aliant
-
L’ailant és un arbre procedent de la Xina, concretament de Taiwan, i es considera una de les cent espècies invasores més dolentes d’Europa. A Espanya (sic), comercialitzar-lo és il·legal des del 2012. La primera atestació de l’arbre al vell continent data del 1740, i es va introduir amb finalitats decoratives en el context d’eclosió de la moda anomenada chinnoiserie, que, com el nom ens apunta, consisteix en l’ús d’elements de filiació xinesa en la decoració de llars i ciutats. Al llarg del s. xix es va utilitzar a bastament com a arbre ornamental dels carrers, i des d’aquesta innocent parcel·leta quadrada de terra de l’eixample va començar a bastir un imperi a l’ombra, estenent-se per boscos, parcs i muntanyes, i foragitant, lentament però amb tenacitat, i sobretot amb unes arrels feroces i golafres i unes llavors que a la primavera embogeixen de desig i s’escampen pertot com la gana, moltes espècies autòctones. El parc de Collserola n’és ple, i s’han pres mesures per aturar-ne l’extensió.
Es diu Ailanthus altissima (aviam, déu n’hi do, que és alta, però tampoc n’hi ha per tant)
Un tècnic del parc de Collserola tracta un ailant per matar-lo
(Font: El Periódico, 4/11/2015, «Un arbre invasor xinès posa en perill el parc de Collserola»)Pel que fa a les característiques formals —i prometo que amb això acabo l’oda a la Viquipèdia—, l’ailant és allò que se’n diu un arbre bonic. És caducifoli, i mesura 20 metres d’alçada i 1 metre de diàmetre a l’altura del pit, de mitjana. L’escorça és llisa i grisosa, i els branquillons són d’un color entre vermellós i castany. Les gemmes són pubescents —és a dir, recobertes de pèl jove, com la primera ombra de bigoti d’un nen de 16 anys— i les fulles, sagitades —és a dir, en forma de sageta: ¿oi que són una meravella, els noms de l’estilisme dels arbres? Les flors tenen cinc pètals i són entre verdes i grogoses, quan neixen, i es tornen vermelloses, en madurar. La floració té lloc de mitjan abril a juliol, a la nostra latitud, i al llarg del procés els arbres mascles desprenen una olor molt desagradable, que recorda l’anacard podrit, per atraure els insectes. Això ha fet que tingui malnoms com el d’«espantagitanos», «arbre pudent» o «canya de la pudor».
Il·lustració botànica de les fulles, les flors i el fruit de l’ailant
(Font: Britton & Brown (1913). Illustrated flora of the northen states and Canada)Al Priorat n’hi ha, d’ailants. N’hem vist un, dissabte al matí, al pati de la Mireia Artís. Ens diu que li han recomanat que el faci arrencar, perquè hi puguin créixer altres espècies, però que no ho ha volgut. L’arbre, com deia, és molt bonic, i fa goig de veure’l pujar, pis a pis, a través de les finestres de cada planta de la casa, fins al terrat. Hi rumio una estona, i al principi no puc evitar que la situació em sàpiga una mica de greu. Penso que l’espècie no en té cap culpa, de la maldat de les nostres mans. El raonament, esclar, és fal·laç, o més aviat benintencionadament naïf. Les espècies no en tenen culpa perquè no en saben, de moral ni, nècies, del patiment de l’altre (Sito Subirats). Però l’equilibrisme de l’ecosistema es malmet, pels nostres capricis decoratius. I nosaltres sí que en sabem, de la maldat d’unes mans i del patiment d’unes altres. Penso en el viatge d’un arbre, de Taipei a Gratallops, i en els estams omplint-se de llavors i en el rastre de pol·len que, com en el conte infantil, deuen haver deixat les abelles des de la Xina fins aquí. I penso en un altre viatge, de Mèxic al Priorat, guiat per les monjoies (gràcies, Carner, per aquesta paraula) que senyalaven el viatge primer, en sentit invers, que van fer els que el segle passat fugien de casa. Penso que quina sort més immensa, que hi hagi gent valenta que marxa per arrelar fondo —amb unes arrels tossudes com les de l’ailant— en altres llocs, o per tornar al lloc d’on eren, seguint el rastre d’olor de les abelles. I que quina sort més immensa, també, que passi el contrari: que hi hagi gent que es quedi a cuidar-nos les cases i que d’això en faci bandera, i que obri les portes i deixi que els arbres i els altres floreixin als patis.