Arxiu d'etiquetes: tertúlies vi-teràries

CRÒNICA DE LA DARRERA TERTÚLIA VITERÀRIA


Hivern 2011

Teresa Solana Drecera al Paradís

Un llibre estripat, el que ens vam trobar llegint per aquesta darrera tertúlia. Una mena de divertimento centrat en un assassinat a una escriptora de best-sellers que acabava de guanyar un premi literari a Barcelona.

No es tractava de fer una novel.la a imitació de Dashiell Hammet o de l’Agatha Christie, no. Més aviat es tractava de posar en evidència les febleses d’un sector en un to satíric que, evidentment, acaba retratat amb més pena que glòria. Un llibre-joc que ens ofereix un munt de picades d’ullet, com ara el nom de la Marina Dolç, que ens fa pensar en allò que el nom no fa la cosa, o els personatges tipificats -com ara els detectius bessons, el Borja i l’Eduard, que ens remeten a aquelles parelles divergents de la literatura o del cinema-…o les enveges ridícules de l’Amadeu Cabestany, principal sospitós d’haver comès l’assassinat.

Tot i ser un pèl massa previsible, la novel.la té moments força aconseguits, com ara l’escena de la presó, en la que un dels reclusos més perillosos queda fulminat per un poema. O ja, cap al final, quan perden l’ordre dels fulls del llibre.

De la tertúlia, però, em quedo amb els nostres riures mentre anàvem explicant escenes i bevent el Solà Clàssic, un vi de Bellmunt que -ho va dir la Claustre, és clar- no tenia bóta. Havia estat molt de temps a l’ampolla. De l’ampolla a la copa, com aquell qui diu. I vés, penso ara, com el llibre de la Solana (vaja quina casualitat, el nom també) de la lectura a la tertúlia, sense passar pels dies en què una lectura reposa i en van sortint fils de tots colors per anar estirant. Definitivament una drecera. I, què voleu, en tan bona companyia, una drecera a una mena de paradís que ja el voldria cada dia.

Carme Bou

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

crònica de la darrera tertúlia vi-terària amb Sílvia Alcàntara


Crònica de tardor

Sílvia Alcàntara

Olor de colònia

Han passat molts dies d’ençà de la lectura dOlor de colònia . Em disposo a fer la crònica i, evidentment, agafo el llibre. L’obro sense anar a buscar cap pàgina en concret i em trobo un punt de llibre inesperat, una fulla de tardor marronosa premsada a les seves pàgines. Em ve a dir que ella, com el llibre, em parla dels records, d’una memòria dels temps passats, d’unes olors amb efectes de retrocés que em transporten al món de les colònies allà pels anys 40, 50, 60…

I em trobo recordant el que vam dir. La primera pàgina és ja una mena de preludi del que trobarem dins la novel.la, el nus de l’acció: l’ofec i mort d’un dels protagonistes que no tindrà veu, de la mateixa manera que la societat de què ens parla l’autora no tindrà llibertat individual. Un microcosmos d’una negror esborronadora. Aïllats del món exterior, com el malaguanyat Isidre Claret.

No hi ha esperança per gairebé ningú en aquest món claustrofòbic que crema cap a la seva pròpia destrucció.

Al voltant d’aquesta mort inicial, el Climent i la Teresa protagonitzen una història trista i duríssima. Potser com la vida a la colònia. I al seu voltant, un munt de personatges que van dibuixant d’altres línies no tan dramàtiques. Costums i maneres de fer i de dir que van esbossant un llibre amb molt de cos i estructura –com el vi que ens va acompanyar al llarg de la tertúlia, com els telers de la colònia, el seu fil.

Em torno a mirar la coberta i penso que aquesta novel.la ens parla sobretot de la memòria i la necessitat de posar-la per escrit, i és que al capdavall, l’únic que quedarà són les històries.

La fulla, d’una primor trencadissa, encara em porta l’olor d’aquell dia al Montsant. De la passejada a Setcases, del parc de la Ciutadella…La torno a posar entremig de dues pàgines, somric, potser només mentalment i tanco el llibre.

Carme Bou

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

TERTÚLIA VI-TERÀRIA DE PRIMAVERA AMB MONTSERRAT ABELLÓ


El dissabte dia 7 de maig, a la seu del Centre farem la tertúlia vi-terària de primavera. Ens acostem a la poesia per primera vegada en les tertúlies i ho fem amb una dona que ha viscut molt i que ha forjat paraules carregades de vida.
Ho fem amb el seu llibre Memòries de tu i de mi Un llibre que ens parla de l’absència, de la mort i de la vida.

Us adjuntem l’article que Rosa Comes va fer sobre aquest llibre i alguns enllaços per saber-ne més. I, després, ja us farem la crònica de la tertúlia!

L’impuls del desig
Rosa Comes

Montserrat Abelló és una persona extraordinària. Extraordinària no només des del sentit més subjectiu (des de la meva apreciació íntima), sinó en el sentit més literal de l’adjectiu. No he conegut ningú com ella: és un desig molt intens el que provoca aquest fet, un desig de conèixer, d’entendre, de transformar la vida, un desig que mostra diàriament. I allò que impulsa la seva escriptura és igualment aquest desig de concretar, de no passar pel món sense haver fet l’intent de definir-se i definir, de trobar el mot just per a cadascuna de les múltiples opcions.

El seu medi natural, doncs, és el de la paraula: viu en la paraula i ella mateixa és paraula. La paraula és, per a Montserrat Abelló, com una falca dins del temps, una batalla guanyada al pas del dies. Alguns crítics han assenyalat el caràcter espontani de la seva poesia (la poeta també ho diu) i l’aparent manca d’esforç a l’hora d’escriure, com si es tractés d’una escriptura construïda des de les entranyes, d’un ritme intern que simplement aflora en el paper. Jo crec que la impressió prové del fet que la seva essència com a persona és el mot i que és des del mot que aprèn el món i els fets de l’existència.

No cal que ens esmercem a definir un estil, a buscar una tendència que l’emmarqui, perquè Montserrat Abelló té les característiques de les persones que, al llarg de la història, han arribat a les cotes més altes de l’art. Normalment, aquestes persones mostren característiques inclassificables segons les tipologies historicistes. Crec que té una cosa en comú amb totes elles: el fet que art i ment, mirada i llenguatge són una mateixa cosa. L’enfocament de la vida i de la creació, en aquests casos, no es bifurca, segueix un únic camí, i en aquestes veus és impossible que existeixi l’artifici. No es tracta que l’art hagi de ser un camí cap a la descoberta de la Veritat de l’ésser humà i de la vida, sinó d’una intervenció més discreta, més senzilla, una manera d’entendre com estem conformats com a individus i com a éssers en el moment actual. És una fita que l’autora que ens ocupa ha aconseguit i aconsegueix.

Memòria de tu i de mi és el darrer llibre de poemes de Montserrat Abelló. Va ser publicat ara fa un any, arran de la pèrdua de la persona amb qui havia compartit la major part de la seva vida. La voluntat d’aquest recull és la de fer que absència i presència deixin de contradir-se. Només em puc referir a aquest aspecte del llibre i ho he de fer de manera breu, tot i que evidentment es podrien comentar amb detall molts altres trets interessants de l’obra. Per la raó que l’autora és paraula i només concep l’existència des de la paraula, la seva poesia, en aquest volum, mostra la convicció que la definició de l’absència, és a dir l’encontre del mot adequat ―aquell mot que malda per assolir al llarg de la seva trajectòria―, farà que aquesta es materialitzi i, per tant, es faci present. Montserrat Abelló expressa, d’una manera magistral, la inversió del procés: la persona estimada propiciava el naixement de la paraula, la llum; a partir de la seva absència, tot ha esdevingut silenci, foscor i la paraula s’ha perdut. El procés, per tant, cal que sigui l’invers i entendre que l’absent retorna i viu a partir de la concreció del llenguatge. Ho expressa en aquests versos que esdevenen una clau interpretativa: “Silenci que / ja no seria / sense la paraula / que l’explicita.” Així, doncs, dient el silenci, el silenci existeix; i la poeta entén, en un gest d’extraordinària sensibilitat i de vitalitat essencial, que dient la paraula de la persona estimada, aquesta es fa present en la seva ment i en la seva vida diària.

Publicat a El Punt (05-03-2007).



COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

crònica de la tertúlia vi-terària d’hivern – UNA FURTIVA LLÀGRIMA de Joaquim Soler i Ferret


La Cronista, Carme Bou, ha enfilat les respostes atzaroses que vam fer entre tots i totes a les preguntes del Quim encabides en le llibre…
—-
Ficció, joc, realitat. Encadenar idees i enquibir tot allò que dugui l’espurna d’un moment viscut, per viure. Què puc escriure avui, sinó el que vam escriure tots plegats?
L’inconscient controlat, el somriure compartit.
Aquí ens teniu:
“Cal ser valent per obrir la porta dels somnis i endinsar-s’hi. No tothom -ni sempre- té prou coratge. Cal ser indulgent amb els que tenen por. La mort dins la vida. Sí, és aquell moment que no arriba mai a l’estómac buit d’aquell qui és capaç de capturar papallones amb l’alè, darrere qualsevol porta. També sota el melic hi ha carícies que duen vida viscuda i paraules dites i desitjos satisfets i sentits. El sisè sentit de cadascun dels presents té un “sentit” grupal. És el sentit vi-terari. Potser perquè els somnis són l’escombra que s’endú els obstacles que ens imposa la realitat…o el que ens sembla que és la realitat. Moltes vegades, i consti que és molt personal, prefereixo una garrotada. Quan les paraules són insults, quan són buides, quan diuen allò que no vols escoltar…millor una garrotada seca i a somiar. Poses l’escombra de cap per amunt esperant que espanti les visites indesitjables. Jo sempre he somiat en color, tots els colors del verd, tots els colors del roig, blanc de clara d’ou, blanc d’Espanya, negre ala de mosca, blau de Prússia, vodka de Rússia, groc submarí…la mare que et va veure venir! Punyeta, en blanc i negre es veia Franco al No-do! No!! Quan és demà?
Quedar-se en el passat. O oblidar el present. O voler ser omnipresent. O sentir-te importent. O grandiloqüent. En realitat, tot i res…En un bon matalàs hi suprimiríem els rovellons tres pins, la violència-competència i el dolor, la indiferència, l’odi i la conformitat. Paraules i carícies fent coixí, i és que hi ha carícies rasposes i paraules avellutades, a cau d’orella. Quina alegria! Com diu, alèrgia? No, no, que l’alegria és una erupció emocional, un estat de ben estar i l’alèrgia una interrupció física…és impossible respondre. No sé si us n’haureu adonat, però aquí hi ha molts somnis creuats. Sí. Són els somnis-pantalla que s’encenen (a l’estil del començament de Bonanza) i després permeten viure una aventura amb bons i dolents i sempre guanya qui vols.”

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter


1234