Qui ha anat al Priorat vol tornar-hi, això és així. És bonica aquesta mena de llei de l’atracció, però té una part dolenta i és que la gent, efectivament, després va i torna. Aquesta mena de llocs que les grans ciutats desconeixen, que fan enfadar els que en són fills perquè se senten relegats, o deixats de la mà de Déu, o tractats com a ciutadans de segona (he escoltat avui a les notícies un natural del Priorat que feia servir justament aquesta expressió, per denunciar algun problema de manca d’infraestructures), són llocs amb una forta capacitat d’anticipació. Vull dir que les coses hi passen abans. Abans de què, direu. Doncs abans que passin a les capitals, per descomptat. Les capitals solen imitar, sovint sense saber-ho, allò que passa a les perifèries. Però no se n’assabenta ningú, direu. Això no és cert: se n’assabenta qui se n’assabenta. Els que hi són. Quin problema hi ha, a més.