Era el desig més vehement de la nostra adalil més jove, Marta Fortuño Gomis, una estudiant de batxillerat que es moria per deixar la Vilella Alta i anar a Barcelona a estudiar comunicació i viure la vida de la ciutat. Algú li va voler donar a entendre que això era un error, però no és cert: a la joventut l’embafen els excessos de bellesa natural, amb tota seguretat perquè ja la duen dins seu. A la vegada és cert que, per a qui ha nascut en un paradís —ja em passareu un tòpic tan gruixut, però el Priorat ho és—, resulta gairebé inevitable sentir l’obligació d’allunyar-se’n. I quasi sempre, la necessitat de tornar-hi després, anys més tard, per constatar que el paradís es destrueix, però no es transforma ni millora. Qui canvia és un mateix, però això només ho sabem quan ja hem canviat.