Cròniques

2019-2020

Matí

Que avui serà un dia diferent ho sentim des del moment que sortim del Molar: hem canviat el microbús per tres cotxes, la carretera que ens porta fins a Poboleda està massa tranquil·la per ser un divendres, i tots tenim part del cap i del cor lluny del Priorat. Més endavant hi posarem paraules: el lloc és la gent, la desobediència pel que és just, l’aturada contra la brutalitat, la unió i la llibertat, la protesta i la paraula, o l’art com a sedició.

Tot i així seguim. D’entre els revolts apareix Poboleda, però parem abans d’arribar-hi. L’Anaïs Estrems, la primera adalil, ja ens hi espera amb el seu gos. També hi són el Josep i la Neus, que l’endemà ens rebran a la Serra d’Almos, però que avui han vingut per conèixer-nos i passar el dematí junts. Fetes les presentacions, comencem a caminar.

El camí que ens espera és dolç, planer, ple de contrastos, verd per la proximitat del riu Siurana i amb alguns grocs de la tardor que avança. L’Anaïs ens ha avisat que avui anirem cap amunt, cap a la part menys feréstega, però que ella normalment sol anar en direcció contrària perquè hi troba més plantes silvestres, les que fa servir per fer remeis naturals: tintures, xarops, ungüents... Ens explica que el Priorat i sobretot el Montsant són rics en biodiversitat i que les plantes que hi creixen tenen les propietats molt concentrades, talment com el vi que surt d’aquestes terres de llicorella.

De fet, malgrat no voler centrar el seu itinerari en les plantes, al llarg del matí i a mesura que ens les anem trobant ens va explicant què són i les seves propietats. Les ortigues, que serveixen per fer cordes i roba, que van bé per la debilitat i que fregades –ortigar-se, en diu– combaten el dolor crònic; la cua de cavall o de lluert, una planta prehistòrica ideal per depurar els ronyons, per les fractures òssies o pel cabell; el trepó, que servia de tabac quan aquest era un producte de luxe, i que va bé per obrir els bronquis; la morella roquera, de fulla enganxosa i causant de moltes al·lèrgies... I tampoc s’oblida dels arbres, des dels lledoners que fan un fruit petit ideal per ser utilitzat com a projectils per a les sarbatanes (així li explicava el seu avi) fins als pollancres que donen nom al poble, passant pels castanyers, els anoguers, els salzes o els verns.

L’Anaïs, però, demostra que els seus coneixements van més enllà de l’àmbit natural i ens va donant a conèixer la història de Poboleda. El primer contacte que tenim amb el poble és amb el cementiri, emplaçat fora vila des de la segona meitat del segle XVIII. Aquesta fou l’època de més esplendor, però la fil·loxera va marcar un abans i un després. Les portes tancades del carrer Major, les grans cases buides de les famílies benestants, són fruit de l’emigració que hi va haver en conseqüència d’aquesta crisi.

Poc després trobem el Molí dels Frares o Molí draper, que és el primer lloc on arribaren els cartoixans abans d’instal·lar-se a Escaladei. Batejaren el lloc amb el nom de Populeta, que significa bosc de pollancres, un arbre que a més de voler molta aigua és un Axis Mundi, un eix que uneix diversos mons, el de dalt i el de baix, la terra i el cel. L’edifici ara ha quedat en desús i en mans de diversos propietaris, però ni el pas del temps ni els aiguats han aconseguit enderrocar-lo.

L’Anaïs aprofita per explicar-nos que el que també ha perdurat en el temps és la toponímia, la que ens recorda les terres que un dia van ser comunals com ara el bosc de la vila o el pou de glaç que hi ha a l’altra banda del riu.

I si el riu és el que marca el camí i les plantes i arbres que l’envolten, també ho és el segrest que està sofrint. L’adalil és bona coneixedora d’aquesta lluita, la que vol un riu Siurana viu, la que combat els transvasaments que porten l’aigua del Siurana cap al pantà de Riudecanyes, uns transvasaments que no respecten ni les normatives europees mediambientals ni la diferència de conques, i que al llarg del segle XX han anat creixent fins a la situació insostenible de dia d’avui.

L’Anaïs ens va assenyalant els llocs on el seu avi es banyava als estius, o fins i tot ella no fa pas tant, i que ara no són res més que tolls. Les problemàtiques que van unides a aquest espoli són múltiples: la vegetació ha crescut sense control, les plagues són més difícils d’erradicar, desapareixen flora i fauna, la falta de corrent fa que l’aigua quedi bruta i embassada... També comenta la dificultat que suposa en una comarca petita com el Priorat fer front a aquesta lluita, tant per la falta de gent com pel gairebé nul ressò que té més enllà dels límits comarcals.

I mentre ens explica tot això, arribem a la Font del Mingot, el destí de la nostra caminada. Imaginem l’hort que ens descriu i on ella venia a jugar quan era petita, que va desaparèixer amb l’aiguat del 1994, i la desolació que el pagès va tenir quan l’aigua li va prendre aquell tros de terra. Mirem el Montsant a l’horitzó i ens apropem al Siurana, descansem a les roques d’aquest tranquil paisatge i a poc a poc desfem el camí. Aquest cop enfilem els carrers del poble, parem davant de l’església de Sant Pere, popularment anomenada catedral del Priorat, i acabem la ruta on l’hem començat.

Ens acomiadem de l’Anaïs i tornem a pujar als cotxes i tornem a la carretera, aquest cop direcció a Cabassers, on fem parada a La Foia per dinar. La taula antiga ens acull i ens reuneix al seu voltant durant una estona, la justa i necessària abans de continuar cap al nostre pròxim destí: Margalef.

Júlia Viejobueno

Tarda:

A Margalef recollim el Josep Palet, el segon adalil d’aquest Priorat en Persona. Coneixedor i entusiasta del Montsant, ell serà qui literalment farà honor a la definició d’adalil que tant ens agrada, la de qui sap les entrades de la terra.

Transitem per pistes carregades de furgonetes, rulots i escaladors penjats a les parets. Quan ens reunim tots, el Palet ens explica que entrarem a la cova de la Taverna i ens guia pel sender que hi porta i que ens ha de servir per escalfar els músculs. Voregem l’embassament, massa buit d’aigua per falta de pluges, però tot i així imponent amb les roques del Montsant fent-li de muralla. L’adalil ens va explicant curiositats d’aquest indret, des de la bellesa que hi ha a la primavera fins a la història dels maquis que s’hi amagaven fa unes quantes dècades. Seguim caminant en fila, creuem un pont, enfilem un tros de camí més, passem per davant d’un forn construït davall d’una bauma i davallem fins a trobar-nos una roca que ens acull.

L’entrada de la cova de la Taverna impressiona. L’aire humit i fred que surt d’aquell forat fosc, les grans masses rocoses que ens acullen i que alhora absorbeixen la llum ràpidament... És el moment de descarregar les motxilles, treure els frontals i preparar-se per l’aventura. Tres de nosaltres ens erigim com a desertors; la claustrofòbia i els problemes tècnics ja tenen aquestes coses. Des dels nostres llocs mirem com entren cap a les entranyes de la terra, i en poc temps ja ni en veiem la llum ni els sentim parlar. Improvisem un campament molt precari i ens disposem a esperar: dibuixem, mirem el paisatge, fem fotos, fem d’exploradors, parlem de toros, de contaminació, i de la possibilitat que apareguin soldats, porc senglars o altres criatures des de les puntes de la muntanya... I quan ja comencem a refredar-nos sentim unes veus conegudes.

A poc a poc apareixen tots. Arriben amb una cara de felicitat envejable, plens d’energia i fins i tot flexibles. Ens expliquen que allà dins s’han follat unes quantes roques i que després, al sortir, han tornat a néixer. Després també ens comentaran que hi havia algun ratpenat, que han vist un gripau i mirant les fotos sembla que algun dimoni i tot, però això queda en un lloc secundari després de les primeres revelacions.

Abans de marxar, el Palet proposa fer una mica de txi-kung. El que fins ara havia estat el nostre campament es converteix en un petit cercle on els escriptors comencen a estirar-se seguint les indicacions de l’adalil. Els seus moviments porten l’energia per tot el cos, des dels braços a les costelles, des del cap fins als peus. L’arbre que tenen al costat deixa caure tres fulles grogues, com si també formés part d’aquell exercici conjunt. I pel mateix camí que hem arribat, però havent tornat a néixer, iniciem la retirada.

La propera parada serà dins del poble. El Palet ens continua fent de guia, ens ensenya els escuts i les marques que hi ha pels carrers, i ens obre les portes de casa seva. La foscor del pis està trencada per la llum tènue que entra per les finestres i per la llum que il·lumina una taula que para amb uns quants plats i on deixa set pots de melmelada. Ens explica que aquelles melmelades les fa ell amb fruits silvestres i que són de gustos diferents als que estem acostumats, però no ens desvetlla de què són. Les serveix amb cura tot dibuixant una paleta de colors i quan acaba comencem el tast. Cada cullerada és una sorpresa al paladar que només podem resumir dient «quina passada». La degustació s’acaba amb els nostres agraïments i amb una abraçada càlida de l’adalil per a cada un dels visitants. Davallem altre cop cap a la carretera i fem l’últim trajecte del dia, tornem a casa.

Júlia Viejobueno

Matí

És dissabte al matí i fa un sol preciós quan enfilem la carretera del Molar al Lloar amb el microbús. Tot i que el Lloar és lo mig del món, no hem hagut de fer gaire quilòmetres per arribar-hi i trobar la Gemma Sentís, que ens espera a la parada d’autocars del poble. Lo mig del món sempre deu ser més a prop del que ens pensem.

Travessem el poble per trobar el sender que puja cap a Damunt Roca. La nostra guia ens situa: el Lloar té poc més d’un centenar de persones empadronades i 80 que hi viuen tot l’any. Ràpidament ens trobem amb les primeres vinyes a banda i banda del camí i al fons hi veiem un edifici, el celler Torres Priorat; ens explica que ja fa prop de 20 anys que el van construir i que a poc a poc han anat comprant terres de la gent del poble.

Aquesta aturada també ens serveix per parlar de colors i contrastos: de les vinyes que es tenyeixen de tardor i del contrast entre les roques roges i les del fons, més blanques. La panoràmica que es comença a veure, avui marcada per la boira de la Ribera, serveix per ensenyar el circ que és el Priorat, les muntanyes que l’envolten i els límits territorials.

Una mica més amunt ens aturem a la basseta roja; una basseta que havia tingut aigua on s’hi abeuraven els animals, però també hi bevien els padrins tornant del tros. Ara només sabem que hi ha aigua pel canyar. Discutim si se’n podria tenir més cura, per què el riu no baixa i s’han modificat els aqüífers. Deixem escolar la discussió que no té un final fàcil i continuem caminant.

Enfilem el camí dels Rogerals. No cal explicar per què se’n diu: roca roja pertot. Repeteix una estructura a tres bandes habitual del Priorat: llicorelles o argiles a la part baixa, a mig aire roca roja i a dalt roca calcària, conglomerats i guixos.

Ens quedem en el nostre camí roig, un antic camí ral mig empedrat, que feia net i mantenia trosset a trosset en Xavier Perelló, que tenia el mas més amunt; tants camins llargs fets pam a pam, tantes feines sense nom. Les roques dibuixen randes i volums rodons i de tant en tant figures esculpides com el Nas d’en Quiuma, un perfil que fa equilibris i que sembla que pugui rodolar muntanya avall d’un moment a l’altre.

Descansem, observem el paisatge, el nassot i xerrem. Parlem de les vinyes que es van deixar perdre perquè no donaven prou i no se’n podien cuidar. Paradoxalment, o potser no tant, les que es van deixar de treballar són les que es van valorar més després perquè era vinya vella.

La Gemma recorda com collien l’ametlla, amb la calor intensa i a tocar de la festa major. S’atura i s’excusa: «mon pare us ho hauria explicat millor, que ha treballat els trossos... jo tinc una pila d’exàmens per corregir i les filles i... no tinc el temps o no el sé trobar i no hi vinc gairebé mai». I penso que això que ens explica és també una manera de viure al Priorat; perquè el paisatge és viu i hi ha moltes maneres de viure-hi.

I la Gemma, que pensa que té poca cosa a dir-nos, estira el fil sense adonar-se’n. S’omple les mans de clofolles d’ametlla i en porta un grapat a l’escola, on cada nen en portava un grapat cada setmana per fer anar a l’estufa. I també ens duu a fer l’oliva, a trenc d’alba, i passa la rasqueta amb les dones i ens explica com el món desapareix quan hi ets, que no hi ha res més. I és que el mindfulness ja fa molts anys que s’ha inventat. I el paisatge creix i batega; cada vegada més viu, cada vegada més seu, cada vegada més cert.

Tornem al poble i bevem a la font, que fa calor i set després de la passejada. I de la font nova baixem a la font vella per un camí de lledoners. Tot el poble baixava a buscar aigua a la font vella i se’n gastava menys, perquè l’havies d’anar a buscar.

I de la font vella pugem a casa de la Gemma, el millor balcó del poble, i baixem al celler. Sota les voltes, olor de celler i un món de coses que no van soles: unes quantes botes i una col·lecció de càntirs; quatre xerracs en fila i una columna de llànties. Allà on mires hi apareix una col·lecció petita i agermanada: tisores, claus, arades, pedres...

Enmig d’aquest món ordenat hi ha una taula. I l’omplim de seguida: copes de vi ranci, olives fetes de casa, embotits, formatges, hospitalitat i ganes de tastar, picar i xerrar.

Encara que no hi és, també ens entaulem amb el pare de la Gemma, l’Àngel Sentís, perquè aquest és el seu espai, el seu lloc al món, potser. El lloc que endreça i desempolsega i el temps que destil·la en el llarg camí del vi ranci. I diem que tornarem per conèixer l’Àngel, però ja el coneixem una mica, perquè la Gemma el té als ulls mentre ens en parla.

I parlem de vins, una gana que crida l’altra, que deia la mare de la Teresa, del vi que es beu la bota, d’això i d’allò i la part dels àngels.

I el resum el fa la Núria Cadenes: vi i olives... la vida.

Ester Tur

Tarda:

Ens trobem a la sortida de Darmós amb en Josep Borrell, home de la terra —afable i rialler— i com tants d’altres de la comarca (tot i no saber-ho) adalil de naixement. En Josep comença per situar-nos geogràficament. La Serra d’Almos és municipi de Tivissa però ells —com l’aigua que vessa cap a la conca del Siurana— tiren cap al Priorat. I com diu categòric «a la Serra sempre ham volgut ser independents, per partida doble!».

Els dos vessants, el del Priorat i el de la Ribera d’Ebre han fet que els serranos mirin cap a l’horitzó amb tota la seva amplada, com si el fet de no acabar de ser d’un lloc concret et pogués fer més obert de mires. Parlant d’aquesta manera de ser oberta i franca, en Josep ens diu que ha decidit portar-nos en primer lloc al cementiri. Allà ens parla dels prop de 200 soldats republicans que hi ha enterrats, dels hospitals de sang i de la seva importància. Fa relativament poc van posar una placa commemorativa amb els noms de tots i cadascun d’ells. Nosaltres anem entomant les dades enmig d’unes parets de nínxols baixes, obertes cap a un cel i unes muntanyes que ho han vist tot. Testimonis terrenals dels vius i dels morts. Silencis amics que ens omplen de vida, que encara parlen a través d’uns mots de record, d’una abraçada.

Sortim del cementiri i en Josep ens porta al Mas d’Alerany. Pel camí ens explica que el territori ha fet un gran canvi de model. Alguns han passat de la petita a la gran indústria i el món rural se’n ressent de valent. També els boscos, que en créixer es tornen perillosos. Fora del control de la terra cultivada.

Arribem al Mas d’Alerany amb la seva torre de guàrdia a recer de la serra de Llaberia. Just al darrere, al coll del Moro encara hi ha restes funeràries dels ibers. La petja humana al territori lligant-nos a través dels segles.

Després de la gran sequera del 1967 el Josep va decidir començar a anotar les pluges de la zona. Com donant peu a la necessitat de posar ordre i entendre el lligam entre terra i tot allò que hi passa. Des d’aleshores, a part de temperatures i quantitat d’aigua de pluja, també anota l’arribada d’ocells, el moment de la floració de les plantes… En Josep es dedica a la fenologia —tots anotem acuradament el que és mentre ell ens va repetint el nom, sí home, la fenologia. Jo observo i apunto el que veig. Res més. Com si fos poca cosa.

Acabem a la caseta del tros que ja se’ns ha fet de nit. La dona del Josep, la Neus Cedó, ens rep amb fruites i altres llaminadures mentre la garbinada ens parla d’humitats a venir. Plourà aviat. I el Josep tindrà feina. Anotarà les xifres de la seva estació meteorològica i somriurà pensant en aquest grup de ganàpies astorats davant el seu ginjoler fora mida. I nosaltres ens sabrem rics d’haver-lo tastat, evidentment. Però sobretot ens sentirem agraïts per aquestes persones que de la manera més humil i sincera t’ofereixen terra i cel, arrels i fruits, mans i mirades.

Carme Bou Sala

El darrer dia, com cada any, toca anar a un poble de la comarca a fer la cloenda de la primera part de l’edició.

A Cabassers, poble triat per tancar la sisena edició, de fet hi vam passar quan lo primer dia anàvem de Poboleda a Margalef. Vam fer parada i dinar a la Foia.

Aquest diumenge, però, hi anàvem més “formalment” per explicar a qui volgués sentir-nos, què havíem estat fent aquest dies tombant pel Priorat amb aquestes 10 persones: 4 de casa i 6 de forasters, gent de ploma, vinguda dels quatre punts cardinals de la nostra geografia literària, per deixar-se portar per allò que els adalils del Priorat els volguessin explicar i fer veure.

A Cabassers ja ens esperaven. De fet, per poder fer la festa com cal, van oferir-nos d’escenificar la peça teatral, “Lo fluviol màgic” de Delfí Navàs, cosa que els agraïm de veres. I, és clar, per acabar vam fer un vermut per tastar l’oli del raig acabat de sortir del molí, que érem en temps de l’auliva...

Els autors, cadascú amb el seu estil propi i la seua manera de dir, ens van transmetre com havien viscut l’experiència que els havia fet descobrir un Priorat autèntic, amb la seua gent i les seues quotidianitats arrelades a aquest espai que ara sabien una mica més de què estava fet. I, és clar, es van comprometre a fer-ho reviure en els seus textos, que l’any següent portaran en la seua visita de tornada.

Per la seua banda, els adalils, la gent de casa, van explicar el que per a ells havia representat fer aquesta mena d’encàrrec curiós, que d’entrada sorprèn, però que acaba sent una bona manera de transmetre aspectes que sovint, els que ens venen a visitar no poden copsar.

Encabat del dinar al cafè, sense gaires ganes, cadascú va enfilar lo camí de tornada a les respectives cases i fins a l’any que ve!

La tornada de la sisena edició, a causa de la pandèmia, no es va poder fer quan tocava, a la tardor del 2021. Amb tot, es va fer una taula rodona virtual amb els autors, moderats per Montse Serra, el dia 16 de desembre La tornada presencial, a la que no volíem renunciar, però en un format una mica més comprimit, va tenir lloc a la primavera del 2021 I els autors van visitar la ZER Montsant (Cabassers, La Bisbal) que van agrupar-se a l’escola de Cabassers.

També hi van haver les sessions habituals als instituts de Falset i Cornudella i al vespre del divendres, una visita memorable al celler del Sentís del Lloar, que havia quedat emparaulada a l’anada, amb l’adalil Gemma Sentís i el seu pare.

La cloenda es va fer amb la biblioteca de Falset a la placeta de cal Magrinyà, amb lectures de textos, jocs i xerinola per part dels autors que han viscut l’edició més accidentada del que portem de Priorat en Persona.