Cròniques

2013-2014

Matí
Adalil: Rosa Gairal

Els escriptors i el seus acompanyants arriben al cafè del Pradell, on fa estona que ens espera l’adalil, la Rosa Gairal.

Diuen que el poble és tranquil, però hem trobat embussos de cotxes i bicicletes.

Primera parada, l’exposició de barraques de pedra seca. Ens fa de guia el Josep Maria, que ens dóna el nom de totes les eines, i ens fa saber que ja no hi ha ningú que sàpiga fer barraques, però se’n pot aprendre. Ell mateix n’està fent una.

Després, l’antic molí d’oli amb la maquinària de l’època. Veiem que és una bassa d’oli, en el seu sentit literal. I els cofins de les premses. Durant el dia encara veurem més cofins.

La sala de lectura, on la Mercè Arànega firma un dels seus contes.

Plaça dels Vellets, vistes cap al sud i primera introducció al que representen les garbinades per al poble. És molt agradable trobar-hi hamaques (havent dinat ho hauria estat encara més).

Celler de Sant Rafael. La Pilar Just no només ens ensenya el celler i ens fa tastar els seus vins (Solpost), sinó que ens explica una autèntica aventura familiar i empresarial.

I després del vi, les avellanes d’en Josep Maria, el germà de la Pilar. Plegar avellanes ja no és el que era, amb la mecanització.

La Rosa no ens deixa marxar del Pradell sense tornar al cafè i fer-hi el vermut.

I corrent, que es fa tard, i no tenim minibús, per anar a dinar al Celler de l’Aspic. Com li ha fet saber la Dolors Miquel, l’Antoni Bru, xef del Celler, és un seductor que ens ha fet menjar fins i tot quan ja no teníem més gana.

[Cronista: Joan Josep Rotger]

Tarda:
Adalil: Marta Cardona

Preludi
Falset, 16 h, capella de Santa Càndia (per què aquí?), un sol de tardor s’abraona damunt meu.

Espero…

Falset, 16 h 25 m, capella de Santa Càndia, em coc.

Desespero…

Falset, 17 h, capella de Santa Càndia. La remor d’un motor… un cotxe s’atansa, a dins dos somriures, són la Marta i el Borja, el seu company. La Marta baixa del cotxe, vestida, com és habitual en ella, tota de negre, em fa pensar en una corxera, el seu cabell llarg, molt llarg li dóna l’aire d’una nimfa enjogassada i trapella, somriu molt, l’esguard inquiet, profund.

Tema
Ens adverteix que haurem de caminar una estona, que si volem el Borja ens pot atansar amb el cotxe… Sembla voler disculpar-se…

Decidim seguir-la a peu, camí amunt uns trenta minuts, el camí transcorre entre conreus, alguns avellaners deixats de la mà de Déu, d’altres ben cuidats… alzines, camins perdedors a un i altre costat… casetes de tros i masos, de mica en mica el camí s’enfila, la Marta ens explica que viuen enmig de la natura, isolats, acompanyats dels canvis de llum, dels sons de l’entorn, diu preferir el fred a la calor, que estar recollida a casa els dies grisos li dóna molta energia per les llargues hores d’estudi, que poden ser vuit o fins i tot més hores… si hom és observador podrà veure sota el seu maxil·lar esquerre el senyal de tantes hores d’estudi, segell inconfusible dels violinistes de debò…

Desenvolupament
Arribem a la fi a un paratge més feréstec, una cruïlla de camins, bosc d’alzines i algun castanyer… castanyer?… (teníem entès que els castanyers fan castanyes)… però ve-t’ho aquí que aquest en concret fa… V I O L I N S!… la faceta trapella de la Marta s’ha fet manifesta.

Complaguda de la seva juguesca la Marta ens fa asseure, ens dóna un got d’aigua i ens comença a parlar d’aquells violins, de la seva història particular, dels seus inicis en la música encoratjada pel seu pare, també músic, ens presenta un per un els instruments, un de molt xicarró, amb el qual va fer el seu primer concert amb set anys tocant el Perpetum mobile de Fritz Kreisler. Un altre comprat anys més tard, i així anar fent, com qui presenta la família a les visites… per arribar, a la fi, a un d’ells que té gelosament guardat dins un estoig. «Aquest, sí, amb aquest hi tinc una relació d’amor odi, em traeix, me la juga de tant en tant, però me l’estimo, és ELL»… el seu violí, el que no deixa que ningú li porti, el que cuida i mima, i que de tant en tant porta al seu luthier de confiança a Astúries, ens explica que és un violí construït l’any 1848 per Francisco España, que va ser propietat d’un violinista del Liceu, ens parla del seu so, de la marqueteria de banús i ivori que el guarneix, i ens parla del seu arquet, que va pertànyer a Yehudi Menhuin i que ella va comprar, fent un gran esforç, al seu mestre Xavier Turull (Bocabadats…).

Reexposició
La Marta, quan ens parla de la música, transmet credibilitat, seriositat, rigor… «sense esforç no hi ha bons resultats». Planta el faristol amb les partitures, el rostre se li transforma, adquireix un aire seriós i transcendent… J. S. Bach. Primera sonata. La Marta, fimbradissa tota ella, sembla abduïda per la música i es transmuta en un element musical més, ella esdevé aire, so, llum, natura… impecable, ara la Marta ÉS.

Coda o final
La tarda ha anat passant. Amb molta cura la Marta va guardant cada un dels instruments al seu estoig, vol que anem a casa seva, ens diu que des d’allà gaudirem de la magnífica posta de sol tot prenent un vi i un «cóc de la mare».

Fosqueja, camí de tornada cap a Falset, puc imaginar la Marta, al seu redós envoltada de vinya, alzines, estranys «castanyers violinaires», les tardes d’hivern… compartint hores amb J. S. Bach, Gabriel Fauré, Kreutzer, Sibelius… i com no… amb lo Borja.

[Cronista: Miquel Lligadas]

Matí
Adalil: Mateu Nogués

Aquest matí: Ulldemolins!

Dissabte de tardor, són prop de les 10 h del matí i els espero a la gasolinera de Falset per encaminar les passes cap a Ulldemolins.

El grup d’escriptors no ho endevina, però es prepara per fer el camí més llarg que es pot fer a la comarca; des del Molar fins a Ulldemolins!

Per fer els aproximadament 48 quilòmetres que hi ha entre aquests dos pobles hem estat gairebé una hora i mitja per la carretera; què hi farem! Ja se sap que les nostres carreteres són estretes i plenes de corbes… però, com sempre, el paisatge meravellós i canviant de la comarca ens ajuda a fer-lo passable i més agradable.

Veure les vinyes de la plana de Falset com encara comencen a groguejar, o els costers de Porrera amb tons més ocres, però verds encara, o la imatge del Montsant coronat amb boira aixecant-se majestuosa entre els bancals; el canvi de sòl o de color de la terra, tot, tot predisposa a la feina agradable de conèixer la comarca i els seus pobles.

A Ulldemolins ens espera en Mateu Nogués i les seves arnes i abelles, amb tot un món per descobrir: l’apicultura ecològica al Priorat. Els escriptors, els veig ansiosos de començar de nou la jornada, malgrat que la d’ahir ja va ser prou interessant i esgotadora, però ja se sap, han vingut a conèixer la comarca i cal aprofitar el temps i la gent que els acompanya com els adalils o els cronistes.

Ens rep davant la cooperativa un home que se’l veu il·lusionat amb la seva feina i disposat a ensenyar els seus secrets i els seus anhels als escriptors que baixen de l’autobús i reben una carícia de la marinada, que bufa amb ganes en aquest indret.

Anem cap a casa seva i ens presenta la Roser, la seva dona, tant o més apassionda per l’apicultura com en Mateu; i ens desgrana pas a pas tota la història; des del neolític fins avui, i tot el procés d’elaboració de la mel i dels altres productes que es treuen de les abelles (de fet, ells diuen que col·laboren amb elles, fan intercanvi). Ens parla de sabons, melmelades, protectors labials, caramels, espelmes…

Els escriptors s’interessen pel tema i no paren de fer preguntes sobre el món fascinant de les abelles, i la Roser i el Mateu no paren de respondre amb ganes d’agradar i d’ensenyar aquest món merevellós que ens descobreixen a cada pas. Mentre parlem surten paraules d’un vocabulari «nou» que crida l’atenció com poden ser: espermateca, eixamenar o desabellament, que invoquen idees i conceptes per poder aprofitar en alguna novel·la, conte o poema futur.

Després de més de dues hores completes i intenses, i per acabar, fem un tast de mels de diferents flors i de cremes hidratants fetes amb espígol i mel.

Hem acabat la nostra estada a Ulldemolins vora les dues, ara agafem l’autobús per fer el trajecte que ens ha de portar a la Bisbal tot passant per Margalef i les Crestes de la Llena, ja a la comarca veïna de les Garrigues, que provoca un petit esglai quan, de sobte, canviem de comarca i sortim del Priorat en uns pocs quilòmetres.

Amb poc més de mitja hora arribem a la Bisbal, que com molt bé diu la dita: «La Bisbal en una roca…» és exactament així; pugem pel camí de la font fins arribar a Cal Trucafort, on ens espera un bon dinar que ens donarà forces per seguir el camí. La tarda se’ns presenta interessant amb en Roger Aleu, que durant el dinar ja ens predisposa a parlar d’ovelles, cabres i altres històries que a la tarda veurem i ell ens mostrarà.

[Cronista: Agustí Masip]

Tarda: Adalil: Roger Aleu

Tarda de vida al tros del Roger Aleu. Anàvem a veure els ramats d’ovelles i de cabres, però em sembla que hem vist alguna cosa més.

En Roger ens ha parlat de la biodinàmica, aquesta «força de vida» que intenta unir l’esperit i la ciència. Integrar i reciclar seguint les lliçons apreses dels nostres avantpassats, però també entenent les influències astronòmiques. «La clau és donar vida, i vida vol dir orgànic», ha dit.

No he estat l’única que anava caminant a la vegada que volia fer fotografies de tot el que s’anava presentant davant nostre: les cireretes de pastor. Enormes. Les ovelles tímides, emmurriades, segurament per tanta gent de fora. El púdol, de la família pistatxera, també anomenat cornicabra i més endavant els pistatxers, ja sense fulles, i amb bona part del seu fruit plegat a terra… El racó dels esparvers, amb el niu buit esperant una nova primavera. L’ametlla llargueta originària del Montsant…

En Roger ens ha dit que la terra, a l’hivern, agafa la vida que deixarà anar després a la primavera. Jo crec que tot i la poca estona que hem passat al seu tros, això ho hem pogut constatar tots. Energia positiva embolcallant-nos, tot i les relliscades traïdores. Quan ja tornàvem, la posta de sol anava tancant un dia rodó. El paisatge, les abelles, la terra i els seus fruits. Els astres. Els artistes de tantes menes de mans.

[Cronista: Carme Bou]

A la Vilella Baixa vam posar punt i seguit a l’estada dels escriptors del 2013. Ells i els adalils van explicar al nombrós públic assistent, gent de la Vilella i d’altres pobles de la comarca, com els havíem fet trescar amunt i avall, de punta a punta, pujades i baixades, tombs i més tombs... Som conscients que els demanem un esforç. Amb 4 dies escassos els fem anar de bòlit per poder acomplir un programa dens. Però també els sabem contents amb l’experiència. Així ens ho confessen a la taula davant de tothom, i els seus textos ens retornen el que els ha suggerit, directament o indirectament, la seua estada entre naltros.

Com sempre acabem l’acte amb aportacions creatives diverses. Aquesta vegada, textos de Quim Soler llegits per Carme Parés i un saxo que se’t fica a dins, tant si vols com si no vols, fet sonar per Carles Peris.

A l’esplanada ens espera un vermut de categoria, ofert per la vila. Ideal per acabar de fer-la petar... I l’any que ve hi tornarem.

La tornada de la tercera edició del PEP ha estat especial, feia només un parell de mesos que havia mort Rosa Gairal, adalil d’aquesta edició i aquest fet ha estat present durant aquests dies.

Com cada any, s’han fet sessions a l’IES Priorat de Falset i enguany a Bellmunt amb les escoles de la ZER Baix Priorat (Bellmunt, el Masroig, Porrera).

Després d’un taller d’il·lustració per al petits, a càrrec de Mercè Arànega, l’acte de la biblioteca Estrem i Fa va girar al voltant de la figura de Rosa Gairal i va comptar amb la participació de l’ajuntament de Pradell i de família de la Rosa, a qui es va lliurar el dibuix i els textos que els autors li havien dedicat.

La cloenda enguany la vam fer dissabte al vespre al recinte de les mines de Bellmunt, amb un espectacle de circ VOL DEMENT.