Infinites valls, cercles concèntrics, cercles concèntrics, meduses de terra, escalinates d’onada, embarassos... Marges de licorella abandonats, rostos salvatges. Encara se’n recuperen, amb vinya nova, sobretot a la part de Scala Dei, però aquí el coster és més propi. Els bancals són més de la part del Montsant. El Priorat és licorella, pissarra, costers pedregosos, més concentrats, més petits. El Montsant és d’argila, de terra més fèrtil, carinyena i garnatxa.
La carretera també penja com un bancal. Passa entre terra serrada, per dintre les feixes. Als bancals abandonats, de seguida s’hi fan pins. On no entra el tractor, entren els pins i les alzines. Les oliveres conviuen amb els pins. Un espadat també és com un bancal, despullat i dret.
Fins que de cop, passat un revolt, la plana perfecta plantada de vinya i estesa com un tapís, els ceps en filera, companys l’un de l’altre, amics ajupits, agafats amb el braç passat sobre l’esquena, exèrcits d’homes baixos, vinyes ratllades pels marges com ventres d’abella, i randes, brodats, planta nova.