Cronista: Carme Bou Sala 

Fotografia: Júlia Viejobueno Cavallé

—    —-   —   —

La tarda de dissabte ens porta a recórrer el camí d’Albarca a Torroja dins un minibus ple dels pensaments amb què ens ha deixat l’Albert Blay.

En Jaume Oliver ens ve a rebre amb uns ulls que somriuen, content de poder mostrar-nos el seu petit gran món. Fa 22 anys que va fundar l’associació Astronòmica de Torroja i ja en són 81, els seus socis.

Entrem al local i el primer que em crida l’atenció és el text amb què van celebrar el 20è aniversari. Les paraules compartir, amistat, viatge, natura, observar, protegir, gaudir… em vénen a trobar. De cop entenc el posat i el fer del Jaume com a bonhomia en estat pur.

 

Però no badem, que ja sortim per anar a fer un tomb per aquest poble de pujades colossals. Cal Pere Manco, on viu amb la Gemma, cal Comte, cal Marimon. Cases velles amb històries particulars. De seguida arribem a un extrem del poble. Davant, el Montsant, imponent, amb la roca de les Hores al capdamunt, la més planera. La que reté la llum solar fins l’últim moment, però el Jaume s’atura per parlar de la muntanya verda i modulada que veiem pertot, marca inequívoca del Priorat.

 

 

Fem la volta a l’església Sant Miquel Arcàngel, ben aferrada en la seva base per tal de superar el gran desnivell del terreny que ocupa.

A la plaça ens trobem amb en Joan Sentís, alcalde de Torroja. Ens parla del problema de la despoblació i de la manca de serveis bàsics, però de l’intent ferm de buscar gent jove que accepti nous reptes. Al seu costat i assegut davant el seu celler-museu particular, en Joan Pàmies ens ensenya el que ha anat recollint dels masos abandonats al llarg de la seva vida. Preses de més de 600 anys on s’hi feia vi. Eines per treballar la terra… pavimentació amb còdols, marges… en Joan hagués continuat explicant-nos el seu món, però havíem de seguir el nostre adalil. Encara ens faltava molt per veure.

 

 

Primer ens va portar a casa seva. De l’entrada estreta del carrer a la mena de castell amb estances i escales amunt i avall de l’interior només s’hi arriba si has llegit molts contes de fades. El Jaume i la Gemma han posat ordre al munt de fato que s’hi pot veure. Des de cantirs a estris de química, rellotges de paret, politges enormes, els quadres de la Gemma…

A una de les terrassetes ens van oferir un coc i de beure, unes cerveses fetes pel Jaume, una altra de les aficions d’aquest mestre que va fer història de l’art, interessat en musicologia, estudiós astrònom i meteoròleg. Segur que em deixo coses. En Jaume és un manetes en el sentit més positiu i ampli possible de la paraula.

 

 

Deixem casa seva i anem a l’església del poble. Hem quedat amb en Carles Miró, viticultor. Té al seu càrrec tocar una de les joies més preuades del poble, l’orgue que va construir un mestre organista francès a finals del 1700. És una peça única. 1400 tubs esperant expulsar la pols i rebre l’aire que els faci treure aquests sons que vénen a tocar-nos l’ànima. Em sembla que tots sortim de l’església amb la sensació d’haver estat partícips d’un moment ben especial, com si els sons de la música barroca i el treballar la terra s’haguessin posat d’acord en el seu fer més essencial.

Acabem la visita compartint el cel estrellat de Torroja amb membres de l’associació d’astronomia. La lluna, els seus cràters i les seves muntanyes amb la seva blancor enlluernadora.

 

 

Ara que ho escric em ve un somriure als llavis davant l’astorament de tots plegats en veure Júpiter i  les seves llunes, Saturn i els seus anells movent-se per l’univers, picant-nos en certa manera l’ullet i fent-nos entendre com és d’important ser-hi per veure-hi.

 

---