Cròniques

2021-2022

Matí a Siurana
Amb Ramon Piqué, adalil

Una visita als quatre vents, farcida de llegendes
Just quan acaben de tocar les 9 al campanar de l’església, sortim amb un minibús del Molar cap a Siurana. Abans ens hem hagut de posar-nos el boç, o l’emboç com en diuen al Pallars, ens apunta la Núria. La pandèmia deixa traces i les normes al transport són les que són: mascareta i res de menjar i beure (les boníssimes avellanes de Reus, que porta la Roser junt amb l’aigua i les biodramines, es faran esperar).

Just abans d’arribar a Siurana, ja veiem espais al costat de la carretera plens de furgonetes i auto-caravanes, són d’escaladors que estan despertant-se per després anar a pujar muntanya amunt.

Arribem a lloc i ja ens espera el nostre adalil, en Ramon Piqué. Ens fa fer una ullada al voltant: ens assenyala on és la Morera i els altres pobles del voltant, el xalet del belga (el nazi de Siurana) i el refugi, i també observem l’helicòpter “és el del ral.li (!)”. El Montsant està tapat per la broma, llàstima!

En Ramon, sense dilacions, ens fa posar en marxa: “anem a la Trona”. No sabem ben bé que farem, ens posem a les seves mans, i valdrà molt la pena. Farem un recorregut a l’aire lliure, voltant tot el poble, aquest poble alçat dalt d’un turó amb espadats impressionants, amb el riu a baix, i amb un munt d’història i llegendes que donen cos i sentit a la visita.

El camí de la Trona és impactant, tenim al costat el cingle i al fons el riu Siurana i el pantà tan controvertit, construït al 1976. Comença a florir el bruc. Vigilem per on trepitgem, les vistes són espectaculars.
A la Trona en Ramon ens explica que al riu hi havia molts molins, eren de blat, d’oli, hi havia un molí paperer. Ell prové del Molí Salvat: la llegenda diu que quan els càtars van fugir de la persecució, van arribar a Siurana i els hi van oferir els molins, i ells van dir: “Salvats”, i potser d’això en ve el nom.

I ens parla d’aigua: del riu que neix a la Febró, i que aquest any baixa poc, i de la descoberta i de fonts termals a prop, que abasteixen el balneari de Montbrió del Camp.

I ens explica la invasió de visitants als caps de setmana i vacances, i que és el lloc més visitat del Priorat, “Siurana, el port-aventura del Priorat”. I parlem d’escaladors, hi ha menys moixons per culpa dels escaladors que envaeixen la muntanya? la quantitat de claus d’escalada pot fer que hi hagi esquerdes i que es produeixin caigudes de pedra?

Deixem la Trona i anem cap el salt de la reina Mora la llegenda diu que un juveu (jueu) va trair el valí de Siurana i van poder entrar les tropes cristianes al poble; la reina mora va preferir saltar per l’espadat i morir, que no ser presonera. Anava a cavall, i el cavall va frenar al veure el precipici, però la reina va saltar i va morir.

Veiem la petjada de ferradura deixada pel cavall al frenar, i en Ramon també ens assenyala la cova on vivia el juveu.

Continuem la visita al castell (de la reina i del valí), últim bastió àrab. Està tancat al públic, però l’adalil té moltes claus i una ens l’obre.

Allà podem comprovar la invasió de visitants a petita escala, perquè mentre ens l’ensenya, ja s’hi ha colat 9 o 10 persones.

Hi ha molts pous/cisternes excavades a la roca, que servien per guardar aigua, aquest bé preuat. Diuen que Siurana vol dir “terra de pedra i aigua” explica la llegenda que hi ha una sèrie de túnels que connecten els pous amb el riu.

El castell és molt extens, però està molt molt malmès. Bona part de les pedres del castell han estat usades per construir moltes cases del poble.

Com anècdota ens diu que fent neteja del castell, ell va descobrir un esquelet, i sembla que eren les restes d’un musulmà, perquè estava enterrat mirant en direcció a la Meca.,

Acabem, abans d’entrar al poble, anant fins a la punta, on ja no es pot tirar més endavant, per veure’n el paisatge.

Dins el poble anem cap a l’església, que podem visitar, perquè en Ramon també n’ha aconseguit la clau. En canvi no podem visitar el cementiri, on hi ha enterrada la Núria Folch i en Joan Sales.

L’església és d’un romànic auster i exquisit, d’una sola nau. A l’altar hi ha la Mare de Déu de Siurana, i al seu davant, al cor alçat, hi ha la Reina Mora i el Valí fets gegants vigilants però diu la llegenda que la reina de veritat està enterrada a la tomba adossada a l’església

Cada 9 de maig. allà hi fan festa grossa amb el Jubileu, i els hi calen 9 capellans per dir la missa.

Travessem el poble, passant per davant de la casa de l’adalil: “Ca l’Empar”, la mare, i arribem fins al sonet d’en Carner. “Allà dalt és Siurana, aspra i ardida...”

Acabem a l’Abadia, com a final de festa. L’abadia era la casa del capellà, i actualment és un lloc per al poble, tot i que és propietat del bisbat.

Ho porta l’Associació d’Amics i Veïns de Siurana. En Vicens Mans ens rep.

És un edifici amb diferents espais, i tot i que hi queda feina, ja hi ha dues sales on s’exposen una munió de coses diverses: fotografies del jubileu, cartells variats, minerals, troballes arqueològiques (era lloc de neandertals).... I, també hi ha, molt ben muntada, una sala de reunions amb quadres d’ex-vots molt interessants, i una biblioteca.

I tenen un pati, tocant a l’absis de l’església, i allà ens obsequien amb un vermut, amb bons vins que aprecien. I fem petar la xerrada. En Vicens ens explica que sota l’abadia hi ha dues cisternes que abastien d’aigua al poble i també era una forma de control. L’edifici va fer funcions d’escola fins la guerra civil.

En Ramon ens diu que cap els anys cinquanta, uns quants barcelonins, excursionistes, van descobrir Siurana, i van començar a reconstruir algunes cases, i ho van fer molt bé, i és d’agrair, perquè el poble té un estil homogeni i particular.

I es parla d’Hostafrancs i dels lligams que alguns dels presents hi tenen, i de fronteres administratives dins els Països Catalans, que afecten la distribució de llibres, i de publicacions... I se’ns acaba el vermut i el temps, i ens hem d’acomiadar.

Ens esperen a la Morera a dinar.

(Fabiola Dunyó, cronista)

Tarda:
A la Morera de Montsant amb Fina Palomar, adalil

La Fina Palomar, la nostra adalil, la trobem a la Morera anant cap el restaurant a dinar.

Després d’un dinar molt bo, amb aromes de tardor (la Xus en sap!) i un final amb ranci, ens disposem a començar la visita.

Sota la serra del Montsant, amb la Roca Corbatera presidint i els Bitllots que semblen que tinguin moviment, la Fina ens comença a explicar quina proposta ens fa.

Ella, és filla de Reus, però fa molts anys que ha arrelat a la Morera amb la seva parella.

És psicòloga i treballa per a Justícia, i ha estat alcaldessa del poble, “i sense manual d’instruccions” ens diu, ara n’és regidora.

Ens anima a fer un recorregut pel poble i parar-nos en quatre indrets significatius per a ella.

Primer ens pregunta si en Ramon, al matí, ens ha ensenyat la Morera des de Siurana, perquè ella vol que veiem la Morera des de diferents punts de vista i de visió.

El títol és: “Quatre històries i un calidoscopi”. Vol que fem conjuntament quatre mirades a peu de Serra. I ens convida a fer un exercici: a cada punt farem una parada i, fent un silenci de tres minuts, ens dedicarem a observar l’entorn, a sentir-lo i a pensar-lo . Quan acabem el recorregut podrem compartir el que hem pensat tots plegats.

1er. punt. Esplanada davant de la seu de l’Oficina d'informació del Parc Natural de la Serra de Montsant.

Primera història:
La Fina ens explica que tot es va iniciar amb l’excursionisme. Amb els escoltes feien moltes sortides al Montsant, i va començar a trobar-s’hi bé; tant és així que, ja gran i amb la parella, va decidir que potser la Morera, a recer de la muntanya, seria un bon lloc per viure-hi. Hi tenia una bona amiga, la Neus Miró, primera directora del Parc, i això hi comptava. Primer van estar de lloguer (per si de cas no s’hi adaptaven), i ara ja fa 20 anys que viuen en casa pròpia. Ens convida a mirar el cingle i a sentir-lo.

...

Ens adonem que volen voltors per allà.

La Fina ens comenta el que són els graus: són camins que pugen entre roques i que permeten salvar el cingle, a vegades calen cordes per ajudar-se a pujar. N’hi ha molts de graus, com el de l’Agnet, el de Salfores...

Als anys noranta es volia fer un parc eòlic, però per sort es va poder aturar, i es va aconseguir que el Montsant fos declarat Parc Natural, sent directora l’amiga, la Neus.

La Neus, però, es va morir el 2017.

Allà on som hi ha una peanya, homenatge a la Neus, amb un llibre obert de bronze amb una poesia que l’amiga va fer amb 15 anys per al llibret de la festa major.

La llegeix en Pedrals per a tots.

Visitem les exposicions que hi ha a l’oficina: el cel del Montsant de nit (espectacular) i ens passen dos audiovisuals, un d’ells de la somereta del Montsant, l’insecte endèmic del Montsant.

Mentre anem a l’altre punt ens va explicant moltes coses. La Morera té dos nuclis: La Morera i Scala Dei, l’alcaldia se l’han repartit, en temps, amb la Meri de Scala Dei.

Al poble tenen problemes als caps de setmana perquè s’omple de gent, d’escaladors n’hi ha un munt a la primavera i tardor. Arribats al carrer major, ens explica que han fet molts canvis per millorar les estructures bàsiques, i ressalta la feina feta per al control de les aigües pluvials. Comenta que ella no en sabia res de tot això, i n’ha après molt.

Parla de la importància dels espais socials “l’interior dels pobles també és paisatge”

2on. punt.- Plaça del Priorat
Ens invita a observar on som. No passa ningú pel carrer, hi ha un arbre, un plàtan, prop d’un jardinet amb begònies.

...

Segona història:
L’ajuntament i l’agro-botiga són a l’edifici de l’abadia, que abans va ser casa de colònies. S’havia comprat a l’arquebisbat, i el dia mateix que es firmava la compra, s’enfonsava la teulada. Males llengües diuen que tots els capellans i monges resaven perquè això no passés, i quan ja estava venut, van deixar de resar i es va esfondrar.

Ens ensenya Cal Grau, casa pairal de la Claustre, enòloga i del Centre QS. Ens explica els problemes d’habitatge.

I ens convida a entrar a la seva segona casa: l’ajuntament, on continua la història.

A l’entrada hi trobem un gegant, és Arnau de Salfores, que va haver de repoblar totes aquestes terres. Porta una motxilla carregada, entre altres coses, del símbol de Scala Dei, i a la mà una morera.

Seiem a la sala d’actes, on la Fina hi ha celebrat molts casaments. Ens explica tot el procés de com va arribar a ser alcaldessa.
A les eleccions als pobles amb menys de 200 habitants, es presenten llistes obertes, per tant es voten les persones, no la llista.
En aquest poble, queda poca gent “aborigen”, i al 2015 es va presentar un noi de fora, força crític amb la gestió de l’ajuntament de tota la vida, i va treure uns molts bons resultats que ningú s’esperava, i va quedar a l’oposició. Aquest noi va organitzar un grup de debat, que després va desembocar en una candidatura nova, on hi havia l’adalil. I van guanyar.
Un ajuntament en mans d’un foraster?, potser perquè hi ha un canvi a nivell sociològic.
La Fina n’està contenta de la feina (que és totalment voluntària) que han fet i fan, diu que s’aprèn molt.
Troba que treballar a nivell de comarca encara costa, tot i que ara observa que hi ha més complicitat entre els alcaldes, per exemple quan van inaugurar les obres del carrer major hi van assistir nou alcaldes!, temps enrere hagués estat impensable perquè regnava la competitivitat. Queda molta feina per fer.
A les properes eleccions hi haurà canvis en el sistema, perquè ja tenen més de 200 vilatans.

3er.punt. Espai lúdic, davant del refugi
Arribem en un lloc obert, davant d’un edifici que no entona massa bé amb el poble; va ser construït per un arquitecte de la Generalitat, que sempre feia el mateix tipus de construcció.

Hi ha taules i cadires i ens hi asseiem. La Fina ens convida a beure alguna cosa, i ens explica la:

Tercera història:
Aquest és un espai lúdic, a sota hi ha una piscina molt gran, i al costat, més avall, unes pistes poliesportives. Aquí a l’estiu s’omple de vida, amb la canalla xisclant i xipollejant, i aquí dalt, en aquest espai tan ampli, la gent s’asseu a fer el vermut o a sopar...A la Fina li agrada.
Des de l’ajuntament van voler donar vida a l’edifici en desús. Van fer un concurs, una licitació, i és la FEEC qui ho ha rehabilitat i l’ha transformat en un refugi, també tenen bar i restaurant.

...

Visitem el refugi.

Ens encaminem, després, cap a la part del poble que l’adalil anomena “desastres arquitectònics”.

El primer desastre és la casa-castell (algú diu que és com d’exin castillo). Va ser feta, sembla, per una pel·lícula, i està deshabitada. Com anècdota ens explica que va sortir en un dominical d’un diari, com el castell de la Morera, i el qui era alcalde en aquell moment, va intentar fer desaparèixer tots els diaris del poble.

Anem pel camí de darrera el castell fins el

4rt. punt.- El paisatge de la Fina.

...

Quarta història:
Ens diu veu aquest paisatge que des del lloc de casa seva, on treballa,. Hi veu fins hi tot els Ports!, però avui estan tapats i no es veuen. Li agrada veure’n les postes de sol, que solen ser magnífiques, això sí, hi corre molt de vent, el vent de l’Ebre.
Anem cap el castell de debò, mal reconstruït, l’altre desastre. A la planta baixa van voler organitzar un espai, que junt a un audiovisual, fos un complement de la visita de Scala Dei. Però no va funcionar: l’audiovisual durava 45’ i van haver-hi problemes tècnics ben aviat en el muntatge.
La planta de dalt, amb unes vistes espectaculars, terra de fusta, va ser pensada per exposicions... Però van oblidar fer lavabos... Ara està tancat, i s’accepten idees, perquè és una pena que no es pugui aprofitar.

La Fina voldria que compartíssim l’experiència dels quatre punts, però no hi ha temps, hem de tornar al Molar. La Roser diu que potser en la trobada del diumenge es podrà comentar.

I ens acomiadem de l’adalil i deixem enrere la Morera i els cingles.

(Fabiola Dunyó, cronista)

Matí a Albarca
Amb Albert Blay, adalil

Creu de terme d’Albarca. Pla general. El microbús s’atura i baixem a peu de carretera; no hi ha ningú. Mentre esperem el guia, en Ramon de Tivissa reparteix grapats d’avellanes que anem menjant mentre mirem el paisatge i xerrem. Arriba l’Albert Blay, somriu, ens acull i comencem la descoberta d’Albarca.

Primeres dades: és el poble més elevat de la comarca, el punt més alt té 815 metres d’altitud, i és al mig de tot arreu: hi ha la Cresta de la Llena, que separa les Garrigues del Priorat, el final (o el principi) de la serra del Montsant i les primeres (o darreres) estibacions de les muntanyes de Prades. És un poble petit i un espai complex ens diu.

A Albarca hi toquen tots els vents i el nostre adalil es pregunta si això fa que els seus habitants estiguin una mica tocats del bolet. El poble també queda entre dues valls, la del Silenci, d’Albarca a Ulldemolins, i la de les Gritelles, d’Albarca a Cornudella.

Comencem a caminar cap a la vall del Silenci, seguint l’itinerari de la flora d’Albarca. Trepitgem el bosc, encara humit, en silenci. Al terme hi ha molts roures i alzines. Veiem també l’altre cara del Montsant, un Montsant més boscós i verd, molt diferent de la imatge de les parets pelades de la Serra Major.

Pla conjunt. Uns nens juguen sobre les tombes de la roca plana, una llosa ben plana envoltada de bosc; criden per fer-se passar aquella mica de por i una mica de gràcia que fan les quatre tombes excavades a la roca. Són l’Albert i nens del poble fa uns quants anys. Aquestes tombes antropomòrfiques, que semblen prou noves, són d’època medieval. Es pensa que podrien ser d’eremites cristians, la resistència en un territori que estava sota domini sarraí entre el segle IX i l’XI.

Continuem. El camí baixa. Algun marge d’ametllers -retallat contra la cara boscosa del Montsant, on hi despunten vermells d’aurons-, alzina, boix, ginebró, pi blanc, romaní, farigola...

També mirem la complexitat dels sòls: guixos, calcaris, argilocalcaris, tot un mosaic de colors canviants.

Pla mitjà. L’Albert menut ha trobat una punta de sílex; Albarca va ser un pou de tresors. Els exploradors menuts també hi trobaven metralla que s’enduien a casa. Albarca també és casa de l’àvia paterna, que hi va viure de jove, després va anar a Alforja i Tarragona, d’on és ell i on ha viscut fins fa ben poc. La història de l’àvia és de les moltes històries que escriu la despoblació del Priorat.

L’Albert és casteller de la colla jove de Tarragona i li agrada que la seva colla tingui relació amb els brivalls de Cornudella. De fet, la primera actuació de la jove de Tarragona es va fer a Cornudella. Padrins i fillols castellers i fils que uneixen casa i casa.

Fa uns anys l’Albert estudiava un màster de direcció cinematogràfica i costava (i costa) trobar finançament per als projectes; en aquell moment va entrar en contacte amb el celler Cap de ruc perquè contribuïssin amb ampolles per al finançament d’un curt i d’aquí li ofereixen la possibilitat de treballar-hi fent una proposta de visites teatralitzades al celler. Escriu un guió a partir de llegendes, d’històries de la zona nord de la comarca. I comença a viure-hi. Ens confessa que a l’hivern li agrada estar aquí, en aquest poble de quatre habitants (que en tenia 216 l’any 1900). Potser és perquè està tocat del bolet.

Continuem baixant fins que arribem al torrent, al bell mig del bosc. Ens aturem i escoltem el silenci. Un silenci dens i humit. L’Albert somriu: ha vist que també ens agrada el seu silenci, el silenci de la vall del Silenci, el silenci del bosc d’Albarca.

Comencem a pujar i la càmera s’atura, un roure mil·lenari, immens, ocupa mig bosc. Més silenci davant del temps que marca l’arbre: un temps tan llarg, tan viu, tan lent. Espiritualitat i calma, diu l’Albert.

Seguim. Avancem sense saber on anem, l’Albert dosifica la informació. Arribem a una rotllana plana enmig del bosc. Ens parla d’un bon escenari per gravar rituals satànics; un lloc especial per gravar-lo en dies de pluja. Es veu que és una carbonera antiga, però l’Albert veu pel·lícules arreu i nosaltres, ara, amb la seva mirada, també.

Pugem més, entre torrents, i deixem el bosc enrere: arribem a un camí que ve del poble, trenquem a mà dreta i ens aturem a la font. Pla detall de mans i mans que omplen garrafes d’aigua anys i anys perquè no en fa pas gaires que a les cases d’Albarca hi ha aigua potable.

Seguim el camí, ara som més a prop del Montsant. Arribem a un espai obert impressionant. Els barrancs de la vall del silenci, una plana de pedra que baixa cap a Ulldemolins, una pedra plena de solcs que ha fet l’aigua. La pel·lícula que toca ara és un western, un tiroteig en aquest erm sense arbres. Encara que un rossinyol canta aliè a l’angle picat, als escriptors embadalits i les fotògrafes generoses.

Tot i que ens hi hauríem quedat, reculem i ens acostem al poble. Hi ha les cases enrunades dels Hostalets d’Albarca, a tocar dels camins dels cartoixans; enfilem l’entrada antiga, com si vinguéssim de buscar aigua a la font.

Primeres cases, l’alberg i l’altra banda, la vall de les Gritelles, la vall solana, la vall que els separa del litoral, que els frena la humitat.

Una mica més endavant una replaceta, el lloc pla on juguen a bitlles catalanes per festa major, on el poble es torna a omplir, encara que sigui per unes hores.

Carrer amunt cap a l’església, una església del segle XII, just després del sarraïns, i l’absís guaitant la vall de les Gritelles, blanc de guixos i gris de licorella.

Una mica més amunt el pla del castell (totalment enrunat). El pla del castell amb una vall a cada banda. Potser sí que Albarca és ben bé enmig.

Tanquem la visita a cal Mosset, casa de l’Albert, a tocar de l’església. Sortim a la terrassa amb vistes a la vall de les Gritelles també.

L’adalil ens convida a fer el vermut al sol i tastem vins: un de blanc (Guineu d’Argent, macabeu i granatxa blanca) i un de negre (Gamarús, granatxa, merlot, syrah), un de la vall del Silenci i un de la vall de les Gritelles. Gust d’albarca: altitud, frescor, substància, complexitat i silenci. O potser no.

Pla detall. Copes de vi sobre el mur que tanca la terrassa; ombres vermelles a la pedra i la vall de les Gritelles, que també convida al silenci, encara que no en tingui el nom.

Fora de pla, converses creuades i animades: sobre projectes i escoles de cinema, sobre vins i cellers, sobre pel·lícules i gamarussos que trenquen el silenci de les nits.

Fosa a migdia de sol, a tardor regalada. [Ester Tur, cronista]

Tarda a Torroja
Amb Jaume Oliver, adalil

La tarda de dissabte ens porta a recórrer el camí d’Albarca a Torroja dins un minibus ple dels pensaments amb què ens ha deixat l’Albert Blay. En Jaume Oliver ens ve a rebre amb uns ulls que somriuen, content de poder mostrar-nos el seu petit gran món. Fa 22 anys que va fundar l’associació Astronòmica de Torroja i ja en són 81, els seus socis.

Entrem al local i el primer que em crida l’atenció és el text amb què van celebrar el 20è aniversari. Les paraules compartir, amistat, viatge, natura, observar, protegir, gaudir... em vénen a trobar. De cop entenc el posat i el fer del Jaume com a bonhomia en estat pur. Però no badem, que ja sortim per anar a fer un tomb per aquest poble de pujades colossals. Cal Pere Manco, on viu amb la Gemma, cal Comte, cal Marimon.

Cases velles amb històries particulars. De seguida arribem a un extrem del poble. Davant, el Montsant, imponent, amb la roca de les Hores al capdamunt, la més planera. La que reté la llum solar fins l’últim moment, però el Jaume s’atura per parlar de la muntanya verda i modulada que veiem pertot, marca inequívoca del Priorat.

Fem la volta a l’església Sant Miquel Arcàngel, ben aferrada en la seva base per tal de superar el gran desnivell del terreny que ocupa.

A la plaça ens trobem amb en Joan Sentís, alcalde de Torroja. Ens parla del problema de la despoblació i de la manca de serveis bàsics, però de l’intent ferm de buscar gent jove que accepti nous reptes. Al seu costat i assegut davant el seu celler-museu particular, en Joan Pàmies ens ensenya el que ha anat recollint dels masos abandonats al llarg de la seva vida. Preses de més de 600 anys on s’hi feia vi. Eines per treballar la terra... pavimentació amb còdols, marges... en Joan hagués continuat explicant-nos el seu món, però havíem de seguir el nostre adalil. Encara ens faltava molt per veure. Primer ens va portar a casa seva. De l’entrada estreta del carrer a la mena de castell amb estances i escales amunt i avall de l’interior només s’hi arriba si has llegit molts contes de fades. El Jaume i la Gemma han posat ordre al munt de fato que s’hi pot veure. Des de cantirs a estris de química, rellotges de paret, politges enormes, els quadres de la Gemma...

A una de les terrassetes ens van oferir un coc i de beure, unes cerveses fetes pel Jaume, una altra de les aficions d’aquest mestre que va fer història de l’art, interessat en musicologia, estudiós astrònom i meteoròleg. Segur que em deixo coses. En Jaume és un manetes en el sentit més positiu i ampli possible de la paraula.

Deixem casa seva i anem a l’església del poble. Hem quedat amb en Carles Miró, viticultor. Té al seu càrrec tocar una de les joies més preuades del poble, l’orgue que va construir un mestre organista francès a finals del 1700. És una peça única. 1400 tubs esperant expulsar la pols i rebre l’aire que els faci treure aquests sons que vénen a tocar-nos l’ànima.

Em sembla que tots sortim de l’església amb la sensació d’haver estat partícips d’un moment ben especial, com si els sons de la música barroca i el treballar la terra s’haguessin posat d’acord en el seu fer més essencial.

Acabem la visita compartint el cel estrellat de Torroja amb membres de l’associació d’astronomia.

La lluna, els seus cràters i les seves muntanyes amb la seva blancor enlluernadora.

Ara que ho escric em ve un somriure als llavis davant l’astorament de tots plegats en veure Júpiter i les seves llunes, Saturn i els seus anells movent-se per l’univers, picant-nos en certa manera l’ullet i fent-nos entendre com és d’important ser-hi per veure-hi.

[Carme Bou Sala, cronista]

Matí
El Molar amb Maite Grifoll, adalil

La Maite viu al costat mateix del CQS. Va tornar al Molar en el moment de la seva jubilació, després d’haver fet de mestra de primària. Se li nota en l’aire pausat i tranquil mentre s’explica.

Ens ve a trobar puntual i ens proposa fer un passeig pel poble. Mentre anem caminant, ens va llençant fets històrics.

El municipi del Molar és molt nou. L’any 1850 es va independitzar de Garcia. El nom del poble sembla que prové del molar d’en Bas, una masia a prop de Garcia i on esmolaven pedres pels molins. Més al centre del poble 8en ter-mes moderns), Cal Bargalló era un altre mas gran. Per fora, per dalt i per so-ta terra també, amb trulls i passadissos que comunicaven diferents estan-ces. El resultat és que a l’hora de fer les particions per saber què és de qui es troben tot sovint amb un bon un trencaclosques. Les altres cases es van anar construint tirant avall, seguint la forma allargada en paral·lel al barranc d’en Bartolí.

El poble era pagès i miner. Des de l’època dels ibers ja treien galena de la mina que hi ha a tocar del poble. Comerciaven amb els fenicis. L’intercanvi de béns estava assegurat...fins que la galena i el plom van deixar de ser va-lors de canvi.

La mina es va utilitzar com a hospital durant la guerra civil, i després es va anar abandonant. Ara s’hi ha fet un museu de la guerra civil però encara s’hi ha de treballar més per condicionar-lo per a les visites. La Maite ens relata amb emoció la vivència familiar quan -des del Siurana- els centenars de soldats republicans anaven fent via cap a l’Ebre -el soroll de les bótes se sentien de molt lluny, i d’entrada, no sabien què podia pro-vocar aquell brogit. L’àvia tancava portes i finestrons amb la por aferrada al cos, fins que va veure aquells homes caminant a un sol pas. La quinta del biberó va deixar quatre morts del poble a la batalla de l’Ebre. Tres en van tornar. Un era el pare de la Maite.

Els sons que la Maite ens acaba de fer reviure amb paraules ens commouen. Les nostres passes també ressonen, però no cal que ningú tanqui cap fi-nestra.

Passem per davant del cementiri, enfilant la carretera de la Figuera. La Mai-te ens vol ensenyar les vinyes de la família. La garnatxa, més vermellosa i contrastant amb el verd de les fulles velles dels ceps ens mira a tocar de bosc. Tenen celler i fan ells mateixos el procés del vi. Al poble hi ha 17 cellers. La cooperativa és per l’oli. Són D.O.Montsant, però ens explica que a partir del barranc d’en Bartolí ja és D.O. Priorat. Aquí treu una llibreta de la motxilla i ens llegeix aquest fragment del poema «El Crist de la solitud»de Salvador Estrem i Fa:

Cada vinya té un pagès
que és sol i conreua i planta;
és la solitud del crist
que sua, sofreix i canta.

Ens queda clar que treballar aquestes terres implica acceptar la duresa -i no pas només de la terra. Tot i que els records de la Maite s’aturen per parlar de la festa de la verema, i l’entenem com a gresca ben merescuda.

Pugem cap al poblat ibèric. Un assentament que ha estat allà des de fa més de... 27, 28 segles. El dr Vilaseca, metge aficionat a l’arquitectura hi va tro-bar 170 tombes i ara és la Universitat de Barcelona que s’ocupa de les exca-vacions. La Maite n’està enamorada. El lloc realment és especial. Des de la seva petita alçada veiem el poble i els camps treballats. Els estudiosos en-cara no poden explicar el motiu pel qual els ibers van haver de marxar del seu lloc de vida, però sembla que ho van fer sense violència entre els se-gles III i II abans de Crist.

Baixem ara cap als rentadors i el pla de la font. El camí empedrat i la distàn-cia recorreguda em fa pensar en la quantitat de feines dures que ens hem arribat a estalviar. Imagino les dones carregant la bugada al cap damunt una capçana o als malucs i em sembla una bella imatge...per tenir a les mans com a postal antiga. La Maite també carregava cabassos al seu maluc. I ens ho explica en persona ara mateix, mentre jo sé que quan arribi a casa no-més em caldrà prémer un botó per tenir la roba neta.

Els rentadors tenen la història escrita a la pedra i ressona en la veu de la Maite. Hi havia tres raigs d’aigua que no paraven de brollar. Mai. Ara només hi ha aigua pels regants i els rentadors van creant organismes propis. Hi fan estada granotes i insectes d’aigua. També espiadimonis encuriosits per les porxades vàries. Aquí el poble celebra festes. Carn a la brasa i espai gran perquè la canalla pugui jugar. Precisament aquí la Maite ens fa un joc (és clar!) de paraulesa. Li somriuen els ulls, múrria i amb ganes de fer-nos cau-re al parany. Alego i esgarrany, esfarditxa i buscall... En surten moltes. Gua-nya la curumbela, que tots la diem de maneres diferents, però jo avui em quedo amb el pelintxo voltant pel cap, buscant un lloc on quedar-s’hi. Com ja s’hi han quedat les melitxes i el fato.

Tornem cap al poble i la Maite encara ens vol ensenyar l’edifici anomenat La Gaia. Centre catòlic i també de la Fai, lloc de festes, cooperativa, magatzem, cinema... El van anar arreglant les dones de l’Associació de la Dona i sembla que encara no ha dit prou a les possibilitats que ofereix.

Acabem la volta a la plaça del poble, sempre ocupada. Lloc de vida i de tro-bades. La nostra avui, també acabarà aquí, amb un vermut i concert per celebrar la 7a edició del Priorat en Persona 2021-22. abans, però anirem al Centre Cultural a sentir què diuen els escriptors després dels dies intensos que han viscut. La Maite em mira i respira, com dient ja està fet. Però no. No ho està de fet, que els adalils -com els mestres- en són de per vida.

Carme Bou Sala, cronista

La tornada de la sisena edició, a causa de la pandèmia, no es va poder fer quan tocava, a la tardor del 2021. Amb tot, es va fer una taula rodona virtual amb els autors, moderats per Montse Serra, el dia 16 de desembre.

La tornada presencial, a la que no volíem renunciar, però en un format una mica més comprimit, va tenir lloc a la primavera del 2021 I els autors van visitar la ZER Montsant (Cabassers, La Bisbal) que van agrupar-se a l’escola de Cabassers.

També hi van haver les sessions habituals als instituts de Falset i Cornudella i al vespre del divendres, una visita memorable al celler del Sentís del Lloar, que havia quedat emparaulada a l’anada, amb l’adalil Gemma Sentís i el seu pare.

La cloenda es va fer amb la biblioteca de Falset a la placeta de cal Magrinyà, amb lectures de textos, jocs i xerinola per part dels autors que han viscut l’edició més accidentada del que portem de Priorat en Persona.