Al Priorat cap pedra és visible, però totes hi són aguantant la terra, l’esllavissament de les ànimes, els cementiris tancats amb panys de temps i de ceps, però no es veuen. Només se sent el seu cop sec i dur, com de tartana que baixa pel camí cap a l’obaga de la fosca, mentre una petita rabosa dispara el seu udol de mort contra una estrella tot just nascuda. Fins i tot la veu dels homes té so de pedra i la de les dones que renten en els safarejos, on el vent que ve de mar els xiula cançons d’amor de pirates.
Si aneu al Priorat vigileu amb les pedres foses. Serpentegen per l’ànima fins que troben la vena petita del cor de l’home i s’hi endinsen. D’aquest instal·lar-s’hi, neixen els infants menuts i també petites galàxies.
Jo hi vaig ser, però, duia la meva cuirassa de veu.
I la tramuntana i la boira amagades a la butxaca.