Cròniques

2017-2018

Matí

CRONISTES: Clàudia Martín, Marc Ariño, Yaiza de la Cruz, Aida Roca, Cristina Bartra, Helena Amat (alumnes del segon curs de Llengua i Literatura Catalanes de la URV)

El dia 20 d’octubre, els alumnes del segon curs de Llengua i Literatura Catalanes de la URV com a activitat de l’assignatura de Creació Catalana Contemporània, impartida per la professora Margarida Aritzeta, vam participar a l’esdeveniment Priorat en persona del centre Quim Soler. Consisteix en una trobada entre escriptors del panorama literari dels Països Catalans, sota el guiatge dels adalils –persones amb un fort coneixement de la comarca.

La jornada va començar al Molar, on els escriptors ja havien fet nit. Tot seguit van venir-nos a buscar a Gratallops amb un microbús i ens vam dirigir cap a Scala Dei. Allí ens esperava l’adalil Lluís Porqueras, propietari del forn del poble, que va iniciar la guia de l’excursió. En Lluís va explicar-nos els inicis de la construcció del forn i com elabora pa ecològic dos dies per setmana.

Tot seguit, vam reprendre el viatge en microbús acompanyats de l’adalil direcció la Cartoixa, però no vam poder accedir al recinte per manca de temps. Vam fer la pujada cap a l’Ermita de la Pietat i ens en va explicar la història; com a anècdota ens va dir que en Lluís Llach havia estat interessat a comprar-la. En acabar la ruta vam tornar a Scala Dei, on ens van fer saber que l’església del poble havia estat construïda per les tres famílies més adinerades de la vila per tal de reforçar les creences catòliques. També van descobrir-nos l’etimologia d’Scala Dei (‘escala de Déu’).

El següent destí va ser Poboleda: vam anar a casa dels tiets d’en Lluís, que van ensenyar-nos el seu celler particular, en el qual vam gaudir d’un tast de vins, mostra de la tradició vinícola del Priorat. Després del piscolabis ens van ensenyar la seva col·lecció d’antiguitats: llibres, claus, postals, fotografies, productes farmacèutics...

Tarda:

A l’hora de dinar vam fer cap a la Figuera i ens vam separar del grup d’escriptors, que van anar a dinar a casa d’una figuerenca juntament amb la segona adalil, Júlia Viejobueno. Com que no estàvem inclosos en l’activitat, vam dinar pel nostre compte, i vam fer unes exposicions que teníem pendents; mentrestant, els escriptors van fer una excursió pels voltants del poble acompanyats de la Júlia. En pic van acabar-la ens vam retrobar i vam emprendre camí cap a l’Ermita de Sant Pau. Allà vam visitar les trinxeres, el búnquer i l’observatori del comandament de l’exèrcit Republicà de la Batalla de l’Ebre. Vam cloure la jornada contemplant la posta de sol tots junts. En fer-se de nit vam acomiadar-nos dels escriptors al Molar i vam acabar la nostra aventura a Gratallops.

Matí

PORRERA: CONISTA ESTER TUR

El dia comença en un silenci trencat d'ocells a la vall del Cortiella. Porrera es desperta en un clot de sol als nostres peus. En Jonàs Macip, adalil del dissabte al matí, ens ensenya el paisatge com si ens ensenyés casa seva, de prop i de dins.

Ens hem trobat en un revolt del coll Major, els escriptors, les cronistes i l'adalil, i ja som al seu tros, un coster de licorella i anys de feina. Els ceps diuen els colors de tardor contra el sol mentre busquem el balcó perfecte.

En Jonàs ens parla d'orografia, de pissarra, de vents i peus americans i tots prenem apunts atents i silenciosos. Entenem la matèria; entenem que la qualitat del raïm (i del vi) va lligada a la terra, aquesta terra costeruda, dura, difícil de treballar. Toquem les fulles mentre pensem en les arrels, que creixen a poc a poc, ben verticals, perquè la licorella és dura. Aquesta duresa fa els ceps poc vigorosos, però resistents. Caminem i busquem un altre balcó, ara entre ceps, ben bé dins del coster i vigilant de no caure pendent avall; un pendent que fa que les eines del camp del Priorat tinguin més inclinació, més angle. Busquem paraules tots alhora: nosaltres del carroll en diem..i què és un carroll...però un carroll és un gotim...però jo dic un raïm...no, però un raïm és una altra cosa. Els escriptors busquen paraules, hi juguen, se les escolten. Avui també.

Ara en Jonàs ens diu la història dels trossos, els noms i com es treballaven. Al Priorat, gairebé tothom tenia l'oportunitat de tenir un tros, encara que fos petit. Un mosaic de diferents conreus i de petits propietaris, un contínuum de terres que s'encavalquen, de generacions i trossos que es toquen. Entenem l'ànima, el lligam entre la gent i el paisatge.

També ens parla de la seva història, que és la història de molts prioratins de la seva generació: tots els joves que van marxar per estudiar a Barcelona, que van deixar enrere la comarca empesos pels seus pares perquè trobessin un futur millor, que no van deixar cap pagès jove als 80s. Però potser no va quedar tan enrere; part dels diners que guanyava a Barcelona els va invertir a recuperar la vinya dels pares i quan va ser el moment de triar entre la vida a Barcelona o la vida al Priorat, va triar casa, Porrera.

Els ceps són de carinyena i granatxa, peces fonamentals del mosaic. Es veu que part dels enòlegs de la remuntada, als 90s, treballaven amb paràmetres francesos i pensaven que la carinyena no era un bon raïm, però el temps ha donat raó als padrins: el que s'havia sembrat sempre és el que és bo de sembrar. Al mosaic també hi ha avellaners, preguntem si surten a compte, però no és la pregunta adequada: els avellaners es conreeen perquè hi són, perquè s'ha fet sempre, perquè són vius. Entenem el llegat.

"Ara farem un contrast" diu el nostre guia. Deixarem el coster i anirem a visitar un celler, el celler Ferrer Bobet. El celler que es va construir on hi havia l'alzina que quan la tocava l'ombra de la muntanya, a l'esquena, sabien que era hora de plegar i tornar a casa. L'alzina no hi és, hi ha una construcció moderna, de vidre i formigó. Entenem també l'equilibri; si no haguessin arribat de fora a obrir cellers que treballen amb raïm dels pagesos de la comarca, potser les seves terres no haurien tingut viabilitat.

Arribem al celler Ferrer Bobet. Veiem, a l'altra banda, la partida on érem fa un moment, la Sentiu, i comencem la visita. Ferrer Bobet hi és des del 2003; tenen vinyes plantades, però treballen amb raïm de pagesos locals també. La definició: busquem la qualitat i no la quantitat, com tot el Priorat. Concretament, busquen un vi elegant i fresc, per això no interessa que el raïm es pansifiqui i el controlen a les vinyes i a les cintes de triatge. Més paraules: verema, cinta de tria, bota, remunerat, trepitjat, barret, fermentació, inox, vi flor, tina...Enmig d'una explicació clara, didàctica i concreta, la força suggerent del llenguatge que ens diu altres coses: es buida per gravetat. La gravetat.

Tastem una de les 55000 ampolles que produeixen al celler: Ferrer Bobet vinyes velles, mig granatxa, mig carinyena. Tastar el vi mentre t'omples de la vista dels costers, mentre ressegueixes els colors del mosaic. Un altre balcó.

Ens enfilem al microbús per tornar a canviar de lloc: l'ermita de sant Antoni. Un altre balcó; aquest blanc i amb xiprer (un lloc que va pintar Joan Miró quan era xiquet). A la porta de l'ermita, escoltem l'àudioguia món Porrera; Llach explica el paisatge, explica els noms de les muntanyes que apareixen a la cançó i allò que simbolitzen. Llach diu allò que molts hem pensat en la primera vegada al Priorat: que és sec, pobre i esquerp. I també parla de la descoberta, del canvi: aprens que a totes les muntanyes s'hi pot pujar i no són esquerpes: hi ha aigua, hi ha bosc, hi camins. I cada vegada és menys sec i més humà; el Priorat t'acull, et bressola i t'hi arreles a poc a poc, com les arrels dels ceps en la pissarra, però per sempre.

Abans de deixar l'ermita, anem al balcó de l'altra banda i guaitem el poble: el poble clos tancat pel Cortiella i l'Eixample; la carretera autofinançada cap a la Teixeta i les èpoques de bonança. "Porrera la foradada voltada de pressiguers; totes les xiques guapes se les queden los forasters"

Acabem la visita del matí, a ca l'Amorós. Un casalot que conserva dins seu part del món del segle XVIII: mobles, quadres, cortines, roba, bacinetes, trabucs i llibres que parlen de guerrers, liberals i bandolers.

Entre armes fredes, ens arriben notícies de la roda de premsa de Rajoy sobre el 155 i comencem un debat polític baixant xino-xano cap a casa d'en Jonàs que ens convida a dinar.

Hi trobem un arròs fet al foc, el somriure dels amfitrions i una taula ben parada.

Els matins lluminosos i les taules compartides seran sempre nostres.

Tarda:

EL MASROIG: CRONISTA CARME BOU

La Maria Anguera ens va rebre amb un somriure davant el seu taller. Una mica nerviosa, ens va confessar, que ella no havia fet mai d'adalil i... i en un tres i no res ja se'ns havia posat a la butxaca. Abans d'entrar al seu taller ens va voler assenyalar els seus quatre punts cardinals: l'ermita de Les Pinyeres, La Figuera, el Montsant, el Molar. Tots ells referents o punt de mira diari, acompanyants permanents d'aquesta restauradora de mobles que viu i treballa al Masroig.

Un cop dins el seu taller i envoltats de tota mena de fustes i andròmines, la Maria ens va parlar de la fusteria i de tots els anys que la seva família hi havia treballat. De la seva manera d'encarar la feina de restauradora, la valoració de cada peça, la visió en brut d'allò que tornarà a ser. Privilegiada com pocs, certament, amb aquesta capacitat de tornar la vida a un munt de peces gastades pel pas del temps. Per fer-ho possible, cal la saviesa de molts oficis i la paciència per anar-te'ls fent teus. Segurament portar-ho a la sang també hi deu ajudar i si alguna cosa ens va quedar clara, és que la Maria té fusta, de la bona i per estona!

Del seu taller vam anar a fer un tomb pel poble. Primer al celler cooperatiu del Masroig. Allà ens esperava la Marta Anguera amb una garnatxa blanca que vam anar assaborint mentre ens ensenyava els trulls antics. De les seves explicacions vam entreveure que aquella joia que estàvem trepitjant, en el seu moment havia estat un lloc de treball feixuc i dur. També vam anar prenent consciència de la gran quantitat de producció de la zona, de les hores i hores treballades, de les condicions tan diferents a les que tenim ara. Com la de les dones que anaven als rentadors des del 1912, i feien safareig tot fent la bugada. Després la Maria ens va parlar de la importància de tenir una escola al poble, i de cop, no estàvem als anys 20 0 30, sinó a ple segle XXI, amb un munt d'imatges ballant pel cap, però amb la corroboració que calen arrels per créixer.

Vam acabar el dia a l'ermita de les Pinyeres, uns quants quilòmetres enllà del poble. Poderosa la imatge del sol ponent-se il·luminant el Masroig allà al davant, i a nosaltres, amb les nostres copes ben plenes d'un vi carregat de vida, el Comes d'Orto. Un dels seus responsables, el Josep M. Bertran ens va parlar de la biodinàmica com alguna cosa més que el procés de fer un bon vi.

S'anava fent fosc, i calia pensar en donar per tancada la tarda. Havíem passat unes hores entranyables aprenent coses noves o no tant, però confirmant la idea que hi ha llocs amb una vida que ve de lluny, i tan intensa, que vessa per tot arreu. Per les seves terres, pel seu paisatge. Però sobretot, per la seva gent.

Travessem altra vegada la comarca per enfilar-nos fins al peu del cingle de la Serra Major, al poble que des de la Figuera vèiem el primer dia, l’altre mirador, un de més,des d’on aguaitar a tot el Priorat, i més enllà.

L’acte de cloenda canviarà la ubicació prevista inicialment, fa frescota i el local és massa immens per estar-hi a gust amb l’activitat que proposem.

Primer, els escriptors i els adalils, tots ben asseguts de cara al public assitent, explicaran allò que els ha semblat l’experiència d’aquests dies al Priorat.

Tothom veu el cantó positiu de la proposta. La bona predisposició d’uns i altres. Allò que s’ha après i allò que ha quedat per descobrir. Amb ganes de seguir conexent aquesta terra més enllà dels tòpics. Fer-ho a través de la seua gent és un valor afegit que tothom aprecia. I per als adalils, disposar d’un public tan entregat també fa que la seua tasca sigui, com a mínim agraïda, un cop salvades les possibles timideses inicials.

La cloenda festiva la celebrem amb l’espectacle VENIVINUM amb Salvador Giralt, paraula, Marc Egea i Jordi Rallo, música.

La segona part de la cinquena edició del Priorat en persona s’ha fet els dies 16-18 de novembre. Com sempre, a diferents pobles del Priorat. Enguany hem incorporat a l’Institut de Cornudella en les sessions de retorn amb els estudiants de secundària. I amb l’escola primària hem visitat la ZER Montsant-Serra de Prades (Ulldemolins, Poboleda, Prades), que s’ha congregat a Ulldemolins per fer una sessió amb Elisenda Roca, que ha rebut per part dels alumnes de cada escola, nombroses propostes suggerides a partir de la lectura dels seus textos i del que ells hi aporten.

Dissabte anem a Porrera a plantar un cirerer que Martí Domínguez ha portat per substituir el que l’any passat ens va ensenyar el Jonàs Masip, un arbre carregat de simbolisme que feia un temps que s’havia mort.

La cloenda enguany la fem a Ulldemolins al casal del poble, i al final de la taula rodona, un vermut amb l’espectacle musical i audiovisual Mil cent i un estels amb Laia Pedrol i Alexandre Bonanit.