Arxiu d'etiquetes: trobada d’escriptors

textos de Quim Soler llegits a la cloenda de _Priorat en Persona_


Ens han demanat de difondre els textos que Jordi Jané va dir-nos el dia 16 a Pradell i que la Marta i la Nàiade van acompanyar tant i tant bé amb el violí i el violoncel.

Són gairebé tots fragments del programa literari La porta dels somnis que Quim Soler va fer durant  anys a les nits de Catalunya Ràdio del 1985 al 1993, més de 200 programes, dels quals, el mateix Quim, entre altres coses deia…

«[…] En aquest espai radiofònic ens endinsem en uns terrenys en què les possibilitats creatives i els marges d’acció són força amplis, cosa que aprofitem per introduir-nos en l’univers de la imaginació més lliure. Els textos que forneixen els guions sempre són matèria estrictament literària, ja sigui de collita pròpia o bé combinats amb materials (prosa i poesia) d’autors diversos, nacionals i forans, sempre traduïts al català. Els textos d’enllaç dels blocs del guió són llegits pel conductor del programa, amb l’alternança d’una veu masculina i/o femenina per als textos de creació literària aliena (bàsicament poesia). Si bé es pot dir que els protagonistes de La porta dels somnis són els llibres, l’estrella invitada n’és el text i el plaer que aquest pot arribar a transmetre […] qualsevol temàtica pot ser metamorfosejada en matèria literària i difosa per les antenes.»

Aquí us deixem, doncs aquest fragments, de programes diferents, que encara podeu escoltar, gràcies a Internet, en la veu de Quim Soler…

1. «Un consell: el dia, la nit que passi el Halley pel terrat de casa, no us quedeu davant del televisor, somieu escales amunt, obriu la porta de les fantasies, enfileu-vos a l’antena col·lectiva, estireu la mà i aquelles pessigolles que sentireu no intenteu explicar-les a ningú..

2. imagineu-vos que el cel és això i només això, aquesta conya de vida que estem vivint sobre la terra, tan amenaçada ella, pobreta. i que el paradís el fem i el desfem entre nosaltres cada dia, amb cada il.lusió o desil.lusió: i posats ja a fer, imagineu-vos que el simple fet de viure vivint ja vol dir ser eterns…»

3.« l’altra tarda un rètol em va salvar la vida, anava jo a suïcidar-me pels volts de la rambla de catalunya, a barcelona i quan passava pel carrer provença, a l’aparador d’una botigueta de modes, tuls i sedes diverses, hi havia aquesta demanda formal, escrita a mà, amb majúscules i fet amb retolador: es necessita senyora per cosir tardes. us puc ben jurar que just en aquell moment vaig sentir dins del meu ésser que acabava d’esclatar un castell de focs artificials. I si una tarda se us esquinça pel bell mig haureu de buscar això: una cosidora de tardes, perquè pels forats d’una tarda un no tarda a perdre il.lusions. i aleshores un es pot imaginar un somni, un somni en què coneixes  una cosidora de tardes. en principi les cosidores de tardes aconsellen als seus clients que els facin a mans fragments de tardes seves, o sigui aquells instants inoblidables: una mirada al passeig, una emoció amb pigues, un primer petó -ai, ja tan llunyà-, un parpelleig impossible, la piga al llavi…. amb aquests retallets, una bona cosidora de tardes, una professional, te’n pot arribar a confegir una magnífica tarda de recanvi, per tenir-la a punt per aquells dies en què tot se’t torça…

4. «…hi havia campanes d’ambulància, de bombers, de lleprosos; hi ha campanes de freda recepció d’hotel, hi ha la campaneta de plata amb què la marquesa crida el majodorm que ja dorm, hi ha aquella restrellera de petitíssimes campanetes que sona amb eco budista quan entres en una muda botiga de vetes i fils. hi havia la campana de gràcia i l’esquella de la torratxa; hi ha la campana que és marca d’arrossades, hi ha la campana que sona de matinada i resulta que només era un somni de campaners que tocaven a vius. hi havia faldilles de campana… i no oblidem aquelles misterioses campanes que sempre les sent tocar aquell que mai no sap on sonen, i per pasqua hi ha llèpoles campanes-campanetes-campanones de xocolata, que mai no aconseguiran posar-nos el cap com una campana… la capana de la xocolata que caga la gata…»

hi ha llàgrimes que humitegen,

hi ha humitats que llagrimegen.

hi ha amors que moren,

hi ha morts que enamoren

«hi ha portes que grinyolen, hi ha portes que no ajusten, hi ha portes corcades, hi ha portes mal grexinades, hi ha portes bufades, portes encallades. hi ha portes falses, portes secretes, hi ha portes corredisses, hi ha portes automàtiques, hi ha portes giratòries, hi ha portes santes, de caoba, de seguretat, blindades… però només hi ha una porta que sigui…

la porta dels somnis!

I a la propera entrada…  alguns altres textos esparsos i inèdits també recitats a la cloenda

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Els participants a _Priorat en Persona 2011_ a ràdio Falset


Entre la vinguda i la tornada, els escriptors no són del tot absents del Priorat…

El programa de ràdio Falset Xalem llegint, que s’emet el darrer dimarts de cada mes a dos quarts de deu de la nit i es repeteix durant el cap de setmana, el dedicarem a llegir textos de cadascun dels participants, com ja vam fer amb la passada edició. Un programa monogràfic per a cada autor. Començarem aquest dimarts, dia 25 amb SARA BAILAC.

En aquest cas, ella mateixa ens llegeix textos del llibre Vénen turbulències, de Tria llibres.

Us posem un tast \”o fer-ho veure\”d’aquest llibre, que, segons l’editor:

“Aquest és un llibre ple d’enfrontaments íntims, de mirades al mirall per posar a prova les pròpies conviccions, que no deixarà  indiferent a ningú. Són poemes que «xino-xano es posen a la fila dels petons» i que, com «una voliana dòcil adormida a la paret blanca del passadís» ens «esclaten volant a la cara». En definitiva, la poesia de Sara Bailac és feta «d’un oli dolç que es fa roent quan es revolta»”

Sigui com sigui, els xiprers de sant Joan del Codolar no n’anunciaven pas, ans al contrari…

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CLOENDA DE _PRIORAT EN PERSONA 2011_


Ens faltava fer-vos cinc cèntims de la cloenda de la trobada d’enguany, però potser hem tardat més del que és del tracte perquè mentre no ho fèiem, era com seguir encara vivint aquest quatre dies, que han estat intensos i carregats. En algun moment, tan premuts, que semblava que alguna cosa esclataria. Per això, ens costa concloure’ls i encara se’ns passegen pels racons dels matins i les tardes d’aquesta tardor que, ara sí, com si esperés que adalils i escriptors ja fossin a recer, ens amenaça a esdevenir hivern de cop i sobte.

Però una cosa no trau l’altra. Per tant, aquí teniu un parell d’imatges de l’acte de Pradell on de ben segur que a les parets del casal encar ressonen les paraules d’uns i altres i, sobretot, aquella música que la Marta i la Nàiade saben recrear tant i tan bé.

D’aquí a un any tornaran, uns i altres, i mentrestant, durant el que queda de tardor i l’hivern d’encabat les paraules i els silencis, els espais i els buits es faran text, que a la primavera aniran alimentant el diccionari literari del web prioratenpersona.cat.

Els esperem!!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Crònica de dissabte tarda, adalil: Miquel Lligadas


Quan arribem a Capçanes la llum de la tarda comença a tenir aquella tonalitat càlida, aquella nitidesa que retalla les formes. La roca de Llaberia al nostra davant, i el Miquel que ens va parlant de l’art com a teràpia. Com a força de viure.

Ens ensenya el seu obrador; un munt d’escultures a fer, a mig fer, acabades o fins i tot per llençar.

“El que fas a un lloc es reflecteix a un altre lloc.”, causa-efecte que immediatament ens ha fet pensar en la Montserrat ermitana. Casualitat?

Les emocions, l’experiència, el paisatge…el tot que un és, posat dia a dia en l’obra que un fa. Tot i que la idea que et marca, que et forma i et defineix no l’acabes mai.

Després, el Miquel ens porta als tollets, amb aquella aigua transparent convidant a un bany impossible.

Acabem la jornada a casa seva, i ens explica una història real, la seva història, el seu passat, el de la casa. “Aquest és el meu lloc. Jo no he triat la casa, la casa m’ha triat a mi”. Qui ens parla? Les mateixes paraules, la mateixa idea.

Montserrat, Miquel.

Mentre marxem cap al Molar, no puc deixar de pensar quantes tardes no hauran compartit el mateix pensament, tots dos. Ella a Sant Joan, ell al bosquet de les escoles. Contemplant una posta de sol magnífica, a la vegada contemplant-los.

Carme Bou

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

crònica de la tarda del divendres: adalil, Cosme Guinau


Tarda de divendres 14

Després de dinar a Cal Quel de Bellmunt, una fonda d’aquelles que podem anomenar detotalavida, agafem l’autocar i enfilem la carretera que ens ha de dur a Cabassers. Després de dinar i sense fer migdiada, les corbes són inacabables, o com diu un cosí meu; de Reus o des de Falset a Cabassers “només hi ha una corba, el que passa és que no s’acaba mai”.

No obstant, el viatge ha valgut la pena, i més ara, quan les vinyes prioratines comencen agafar aquells tons grogosos i ocres que ens assenyalen definitivament que la tardor està ben viva entre nosaltres, cosa, per altra part, celebrem.

Al cap d’una estona de pujar per un camí asfaltat, arribem a la Foia, un oasi al peu del Montsant, com diu els goigs que canten els cabasserols cada 5 d’agost, dia de la Mare de Déu de les Neus que pugen a fer unes paelles d’allò més saboroses.

La quietud del lloc, el raig constant de l’aigua de la font, el xiuxiueig de les fulles dels arbres i l’ermita mig amagada entre un immens castanyer bord, ens donen la benvinguda amb una catifa marronosa que cruix als nostres peus mentre anem a fer el primer glop a la font.

El Cosme, que ens fa d’adalil, és un home de ribera al mig del Priorat, potser per això ell considera que l’aigua és vida i molt important en la vida de les persones, i com diu ell:  “si hi ha una tercera guerra mundial (i esperem que no) serà per l’aigua” i no pel petroli com les d’ara. Davant de la font, alguns beuen, altres es mullen la cara i algú, més agosarat, hi posa els peus en remull.

Ens hi estem una estona contemplant el paisatge assossegat que s’hi respira sota l’ombra del castanyer i amb al remor de la font de fons. Després pugem al pla de l’ermita i hi entrem, però abans la campana ens convida a repicar i trencar el silenci del lloc, després ens adonem que hi ha un rètol que ens demana, precisament, que no trenquem el silenci de la natura, però la campana ja ha sonat per tot l’indret silent.

El Cosme ha fet una bona tria per tal de parlar de l’aigua al Priorat i els convidats han vist clarament quin paper hi juga en la vida dels pobles, i en particular, a la dels pagesos de la nostra comarca.

Com que hem anat molt en cotxe decidim baixar al poble a peu pel camí vell mentre contemplàvem els cirerers de pastors carregats de fruits vermells o la sempreviva al costat del camí. Hem admirat els marges de pedra seca a l’abisme de la Covassa i voltants, hem descobert masos perduts i abandonats i estrats de les roques que es van erosionant i caient pels terraplens del Montsant. També, ja molt a prop del poble es comença a endevinar els horts conreats amb tomates, albergínies, enciams que ens han temptat d’agafar-los, però es comença a fer fosc i decidim marxar cap a casa. El dia ha estat llarg per als escriptors que participen en aquesta segona edició del “Priorat en persona”,  al matí, Bellmunt, les mines i el tros de la Carme i aquesta tarda fins a La Foia a Cabassers, crec que les corbes comencen a ser part del paisatge dels escriptors, se les comencen a fer seves a l’igual que el Priorat que comença a fascinar…  o a decebre. Ens mereixen un descans. Demà, serà un altre dia igual o més intens que avui.

Agustí Masip i Vidal

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Divendres al matí, a Bellmunt amb l’adalil Carme Simó


Del Molar cap a Bellmunt del Priorat. Carme Simó serà la nostra primera adalil, guia, acompanyant.

Un cel ennuvolat ens cobreix a l’hora de sortir del Perxe, on s’hostatgen els escriptors arribats a la nostra comarca per tal de trepitjar-la, olorar-la, tastar-la… a fi de poder descriure-la amb els seus propis mots, perquè la paraula, distintiu humà, fixarà per a la posteritat les seves visions, els seus retrats de cada objecte o persona. Tots hauran visitat i conviscut amb el nostre paisatge i la gent nostra, però cadascú ho expressarà personalment. Miraran el mateix, però veuran coses diverses.

Anem del Molar cap a Bellmunt per la carretera que ressegueix el riu Siurana, del tot sec.

Passem per la Casa Gran, ens fixem en els costers a banda i banda del riu. Alguns de vinya nova, altres conserven encara les vinyes velles. Marges vells, cultius i bosc. Alguns ceps ja comencen a mostrar els colors tardorencs de les seves pampes. I avançant amb el minibús, que ens portarà d’un indret a un altre de la comarca, arribem a les mines de Bellmunt.

Ja ens esperen a l’entrada la Carme Simó i la Claustre Grau. Entrem al Museu. Un nou edifici acull l’exposició histórica del treball miner; uns audiovisuals també novells ens translladen pels rostres dels miners i pels interessos que van portar l’explotació de les mines de plom.

Deixem les noves tecnologies i baixem a les mines amb els cascos protectors als nostres caps.

Recorrent les entranyes de la terra, recreem a les nostres ments el dur treball dels miners Llum de carbur, treballant sempre en parella, a dos. Riscos i malalties.

Quan sortim llueix el sol ben esplendorós.

Però hem de deixar les mines i que la Carme Simó ens porti al seu tros. Tros de terra on conviuen desacomplexats els ametllers, els avellaners i la vinya. I no és el mateix fer ametlles que veremar o plegar avellanes. I els escriptors fan ametlles i se les mengen, pleguen avellanes i se les guarden( i mengen) i tasten alguns carrolls de granatxa que encara poden trobar en alguns ceps.

La Carme de Bellmunt, aquesta dona que coneixem des de sempre, pagesa, compromesa amb la comarca, coneixedora de tots els seus problemes i que incansable poda cada any les seves vinyes.

Arribem fins a la caseta del tros. Hi entrem i mirem els canyissos i les bigues negres del fum del foc que no té fumera. I veiem els cistells penjats, i no és el mateix el cistell d’anar al tros que el cistell de veremar. I un munt de càvecs, un per a cada ús, i n’hi ha tants! I algun càntir blau del sulfat.

Curiós l’enrajolat de toves quadrades que hi ha al davant de la caseta.

I xerrant i explicant històries familiars se’ns fa tard. Tornem al poble i passegem per les cases de les colònies de les mines. Totes iguals, blanques, i ens explica la Carme que per dins totes tenen una cuina-menjador, dos habitacions i un quarto de bany. Mentre passegem, pels altaveus del poble sona el “Requiem de Mozart”, s’ha mort algú. Anuncien l’enterrament.

Però ja és l’hora de dinar. A la fonda de cal Quel ens espera la taula parada. Un amanit ja servit al plat, i després triarem o un empedrat o canelons (primer plat), un estofat de conill o de vedella (de segon), i a les postres no hi falta res. Per acabar ametlles i avellanes torrades, cóc ràpid i vi ranci o vi dolç. I no falta el cafè.

I mentrestant la lectura d’uns poemes de la Sara, l’escriptora més jove d’aquest encontre prioratí, ens recorda el poder de la paraula que, després de ser escrita, ara reviu als llavis de molts dels comensals. Al cap i a la fi l’objectiu que cerquem és la comunicació, l’entesa, el dubte o l’asserció, el caliu o el fred, l’emotivitat o la racionalitat del viure compartit. I l’escriptura ens ho permet tot. Per aixó som aquí a Priorat en Persona.

Ramon Bargalló Rius.- (foto, Sara Bailac)

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter