Dolors Miquel

És un pastor, però no sembla un pastor. És un pagès, però no sembla un pagès. La seva genealogia i el seu abans d’ara ens ho podrien explicar, però no en sé res. En Roger parla molt somrient i tranquil, mentre camina tot ell amb una seguretat d’ancià, mirant l’horitzó de les seues terres, i dels seus ramats, controlant-los amb la mirada, com si la mirada li fos un comandament a distància. La seva conversa és distreta i ell ho sap. Ens parla dels seus ramats, dels seus conreus i de la seva filosofia. No estem gaire a trobar part del seu ramat d’ovelles (les cabres ens les ensenyarà en el tancat ple de palla que hi ha a la fi del camí, molt més avall), que en veure’ns van desplaçant-se cap a una altra banda més arrecerada de les nostres mirades. En Roger és el senyor de totes aquestes terres i això se li nota fins i tot en la manera de respirar. Els gossos que l’han vingut a rebre de lluny, ho saben tant com nosaltres. Quan parla dels gossos sí que sembla un pagès dels de sempre. «Els gossos al seu lloc, res de a casa i dormint al llit. Els gossos són gossos»— ens diu somrient, sense imposar-se, però sense cedir. No li agrada cedir en les seves conviccions. A mi, tampoc. Dialoguem encesament sobre si les pedres tenen ànima o no. Defensa amb força la seva convicció de la inanimitat de la pedra. Jo que en tot hi veig esperit! En Roger vesteix com un hippi tradicional i, per com vesteix, semblaria que anessin a visitar la comuna on viu en comunió amb la terra, però si t’hi fixes bé té mirada de vell assenyat i astut, rere la mirada alegre, i mentre et parla de l’herba que deixa créixer a la base de les seves oliveres, de les banyes que colga dins la terra a l’estiu i a l’hivern, banyes de vaca que ha infantat, farcides de femta del propi animal o de sílice, amb els seus extrems irradiant a la terra la simfonia de l’univers, una s’adona que el pensament de l’home està canviant començant segurament per la seva base alimentària i d’una manera lenta. I que en Roger n’és un dels seus milers d’artífexs. Això sí, al Priorat.

Després d’un opípar dinar al Celler de l’Aspi de Falset, travessem la capital de la comarca prioratina, i ens dirigim cap als afores on a l’entrada del camí ens espera, sota un sol justicier de tardor, una dona baixeta, completament vestida de negre, amb un cabell de color blanc que li arriba fins a la cintura, i que em recorda la crinera d’un cavall salvatge. Tinc por que es posi a córrer de sobte i desaparegui. Però no. Té el seu impuls controlat per les regnes. Ens somriu d’una manera delicada, tímida i al mateix temps decidida. La seva veu és harmoniosa. La seva companyia també. Ens explica que treballa per tot Europa tocant en orquestres o tercets o quartets amb el seu violí. Està una mica nerviosa de ser observada fora dels escenaris i intenta dissimular-ho. Ella no ha estat mai la protagonista, sinó la seva música. Anem enfilant el camí que s’encabrida pujant per costers ressecs, deixant a banda i banda masos, cada cop més espaiats. Quan no està de gira, la Marta ha triat aquest lloc per viure-hi amb la seva parella. Mentre ens fa caminar per la terra on viu i assaja, ens explica que des de petita que es dedica al violí, que son pare és músic, que li ve de nissaga. Les explicacions se les menja el sol que apreta i el camí no deixa d’enlairar-se. Les terres del Priorat són així: una estesa de barrancs i barranquets, rocars i boscos ressecs, enmig de pujades dures i baixades aspres. I tot de rocs col·locats en equilibri, procedents de qui sap quina prehistòrica explosió. I així anem pujant, alguns més lleugers, altres amb penes, fins que arribem al lloc que ens ha preparat. A la fi del recorregut s’hi veu un castanyer del qual pengen violins, un sis o set violins. L’escena em fa pensar en La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, i més perquè el violí sempre m’ha semblat un instrument fúnebre, semblant a un taüt. Ara encara més. Per l’associació literària. Seiem sota el magnífic arbre on tindrà lloc la transformació. Entre fulles, troncs, mates i nous que ja han caigut de les branques. La Marta ens explica la història de tots els seus violins, que és la història de la seva vida. Després pren el seu violí estimat i comença la metamorfosi, la música surt imposant-se a la mateixa garbinada, que no ha deixat de bufar en tots els dies. És un moment màgic. La mateixa terra sembla agrair-lo. Les mateixes bèsties feréstegues de les nostres ànimes acotxen el cap per tal que els l’acaroni la música. Es produeixen aparicions i desaparicions insòlites en aquest precís moment. Quan la música cessa, hi ha un impàs. Aplaudim mentre la Marta torna a ser qui era i naltres amaguem les nostres ànimes a la cova del nostre esperit. Així reconfortats caminem el coster de la vinya fins a l’altell on la Marta i el Borja tenen la seva casa i on comença a dibuixar-se un rogenc sol que es pon entre un horitzó de muntanyes. La nit ens espera.

Baixem del microbús que ens deixa davant del cafè del millor poble del món. Finalment, em dic, conec el millor poble del món. I allí, en un cercle que fem davant de la mateixa porta, hi ha una dona gran, cofada amb una gorra amb visera, vestida amb un conjunt de pantaló tres quarts i camisa ampla d’un color gris perla. Fa goig de veure. Té una veu que només sentir-la ja respires bé. I una mirada de joventut, alegria, vitalitat i curiositat que engresca. La seva veu també és alegre. És la Rosa Gairal, que ens espera per ensenyar-nos el millor poble del món, el Pradell de la Teixeta. Si està nerviosa no se li nota, perquè l’alegria li venç el nerviosisme. Ens ha preparat un recorregut per aquells llocs que ella més s’estima. La seva vitalitat i les seves ganes m’assenyalen de seguida que és una dona que les ha passades magres en determinats moments de la vida, i que ha après que val la pena viure el bo amb el doble d’intensitat, perquè el dolent ja ens colla com a bèsties de sacrifici, sense que hi participem gairebé. I estic segura que si li vénen pensaments estranys ella se’ls fa fora com quan els gossos són molls, que amb aquell moviment del coll es sacsen tota l’aigua. Lluny! Ella ha fet l’aposta. Està jubilada, però no para d’engrescar-se vivint. Decididament aquesta dona m’agrada. La seguim. Ens porta a veure una exposició de cabanes de pedra seca i després, al molí de l’oli i encara a unes vinyes impressionants que queden fora, al terme, on es fabrica l’excel·lent vi Solpost. Ens fa visitar també un productor d’avellanes. Abans ens passeja per tot el poble. A l’estiu —explica— es fa el festival EVA, que omple els carrers de recitadors, contistes i garlaires diversos. Encara en queden restes, com hamaques que pengen aquí i allà per diferents llocs del poble. M’hi ajec. Vaig molt cansada, la salut no m’acompanya. Penso com deu ser de bonic a l’estiu i de nit jeure en una hamaca d’aquelles en el millor poble del món. La Rosa ens acaba portant al cafè on ens han preparat un aperitiu. Ens explica que, quan van tirar l’antic cafè i van crear el nou, les velles del poble ho criticaven i que ara totes seuen a l’hivern davant de la xemeneia. Després ens puja al seu cotxe, un cotxe preciós d’un roig encès, on fa goig de veure-la amb la seva gorra i al volant, i ens n’anem tots junts del millor poble del món.

Les carreteres del Priorat són zigzaguejants, fetes per a estómacs forts. Jo no l’hi tinc, la meva companya que dibuixa i escriu contes, tampoc. La resta són resistents, en aquest aspecte, sembla. O almenys no es queixen. Acabem d’arribar al poble de Mateu Nogués, l’apicultor. Ens hem creuat amb una marató de cent quilòmetres que passa just davant de la seva casa. Allí ens espera la parella: ell, en Mateu, un home fort, no massa alt, rabassut, de músculs potents, cap prominent, tot ell amb molt de cabell, barbat, de nas aguilenc i que parla poc. Entre els seus cabells i músculs, se li veu la mirada una mica vergonyosa, una mirada que mira des de darrere. Deu ser un home fet per a la soledat i els coneguts, em dic. La seva dona que s’està vora ell, petita i xerraire, de faccions rodonetes, és qui ens ensinistrarà en el món de les abelles. Llàstima! Tots volíem sentir-lo parlar a ell. Mos duen a una cambra que tenen preparada per a les xerrades sobre abelles. Ell seu en un racó una mica allunyat i ella es posa davant com si anés a fer-nos una classe, de fet és mestra i es dedica a fer classes. Ens diu que ell la corregirà si alguna vegada s’equivoca i d’aquesta manera comença l’exposició. S’equivoca poques vegades la dona, que no deixa de disculpar-se, i en això em recorda les llargues disculpes cerimonials xineses, perquè va sobreeixida de feina i no ha pogut fer-hi més. Les vegades que s’equivoca, ell parla. Té una veu maca, els ulls li brillen. Ens explica el preocupant cas del desabellament que està passant a les arnes del país. No saben a què és degut: les abelles surten de l’arna per a mai més tornar-hi. Es perden i es moren. Sense elles molts arbres i plantes no podran subsistir. Ell parla d’un problema mundial. Horitzons apocalíptics creuen davant dels nostres ulls. Però ell té esperança que les abelles ho remuntin. Se li veu. I això em tranquil·litza. Quan acaba de xerrar torna al seu raconet, tot fort i tan pelut i fosc. És qui tracta amb les abelles i en sap tot el que se’n pot saber. O gairebé. Però queda allí, com un ésser enigmàtic, callat, que escolta atentament i sense perdre detall tot el que la seva dona ens explica.

Mentre anàvem caminant em vas dir, tot baixant les escales de pedra d’un poble prioratí, no sé quin, ens van portar a tants i tan de pressa que se’m barreja tot a la meva memòria, però la teva veu no, em va sonar clara. Feies broma i per picar-me em deies que era el sexe dèbil. I jo et vaig contestar que sí, que era sempre el sexe dèbil, excepte quan escrivia. De fet, em sentia molt fràgil aquells dies i tu va estar tan amatent i et vas preocupar tant per mi, que de seguida et vaig anomenar el meu àngel de la guarda, el meu àngel guardià per aquelles terres endimoniades del Priorat per on trescàvem amunt i avall, sense aturar-nos. Tu, anaves sempre amb la teua càmera fotogràfica, il·lusionat com un nen, prenent instantànies de coses subtils, un clau d’una porta, una herba d’un camí. Recollies imatges de coses petites. Després algú em va dir que era per al teu nou llibre. Jo et veia, la teva imatge serena, i aquell foc bullint-te al dedins. Quedaves rerassagat de vegades, amb la teva càmera, fotografiant bocins de món. Però sempre tenies paraules amables, o somriures més amables encara. No callaves quan s’havia de dir alguna cosa, per incòmoda que fos, de la manera més suau la deies. I allí quedava la cosa, al davant de tots. Mai hauria esperat que rere la imatge del Ramon Solsona, tan conegut al país i admirat pels seus contes, sobretot, alguns dels quals recorden contistes txecs com Mrözek, o com Hrabal en algun moment...; i també conegut pels seus guions televisius, mai hauria dit que sota aquella imatge existís un home tan amable, tan ple d’il·lusió, de vida, de projectes. Les imatges queden lluny i sovint quan se’ns apropen ens sobten gratament. Com tu m’has sobtat a mi.

Els abellerols van remuntar els corrents d’aire primers i per sobre de llicorelles i abismals ermites envoltades d’enormes carreus prehistòrics, tot dient-nos una veritat petita com un didal de cosir o un escapulari d’anar a missa. Després es van apropar a les arnes amb les seves sotanes litúrgiques verdes grogues roges blanques, que la nit en va tenir enveja. Era quan les abelles dansaven monòdicament, explicant l’estructura de l’univers a les tot just nascudes i també a l’ombra d’un bruc que festejava amb la lluna.

Al Priorat cap pedra és visible, però totes hi són aguantant la terra, l’esllavissament de les ànimes, els cementiris tancats amb panys de temps i de ceps, però no es veuen. Només se sent el seu cop sec i dur, com de tartana que baixa pel camí cap a l’obaga de la fosca, mentre una petita rabosa dispara el seu udol de mort contra una estrella tot just nascuda. Fins i tot la veu dels homes té so de pedra i la de les dones que renten en els safarejos, on el vent que ve de mar els xiula cançons d’amor de pirates.

Si aneu al Priorat vigileu amb les pedres foses. Serpentegen per l’ànima fins que troben la vena petita del cor de l’home i s’hi endinsen. D’aquest instal·lar-s’hi, neixen els infants menuts i també petites galàxies.

Jo hi vaig ser, però, duia la meva cuirassa de veu.

I la tramuntana i la boira amagades a la butxaca.

Les restes de la bogeria les carrega la tortuga que s’amaga sota els plomalls grocs i empolsinats de temps. Aquí l’home va intentar matar la dona, i el vent va intentar matar la lluna, i la lluna va intentar matar la pedra, i la pedra va intentar ofegar l’aigua. Tot en nom de l’art. L’Art és de vegades una paraula SINISTRA.

La meva mà es deté i toca la punxeguda escorça que protegeix el fruit del castanyer. Els segons queden suspesos a les branques velles d’aquesta catedral de fruits. No sé si sabré resar amb la llengua que em delata. Ni si sabré cantar la salmòdia de l’escorça ventruda.

Defora el món no hi ha res. Al dedins hi podem plantar ceps. Al defora una vegada hi va sobrevolar una ventada que duia pàmpols ressecs de tardor. Allò va ser el Caos. El Caos s’assembla molt a un abisme del Priorat. Parla la llengua que parlen les petites mosques blanques que neixen dins de bajoques acolorides. Defora el món no hi ha res. Excepte aquella vegada que el defora va semblar el dedins. Aquell any els ceps no van créixer.

Algú ha tallat el coll a l’ovella solar, en un ramadan que deixa caure filets de sang pels vessants dels turons abruptes i dels carreus gegantins que ens envolten. Aquest no és el meu lloc, ni el serà mai. Però la meva ànima s’estremeix cada cop que una cirereta de pastor parla amb la seva llengua roja i és contestada pel vent de mar que assola tota aquesta terra.

Tant de bo la petita herba, recollida en el camp vora la banya que espera prenyada sota la terra l’entrada de Mercuri i Saturn, sàpiga estovar les arrels de les oliveres velles, capcotes, que demanen que tot el món sigui un museu, que tot el món camini per sobre de la mare terra com per un museu, que la matança de les cries de l’ovella sigui duta a l’ara de sacrifici dels vents i que la pluja perdoni aquest assassinat continu de pols d’estrelles que mai pot acabar de poblar la terra.

Les campanes toquen al desert. El seu somni de fidels, toquen. El seu somni d’estàtues de Déu, toquen. Les velles de les mantellines negres de puntes abandonen els cementiris d’altes portes fermades amb clau i corren cap al recinte de la veu, volen ser anomenades. Però les campanes callen dintre del seu pit ple de mocadors i escapularis. I al seu esternó buit repiquen sense força, com un cor cansat repiquen.

L’home de la barba cavernícola calla assegut en un racó de la peça, mentre les abelles ballen en sinuoses esferes helicoïdals, movent el seu ventre ple de munició, tot fent zumzejar la pelussa color de carabassa quan neix i el sol li acarona el crani. Això després ho pintarà l’ombra a la cova de la paret encalada i la nit ho esborrarà amb la seva llengua de rosada humida.

I aleshores l’eternitat es va penjar del seu braç i feia bonic de veure com es movia l’arquet i el cos, com si donessin voltes entorn d’un violí vell.

Oh que bonic era veure aquella cabellera blanca movent-se amb el vent de la música, mentre l’eternitat devorava el rostre de tots els assistents.

Mentre l’eternitat deixava empresonat aquell moment en la closca buida d’una castanya tardorenca.

I se l’enduia amb el bec, un ocell negre i salvatge.

És perxò que pot parlar-te. T’observa mentre duus els teus ramats per les teves possessions i els teus guardians avançant-se als forasters, protegeixen tota l’extensió de llum que el teu peu trepitja cada dia, amb veneració infinita. Elles et guarden, es guarden de vessar el seu moviment perquè estimen l’audàcia de la teva gesta. No ho oblidis.

Segueixo perduda per aquestos trossos de terra despenjats, enfonsats, que s’aguanten en equilibris impossibles. Sóc un abisme més de la contrada. Fins que vingui a buscar-me el gos de la llengua blava i em mossegui l’angoixa que em fa sentir aquest paradís de pedra.

M’he enamorat de les raboses que caminen silenciosament per escapar de la crueltat de l’home. Mai les he vistes, només una vegada una ombra que corria rere la rabosa fugint del despietat. Les porto amb mi sense saber-les. Amb les mans de la ment acarono la seva salvatge bellesa i la seva aspra vida. Terres tan desolades que fins l’ànima busca la clova de cargol per aixoplugar-se. Dins d’elles, raboses i homes raboses, les forcen fins al límit de la supervivència.

Somio amb cavalls. Cavalls de crineres amples corrent per les estretes sendes. Somio amb pradells verds i inquietants, verds tan verds, verd maragda, verd mar. Prats immensos i cavalls al galop. I cavalls al Galop per les rieres. I somio en la llera plena del riu desentumint-se, travessant, recollint els cadàvers dels peixos. Somio el galop dels cavalls esquitxant els meus versos de nord a sud.

Però l’ombra del riu, amagada a les cabanes i a les roques foradades on s’aixopluguen el sastres moribunds, em diu que si escolto bé encara puc sentir córrer l’aigua enmig de la negra nit dels perdedors.

L’escolto.