Arxiu d'etiquetes: tertúlies vi-teràries

Mentre esperem la crònica de la darrera tertúlia viterària…. ara que s’acaba l’any…


Us deixem la foto de l’albada de l’endemà, amb el text del nostre convidat a la tertúlia sobre l’Acabadora, de Michela Murgia.

Un llibre que us recomanem per llegir el 2013, si encara no ho heu fet. En els enllaços hi trobareu raons potents per fer-ho…

————-

L’alba d’avui també tenia sabor a vi
amb morats i robins de most que bull
en un racó de l’horitzó que el vent fa ample i enmig d’aquest silenci que la piuladissa no trenca.
La llum va desvelant la dignitat d’aquesta terra antiga
les marques dels ceps   nobles com arrugues
l’aspror de caràcter del relleu, tanmateix generós amb qui n’explori els plecs més callats i recòndits.
I rere aquesta austeritat d’escorça
sempre a punt l’alegria.

Stefano Puddu, el Molar, 16 de desembre de 2012

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA SALESIANA…


JOAN SALES      Incerta glòria

Tertúlia VIterària d’estiu del Centre Quim Soler, la literatura i el vi

Biblioteca Estrem i Fa – FALSET-PRIORAT- 27.7.12

Aquest estiu la piuladissa al pati del Centre Quim Soler només l’han feta els moixons. La biblioteca de Falset ens va acollir per fer la tertúlia viterària dedicada a Joan Sales i la seva Incerta glòria. Tan seva com nostra, ara. Vam parlar en present d’un llibre que ens aboca a l’ara de fa ja uns quants anys, quan els nostres avis -tan joves|- es van trobar fent la guerra en lloc de decidir si estudiaven, o aprenien un ofici, o si, agosarats i valents, se n’anaven a conèixer món.

La Maria Bohigas, editora i gran coneixedora de l’obra del seu avi, va explicar el periple de la història del llibre, però també va apuntar al fet que l’obra d’en Sales va ser escrita i re-escrita des de la tranquil·litat que dóna el temps revisat i la voluntat de fer que un record es converteixi en ara -en l’ara de quan passen les coses-  cada cop que uns ulls el puguin llegir. Així, la joventut estroncada per la guerra -el pas entre incomprensible i impossible de fer-se adult- en un món regnat per la bogeria i on la clarividència només apareix a cops d’escasses pinzellades. La Maria ho explicava com un trasbals. El que s’obria davant unes cartes escrites -a en Màrius Torres- just en el moment que les coses estaven passant, i retrobades vint anys més tard.

Amb la redacció d’Incerta glòria en Sales apunta i dispara directament a la veritat. La posa en evidència i el lector s’hi troba immers, com mirant un paisatge la llum del qual sorgeix d’un passat remot però que a ulls nostres ens arriba present. Com les estrelles del  firmament, certament, recollint mirades interrogants, deleroses de respostes.

CARME BOU SALA

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA DARRERA TERTÚLIA VITERÀRIA (D’HIVERN)


SHAUN TAN   Emigrantes

Sense paraules, sense lletres: incertesa.

I el silenci creix.

Com en una sessió de màgia, on d’un barret de copa van sortint coses plenes de significats diversos -bestioles i bestiasses incloses-, la novel·la gràfica del Shaun Tan ens fa entrar en un món de pel·lícula antiga. El color sèpia ens prepara per fer un viatge a un temps llunyà. Pinzellades de l’Amèrica d’Elia Kazan, Ellis Island i les llargues cues d’entrada al país del gran somni, però sempre acompanyades d’altres imatges molt més surrealistes que ens preparen per  fer (d’una manera molt quimsoleriana) una mena de gran salt a l’inrevés de cadascun de nosaltres. Després, des d’aquest món irreal però tan nostre, veiem passar un bon grapat d’experiències humanes universals que portem cosides a l’ànima: l’arribada al país estranger, la llengua inintel·ligible, el fet d’haver de buscar una nova feina…

El títol original,  L’Arribada i el títol de la traducció francesa, El viatge dels pares ens fan pensar de seguida en allò que implica un canvi, un deixar enrere les coses conegudes i entrar a un món nou, estrany. La figura de l’Altre -aquest ésser que ens fa més aviat por però a qui allarguem la mà- apareix com imatge reflectida i que reflecteix. Tots tenim una història per explicar, més o menys tendra. Més o menys dura. I l’Altre es converteix en Jo.

El resultat és impactant. Les imatges, pàgina rere pàgina, ens fan crear interpretacions lliures, segons les vivències de cadascú. Els dibuixos parlen.

El salt ja no és cap endins, és cap enfora. I la història explicada serà explicada. De pares a fills, d’amics a amics. És com fer un cop de cap, un dir “ara ho entenc”. Voleu que us ho expliqui?

L’Eulàlia Sariola també ens ho explicava al seu El món per un forat el dia abans a la presentació del seu llibre a la biblioteca de Falset. Casualitats o coincidències, unes i altres imatges, les impreses i les que no, s’anaven donant la mà. I és que mirant per un forat -és a dir, amb ganes de reconèixer- les imatges se’t fan amigues. El silenci parla i la incertesa queda arraconada.

Segur que el vi hi té alguna cosa a veure. El Chateau Kefraya, un vi d’esperit libanès de la vall de Bekaa, ens posa en boca notes multicolors. I nosaltres posem música a tantes imatges. Uns, Moustaki, d’altres a ritme d’havaneres o surant amb en Greg Trooper; i mars i rius ens porten a un món aquós molt apropiat per fer una immersió allà on els pensaments es tornen de colors pastel.

Impressionant realment, Fabiola, el segon moviment de la simfonia de les lamentacions d’Henryk Górecki. Mare, no ploris, no…dóna’m sempre suport”.

I així, prenent, reprenent els fils de la memòria, poder continuar.

CARME BOU, cronista

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA DARRERA TERTÚLIA VITERÀRIA


Hivern 2011

Teresa Solana Drecera al Paradís

Un llibre estripat, el que ens vam trobar llegint per aquesta darrera tertúlia. Una mena de divertimento centrat en un assassinat a una escriptora de best-sellers que acabava de guanyar un premi literari a Barcelona.

No es tractava de fer una novel.la a imitació de Dashiell Hammet o de l’Agatha Christie, no. Més aviat es tractava de posar en evidència les febleses d’un sector en un to satíric que, evidentment, acaba retratat amb més pena que glòria. Un llibre-joc que ens ofereix un munt de picades d’ullet, com ara el nom de la Marina Dolç, que ens fa pensar en allò que el nom no fa la cosa, o els personatges tipificats -com ara els detectius bessons, el Borja i l’Eduard, que ens remeten a aquelles parelles divergents de la literatura o del cinema-…o les enveges ridícules de l’Amadeu Cabestany, principal sospitós d’haver comès l’assassinat.

Tot i ser un pèl massa previsible, la novel.la té moments força aconseguits, com ara l’escena de la presó, en la que un dels reclusos més perillosos queda fulminat per un poema. O ja, cap al final, quan perden l’ordre dels fulls del llibre.

De la tertúlia, però, em quedo amb els nostres riures mentre anàvem explicant escenes i bevent el Solà Clàssic, un vi de Bellmunt que -ho va dir la Claustre, és clar- no tenia bóta. Havia estat molt de temps a l’ampolla. De l’ampolla a la copa, com aquell qui diu. I vés, penso ara, com el llibre de la Solana (vaja quina casualitat, el nom també) de la lectura a la tertúlia, sense passar pels dies en què una lectura reposa i en van sortint fils de tots colors per anar estirant. Definitivament una drecera. I, què voleu, en tan bona companyia, una drecera a una mena de paradís que ja el voldria cada dia.

Carme Bou

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

crònica de la darrera tertúlia vi-terària amb Sílvia Alcàntara


Crònica de tardor

Sílvia Alcàntara

Olor de colònia

Han passat molts dies d’ençà de la lectura dOlor de colònia . Em disposo a fer la crònica i, evidentment, agafo el llibre. L’obro sense anar a buscar cap pàgina en concret i em trobo un punt de llibre inesperat, una fulla de tardor marronosa premsada a les seves pàgines. Em ve a dir que ella, com el llibre, em parla dels records, d’una memòria dels temps passats, d’unes olors amb efectes de retrocés que em transporten al món de les colònies allà pels anys 40, 50, 60…

I em trobo recordant el que vam dir. La primera pàgina és ja una mena de preludi del que trobarem dins la novel.la, el nus de l’acció: l’ofec i mort d’un dels protagonistes que no tindrà veu, de la mateixa manera que la societat de què ens parla l’autora no tindrà llibertat individual. Un microcosmos d’una negror esborronadora. Aïllats del món exterior, com el malaguanyat Isidre Claret.

No hi ha esperança per gairebé ningú en aquest món claustrofòbic que crema cap a la seva pròpia destrucció.

Al voltant d’aquesta mort inicial, el Climent i la Teresa protagonitzen una història trista i duríssima. Potser com la vida a la colònia. I al seu voltant, un munt de personatges que van dibuixant d’altres línies no tan dramàtiques. Costums i maneres de fer i de dir que van esbossant un llibre amb molt de cos i estructura –com el vi que ens va acompanyar al llarg de la tertúlia, com els telers de la colònia, el seu fil.

Em torno a mirar la coberta i penso que aquesta novel.la ens parla sobretot de la memòria i la necessitat de posar-la per escrit, i és que al capdavall, l’únic que quedarà són les històries.

La fulla, d’una primor trencadissa, encara em porta l’olor d’aquell dia al Montsant. De la passejada a Setcases, del parc de la Ciutadella…La torno a posar entremig de dues pàgines, somric, potser només mentalment i tanco el llibre.

Carme Bou

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

TERTÚLIA VI-TERÀRIA DE PRIMAVERA AMB MONTSERRAT ABELLÓ


El dissabte dia 7 de maig, a la seu del Centre farem la tertúlia vi-terària de primavera. Ens acostem a la poesia per primera vegada en les tertúlies i ho fem amb una dona que ha viscut molt i que ha forjat paraules carregades de vida.
Ho fem amb el seu llibre Memòries de tu i de mi Un llibre que ens parla de l’absència, de la mort i de la vida.

Us adjuntem l’article que Rosa Comes va fer sobre aquest llibre i alguns enllaços per saber-ne més. I, després, ja us farem la crònica de la tertúlia!

L’impuls del desig
Rosa Comes

Montserrat Abelló és una persona extraordinària. Extraordinària no només des del sentit més subjectiu (des de la meva apreciació íntima), sinó en el sentit més literal de l’adjectiu. No he conegut ningú com ella: és un desig molt intens el que provoca aquest fet, un desig de conèixer, d’entendre, de transformar la vida, un desig que mostra diàriament. I allò que impulsa la seva escriptura és igualment aquest desig de concretar, de no passar pel món sense haver fet l’intent de definir-se i definir, de trobar el mot just per a cadascuna de les múltiples opcions.

El seu medi natural, doncs, és el de la paraula: viu en la paraula i ella mateixa és paraula. La paraula és, per a Montserrat Abelló, com una falca dins del temps, una batalla guanyada al pas del dies. Alguns crítics han assenyalat el caràcter espontani de la seva poesia (la poeta també ho diu) i l’aparent manca d’esforç a l’hora d’escriure, com si es tractés d’una escriptura construïda des de les entranyes, d’un ritme intern que simplement aflora en el paper. Jo crec que la impressió prové del fet que la seva essència com a persona és el mot i que és des del mot que aprèn el món i els fets de l’existència.

No cal que ens esmercem a definir un estil, a buscar una tendència que l’emmarqui, perquè Montserrat Abelló té les característiques de les persones que, al llarg de la història, han arribat a les cotes més altes de l’art. Normalment, aquestes persones mostren característiques inclassificables segons les tipologies historicistes. Crec que té una cosa en comú amb totes elles: el fet que art i ment, mirada i llenguatge són una mateixa cosa. L’enfocament de la vida i de la creació, en aquests casos, no es bifurca, segueix un únic camí, i en aquestes veus és impossible que existeixi l’artifici. No es tracta que l’art hagi de ser un camí cap a la descoberta de la Veritat de l’ésser humà i de la vida, sinó d’una intervenció més discreta, més senzilla, una manera d’entendre com estem conformats com a individus i com a éssers en el moment actual. És una fita que l’autora que ens ocupa ha aconseguit i aconsegueix.

Memòria de tu i de mi és el darrer llibre de poemes de Montserrat Abelló. Va ser publicat ara fa un any, arran de la pèrdua de la persona amb qui havia compartit la major part de la seva vida. La voluntat d’aquest recull és la de fer que absència i presència deixin de contradir-se. Només em puc referir a aquest aspecte del llibre i ho he de fer de manera breu, tot i que evidentment es podrien comentar amb detall molts altres trets interessants de l’obra. Per la raó que l’autora és paraula i només concep l’existència des de la paraula, la seva poesia, en aquest volum, mostra la convicció que la definició de l’absència, és a dir l’encontre del mot adequat ―aquell mot que malda per assolir al llarg de la seva trajectòria―, farà que aquesta es materialitzi i, per tant, es faci present. Montserrat Abelló expressa, d’una manera magistral, la inversió del procés: la persona estimada propiciava el naixement de la paraula, la llum; a partir de la seva absència, tot ha esdevingut silenci, foscor i la paraula s’ha perdut. El procés, per tant, cal que sigui l’invers i entendre que l’absent retorna i viu a partir de la concreció del llenguatge. Ho expressa en aquests versos que esdevenen una clau interpretativa: “Silenci que / ja no seria / sense la paraula / que l’explicita.” Així, doncs, dient el silenci, el silenci existeix; i la poeta entén, en un gest d’extraordinària sensibilitat i de vitalitat essencial, que dient la paraula de la persona estimada, aquesta es fa present en la seva ment i en la seva vida diària.

Publicat a El Punt (05-03-2007).



COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter