegs mil·limetrats i descripcions de gestos i mirades diuen sense dir la culpa, la compassió, els retrets, l’expiació, el perdó…

Amb les valuoses aportacions del nostre convidat i l’entusiasme suscitat per la lectura d’aquesta obra, vam passar més de tres hores discutint al voltant de tots els temes que s’hi evoquen, vam saber de la seva gènesi —tan literària— i en vam degustar els fragments més corprenedors.

Però si, com ens va clarificar el Stefano, aquesta novel·la està escrita des del sard, i el llenguatge de Sardenya és, sobre tot, el silenci ¿no va ser una contradicció que ens dediquéssim tanta estona a abocar paraules sobre ella?

No, no ho va ser.

Ara, després de la tertúlia, cadascú de nosaltres pot trobar el silenci necessari per rellegir i fruir aquest text intens i contingut, carregat de matisos, que ens parla, sense anomenar-los, dels misteris més essencials de la vida: la maternitat, el naixement i la mort.

És des d’aquest silenci, que podem gaudir la riquesa dels seus silencis lluminosos, fèrtils de saviesa antiga.

Matilde Martínez Sallés

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter