Arxiu d'etiquetes: tertúlies vi-teràries

__TERTÚLIA VITERÀRIA D’ESTIU__ Estimada vida, d’Alice Munro__


Traducció de Dolors Udina

Carme Bou, cronista

Feia bo d’estar fora per parlar d’un llibre de narracions. Potser perquè a l’estiu ens plauen les coses petites, les pinzellades, els tastets. La garbinada ens venia a trobar -puntualment, Roser- i el grup de la tertúlia s’hi ben disposava amb una copeta -una, és un dir- de mançanilla a la mà. La Guita, concretament. Per posar vida a les històries -ens deia la Claustre- i d’aquesta manera contrarestar la manca d’afecte, la fredor dels personatges de la Munro. A ells, potser no, que no els va arribar aquest afecte, però als tertulians ens va desfermar la llengua i ens va dur a la necessitat d’expressar tot allò que ens havia fet sentir l’escriptura de la Munro. Semblava que la lectura ens hagués deixat tancat dins nostre el tresor amagat de les seves pàgines i en aquell moment, com ampolles destapant-se, deixàvem anar els nostres efluvis. Ben mirat, un altre encert, la mançanilla. Feia exactament el mateix efecte -amb e, ara- que les narracions, però en direcció inversa. Bravo.

La Munro, parca en explicacions panoràmiques i detallades, juga a fer que el lector participi del mateix creixement dels personatges. Constantment ens té marcant camins, dibuixant situacions que després ella, en cops magistrals, fa tombar per altres bandes. Hi passen moltes coses en aquest llibre. D’entrada, la vida mateixa. Estimada, és clar. Dialogant, explicant. Estimada vida…  I els temes de religió, de sexe, la guerra, malalties, el no gosar…et van tocant, et van presentant una societat incapaç de crear lligams però una societat que reconeixem bé. Existeix. Els personatges com mirall d’aquesta societat tensa, violenta. Continguda.

A l’última narració, la que dóna tìtol al llibre, l’Alice Munro exclama que el que escriu no és cap història. Només vida. I va confegint una peça en la que el que queda és la grandesa de les coses petites. L’efecte és gran. Jo pensava que… i la realitat del que era no se sabrà mai a no ser que la casualitat -en aquest cas uns poemes- et posin al teu davant l’explicació real. La que val per a tu, escriptora, també per al lector. No pas pels seus protagonistes, en aquest cas la mare i la peculiar senyora Netterfield.

És en aquest vagarejar del que vivim com a realitat pròpia que es belluga la Munro. I fent-ho, ens alliçona sense escarafalls. Com una mestra estimada.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA__ El món de Joan Ferrer__


La crònica de la darrera tertúlia viterària del CQS. La propera serà el darrer cap de setmana de juliol, amb Alice Munro i “Estimada vida” (Club Editor)

__CRÒNICA__ Carme Bou

El món de Joan Ferrer, Cèsar August Jordana

La tertúlia viterària d’aquesta primavera tan pròdiga va començar amb la lectura de les característiques del Malbec que anàvem bevent. Un vi solitari i madur amb olor de tabac i cafè, ens deia per escrit la Claustre (*), un vi que té una gran vida interior a mida que es va obrint. Caram. Quin vi tan encertat per aquesta lectura. El món de Joan Ferrer és una novel·la de l’experiència d’un exiliat a Buenos Aires. Aquest procés d’exiliat és sobretot un procés de coneixement a partir de la derrota personal. Jordana ens parla d’un món interior, de sensacions i fets d’un dia a dia que sembla que no acabi de passar mai, però que es va engruixint amb la rutina de la feina, els referents literaris, un humor intel·ligent, anècdotes de vida i d’altres pensaments. L’observador observant-se a si mateix, la seva ànima. El rerefons d’un paradís perdut -família inclosa- i la feina costosa de saber viure a un present despullat.

Aquesta vida adulta -madura i solitària com el vi- se’ns transmet com un viatge d’acceptació, com un corroborar que cap altra cosa no hagués pogut ser i per tant el que cal és aprendre a entomar el que ens ve al damunt. Són constants les preguntes del “què hi faig jo, aquí?” i l’aquí és Buenos Aires, però també les circumstàncies del protagonista, el jo i ara d’un Joan Ferrer amb tot el que ha viscut. El relat de to intimista és un relat-mirall d’una vida a examen. El mirall no enganya. En Joan Ferrer continua un fil que sent massa marcat per unes causes massa poderoses per poder rebatre-les.

Aquest conformisme -de vegades exasperant- només es veu trencat per la passió amb què l’autor parla de literatura.

El món d’en Joan Ferrer -el seu món dins la novel·la- és un món apamat. No dóna lloc ni espai a les sorpreses. La vida i la mort al davant d’un mateix per acabar corroborant un cant al fet d’existir. “Simplement sóc”, diu el protagonista a les acaballes del llibre. Simplement ell i el seu món.  I perquè és seu, és meravellós.

Una filosofia de vida-teràpia que ens convida a seure, reflexionar i, com el Malbec que es va obrint més i més a mida que es va bevent, anar descobrint el món de Joan Ferrer.

(*)

Mentre llegia el món de Joan Ferrer, anava veient un home madur (ell es sentia vell), solitari, silenciós, amb una gran vida interior, i que tal com ell reconeixia, un home que no li agrada el vi, però que disfruta amb el tabac i el cafè

A partir d’aquí vaig pensar que havia de buscar un vi solitari, madur i que fes olor a tabac i a cafè. Buscant, vaig trobar l’Alta Vista Premium Malbec 2010, un vi de la zona de Mendoza (Argentina).  Aquest vi ha fermentat en barriques de roure, de com a molt 500 l, en solitud, si ho comparem amb els 50.000 l que podria tenir qualsevol tina de mida més o menys normal. Diuen que la Malbec, la varietat per excel·lència d’Argentina, te un consum òptim cap els tres anys, per tant un vi madur ara, i com que també s’ha criat en botes, té una gran vida interior, que de mica en mica, amb temps es va obrint…

I per últim, la malbec és una varietat que dona aromes a tabac i cafè, les dues grans passions del Joan Ferrer.

Espero que es compleixin les expectatives i que no digueu “Edepol, quin vi!” Tot fent una ganyota després de fer-ne un glop.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

dibuix de Quim Soler

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE TARDOR – L’ACABADORA, de MICHELA MURGIA


 

És des d’aquest silenci, que podem gaudir la riquesa dels seus silencis lluminosos,  fèrtils de saviesa antiga.
 

Ens vam trobar per parlar de L’acabadora, de l’escriptora sarda Michela Murgia. Teníem un convidat de luxe,  Stefano Puddu, un sard que viu a Catalunya i que és l’autor de l’epíleg de la versió catalana. Estàvem, a més, acompanyats per l’escalfor aspra del Cannonau, un vi també sard, amb regust de terra agrest i sorruda.

L’acabadora ens explica la història de dues dones, la Bonaria Urrai —dipositària d’un saber i d’un ofici secret i sagrat— i la Maria Listru, la seva “filla de l’ànima”, unides les dues per un vincle més potent que la biologia. Hi ha també un tercer protagonista, que és tota la comunitat d’un poblet de Sardenya, voltat de vinyes i de rostolls, separats per parets de pedra seca. La novel·la està escrita en un estil molt acurat en què diàlegs mil·limetrats i descripcions de gestos i mirades diuen sense dir la culpa, la compassió, els retrets, l’expiació, el perdó…

Amb les valuoses aportacions del nostre convidat i l’entusiasme suscitat per la lectura d’aquesta obra, vam passar més de tres hores discutint al voltant de tots els temes que s’hi evoquen, vam saber de la seva gènesi —tan literària— i en vam degustar els fragments més corprenedors.

Però si, com ens va clarificar el Stefano, aquesta novel·la està escrita des del sard, i el llenguatge de Sardenya és, sobre tot, el silenci ¿no va ser una contradicció que ens dediquéssim tanta estona a abocar paraules sobre ella?

No, no ho va ser.

Ara, després de la tertúlia, cadascú de nosaltres pot trobar el silenci necessari per rellegir i fruir aquest text intens i contingut, carregat de matisos, que ens parla, sense anomenar-los, dels misteris més essencials de la vida: la maternitat, el naixement i la mort.

És des d’aquest silenci, que podem gaudir la riquesa dels seus silencis lluminosos, fèrtils de saviesa antiga.

Matilde Martínez Sallés

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Mentre esperem la crònica de la darrera tertúlia viterària…. ara que s’acaba l’any…


Us deixem la foto de l’albada de l’endemà, amb el text del nostre convidat a la tertúlia sobre l’Acabadora, de Michela Murgia.

Un llibre que us recomanem per llegir el 2013, si encara no ho heu fet. En els enllaços hi trobareu raons potents per fer-ho…

————-

L’alba d’avui també tenia sabor a vi
amb morats i robins de most que bull
en un racó de l’horitzó que el vent fa ample i enmig d’aquest silenci que la piuladissa no trenca.
La llum va desvelant la dignitat d’aquesta terra antiga
les marques dels ceps   nobles com arrugues
l’aspror de caràcter del relleu, tanmateix generós amb qui n’explori els plecs més callats i recòndits.
I rere aquesta austeritat d’escorça
sempre a punt l’alegria.

Stefano Puddu, el Molar, 16 de desembre de 2012

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA SALESIANA…


JOAN SALES      Incerta glòria

Tertúlia VIterària d’estiu del Centre Quim Soler, la literatura i el vi

Biblioteca Estrem i Fa – FALSET-PRIORAT- 27.7.12

Aquest estiu la piuladissa al pati del Centre Quim Soler només l’han feta els moixons. La biblioteca de Falset ens va acollir per fer la tertúlia viterària dedicada a Joan Sales i la seva Incerta glòria. Tan seva com nostra, ara. Vam parlar en present d’un llibre que ens aboca a l’ara de fa ja uns quants anys, quan els nostres avis -tan joves|- es van trobar fent la guerra en lloc de decidir si estudiaven, o aprenien un ofici, o si, agosarats i valents, se n’anaven a conèixer món.

La Maria Bohigas, editora i gran coneixedora de l’obra del seu avi, va explicar el periple de la història del llibre, però també va apuntar al fet que l’obra d’en Sales va ser escrita i re-escrita des de la tranquil·litat que dóna el temps revisat i la voluntat de fer que un record es converteixi en ara -en l’ara de quan passen les coses-  cada cop que uns ulls el puguin llegir. Així, la joventut estroncada per la guerra -el pas entre incomprensible i impossible de fer-se adult- en un món regnat per la bogeria i on la clarividència només apareix a cops d’escasses pinzellades. La Maria ho explicava com un trasbals. El que s’obria davant unes cartes escrites -a en Màrius Torres- just en el moment que les coses estaven passant, i retrobades vint anys més tard.

Amb la redacció d’Incerta glòria en Sales apunta i dispara directament a la veritat. La posa en evidència i el lector s’hi troba immers, com mirant un paisatge la llum del qual sorgeix d’un passat remot però que a ulls nostres ens arriba present. Com les estrelles del  firmament, certament, recollint mirades interrogants, deleroses de respostes.

CARME BOU SALA

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA DARRERA TERTÚLIA VITERÀRIA (D’HIVERN)


SHAUN TAN   Emigrantes

Sense paraules, sense lletres: incertesa.

I el silenci creix.

Com en una sessió de màgia, on d’un barret de copa van sortint coses plenes de significats diversos -bestioles i bestiasses incloses-, la novel·la gràfica del Shaun Tan ens fa entrar en un món de pel·lícula antiga. El color sèpia ens prepara per fer un viatge a un temps llunyà. Pinzellades de l’Amèrica d’Elia Kazan, Ellis Island i les llargues cues d’entrada al país del gran somni, però sempre acompanyades d’altres imatges molt més surrealistes que ens preparen per  fer (d’una manera molt quimsoleriana) una mena de gran salt a l’inrevés de cadascun de nosaltres. Després, des d’aquest món irreal però tan nostre, veiem passar un bon grapat d’experiències humanes universals que portem cosides a l’ànima: l’arribada al país estranger, la llengua inintel·ligible, el fet d’haver de buscar una nova feina…

El títol original,  L’Arribada i el títol de la traducció francesa, El viatge dels pares ens fan pensar de seguida en allò que implica un canvi, un deixar enrere les coses conegudes i entrar a un món nou, estrany. La figura de l’Altre -aquest ésser que ens fa més aviat por però a qui allarguem la mà- apareix com imatge reflectida i que reflecteix. Tots tenim una història per explicar, més o menys tendra. Més o menys dura. I l’Altre es converteix en Jo.

El resultat és impactant. Les imatges, pàgina rere pàgina, ens fan crear interpretacions lliures, segons les vivències de cadascú. Els dibuixos parlen.

El salt ja no és cap endins, és cap enfora. I la història explicada serà explicada. De pares a fills, d’amics a amics. És com fer un cop de cap, un dir “ara ho entenc”. Voleu que us ho expliqui?

L’Eulàlia Sariola també ens ho explicava al seu El món per un forat el dia abans a la presentació del seu llibre a la biblioteca de Falset. Casualitats o coincidències, unes i altres imatges, les impreses i les que no, s’anaven donant la mà. I és que mirant per un forat -és a dir, amb ganes de reconèixer- les imatges se’t fan amigues. El silenci parla i la incertesa queda arraconada.

Segur que el vi hi té alguna cosa a veure. El Chateau Kefraya, un vi d’esperit libanès de la vall de Bekaa, ens posa en boca notes multicolors. I nosaltres posem música a tantes imatges. Uns, Moustaki, d’altres a ritme d’havaneres o surant amb en Greg Trooper; i mars i rius ens porten a un món aquós molt apropiat per fer una immersió allà on els pensaments es tornen de colors pastel.

Impressionant realment, Fabiola, el segon moviment de la simfonia de les lamentacions d’Henryk Górecki. Mare, no ploris, no…dóna’m sempre suport”.

I així, prenent, reprenent els fils de la memòria, poder continuar.

CARME BOU, cronista

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter