Crònica d’Ester Tur Coll

En acabat d’un bon dinar als Guiamets, microbús i cap a la Torre de Fontaubella. Cirerers que tardoregen entre Guiamets i Capçanes, l’embassament, el pont del tren; a l’alçada del monument al Carrasclet uns quants ja pesen figues mentre l’Erra planifica la baixada amb la família per escarrollar, la Miloquera, Marçà-Giné- l’escultor, en Pere passejant els gossos a prop de la Gallifa, boscos on s’hi fan rovellons, masos on s’hi feien reunions clandestines i ja hi som, la Torre de Fontaubella.

Baixant del bus ens espera el periodista de ràdio Falset per entrevistar els escriptors. I ja tornen a riure i acaben les entrevistes aplaudint. Aquesta colla ho aplaudeixen tot: els carquinyols de la Montserrat, les flors de palma, el tast de vins, la maniobra del conductor…

Al peu de l’església ens hi espera l’adalil d’avui a la tarda, l’Albert Sabaté, historiador i president de l’associació No Jubilem la Memòria. Ens dóna la benvinguda i ens presenta el seu poble mentre la boira colga, darrere seu, la Mola de Colldejou, una presència indefugible.

La Torre de Fontaubella és al sud-est del Priorat, només a 20 Km del mar, encara que és muntanya. 140 habitants censats i 110 que hi viuen. La Torre queda tancada per muntanyes, la Mola de Colldejou i la serra de l’Argentera, això fa que sigui un lloc més frescal; hi plouentre 500 i 600 litres a l’any, el doble que en altres pobles de la comarca.

Caminem una mica i des de la sortida del poble, una mica alçats, ens ensenya la central eòlica que es va instal·lar a la serra de l’Argentera, tocant al poble, l’any 99. Any 99, 90 molins. Ens explica que en aquella època les companyies elèctriques ho volien omplir tot de molins per aprofitar subvencions europees i que les mobilitzacions ho van aturar, la lluita de la Plataforma per la defensa del patrimoni natural del Priorat. Aquesta defensa i reivindicació del patrimoni natural és la que continua en la creació de l’associació Prioritat per part de diverses entitats de la comarca per impulsar la candidatura del Priorat a paisatge cultural patrimoni mundial de la humanitat a la UNESCO. I la boira s’aixeca i ens deixa veure la Mola, majestuosa, imponent.

A l’àrea de lleure de la Torre l’Albert ens hi ensenya una caseta de pedra seca. Aquestes casetes, o barraques, es feien en el mateix moment que els marges: servien per desar-hi les eines, i alhora, per treure les pedres del tros; per això són tan gruixudes, perquè hi ha pedra sobrera. Les casetes es van deixar de construir fa més de 100 anys, però aquesta la van fer unes quantes persones del poble fa pocs anys. I la veritat és que els va quedar molt bé. Una feinada: 8 o 9 persones treballant dissabtes i diumenges al matí s’hi van estar més de 2 mesos.

Una mica més enllà hi trobem uns marges i ens els mirem. Uns marges que tenen les pedres col·locades en diagonal. Sorprèn perquè no s’assemblen a altres marges que hem vist al Priorat, fets de còdols per exemple. Potser és per allò que són escriptors, però algú diu que semblen llibres apilats de costat. I és veritat. Llibres calcaris on hi podem llegir la vellesa de les oliveres que sostenen, centenàries, i la feina pacient del pagès.

Arribem al cementiri. Potser esperàvem trobar-hi la tomba d’un famós, però el que l’Albert ens vol mostrar és una fossa comuna de soldats republicans. La fossa ens serveix per estirar el fil de la història. L’abril del 38 arriba al Priorat l’exèrcit republicà per preparar la batalla de l’Ebre. Entre la Torre de Fontaubella i la Marçà s’hi assenta la 15a brigada internacional.

A la vall de la riera de Marçà, que tenim als nostres peus des del balcó que fa el cementiri els brigadistes s’hi construeixen barraques mentre preparen la batalla. Com que hi ha molts britànics i americans la vall es coneix com ChabolaValley. Durant uns mesos els brigadistes es relacionen amb la gent dels pobles i deixen i els en queda un record viu. Potser els records són importants, com diu l’Albert, perquè el que viuen aquests mesos poden ser els seus últims moments de felicitat, els últims glops de vida abans de la batalla.

La fossa dels soldats republicans no és l’única del poble. L’estació de la Torre era un punt d’evacuació sanitari. Hi arribaven els ferits del front. Els ferits més lleus es traslladaven en tren a Tarragona o Barcelona, els més greus de vegades s’havien d’operar d’urgència i traslladar a algun punt d’atenció de la zona, com la cova de santa Llúcia de la Bisbal de Falset. Molts arribaven morts. El capità metge del vagó quiròfan havia de fer un certificat de defunció i enviar-lo al jutge de pau per poder-los enterrar.

A la placa de la fossa hi podem llegir els noms dels soldats i una frase. “De nosaltres depèn que el pas del temps no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres”, Miquel Martí i Pol.

Potser es per això que després del cementiri agafem el microbús i enfilem la carretera cap a Marçà, a mig camí entrem al bosc i allà al mig hi trobem unes làpides en pedra. Llegim els noms escrits a les pedres.
El nom de la làpida del mig és John Cookson (9/11/1938). Cookson era un brigadista americà, encarregat de transmissions. Mor al front i són els seus companys que li fan aquesta làpida. Testimonis de l’època fan pensar que es tracta d’una persona especial, i especialment estimada. No tots els soldats morts al front tenen una làpida.

A la dreta de Cookson hi ha la làpida de Iaffa, un brigadista argentí, dentista. S’estava al punt sanitari del mas de Marinyà; va conèixer una noia de Marçà, la Maria Piqué i es van casar. Després de la guerra marxen a l’Argentina a viure i hi tenen fills. Iaffa va dir que volia que les seves cendres a ChabolaValley i els fills les van venir a portar. Les pedres ens parlen de vides.

A la làpida de l’esquerra hi ha Kailin. Kailin també va voler que les seves cendres fossin a ChabolaValley, al costat del seu amic Cookson.A la làpida de Kailin s’hi pot llegir “ciudadano espanyol”. La Pasionaria els va prometre la nacionalitat espanyola als brigadistes, el 1995 el PSOE els la dóna a partir de la Llei de la memòria històrica.

Sortim del bosc i tornem al poble. Anem a l’antiga cooperativa agrícola que ara és una sala polivalent per a fer-hi activitats del poble. També hi acull una exposició permanent: una col·lecció d’armes blanques i de foc dels segles XVII i XVIII, sobretot peces de la guerra dels segadors, la de successió i la del francès. Ens passegem entre armes i encara que no ve de gust mirar armes després de parlar de la guerra, ens acabem encuriosint amb els sabres, les pistoles de duel o els ganivets de sabateta de les guerres carlines.

Entre les armes, hi ha la geganta Maria Ganxa amb la seva arma, un ganxo immens per agafar la canalla que guaita als pous. Em pregunto si la Maria Ganxa deu fer por als nens de la Torre o no ho saben el que n’expliquen.

El Priorat en Persona és un no parar. Ara ens asseiem a veure un documental fet per l’associació No jubilem la memòria l’any 2011, Els brigadistes entre nosaltres. El documental ens torna a dur a ChabolaValley: hi veiem material gràfic de l’època i testimonis que en parlen. Les fotografies i els fragments de pel·lícula fan viure el moment: brigadistes afaitant-se, jugant a cartes, ajudant els masovers a collir al tros, el ball de Marçà que es va organitzar amb la visita de la Pasionaria, la cançó que cantaven els brigadistes a les noies dels pobles, les dutxes que van construir als baixos del cafè i el més surrealista: brigadistes practicant com travessarien l’Ebre en una riera seca, sense barques i sense rems. Rialles i dolor, com els crits dels malferits que recorda un testimoni que va anar a la cova de santa Llúcia. Emociona veure SteveFullarton, un brigadista britànic al Marçà de fa un anys, diu que és agradable tornar i veure-ho tot canviat, tranquil, en pau.

Encara a l’antiga cooperativa, ens queda una activitat més. La Pilar Just presenta la DO Montsant neix el 2001 buscant un reconeixement a la seva singularitat.; la formen 60 cellers, 5 cooperatives i més del 60 % de la producció són cellers familiars.  Ens regala la imatge del Priorat com un ou ferrat: el rovell és la DOQ Priorat, que té el sol de la licorella. La clara, al voltant del rovell, és la DO Montsant; el sòl d’aquesta DO és divers: argiles, granit, llicorella. L’essència d’aquesta DO és la diversitat: diferents sòls, diferents microclimes, vins diferents. Per això ara l’associació ha emprès un nou projecte:  la zonificació, un estudi que permeti delimitar les característiques  de la varietat de cada zona. Es tracta de conèixer-se per poder-se explicar millor. Conèixe’s per reconèixer el valor propi.

I, és clar, no podíem acabar d’una altra manera que no fos amb un tast de vi, Solpost de cellers sant Rafel. En aquest tast  hi podem reconèixer els marges, la història i la gent. El paisatge fet vi. O potser només m’ho imagino; potser és només la frescor en boca, el gust elegant i el volum típic de la granatxa el que tastem.