Cròniques

2023-2024

Matí a Capçanes
Amb Andrea Vallès, adalil

Orígens

Avui amb un cel blau i nítid, després de la beneïda pluja que ens va caure ahir, comencem el primer itinerari d’aquesta edició a Capçanes. El lloc de trobada és davant la cooperativa on hi ha l’escultura cartell d’en Miquel Lligades, un artista que ens va fer d’adalil fa anys.

L’Andrea, una dona jove nascuda a Capçanes, provinent per part d’una àvia de Cal Vaquer de Llaberia, i que ha viscut a molts llocs del món, ens acompanyarà als llocs que ella estima. Ens proposa dos recorreguts, el primer a les pintures rupestres i després a la serra Espasa; per tant, trepitjarem terra original paleolítica i neolítica.

Deixem els cotxes a l’aparcament a tocar de la bassa que abasteix d’aigua els horts del poble, i mentre escoltem l’adalil tenim com a fons el soroll amable de l’aigua, provinent de la Fou, que salta i baixa; això per si sol ja és reconfortant.

L’adalil ens explica que li agrada passejar per allà amb els seus gossos, perquè aquest paisatge està poblat d’històries i «potser de presències»..., ens diu. Però, segurament, també li atrau perquè ella va formar part, com per atzar, de la primera exploració d’aquestes pintures d’art llevantí.

Van ser descobertes fa pocs anys per uns escaladors, un d’ells, bomber, ho va comunicar al seu amic, també bomber, Mario de Capçanes, amic de l’Andrea. I ella es va apuntar al grup per fer una primera localització de les pintures, amb ell, quan per casualitat, un dia al casal, va sentir-lo parlar d’organitzar-se per trobar el lloc exacte de les troballes.

Abans d’enfilar el camí, surt a la conversa el personatge més notable de Capçanes, el Carrasclet, malauradament molt menys conegut del que esperaríem, potser per haver nascut per aquestes terres?... El Carrasclet va ser un coronel austriacista, guerriller en temps de la guerra de Successió, i no un bandoler com de vegades se’l presenta. És un personatge carregat de llegendes i gestes reals.

Comencem a pujar corriol amunt, amb bon ritme, deixant enrere el soroll de l’aigua i donant pas als xisclets dels ocells. Tot sembla ufanós i verd, però potser només és una impressió vana deguda a la pluja d’ahir. Però l’adalil ens diu que som a tocar de Llaberia, que és prop del mar, i és zona plujosa. Podríem fer el recorregut de les fonts properes, com la de la Canyera, de la Mata..., i dels masos: d’en Guimerà, de la Vall, d’en Pere Blanc, del desastrós Mas del Collet, molts d’ells ara deshabitats, però que són origen de la fundació de Capçanes.

Arribats a dalt admirem el paisatge, som al barranc de la Parellada, que dona nom als jaciments, amb vista al puig de Garses. Fa anys hi havia conreus que s’enfilaven barranc amunt, però ara només en queden els esquelets, els marges. L’Andrea ens explica que a baix a la riguera, la riera, hi corria sempre aigua, potser per això els avantpassats prehistòrics hi vivien, perquè l’aigua és vida.

Veiem tres grups de pintura a tres abrics diferents, que, malgrat els milers d’anys que han passat, han resistit. Són de diferents èpoques i temàtica, des d’animals, com el Bou, tan ben conservat, fins a l’Arquer, emblema del conjunt de pintures. Ens quedarà, per un altre dia, la visita al barranc de la Vall on hi ha la Matança, famosa escena pintada, sembla, pels perdedors; i aquí, l’Andrea, mig rient, ens comenta la rivalitat que es tenen, o tenien, els tetos i tetes, nom popular dels habitants de Capçanes, amb els lleganyosos i lleganyoses, nom dels Guiamets.

Baixem cap al poble i abans d’enfilar-nos cap a la serra Espasa on hi havia hagut un poblat ibèric, anem a «saludar» el Carrasclet, escultura que fa una interpretació molt sui generis d’en Pere Joan Barceló, on és fa l’ofrena cada 11 de setembre.

La serra Espasa és un petit turó amb vistes espectaculars, que va ser utilitzat com a era durant anys. I l’Andrea ens va assenyalant tot el que es veu des d’aquesta talaia: masos i muntanyes, com Llaberia, Pàndols o Cardó, i també pobles, així com la cua, ara ben seca, del pantà dels Guiamets. Per sort el vent encara no bufa fort i podem estar-nos-hi una bona estona. A ella li agrada arribar-se fins aquí per veure les espectaculars postes de sol, que no veiem però imaginem.

Del poblat no en queda res, excepte que observem, barrejada amb les pedres de terra, una gran quantitat de trossos de terrissa, i no sabem si és ibera o romana, perquè se sap que en arribar els romans, els ibers del poblat, atiats pels nous pobladors, van baixar a la plana, al poble.

Acabem el recorregut fent un vermut a la plaça de l’església, amb l’ajuntament davant. Tot xerrant sentim el pregó pels altaveus instal·lats als carrers, que anuncia la mort d’una persona. Nosaltres, ara mateix som a sobre d’un antic cementiri, on sembla que hi van ser enterrats alguns brigadistes, i això ens portarà a parlar de guerra, de memòria històrica i de campanes. Les campanes de l’església de Capçanes toquen quarts i hores, amb repetició, tot el dia, sense parar, pot ser per això la campana de les hores toca afònica, esquerdada. I ens avisa que hem de tancar i anar a dinar.

Dinem amb l’adalil a l’estació de Marçà, a les Agulles, i xalem menjant i xerrant de mil coses.

Fabiola Dunyó, cronista

Tarda a Gratallops:
Amb Teix Fonts, adalil

Teix o l’art de somriure la vida

Arribem a Gratallops i ens rep el Teix, tinent d’alcalde del poble, reparador de màquines a la planta de reciclatge de Botarell, trombonista del grup els Prioratians i, a partir d’avui, adalil de la vuitena edició del Priorat en Persona.

Som a la DO Priorat i fa un dia esplèndid. La qualitat de l’aire ens permet veure clarament fins als Ports, d’una banda, i el Montsant, imponent, de l’altra.

Pugem cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació, d’origen romànic i ampliada al llarg dels segles. Lloc de veneració, és el centre geogràfic del Priorat.

El Teix ens vol mostrar el Priorat històric, l’espectacularitat dels seus paisatges. I l’encerta. Mentre pugem, passem pel costat d’unes vinyes i ens fa aturar. Aquí la terra no és tan argilosa com a la DO Montsant. En canvi, hi ha molta més llicorella. I continua: D’aquí en surt l’Ermita, el vi més car del Priorat. Llauren la terra amb mules i a mà. No hi ha tracció mecànica.

Efectivament sembla que hàgim fet un salt en el temps. La vista se me’n va cap a un cargolet fòssil. Allà, més endins ─segur─ trobaríem organismes que ens parlarien de vestigis ben estudiats. Som al Priorat paleozoic tal com mostren les roques fosques que ens envolten i les capes històriques en canvi constant, aclimatant-se al que convingui, com a cos viu que són.

El que anomenem avui Priorat formava part del gran mar Tetis. I continuem pujant mentre intento copsar el mar de muntanyes enfonsades en una aigua que ara corre bastant més enllà amb el nom de Mediterrani.

Arribem a dalt. Els xiprers, solemnes, ens conviden a admirar ─en silenci─ el que ens envolta. Anem fotografiant el paisatge, no ho podem evitar, però és la vista la que copsa molt més.

Seiem davant la porta de vidre daurat de l’ermita, ara buida d’ermitanes. Més d’un eremita, però, hi deu anar a fer passar les hores, penso. El Teix ens ofereix un vi negre, l’Ònix, producte de l’única cooperativa que trobem a la DO Priorat, la de Gratallops. Ens explica que al poble hi viuen 200 persones però que hi ha uns 20 cellers, la majoria familiars. Veig més d’una cella alçada. De les nostres. És una passada. Em miro el vi negre, aquest Ònix que pren el nom de la pedra preciosa, la varietat de quars, negre intens i brillant, tan apreciat per grecs i romans i ara, un cop fet el primer glop, m’atreviria a dir que tots constatem també l’escalfor de qui t’obre la porta i et convida a casa.

Les hores de la tarda avancen cap aquella llum esplèndida i única que retalla els objectes, el paisatge. És una llum que et parla i et ve a dir que la solitud va acompanyada de pensament, de saber. Comencem a divagar amb temes relacionats amb la llengua. Que si aquí diem això d’aquesta manera, que si l’increment velar, també recordem les bromes entre pobles, que els del Molar riuen tot lo dia i a Gratallops es queixen tot lo dia... No hi falta la guerra civil, clar, i és que hi ha molts brigadistes enterrats a la zona...

El Teix continua parlant, ara d’ell mateix, de la seva feina de reparació de màquines a la planta de reciclatge i dels problemes amb què ha de conviure dia a dia. Tot seguit ens parla del grup que han creat amb la colla, els Prioratians, grup de música ska jamaicana i ens fa entendre ─ho entendrem del tot diumenge, quan ja els haurem sentit tocar─ que la vida té moltes cares i que quedar-se encallat en una negativitat anorreadora no porta enlloc. Potser l’ajuda la seva feina de reparador. Potser no pot evitar recol·locar bé i a lloc les coses i d’aquí aquest posat de bonhomia, de saber viure i saber ser pràctic. El vi amb aquest pensament s’endolceix una mica. Em miro el Montsant, ara ensenyorint-se del moment, de la tarda. Em giro i veig el grup fent rotllana, el Teix responent preguntes, rient la vida. I em dic quina sort ser aquí ara. Corro a buscar la càmera.

Carme Bou Sala, cronista.

Matí a Sant Gregori
Amb Gabriela Leva i Ot Sabaté, adalils

09:40 «Us demanaríem que apaguéssiu o poséssiu en silenci els mòbils per poder estar atents durant el matí»
Fa fred. Ens acaba de deixar el microbús a l’entrada del camí cap a Sant Gregori. La Gabriela i l’Ot, els adalils que ens acompanyaran avui al matí, es presenten: són de Falset i la Torre de Fontaubella, respectivament, i cursen 1r de batxillerat, són els adalils més joves del Priorat en Persona.

09:50 «Tenen dret a sobreviure / he de fer que sigui així...»
Som a la creu dels tres tombs, aquí l’Ot i la Gabriela ens expliquen que han escollit aquest lloc perquè hi venien molt amb l’escola d’excursió. Quan arribaven feien totes tres voltes a la creu, que dona bona sort, i després d’esmorzar un entrepà (de pernil dolç o pernil salat) cantaven tots junts la cançó Tenim dret a sobreviure: la cantem entre tots i donem tres voltes a la creu.

10:05 «Mireu, un esquirol!»
Hem baixat a una esplanada on ens expliquen que hi solien jugar i construir cabanes. Ens arrecerem al poc sol que es veu entre les pedres mentre ens parlen del paisatge, dels boscos d’arbustos i pins que hi ha, que creixen més de pressa que les alzines; i també de les pedres roges, que en diuen gres rogenc, característiques de Sant Gregori. Reparteixen uns fulls amb fotografies i descripcions dels diferents animals i plantes que podem trobar per la zona i just veiem un esquirol enfilar-se per les pedres d’on veníem. Tornem a pujar direcció a l’ermita, comentant les diferents plantes que ens trobem, una d’elles el romer, del qual ens diuen que se’n poden menjar les flors.

10:30 «Aquest és lo Gegant»
Arribem a l’ermita de Sant Gregori. Ens n’expliquen els orígens, que va ser reconstruïda l’any 1928 després d’una esllavissada i que per molt que sigui de Sant Gregori el sant més representat és sant Antoni. També ens parlen de l’Encamisada, una festa tradicional en la qual es rememora l’escapada d’uns falsetans, aprofitant la boira i camuflant-se amb camises blanques, d’un setge de la guerra del Francès. Per celebrar-ho la gent es vesteix amb roba de l’època i fan el camí fins a Sant Gregori a carro.
Pugem al mirador del costat de l’ermita per unes escales tallades a la pedra i ajudats d’una barana. Des d’allà es veu Falset i el Priorat i, al fons de tot, els molins, que «ahir a la nit eren llumetes vermelles». Des del mirador la Gabriela i l’Ot ens ensenyen la pedra del Gegant o del Caragol, que rep aquest nom per la seva forma depèn de com la miris.

10:40 «A mi em deien que hi vivien gegants i em feia por entrar-hi»
Entrem a la petita sala que hi ha darrere de l’ermita, agraïts d’estar al recer del vent. Ens comenten que a l’escola explicaven als més petits que aquí hi vivia un drac, aprofitant les marques del fum de més d’una foguera que hi ha a les parets i al sostre. A la Gabriela, de petita, li havien dit que hi vivien gegants i per això li feia por entrar-hi.

10:50 «Naltros?, de tot arreu!»
Agafant el camí d’escales pugem a dalt de tot de Sant Gregori, on ens expliquen que a la zona s’hi han trobat restes de fins al paleolític: objectes de ceràmica, puntes de sílex i, a destacar, una taula amb un cérvol dibuixat.
Ens creuem un grup d’excursionistes que ens diuen que són de Reus, a la seva pregunta els responem que és complicat, que «naltros?, de tot arreu!».
També ens expliquen que aquí a dalt és on anaven sovint a celebrar els aniversaris amb els amics i família. Ara hi pugen poc, però és un lloc emblemàtic per a ells.

11:15 «Aquest és lo serè» Baixem i anem als Racons, que són a la part de baix, on les pedres erosionades agafen diferents formes de petites coves i forats. Allà ens toca finalment el sol, però es torna a girar vent: el serè.

11:30 «Ara al Priorat en Persona som moderns»
Anem a les taules que hi ha al camí de tornada cap al microbús, de passada ens aturem de nou davant la creu dels tres tombs, les quatre parets que hi ha al costat, ens diuen, formen part d’un intent de construcció d’ermita que es va deixar a mitges.
A les taules ens han preparat una activitat que consta d’una sopa de lletres amb diferents termes que han sortit durant el matí, i quatre preguntes sobre els continguts que ens han explicat. El document de l’activitat ens el passen a tots per WhatsApp i, mirant-lo al mòbil, escrivim les respostes als papers que ens donen. Hi ha un silenci de concentració (trencat per la descoberta d’alguna de les paraules a la sopa de lletra) que no hi ha hagut durant tot el matí. Acabem l’activitat. Es reparteixen caramels per als qui acaben la sopa de lletres.

Ja amb gana i a ple sol deixem enrere Sant Gregori i les seves pedres, l’esquirol i el romer, el drac i els gegants.

Ens esperen a Falset per a dinar.

Auró Vernet, cronista.

Tarda a Falset:
Amb Jimi, adalil

13:30
Ens trobem davant la porta del Celler de l’Aspic. És on dinarem. Comencen les presentacions que seguiran al menjador. La més sorprenent va ser conèixer el fill de la Xènia i en Josep, en Samuel, un nadó de sis mesos que en veure’s abandonat per la seva mare va decidir encetar una vaga de fam. Un convidat inesperat. S’especula si en un futur serà un dels adalils o un dels escriptors convidats al Priorat en Persona.

Mentre assaborim el contingut exquisit dels plats elaborats pel Toni Bru i que el seu fill Pau ens va presentant, parlem de llibres mai tastats i de llibres devorats. Però, què fer quan se’ns mengen l’espai i ens sembla que són ells qui ens estan devorant a nosaltres?

Fem sobretaula tranquil·lament amb converses a diverses bandes, les dels qui es queden a taula i les dels qui aprofitem per fer una escapadeta a fora, al solet, a fumar-nos una cigarreta.

16:00
Ens reunim amb en Josep M. Llorens a qui, segons ens diu, tothom anomena Jimi. A partir d’ara doncs és en Jimi, l’adalil d’aquesta tarda. De l’última dels sis escriptors de la 8a edició del Priorat en Persona.

Ens fa pujar al minibús. Es vol presentar. Immediatament percebem un home que ha descobert el Priorat de gran, caminant, a qui li brillen els ulls, agraït, polifacètic, generós, content, apassionat i sincer: «no us he llegit i us vull conèixer».

Tot a punt. El minibús arrenca, en Jimi guia i després d’un trajecte d’encara no cinc minuts baixem a peu de carretera davant del camí que porta a la partida de Les Comes.

Hi som tots, la Raquel, en Ramon, l’Àngel, la Lucia, en Toni, la Xènia, en Josep, en Joan Domingo, que farà de traginer, la Carme, la Júlia, la Roser, l’Auró, el cronista del matí, la Jordina amb la càmera al coll i en Samuel!

Aquí iniciem dos viatges.

En Joan Domigo començarà a exercir la seva feina. Portarà en cotxe fins a les altures en Toni, a qui el Jimi ha començat a dir-li l’Antonio, que està baldat i no és conya. A qui el nervi ciàtic li dona pel sac sabrà de què va la cosa. De totes maneres estic segura que el viatge amb en Joan al Toni li serà del tot profitós.

A la resta ens espera una bona caminada excepte a en Samuel que dorm plàcidament agombolat pel caminar del seu pare.

El Priorat està fet per trepitjar-lo i anar-lo descobrint de mica en  mica. Nosaltres, tots, anem ben calçats i de cop descobrim un nou Jimi. L’home que no calla: «En Jimi no calla i camina. Ha posat la directa!» em diuen.

EL PASSATEMPS D’EN JIMI

Des de fa tres anys i dos cursos d’iniciació, en Jimi se’ns ha tornat margener. Pedra que té, pedra que posa.

Llicorella, és per arreu, pedres aprofitades d’antics marges, ara mig caiguts, fets pels pagesos... pedres. Pedres que tenen moltes cares. Pedres que no en tenen.

Un marge pot ser un conjunt de llibres mal endreçats, que ha d’aguantar la terra i bons xàfecs. Però un marge no és marge si no es recolza en el company que li és indispensable, el reble. Un company robust que fa que l’aigua s’escoli sense fer mal i la terra romangui quieta i fèrtil, per on correrà tranquil·la la pollegana.

Arribem a cal Jimi. Ja ens hem retrobat amb l’Antonio i en Joan. Som a les altures? No del tot. Ara ens toca pujar escales que ens duen més amunt. Costa que estem caminant pel que era un bosc brut, ple de deixalles i ara és un espai diàfan on respiren les alzines que en Jimi ha conservat i des d’on es veu l’hort on, ara que ha plogut, broten tomaqueres i bajoqueres de llavors de l’any passat. Arbres recuperats: magnòlies i llimoners. La teulada de la casa d’on en Jimi recull l’aigua quan plou.

Comencem a baixar. Ens acomiadem per una estona de la Xènia, en Samuel, l’Antonio i en Joan, que els portarà en cotxe fins prop de la carretera que va de Marçà a la Torre de Fontaubella o viceversa. La resta enfilem un camí planer i ombrívol sota un cel net, amb núvols que fan camí amb nosaltres i un ventet fresquet que fa que tots ens anem abrigant. Un camí que es converteix en un puja i baixa.

Tornem a posar la directa. De tant en tant fem una paradeta.

A dalt, una serra rere l’altra. Espectacular!

Baixa i puja. De nou a dalt, a l’esquerra, la Serra de Llaberia i la Mola a la distància ideal per veure Mallorca i les orquídies, sentir la humitat, la ceguesa de la broma i la força del vent.

Ja de baixada ens trobem els vestigis de la guerra civil. Les esplanades on els soldats republicans plantaven les bateries antiaèries, petites coves on guardaven les armes i els refugis on s’amagaven quan anaven mal dades i on avui pocs s’han atrevit a entrar. Tot recuperat per l’associació No Jubilem la Memòria i el Consorci de la Serra de Llaberia.

Ens retrobem tots i enfilem cap al minibús. Ja fosqueja.

Cap a Falset falta gent!

LA FEINA D'EN JIMI

Carnisser, de família de carnissers.

Un bon ganivet tothom el pot tenir a casa.

En Jimi ens obre la porta de la botiga. HÒSTIA!!! Comentari general. La veritat és que la botiga impressiona. La volíem més petita, ens diu, però...

Després d’un xoc generacional va decidir modernitzar-se. Vol innovar! I quan posa la banya en un forat no para. Comença per canviar la maquinària. Després ve la resta.

Mestre artesà xarcuter, premi a jove innovador, premi a la millor botifarra d’ou. La botifarra identifica el bon xarcuter. Un tall de botifarra ha de brillar! Botifarra de corder, típica de Falset, botifarra de cervesa, botifarra de mares de vermut amb olives, botifarra de gintònic!!!...

Ens convida a berenar. Tot per ordre.

Primer el pernil dolç, crostó cuit 9 hores al forn, segon la botifarra blanca i després la negra, els talls brillen. Segueixen la catalana, podria ser més bona diu, i la llonganissa seca uniformement transparent signe d’un bon assecatge.

Fem net.

Ens acomiadem amb una promesa: un tast de sobrassada del Jimi, que no hem pogut tastar, versus sobrassada de Mallorca que portarà la Lucia i una catalana feta com déu mana. Això d’aquí a un any, a la tornada.

Potser en Jimi ja serà mestre margener.

Text i dibuixos: Núria Estapé. Fotografies: Júlia Viejobueno.

Cloenda a Gratallops:

La cloenda de la primera part d’aquesta edició es va fer a Gratallops, a la sala Flor de Maig i amb nombrosa assitència. Autors i adalils van explicar, cadascú a al seua manera, què havia representat per a ells l’experiència dels dos dies passats a compartir espais i realitats.

Per concloure l’acte, el grup THE PRIORATIANS, que es defineixen com a Ska de tros i del qual forma part l’adalil Teix Font, ens va oferir un bon concert de ball de vetmut. Marxaren tots amb la figureta del Pep, que com cada any, l’adalil Pere Rofes va regalar als convidats d’aquesta vuitena edició.