Cròniques

2011-2012

Matí
Carme Simó serà la nostra primera adalil, guia, acompanyant.

Un cel ennuvolat ens cobreix a l’hora de sortir del Perxe, on s’hostatgen els escriptors arribats a la nostra comarca per tal de trepitjar-la, olorar-la, tastar-la… a fi de poder descriure-la amb els seus propis mots, perquè la paraula, distintiu humà, fixarà per a la posteritat les seves visions, els seus retrats de cada objecte o persona. Tots hauran visitat i conviscut amb el nostre paisatge i la gent nostra, però cadascú ho expressarà personalment. Miraran el mateix, però veuran coses diverses.

Anem del Molar cap a Bellmunt per la carretera que ressegueix el riu Siurana, del tot sec. Passem per la Casa Gran, ens fixem en els costers a banda i banda del riu. Alguns de vinya nova, altres conserven encara les vinyes velles. Marges vells, cultius i bosc. Alguns ceps ja comencen a mostrar els colors tardorencs de les seves pampes. I avançant amb el minibús, que ens portarà d’un indret a un altre de la comarca, arribem a les mines de Bellmunt.

Ja ens esperen a l’entrada la Carme Simó i la Claustre Grau. Entrem al Museu. Un nou edifici acull l’exposició històrica del treball miner; uns audiovisuals també novells ens translladen pels rostres dels miners i pels interessos que van portar l’explotació de les mines de plom.

Deixem les noves tecnologies i baixem a les mines amb els cascos protectors al cap.

Recorrent les entranyes de la terra, recreem a les nostres ments el dur treball dels miners. Llum de carbur, treballant sempre en parella, a dos. Riscos i malalties.

Quan sortim lluu el sol ben esplendorós.

Però hem de deixar les mines i que la Carme Simó ens porti al seu tros. Tros de terra on conviuen desacomplexats els ametllers, els avellaners i la vinya. I no és el mateix fer ametlles que veremar o plegar avellanes. I els escriptors fan ametlles i se les mengen, pleguen avellanes i se les guarden (i mengen) i tasten alguns carrolls de granatxa que encara poden trobar en alguns ceps.

La Carme de Bellmunt, aquesta dona que coneixem des de sempre, pagesa, compromesa amb la comarca, coneixedora de tots els seus problemes i que incansable poda cada any les seves vinyes.

Arribem fins a la caseta del tros. Hi entrem i mirem els canyissos i les bigues negres del fum del foc que no té fumera. I veiem els cistells penjats, i no és el mateix el cistell d’anar al tros que el cistell de veremar. I un munt de càvecs, un per a cada ús, i n’hi ha tants! I algun càntir blau del sulfat.

Curiós l’enrajolat de toves quadrades que hi ha al davant de la caseta.

I xerrant i explicant històries familiars se’ns fa tard. Tornem al poble i passegem per les cases de les colònies de les mines. Totes iguals, blanques, i ens explica la Carme que per dins totes tenen una cuina menjador, dos habitacions i un quarto de bany. Mentre passegem, pels altaveus del poble sona el Rèquiem de Mozart, s’ha mort algú. Anuncien l’enterrament.

Però ja és l’hora de dinar. A la fonda de Cal Quel ens espera la taula parada. Un amanit ja servit al plat, i després triarem o un empedrat o canelons (primer plat), un estofat de conill o de vedella (de segon), i a les postres no hi falta res. Per acabar ametlles i avellanes torrades, cóc ràpid i vi ranci o vi dolç. I no hi falta el cafè.

I mentrestant la lectura d’uns poemes de la Sara, l’escriptora més jove d’aquesta trobada prioratina, ens recorda el poder de la paraula que, després de ser escrita, ara reviu als llavis de molts dels comensals. Al cap i a la fi l’objectiu que cerquem és la comunicació, l’entesa, el dubte o l’asserció, el caliu o el fred, l’emotivitat o la racionalitat del viure compartit. I l’escriptura ens ho permet tot. Per això som aquí al Priorat en persona.

[Ramon Bargalló Rius, cronista

Tarda:
Amb Cosme Guinau

Després de dinar a Cal Quel de Bellmunt, una fonda d’aquelles que podem anomenar detotalavida, agafem l’autocar i enfilem la carretera que ens ha de dur a Cabassers. Després de dinar i sense fer migdiada, les corbes són inacabables, o com diu un cosí meu; de Reus o des de Falset a Cabassers «només hi ha una corba, el que passa és que no s’acaba mai».

No obstant, el viatge ha valgut la pena, i més ara, quan les vinyes prioratines comencen agafar aquells tons grogosos i ocres que ens assenyalen definitivament que la tardor està ben viva entre nosaltres, cosa que, per altra part, celebrem.

Al cap d’una estona de pujar per un camí asfaltat, arribem a la Foia, un oasi al peu del Montsant, com diuen els goigs que canten els cabasserols cada 5 d’agost, dia de la Mare de Déu de les Neus, que pugen a fer unes paelles d’allò més saboroses.

La quietud del lloc, el raig constant de l’aigua de la font, el xiuxiueig de les fulles dels arbres i l’ermita mig amagada entre un immens castanyer bord, ens donen la benvinguda amb una catifa marronosa que cruix als nostres peus mentre anem a fer el primer glop a la font.

El Cosme, que ens fa d’adalil, és un home de ribera al mig del Priorat, potser per això considera que l’aigua és vida i molt important en la vida de les persones, i com diu ell: «si hi ha una tercera guerra mundial (i esperem que no) serà per l’aigua» i no pel petroli com les d’ara. Davant de la font, alguns beuen, altres es mullen la cara i algú, més agosarat, hi posa els peus en remull.

Ens hi estem una estona contemplant el paisatge assossegat que s’hi respira sota l’ombra del castanyer i amb la remor de la font de fons. Després pugem al pla de l’ermita i hi entrem, però abans la campana ens convida a repicar i trencar el silenci del lloc; després ens adonem que hi ha un rètol que ens demana, precisament, que no trenquem el silenci de la natura, però la campana ja ha sonat per tot l’indret silent.

El Cosme ha fet una bona tria per tal de parlar de l’aigua al Priorat i els convidats han vist clarament quin paper hi juga en la vida dels pobles, i en particular, en la dels pagesos de la nostra comarca.

Com que hem anat molt en cotxe decidim baixar al poble a peu pel camí vell mentre contemplem els cirerers de pastor carregats de fruits vermells o la sempreviva al costat del camí. Hem admirat els marges de pedra seca a l’abisme de la Covassa i voltants, hem descobert masos perduts i abandonats, i estrats de les roques que es van erosionant i caient pels terraplens del Montsant. També, ja molt a prop del poble, es comença a endevinar els horts conreats amb tomates, albergínies, enciams que ens han temptat d’agafar-los, però es comença a fer fosc i decidim marxar cap a casa. El dia ha estat llarg per als escriptors que participen en aquesta segona edició del Priorat en persona, al matí, Bellmunt, les mines i el tros de la Carme i aquesta tarda fins a la Foia a Cabassers, crec que les corbes comencen a ser part del paisatge dels escriptors, se les comencen a fer seves a l’igual que el Priorat que comença a fascinar… o a decebre. Ens mereixem un descans. Demà, serà un altre dia igual o més intens que avui.

[Agustí Masip i Vidal, cronista]

Matí
Amb Montserrat Domingo

El microbús ens deixa a certa distància de l’ermita de Sant Joan del Codolar. Molt apropiat, penso, haver de caminar per arribar dalt l’ermita. No és que es tracti d’un gran tros, però suficient per anar posant els pensaments a lloc. El Montsant, davant nostre, imposa la seva presència, però amb una amabilitat extrema. Un parell de cops el sol guanya el seu pas entre els núvols i il·lumina l’escenari. Les roques de totes mides, les parets imponents dalt la serra, l’ermita entre xiprers immensos convidant-te a alentir el pas.

La Montserrat ens rep amb un somriure franc, ens fa entrar a casa i ens explica la seva vida, les hores i hores de dedicació, els viatges amunt i avall, la sensació de no arribar prou, i la decisió de fer un canvi radical en el seu dia a dia. Tenia 33 anys i havia aconseguit exactament allò que volia: dedicar la vida a la pregària i fer-ho en el lloc «que havia de ser».

La relació de la Montserrat durant més de trenta anys amb el seu entorn és total; ens parla de la muntanya que l’acull, dels animals que hi viuen —escurçons inclosos—, de les plantes i herbes medicinals que hi ha anat trobant. De com escolta els que la van a veure, i calla. De la manera com tot té una relació causa-efecte i de la força del Montsant, que l’empeny en tot.

Veritablement l’empenta d’aquesta dona jovenívola et fa pensar que, en realitat, la Montserrat és tota una senyora de la terra.

[Carme Bou, cronista]

Tarda:
Amb Miquel Lligadas

Quan arribem a Capçanes la llum de la tarda comença a tenir aquella tonalitat càlida, aquella nitidesa que retalla les formes. La roca de Llaberia al nostra davant, i el Miquel que ens va parlant de l’art com a teràpia.Com a força de viure.

Ens ensenya l’obrador; un munt d’escultures a fer, a mig fer, acabades o fins i tot per llençar.

«El que fas en un lloc es reflecteix en un altre lloc», causa-efecte que immediatament ens ha fet pensar en la Montserrat ermitana. Casualitat?

Les emocions, l’experiència, el paisatge... el tot que un és, posat dia a dia en l’obra que un fa. Tot i que la idea que et marca, que et forma i et defineix no l’acabes mai.

Després, el Miquel ens porta als tollets, amb aquella aigua transparent que convida a un bany impossible.

Acabem la jornada a casa seva, i ens explica una història real, la seva història, el seu passat, el de la casa. «Aquest és el meu lloc. Jo no he triat la casa, la casa m’ha triat a mi». Qui ens parla? Les mateixes paraules, la mateixa idea.

Montserrat, Miquel.

Mentre marxem cap al Molar, no puc deixar de pensar quantes tardes no hauran compartit el mateix pensament, tots dos. Ella a Sant Joan, ell al bosquet de les escoles. Contemplant una posta de sol magnífica, a la vegada contemplant-los.

[Carme Bou, cronista]

Ens faltava fer-vos cinc cèntims de la cloenda de la trobada d’enguany, però potser hem tardat més del que és del tracte perquè mentre no ho fèiem, era com seguir encara vivint aquest quatre dies, que han estat intensos i carregats. En algun moment, tan premuts, que semblava que alguna cosa esclataria. Per això, ens costa concloure’ls i encara se’ns passegen pels racons dels matins i les tardes d’aquesta tardor que, ara sí, com si esperés que adalils i escriptors ja fossin a recer, ens amenaça a esdevenir hivern de cop i sobte.

Però una cosa no trau l’altra. Per tant, aquí teniu un parell d’imatges de l’acte de Pradell on de ben segur que a les parets del casal encar ressonen les paraules d’uns i altres i, sobretot, aquella música que la Marta i la Nàiade saben recrear tant i tan bé.

D’aquí a un any tornaran, uns i altres, i mentrestant, durant el que queda de tardor i l’hivern d’encabat les paraules i els silencis, els espais i els buits es faran text, que a la primavera aniran alimentant el diccionari literari del web prioratenpersona.cat.

Els esperem!

Els dies 19, 20 i 21 d’octubre té lloc la segona part de la segona edició del Priorat en Persona. Els autors tornen a presentar els seus textos i a intercanviar amb alumnes i usuaris de la biblioteca impressions i aportacions que se’n desprenen.

Divendres sessions a l’institut Priorat de Falset i encetem les sessions a les escoles de primària, a l’escola de la Vilella Baixa, amb els alumnes de les escoles de la ZER l’Aglà (Gratallops, el Molar, la Vilella Baixa), que han il·lustrat el conte escrit per Estrella Ramon per al diccionari.

A la biblioteca Estrem i Fa, l’hora del conte amb Estrella Ramon i tertúlia oberta amb els participants a la trobada del 2010.

Al vespre, el sopar de reconeixement a la feina dels adalils i de projecció del vídeo de la trobada.

Dissabte, als Guiamets, cloenda de la trobada amb una taula rodona, lectures de textos i imatges de la primera part de la trobada i un concert, amb la participació musical de Marcel Vallès i Amat Pallejà.