Montsant/Montseny
-
Els paisatges, com els cossos, també són camps de batalla. Tinc 7 anys i el Montseny està en flames. I la batalla lliurada és a la cara d’espant de la mare, que ha agafat el cotxe de Girona a Arbúcies per venir a estar amb mi, amb nosaltres, a cals avis. Rere la cadena de cotxes els bombers tallaven el pas, explica, i diu també que ha vist llengües de foc baixant corrent per les muntanyes, golafres. Fins que, passada una setmana, no tornem d’Arbúcies a Girona, no entenc què vol dir, que la terra es cremi. Asseguda al seient de darrere del cotxe, miro per la finestra i callo. A l’escola hem après, aquest curs, la diferència entre el solell i l’obaga, i recordo haver-la percebut i haver-la explicada mirant un turonet amable que s’alça al final de la recta del Garduix, a la carretera d’Arbúcies a Hostalric: mira, mare, a la dreta, que és el solell, alzines, i a l’esquerra, castanyers, perquè és l’obaga. Em miro el turonet, ara, i veig un gris uniforme amb espines ennegrides clavades: el que havien estat els arbres. Aquesta és la primera vegada que recordo sentir que m’ha fet mal el paisatge.
La comparació amb el Montseny és inevitable, aquests dies, quan creuem amunt i avall el Priorat i veiem la gepa del Montsant: perquè l’un és el paisatge que duc après de casa, i la singularitat de l’altre se’m dibuixa per contrast. La primera diferència que copso és una pura evidència: al Montsant li veig la clepsa marronosa i pelada; al Montseny, pelut de mena, la verdor no em deixa mai entrellucar la pedra. I m’agraden, aquestes roques del Montsant: grasses i boterudes com una nou amb un secret a dintre, molsudes com les cuixes d’un nadó ben pascut. I, ja se sap, la carn vol carn i fa toquera: si poguessis els estrenyeries, aquests garrons tendres de les muntanyes. Penso, també, en la imatgeria i els simbolismes que l’un i l’altre arrosseguen: el Montseny, la muntanya d’ametistes, que sempre se m’ha fet estrany que sigui noucentista, atesa la tirada a l’exuberància humida i escabellada. El Montsant, amb la cartoixa, un replec de la terra on els homes s’han replegat en ells mateixos per pensar-se. Entre molts altres, ho expliquen els camins d’en Roger Vilà a Marges.
Les verdors de la natura també són diferents, però jo no en sé, de distingir la paleta pantone de plantes i arbres. Percebo que el verd selvàtic del Montseny és més humit, més sexual i més satànic (Martí Sales dixit). El verd del Montsant, en canvi, em sembla més encalmat i pensatiu, amb estones d’esclats quasi fluorescents, cert, però menys desguitarrat i selvàtic. Tot plegat, prou que ho sé, té bona part de cabòries meves: projeccions emocionals sobre el paisatge. Que d’això, en bona part, deu viure l’home.
Penso en la ferida prioratina, en el camp de batalla: la rereguarda de la batalla de l’Ebre. I les fosses comunes i les tombes que, com ens han ensenyat, esquitxen el paisatge de la comarca. A la mateixa època, pels camins de muntanya del Montseny trescava el cotxe en què Companys fugia a l’exili: va passar pel castell de Mas Saleta, on servia la besàvia. I penso que, en aquest punt, la ferida d’unes i altres muntanyes s’allarguen i es toquen, i són una i és la història.
El castell de Montsoriu vist des de la recta del Garduix
(fotografia cedida per Cesc Guerrero)
Sense títol (Barbara Kruger)
Serra del Montsant
(font: www.turismepriorat.org)