TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA


 

Maurizio Maggiani  El Viatger Nocturn

Traducció d’Anna Casassas

15 de maig de 2021

Carme Bou Sala, cronista

Segona tertúlia a la plaça un dia de primavera per celebrar el llibre de Maggiani i el seu viatge d’introspecció. La rotllana, ampla i seguint els criteris de seguretat covid, feia de la plaça Major una mena de casa des d’on posar en comú les idees que ens havia despertat el llibre.  La Claustre ens va portar un vi de La Vinícola de nom El Lloar, que ens va presentar com un vi ben especial. Elaborat amb la varietat samsó, de fruita petita i de gran profunditat, va resultar ser el vi perfecte per davallar amb Maggiani cap a un univers intimista que ens havia d’ajudar a saber i poder valorar l’essència d’una vida.

El plantejament del llibre és clar i senzill: un especialista en migracions animals ens fa entrar a un viatge de memòries que passa per ser un periple entre frenètic i nostàlgic, i ho fa des d’un present-desert en calma, mena de parèntesi necessari per poder reflexionar sobre allò viscut. Ho fa seguint la filosofia de vida del pare Foucauld, de qui se’ns diu que “el seu punt de vista era el de la simplicitat. L’univers essencial.” El narrador anirà desgranant les seves experiències amb l’ajut dels escrits de Foucauld.

Vivències que ens porten a la infantesa i la relació amb el pare, però també a la guerra de Bòsnia, i tot lligat amb el mateix fil, com camins marcats i que marquen, erràncies volàtils que cal caçar i mirar de ben endins però tan fora d’un mateix com sigui possible, en un joc dicotòmic necessari per poder valorar amb la màxima objectivitat possible la infantesa, el dolor de la guerra, el record resultant d’aquestes vivències. I és aquí que t’adones que aquella simplicitat de l’inici, no és tal. És una manera d’endreçar, una mena de guia pels lectors que -efectivament- anem d’aquí d’allà, talment seguint un camí.

En explicar la seva història, el protagonista s’explica la seva pròpia supervivència, apuntava la Margarida Aritzeta, i és ben cert que en el vaivé de les memòries, l’autor -com les orenetes que està estudiant- va revivint els llocs que han marcat la seva existència per copsar-ne la seva significació.

El drama està servit, i és un drama explicat poèticament, cosa que ens permet aturar-nos a reflexionar sobre la bellesa, tot i el dolor viscut. Potser ja és això, realment. És gràcies al relat -sigui de ficció o no- que podem crear lligams amb el que costa d’entendre, tant si és  història personal de cadascú com si és la que va en majúscules. Perquè al capdavall el viatge que ens proposa Maggiani és el d’anar al moll de l’os d’una vida, que és com dir allò que “hem tocat” i que “ens ha tocat”, en tots els sentits possibles.

El llibre es converteix així en una mena de diàleg amb el pensament, un anar fent camí sense presses.

Penso que aquest és un d’aquells llibres que romanen (gràcies, Anna Casassas!) i en tancar-lo, vaig pensar que sí, que el viatge ens transforma i que explicar-lo ens permet anar posant llum a tot allò que ha estat difícil de pair a la vida. Que de mica en mica ens la fa clarivident, ni que sigui gràcies a un sol estel guspirejant en la nit més fosca.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter