Com que no penso a apuntar les coses importants, en el moment d’escriure això no recordo de què era la sopa que va cuinar un vespre na Roser Vernet per sopar, allà a la cuina i al menjador del centre Quim Soler, que és ca la Roser. Però sí que recordo que era boníssima, un goig per al cos i per a l’esperit. Al cel segur que les ànimes s’alimenten de sopa. Aquell vespre al Molar plovisquejava (o plovia de valent, ara no n’estic segur), durant la conversa es van explicar històries de reparació física i psíquica, es va riure a cor què vol, i finalment, dins la cuina, vam preparar un cafè colombià que literalment ressuscitava els morts. Després, a l’habitació, dins el llit, el son era tan tranquil com són gruixuts els murs de la casa. Erik Fosnes Hansen té un llibre bonic sobre els moments de protecció (es titula així), i aquest n’era un.