Deixem enrere la cartoixa d’Escaladei i ens embosquem amunt. Després d’una estona tomba que gira per corriols, com l’Agustín Lizarraga, l’explorador que el 1902, rondant per les altes muntanyes del Perú va topar amb les restes cobertes de verd del Machu Picchu, arribem a la Pietat: reina i senyora de l’obaga i la verdor, simbiosi de pedra, bosc i aigua, vestigi. No hi ha silenci: tot és piuladissa, remor de fulles, l’aigua obrint-se camí. Al fons d’una sala fosca, una gran clivella a la paret de la muntanya: el Montsant fa segles que va trencant aigües i el seu cony, com un altar embadalidor, raja: quina criaturassa en naixerà, algun dia? Només ho sabrem si en som comares.