Cròniques

2025-2026

Matí al Mas de Sant Blai / antic Monestir de Santa Maria de Bonrepòs
Amb Aida Martínez, adalil
(Ramat de La Brama, de cabres i ovelles)

Comencem el primer itinerari d’aquesta novena edició del Priorat en Persona, anant fins al Mas de Sant Blai, on antigament hi hagué el Monestir de Santa Maria de Bonrepòs.

A les 9:25 sortim del Molar, el microbús que ens portarà en els nostres desplaçaments ens espera a l’Era, a prop del Perxe. Avui amb un cel enteranyinat, que no ens permet veure bé l’entorn de la nostra ruta, ni la Mola de Colldejou ni el Montsant, que envolten a banda i banda la comarca del Priorat.

El lloc de trobada és a la carretera de la Morera a Cornudella, al punt on surt el camí cap al Mas de Sant Blai. Allí ens espera l’Aida, adalil d’aquesta edició del Priorat en Persona, i també els que han vingut amb cotxe des de Barcelona.

Alguns anem a peu i altres amb cotxe fins al Mas, on hi ha les ruïnes del Monestir de Santa Maria de Bonrepòs, que fou una comunitat monàstica femenina.

Dintre l’actual Mas de Sant Blai es conserven encara alguns elements de l’antic edifici conventual, com la primitiva capella. El conjunt arquitectònic es troba en un avançat procés de degradació, quasi ruïnós, al costat hi ha una font, una gran bassa i s’intueixen les antigues hortes.

L’Aida i la Marina (originàries de Barcelona i Falset) ens expliquen com han arribat a fer de pastores i com és el seu dia a dia amb el ramat.

Practiquen una ramaderia extensiva, van pasturant en diferents llocs de la contrada, ens diu la Marina que porten un estiu i mig al Mas de Sant Blai.

Els seus objectius amb el ramat són, de moment, la pastura per netejar el bosc. Creuen que el pasturatge continua sent una activitat clau per a la conservació del patrimoni natural del Montsant. Van ajuntar els ramats de l’Aida, la Marina i el Cristian, de races diferents, i amb el procés d’adaptació van tenir alguns problemes. Ara tenen unes 50 ovelles i cabres, a meitats aproximadament. El seu propòsit es tenir un ramat d’uns 150-200 caps. Unes 100-120 lleteres i la resta per a la producció de carn (ja han començat a vendre’n a família i amics, però aniran ampliant el nombre de caps per poder oferir-ho al mercat). I, més endavant, volen produir llet i formatges, preveient l’augment de producció de llet.

També volen treballar temes educatius de consciència mediambiental amb les escoles.

Continuem la conversa amb temes com la necessitat de participar i col·laborar amb l’entorn. Reben petites ajudes de nivells diferents, com ara de l’Ajuntament de la Morera i també del Parc Natural (tanques perimetrals de pastures, per exemple) o del Banc de Terres del Priorat, que les ajuda amb qüestions relacionades amb les finques.

Els escriptors s’interessen també per la seva adaptació i relació amb la gent. La Marina en explica que viu a Poboleda i els veïns li han donat bona acollida des de l’inici. La seva família no prové del món rural, els seus pares són professors i sempre li han donat suport en la seva feina. Fa un balanç positiu de la decisió de ser ramadera, l’únic entrebanc, feixuc, és la paperassa per als permisos de pastura, contractes, sanitaris, etc., que els dificulta la tasca diària (molt temps i paciència), fins al punt que intenten evitar demanar subvencions per no perdre el temps amb absurditats burocràtiques, «fas feina o fas papers», diu la Marina. També es qüestiona quin valor es dona a la seva activitat, a la tasca de neteja dels boscos i els trossos. Diu que sovint es valoren més les màquines que els pastors. Falta consciència, però en troben més en les persones de l’entorn que a les institucions; la gent valora allò que fem, però no pas els de «dalt».

Davant la pregunta de si hi ha algun sindicat o tenen connexió amb pastors d’altres zones, l’Aida explica que al Pirineu estan més organitzats i que elles van fent xarxa a través de cursos, contactes personals, l’Escola de Pastors de Catalunya, col·laboren amb Pagesia Jove i han previst fer-ho amb Ramats de Foc.

Avien el ramat a pasturar com fan la majoria dels dies i les cabres i ovelles ràpidament s’escampen pel bosc; veient-les menjar se’ns fa evident la neteja del sotabosc. Cada dia compten els caps i sovint algunes es despisten, però al final sempre tornen al corral.

Nosaltres tornem cap a la carretera desitjant que els projectes que ens han explicat siguin reeixits, mentre elles van acomboiant el ramat com fan cada dia.

Mercè Mateu, cronista

Tarda al Masroig
Amb Joan Asens, adalil

Visita a la Coma de cal Nicolau

Vam arribar en un petit bus, travessant els paisatges ondulats del Priorat fins a aturar-nos a prop de la Coma de cal Nicolau, una d’aquestes fondalades que no apareixen als mapes però que concentren, en silenci, tota la densitat d’un territori. En el llenguatge prioratí, una coma és molt més que una forma geomorfològica: és una petita conca, una vall estreta entre turons, un espai recollit que condensa treball, memòria i persistència.

Amb en Joan Asens vam baixar del bus i ens vam endinsar cap a la coma. El cel, però, ja havia començat el seu propi moviment. Núvols densos, d’un gris blavós, avançaven lentament des del costat de la carretera, carregats d’una humitat que es podia gairebé tocar. L’aire es feia espès, i aquell vent irregular, inquiet, començava a anunciar el que estava a punt de venir.

La Coma d’en Nicolau s’obria davant nostre com un petit amfiteatre agrícola. Les vinyes s’estenien en pendents suaus però exigents, plantades de garnatxa, carinyena i garnatxa blanca. Entre els ceps, apareixien ametllers i oliveres, configurant aquest mosaic agroecològic tan característic del Priorat i del Montsant, on cada espècie té el seu temps i la seva funció.

En Joan no només explicava la terra: la narrava des de dins. Més que conrear-la, la viu. Cada tros de vinya, cada pendent, cada orientació té una història, sovint vinculada a generacions anteriors. Ens parlava dels anys setanta, d’un episodi de gota freda que va transformar camps i camins, que va erosionar no només el sòl sinó també les certeses d’aquella agricultura. Aquell relat no era només una memòria climàtica, sinó també una lliçó sobre la fragilitat i la resiliència del paisatge.

Aquesta manera d’entendre la terra connecta directament amb el projecte d’Orto Vins, del qual en Joan és una de les ànimes. Fundat l’any 2008 al Masroig, dins la Denominació d’Origen Montsant, Orto Vins neix amb una voluntat que va més enllà de fer vi: posar en valor el vi és, en realitat, posar en valor un paisatge, una manera d’habitar-lo i d’entendre’l. És reconèixer el treball acumulat de generacions, defensar el territori davant les seves fragilitats i afirmar la dignitat de la seva gent. Les seves vinyes , sovint velles, no són només un recurs productiu, sinó una forma de vida que es manté i es projecta amb una mirada contemporània però profundament arrelada.

El nom mateix, Orto, és revelador. Fa referència al moment en què un astre travessa l’horitzó, al naixement d’un nou dia, però també incorpora el sentit grec de «recte», «correcte». Una declaració de principis: fer les coses bé, amb respecte pel temps, pel lloc i pel procés. Els vins d’Orto Vins són vins de paisatge. Vins que busquen expressar el terroir i l’anyada amb la màxima fidelitat possible.

Tot això prenia sentit mentre caminàvem entre les vinyes de la coma. El discurs d’en Joan no era abstracte: era literalment el que teníem sota els peus. Però el cel va acabar imposant el seu ritme.

La pluja va començar de manera suau, gairebé imperceptible, però en pocs minuts es va convertir en un xàfec intens. Les gotes, primer disperses, van esdevenir una cortina contínua. El terra es va enfosquir, i l’olor de terra mullada , aquella olor profunda i gairebé mineral, va emergir amb força. Sense gaire marge, vam girar cua i vam tornar cap al bus, avançant ràpid entre les vinyes. El trajecte ens va portar fins al Molar, cap a la cooperativa.

Quan vam arribar, la pluja encara queia amb insistència, repicant amb força sobre el sostre metàl·lic de l’edifici. Aquell so constant creava una mena de ritme de fons que acompanyava tota la visita. A dins, el contrast era immediat: un espai on convivien tecnologia i tradició, modernitat i continuïtat. Dipòsits d’acer inoxidable on fermenta el raïm, alineats amb precisió, i al costat, botes de fusta on el vi madura lentament. Un espai funcional, gairebé auster, però carregat de significat. En Joan ens anava explicant els processos, des de la verema fins a la fermentació i la criança, mentre a fora la pluja continuava.

I en aquell moment, tot es condensava en una dualitat molt clara: a fora, l’olor de terra mullada; a dins, l’olor de vi. Entre aquests dos mons, la intempèrie i el refugi, el camp i el celler, el temps immediat de la tempesta i el temps lent de la fermentació, es desplegava, amb tota la seva complexitat, el paisatge del Priorat. Un paisatge que no només es veu, sinó que s’habita, s’explica i, finalment, es beu.

Toni Luna, cronista

Matí a la Vilella Alta
Amb Marta Fortuño Gomis i Nàhuel Perí Pellejà, adalils

Ens trobem a la plaça de la Vila amb la Marta i el Nàhuel. Són alumnes de batxillerat i ens esperen amb un posat ben serè. La transposició de papers, sobta. La colla de ganàpies escriptors, cronistes, professores, fotògrafes... que acaba de baixar de l’autocar va fent el ronso badant aquí i allà. Finalment encerclem els nostres adalils del matí i ens disposem a escoltar-los.

No puc evitar mirar-me’ls amb ulls de profe i em fan venir ganes de tornar-hi. Per la bonhomia, les ganes i la seriositat que hi posen.

La plaça, i sobretot la parròquia de Santa Llúcia n’és la protagonista. Els nostres adalils han demanat a la Pepita Ardèvol que ens fes la visita. Ella ens parla des de l’experiència i la bona voluntat de vetllar per tot allò que necessita l’església.

Ens recorda que santa Llúcia és la patrona de la vista i també de les modistes. En el seu dia havien fet festa grossa, el 13 de desembre. Com que l’altra data assenyalada era per Santa Prisca i també queia a l’hivern, el poble va decidir canviar aquesta diada i buscar un dia de festa a l’estiu.

El més preuat de l’església és el Sant Crist. Nosaltres només en vam poder veure una fotografia en forma de pòster, perquè de fa temps és al museu diocesà de Tarragona. Es tracta d’una imatge del romànic de transició de finals del segle XIV. En comptades ocasions el porten ─ben protegit─ al poble.

La Pepita ens continua ensenyant sants i figures. Ens aturem davant el retaule restaurat, l’únic que es va preservar després de la guerra. Escolto com explica les destrosses que hi va haver a l’església, les desgràcies de la guerra... però ho fa des de la satisfacció d’haver pogut ajudar en la seva reconstrucció i manteniment.

Reprenem la visita amb el Nàhuel i la Marta. Ens diuen que la plaça de l’església havia estat el cementiri municipal fins el 1911, quan es va construir el cementiri nou.

Mirem el campanar, potser el més alt de la comarca ─amb permís dels masrojans. Ens recorden com els tocs diferents de campana anunciaven diferents coses. També disposaven d’un telègraf òptic per comunicar-se amb els pobles del voltant, sobretot la Figuera.

Baixem cap al carrer Major. En el seu origen aquí hi havia el poble sencer. El campanar, com si volgués reivindicar la seva capacitat comunicativa, ens fa saber que són les 11. Li sento la veu un pèl rogallosa i em pregunto si no serà pels anys de temps marcat.

La Marta em treu de les meves cabòries i ens fa observar les plaques que duen els noms dels carrers. Totes amb un petit poema rimat que va escriure un vilellà de dalt.

El poble va tenir 10 anys d’esplendor a tombant de segle. Just abans que arribés la fil·loxera, que va arribar i de quina manera, encara que alguns pensessin que els Pirineus l’aturarien.

Arribem al Molí de l’oli. És un dels quatre que hi ha al Priorat. Aquest, aviat tornarà a funcionar.

Mentre anem baixant ─ai, després la pujada!─ aprofito per preguntar-los què pensen fer quan acabin el batxillerat. El Nàhuel té claríssim que vol entrar al món del maquillatge. L’apassionen el teatre i la dansa. La Marta ara per ara té clar que vol acabar el batxillerat social. Després anirà a estudiar a Barcelona. M’ho diuen amb certs punts suspensius, com sabent que parlar del futur és fràgil i estantís, però no puc evitar pensar que facin el que facin estarà bé.

Ara l’aturada ens deixa davant l’oliver centenari ─mil·lenari diuen alguns... És evident que som davant un arbre que n’ha entomat de tots colors. El seu tronc obert i enfilat cap a una brancada que deu haver captat més d’una pensada. Segur que també n’ha deixat anar alguna. Alguns de nosaltres el toquem gairebé amb reverència. La força del passat que ens lliga. Ens aferra. Algú proposa posar-li un nom. Juguem. Hug o Guifré l’Oliós ens semblen especialment encertats.

Comencem la pujada per tot seguit baixar cap a les fonts. La font Àvia i la font Vella. Ja no ragen, però no costa massa imaginar la remor de l’aigua i els càntirs plens a vessar. Aquí recordem lo Cateri, margener del poble i en el seu dia, adalil del PEP, també. Mirem la feina que ha deixat en forma de marges ben posats. Em ve a la memòria una frase d’una altra autora que vam tenir al PEP, l’Ester Suñé, de la Fatarella: «la pedra seca balla la dansa que el músic margener li compon» i penso que sí, que els marges ben fets tenen la seva música i aquí a la Vilella Alta se’ls sent especialment bé.

Arribem al mirador dels Estels, darrera parada de la visita. La panoràmica és esplèndida. Imagino com de bé es deu veure el cel nocturn; l’indicador del camí cap a l’estel Polar em fa mirar amunt, més enllà d’aquest cel blau que avui ens acompanya. De la Vilella Alta al nord més nord que podem imaginar. Que fàcil que sembla tot plegat.

Des de dalt admirem les vinyes. La Roser Vernet ens fa veure el contrast entre les vinyes joves, abancalades en camades, sense marges, i les tradicionals, amb els seus marges de pedra seca.

Per damunt, els cingles, alguns ben rojos ─els Rogerets són a tocar de la vista. Més amunt, cap a la serralada, ens fixem en un tormo, una de les roques més altes al capdamunt del grau de la Vilella Alta. Vénen ganes de començar a caminar.

A l’esquerra, l’ermita de la Consolació, davant, la Figuera, el riuet d’Escaladei... Ens mirem aquests alumnes avantatjats amb simpatia. Aquí, ja més distesos, els autors també els han preguntat per com viuen i què els fa viure. No sé si són conscients del valor que té el que han acabat de fer. Explicar de primera mà les coses amb què han viscut sempre. Crec que sí que ho saben i diria que no he estat l’única a mirar-me’ls no només amb simpatia sinó també amb respecte.

Carme Bou, cronista

Tarda a Falset
Amb Marta Serradell i Nàhuel Perí Pellejà, adalils

Una tarda de flors i poble

Hi ha una llum al Priorat que no s’assembla a cap altra. No és suau ni difusa. És neta, precisa, mineral. Una llum que retalla les pedres i dibuixa les ombres. Un paisatge que sembla com si hagués après a contenir-se. A resistir. I en aquella resistència hi ha una bellesa diferent: la de les coses que persisteixen.

Avui faig de cronista.

Els adalils són «qui ginyen e qui saben les entrades de la terra»: els qui coneixen els camins visibles i invisibles, els encarregats de transmetre el paisatge humà d’aquest territori.

Acompanyo un grup d’escriptors i escriptores, persones de paraula i de sensibilitat, atentes al paisatge, a la literatura, a l’art.

I avui, els adalils són la Marta i el Nàhuel. · · ·

La floristeria de la Marta

La primera parada és la floristeria de la Marta, al carrer de Sant Marcel. L’única de tota la comarca. En entrar, l’ambient canvia: olor de terra, de tija tallada, de flors seques. Un espai petit que conté molt.

Jo vinc d’un lloc on les flors no es busquen: apareixen. A la zona cafetera de Colòmbia, la vegetació ho omple tot sense demanar permís. Les flors creixen a les vorades, als patis, als camps i fins i tot als sostres. Formen part del paisatge com l’aire. No cal anar a buscar-les perquè ja hi són, ja t’han trobat elles a tu.

Per això, quan entro aquí, em passa alguna cosa. Al Priorat, la terra és seca, pedregosa, contreta. No és una terra que regali res fàcilment. I en aquest context, una floristeria no és un negoci qualsevol. És un acte d’amor. Algú que ha decidit, a consciència, cultivar

La Marta no té el discurs preparat. Parla com qui viu allò que explica. Va arribar al Priorat fa més de set anys per estudiar enologia. Li agradava el món del vi, però portava més de vint anys sent florista —un ofici que havia après de la seva iaia Paquita, no en una escola, sinó amb les mans, per observació i per repetició. Quan va arribar a Falset, la floristeria estava a punt de tancar. Se li va presentar l’oportunitat i va decidir agafar-la, tot i que ni ella coneixia la comarca, ni la comarca la coneixia a ella.

«Alguna cosa em va dir que havia d’apostar per això.»

La Marta no ha buscat les flors. Les flors l’han trobada a ella. Com el Priorat mateix: no el va triar del tot, va ser ell qui la va triar a ella. I ella va dir que sí.

Set anys després, diu que el Priorat és part d’ella. I que ella és part del Priorat. La seva mare ho nota des de fora: «Fins i tot parla diferent».

Però la Marta no ha arribat fins aquí en línia recta. Explica que hi va haver un moment de crisi, un trencament. Una setmana a casa, sense poder continuar, preguntant-se per què havia hagut de deixar la seva empresa. Una pregunta que no era només sobre la feina, sinó sobre el sentit, sobre la direcció. Va parlar amb la família. Va tenir por, la por de començar de zero, aquest vertigen de no tenir-les totes clares.

Però va decidir no tornar enrere. Sense tenir-ho tot clar, sense diners, sense un pla perfecte. Va confiar en aquell fil invisible que sempre havia estat allà.

«Volia aprendre. Volia quedar-me. Volia veure què passava si seguia.»

Amb el temps, les coses es van anar situant a lloc. Va començar a treballar amb persones: infants, joves, adults. Tallers, trobades, espais compartits. Va entendre que les plantes no eren només plantes: eren relacions, processos, temps. I l’art hi era també, com a llenguatge comú, com a espai de trobada.

Avui observa que els joves s’acosten de nou a les plantes, que hi ha una sensibilitat nova, una necessitat de reconnectar. I ella hi participa des d’un lloc diferent del d’abans: amb més consciència, amb més calma.

«Ja no es tracta de demostrar res. Es tracta de gaudir. De cuidar.»

«Prefereixo compartir la bellesa que no pas fer negoci.»

El ramet de flors seques

La Marta ens proposa fer un ramet. Posa sobre la taula flors seques de colors, liles magenta, grogues de camp, espígol, blanques petites, i una làmina amb una gerra de terrissa dibuixada, forats per passar-hi les tiges i una cinta negra per penjar-la. A baix, imprès: L’art ens uneix.

Tots allà comencem entusiasmats a triar flors. Entre paraules enllaçades amb flors, les converses i les idees continuen. Les sensacions que la Marta acaba de despertar es continuen elaborant amb les mans. Cadascú construeix el seu ramet d’una manera diferent: qui posa primer el volum; qui busca el color; qui és prudent; qui s’atreveix.

Cap ramet s’assembla a un altre. Cadascun diu alguna cosa de la persona que l’ha fet sense que aquesta persona ho hagi decidit del tot. Cadascú és un univers, i el ramet n’és una prova petita i concreta.

Sortim al carrer amb els ramets a la mà. Som una colla estranya i meravellosa. Fem goig.

· · ·

El passeig amb el Nàhuel

El Nàhuel Perí Pellejà ens espera a la plaça de la Quartera. És jove, arrelat, i té una manera de parlar que combina precisió i estima. No recita dades: explica des de la vivència, com algú que estima el lloc on ha crescut i vol que l’entengueu.

Al centre de la plaça hi ha una pedra quadrada: la quartera, que servia per mesurar el gra. La plaça pren el nom d’aquest instrument. Davant, hi ha l’ajuntament; antic palau dels ducs de Medinaceli. Sortint, hi ha la placeta dels comtes d’Azara, avui museu municipal. El Nàhuel ho diu gairebé de passada: «som a la capital del Priorat».

Ens aturem al portal dels Ferrers, un dels quatre accessos que tenia el poble quan estava emmurallat. L’únic que es conserva amb coberta és el portal de la Cova; el dels Ferrers aguanta dret però descobert. El poble antigament estava tancat, delimitat. Els accessos definien qui entrava i qui sortia, qui pertanyia i qui no.

A l’església de Santa Càndia, una cúpula amb vitralls: la palma del martiri, una cadena, un anell. El Nàhuel explica que santa Càndia era una jove màrtir de Roma del segle III, les restes de la qual eren a les catacumbes. Ramon Llull va demanar que es portessin fins a Falset. L’any passat es van commemorar els 250 anys de la seva arribada. El Nàhuel hi va participar en un espectacle per explicar-ne la història.

Al barri del Call, on vivien els jueus a l’edat mitjana, els carrers s’estreteixen i s’irregularitzen. Obliguen a caminar amb atenció.

A la plaça Vella, el Nàhuel assenyala el lloc on feien les execucions: garrot, penjats. Ho diu sense endolcir-ho. El passat aquí es manté tal com és. Del castell ens explica que el 1387 hi va néixer Margarida del comtat de Prades. Més endavant, les pedres del mateix castell servirien per construir l’església.

Baixem cap a la Casa de la Festa. A dins: gegants, capgrossos, figures que ocupen l’espai amb una presència gairebé teatral. El Bitxet i la Bitxeta, amb el cos treballat amb vidre. L’esparver de foc, que fins i tot apagat impressiona molt. Les parets mostren fotografies de les festes: la tupinada, «la plaça de la Quartera deu ser literalment un polvorí quan la fan esclatar», diu el Nàhuel. La batalla de les flors, el ball de coques, la festa de l’espígol, l’Encamisada. Ho explica tot com qui parla de la seva família. Ens ensenya un dibuix seu a la túnica de la Mulassa i somriu, qui sap si pensant en la propera festa, el proper dibuix o peça teatral del poble.

· · ·

Al final del dia

Quan el dia s’acaba, queda una sensació… hem viscut el Priorat d’una manera diferent. Per les mans, quan tries una flor i la passes per un forat petit. Per les cames, quan camines sobre pedres que guarden segles a Falset. Per les paraules d’algú que t’explica on era el garrot i on dibuixa la Mulassa.

La Marta tenia raó. El Priorat, sense fer soroll, se’t queda als dits.

Claudia Misteli Fajardo, cronista

Cloenda a Poboleda*

Crònica de la clausura del Priorat en Persona any 2025

Després de dos dies intensos, malgrat l’esgotament físic i la intensitat emocional de tots els participants en aquesta edició del PEP, ens dirigim cap a Poboleda. Allí, al local polivalent la Closa, és on es farà la clausura d’aquesta edició. Quan hi arribem a dos quarts de dotze, la sala ja està a punt. La gent de Llegir, l’Uri, l’Eduard i el Miquel, ja ho tenen tot preparat. Ells conduiran l’acte que quedarà recollit en un pòdcast més de la seua sèrie Llegir, a disposició de tothom, a les xarxes socials. Les cadires estan col·locades a la sala i la gent van arribant. Primer de manera tímida, després dos, de tres en tres i més i tot. La sala s’omple de gom a gom. Unes vuitanta-sis persones, entre els asseguts i la gent que es queda plantada pels costats, emplenen aquest espai esperant que l’acte comenci. Els autors i els adalils de l’edició s’asseuen i l’Uri a un costat i l’Eduard a l’altre engeguen un guió amenitzat per música personalitzada per a cada escriptor ─segons la seua procedència geogràfica─ i amb una música comuna per a tots els adalils prioratins: La clavellinera.

En aquest moment i successivament, començant amb el Sebastià Alzamora i acabant amb la Maria Arimany, el narrador (omniscient diu ell), l’Uriol, va fent preguntes entre serioses i divertides a tots els participants del PEP. L’ambient és distès i tothom està content (em diu a mi narradora d’aquesta crònica l’Uri). Tots els autors han de respondre si ja han pensat paraules que inclouran en aquest diccionari literari del Priorat. Tots en diuen almenys una, dues i fins i tot tres.

Finalment, el Peret (de Marçà) fa entrega a tots els autors del seu Pep, la figura de ferro que cada edició suposa un present per a aquests escriptors.

El vermut no cal ni dir-ho, molt animat. Tothom parla amb tothom i després a dinar autors, adalils i sòcies que volen quedar-se.

Teresa Ibars, cronista