TERTÚLIA VITERÀRIA D’ESTIU – L’HOME QUE PLANTAVA ARBRES DE JEAN GIONO


25 de setembre de 2021

Carme Bou Sala, cronista

 

 

 


 

Primera tertúlia dins el CQS d’ençà de la pandèmia. Bé, ben bé dins no, que la vam fer al pati, tal i com pertoca a una tertúlia d’estiu encara que la féssim tot just iniciada la tardor.

Parlàvem de L’home que plantava arbres, del Jean Giono, un llibre escrit el 1954 a partir d’una vivència que l’escriptor va tenir abans de l’inici de la primera guerra mundial.

Que el llibre sigui fruit d’un record, ens l’apropa a tot allò que entenem com a familiar, com a experiència viscuda. Potser per això la Claustre va optar aquest cop per un vi que tenia a veure amb el seu propi record. Un Scala Dei, vi de la terra amb varietats Cabernet, Garnatxa i Syrah, molt de la terra, molt clàssic. El va escollir perquè  era el vi que agradava més al seu pare, que (també) plantava arbres a la Morera a partir de les llavors de l’alzina, dels roures, de les pinyes i aglans…en un clar paral·lelisme amb el nostre pastor del llibre. 

Ja era això, ben bé. La tertúlia va girar al voltant d’aquesta faula explicada des de la distància en els anys i que ens aboca a ser conscients de la importància dels petits gestos i la generositat que desprenen. Només així es pot imaginar un futur millor, per més utòpic que sembli.

Vam comentar també de quina manera les il·lustracions d’en Francesc Viladot seguien el tempo de la petita història amb uns dibuixos senzills, de colors vius, que transmeten la mateixa pau que el llibre desprèn en tot moment. Una pau que el 1954 encara havia de ser entesa com una cosa extraordinària.

En aquest fer meticulosament calculat, l’anar sembrant llavors per arribar a crear boscos, la Margarida Aritzeta hi veia un joc matemàtic, un càlcul meticulós de llavors i dies que podia ser entès com l‘inici de la creació de la humanitat. Sobretot tenint en compte que el pastor és un símbol d’arrelament a la terra, l’home -en genèric- que és conscient de l’entorn que ocupa.

 

 

Va ser a partir d’aquest moment que va passar una cosa ben curiosa a la tertúlia viterària d’estiu. La tarda anava cedint llum al vespre i tots nosaltres anàvem deixant-nos portar per uns lligams invisibles amb la història del llibre que ens anaven fent parlar de les nostres pròpies vivències. El mateix que havia experimentat la Claustre ho experimentava la tertúlia en ple. Vam començar a explicar-nos històries pròpies, relacionades amb el gust per plantar arbres.

La humanitat que desprenien cadascun d’aquells records posava en evidència la quantitat d’històries que podríem escriure tots plegats. De fet, ho fem. Només cal explicar-les.

Sense ser-ne conscients, la tertúlia va saber parlar del «moment suprem» que portaven implícites aquelles històries personals, fossin realment viscudes o lligades a lectures. Els detalls, la nostàlgia, el sentit moral d’una herència que -no hi ha més- ens toca llegar.

Fèiem d’hereus del temps, com Kairós, ens va explicar la Fabiola. Kairós, aquest déu diferenciat de Cronos (un déu sense raó, espantat i fora mida) i que representa el temps qualitatiu de la vida, el temps sense presses, el que no té ànsia. Possiblement l’únic que propicia canvis positius -per més utòpics que semblin.

 

Definitivament el déu que hauríem d’anar a trobar si volem viure de veritat el verd dels boscos.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter