Si Lucien Freud pinta la pell com si fossin entranyes, un aflorament seria com si, caminant, et trobessis un tros de món amb el mitjó girat, la faldilla aixecada o un tall de calçotets que sobresurten als pantalons caiguts: de sobte se li veuen les vergonyes, si en tingués. Com que no en té el que es veu és un tall d’història, l’evidència dels mil·lennis amuntegats, el pastís terrós del temps, el farcit del planeta. Oberta la finestra, el caminant que hi topa aflora a un altre temps.