Carles Terès

Els arbres mengen vida. En Roger ens ho explica a la manera de qui en té la certesa absoluta. Per això no ens vol convèncer, només ens ho transmet, respon les nostres preguntes, i ens ensenya el seu paradís que no és seu, sinó que ell en forma part i en treu l’aliment per a ell i la seua família. Totes les plantes, els animals, la llum, les roques; tot ens transmet el mateix missatge. La vida és arreu, fins i tot en nosaltres. Sobretot, en nosaltres.

És la primera persona que vaig veure dels que després formaríem «la colla del Perxe». Riallera, amable, dinàmica. Es nota que està avesada a tractar amb infants.

Ve del Vallès (ja ho digué Pere Quart: com el Vallès no hi ha res).

És escriptora per a poder dibuixar; és a dir, que primer dibuixa i després escriu per a il·lustrar els dibuixos. Per tant, té les mans més sàvies que els escriptors pelats, perquè el seu idioma l’entén tothom.

No beu vi (ningú no és perfecte, que diria en Billy Wilder), però, si cal, el trasmuda en aquarel·la líquida i s’afegeix a la festa amb nous colors. Ja ho he dit: és la més sàvia de tots nosaltres.

Una flamerada rossa ens descobrí el castanyer dels violins. Dels violins de la seua vida. El sol anava cap a la posta i li inflamava la cabellera, s’endinsava endins les seues pupil·les, l’iris era ja del color de la fusta del violí. Sonà Bach i sonà una dansa irlandesa. I les paraules. Quan tornàvem ja era fosc. Diuen que vaig trepitjar un serpent, potser un escurçó, que respectà el meu turmell en sentir que na Marta ja m’havia inoculat un verí més poderós.

Pradell el coneixia de passar-hi pel damunt, és a dir, per la carretera camí de la costa. Una vila allà baix, aparentment enxubada, en un tram on l’estat de la carretera no em permetia fixar-m’hi gaire.

En baixar del microbús, la imatge mental, el prejudici, ja s’havia començat a esborrar. I la dona que ens va donar la benvinguda, amb una gorra i un somriure, el va acabar d’esmicolar. La Rosa Gairal és la mestra que tots hauríem volgut tenir. En un matí, unes poques hores, ens va fer conèixer la policromia de Pradell, de la seua gent. Pedra seca, molí d’oli, celler de vi, avellanes, biblioteca... i un passeig pels carrers. Mentre fèiem el vermut, vaig pensar que mai m’havien ensenyat tant d’un indret de manera tan intensa, extensa i, alhora, plaent.

En Mateu i na Roser treballen i treballen. Són obreres i reines i nodrisses i guerreres i exploradores, i han tingut la gentilesa d’atendre aquesta colla d’abegots que diuen que escriuen. Abelles, un sol cervell que funciona com un rellotge, que treballa i treballa i treballa per a seguir vivint i treballant. Això deu ser la felicitat. Un món apassionant que només podem conèixer, però mai entendre des de la nostra petitesa caòtica d’éssers humans. Tot això ens ho han sabut transmetre en Mateu i na Roser en una sola sessió.

1. Allò que es fa amb les bótes (carretells, en diem al poble) abans de posar-hi el most nou: es deixen dretes amb aigua a la part superior. La fusta va amerant-se i tancant escletxes i ressecors.

2. Allò que fa el Centre Quim Soler amb els escriptors convidats: els omple de Priorat per tots els sentits. Així no hi ha fuites.

Arbre que simula ser un arbust. La cirera és aspra per fora i dolça per dins, i per algun motiu que se m’escapa no es troba als mercats.

Conten que el primer arbocer va néixer de la sang d’un gegant occit per Hèrcules. Per això és el símbol de la immortalitat.

A la tardor, és l’alegria del caminant. Les seues fulles lluentes, esquitxades de grocs i vermells, conviden al tast feréstec. L’esclat granulós entre la llengua i el paladar, ens transporta als temps esborrats dels recol·lectors prehumans.

No ho sap ningú, però és menja preferida dels enllobats. Per això a molts indrets l’anomenen cirereta de pastor, perquè la llopada embriagada no persegueix corders ni rabadans.

Conversem sobre les coses etèries que a voltes encaborien els escriptors. El pas del temps és recurrent. Algú esmenta allò d’abraçar els arbres per encomanar-se de llur energia. Vana il·lusió. El ritme de l’arbre és tan dilatat, comparat amb el nostre, que una abraçada nostra, per a ell, deu ser l’equivalent a l’ombra d’un pensament que ni tan sols arribem a tenir. L’arbre ens ignora, vivim en universos paral·lels. Per això, quan el matem, no sap de quina malura s’ha mort.

Replecs de pedra i terra clivellats de carreteretes, camins i marges. De tant en tant, un poble com una berruga arrapat a un coster, un campanar que treu el cap rere la carena. L’arruga s’ha encomanat a les mans del llaurador, als rostres dels que miren al cel per si s’hi albira el núvol que ha de dur l’aigua o la pedregada. L’arruga, al Priorat, és bella de veres.

Una fruita seca que, fa anys, omplia les viles de plegadors i plegadores vinguts de la terra plana. Després de la feina pels bancals, a voltes hi havia festa. I, de la festa, en naixien rialles i fins i tot matrimonis. L’avellana, aleshores, ja no semblava tan seca, sinó sucosa i turgent.

Una banya plena de fem descansa sota terra. Sembla adormida, però en realitat va amerant-se del batec de la vida. La ciència avança que és una barbaritat.

Catedral minúscula de pedra seca.

Lloc on llegir els lloms dels llibres t’emociona tan com la lectura d’un de sol (perquè si et poses a llegir-ne un, la pruïja d’estar perdent-te els altres és un martiri).

A Alcanyís, vora el riu Guadalop la boira embolica la terra més baixa. La que he vist al Priorat va tota pel damunt del Montsant, a mode de corona etèria. Com si la muntanya retingués els núvols per a estalviar als prioratins la tristesa de la boira.

Normalment la castanya se sol menjar per a commemorar el dia dels difunts. En canvi, vora Falset n’hi ha un que fa uns fruits que canten: quan els escoltes, et reconcilien amb la vida. Només, però, si els acaricia l’arquet màgic d’una fada.

Òrgan format de milions de neurones connectades entre si que treballen conjuntament amb la sola fi de crear una identitat única. El rusc és un cervell compost d’abelles que configuren, entre totes, una sola ment. Ningú no els ensenya el que han de fer. Ho saben. Milers de cossos, milions de neurones. Fins que es moren o, encara pitjor, es desabellen.

És com un cabàs però pla. Serveix per amorosir a les olives el dolor de ser mòltes, així pareixen un oli ben bo. Ara, però, és moda fer-los servir d’estora a les cases dels pobles. És llur penitència: ser trepitjats per peus humans. Però, en comptes d’oli, només se’n treu pols i brutícies diverses.

Quan hom veu aquella marca sota el maxil·lar de la violinista per primer cop, pensa de seguida (ai el subconscient) que ha passat una nit de folgança apassionada. No va desencaminat, però no es tracta d’una nit, ni d’expansions sexuals, sinó de moltes hores d’assaig, això sí, apassionat.

Una altra matinada de desvetllament. A les fosques, com agrada a l’aprenent d’enllobat, enfilo per una pista on hi ha uns indicadors que no puc llegir (l’ull del llop no és el del gat). Faig cap a unes ruïnes que deuen ser ibèriques. Però hi ha una construcció gran, quadrada, al punt més elevat. Sens dubte un dipòsit d’aigua. M’hi enfilo amb dificultat (qui fos gat i no llop vell) i, en ser a sobre la plataforma, esguardo els llums del Molar. Hi ha més puntets lluminosos escampats pel pla i les muntanyes.

La lluna (sí, és plena) treu el nas entre els núvols.

He sentit un soroll com el que fa algú que no en vol fer. M’acosto, mirant jo també de no fer-ne (de soroll) cap al caire del dipòsit. A poc a poc. Exigeixo a les meues ninetes que es dilatin més, i a la lluna que no fugi.

Una ombra s’ha esmunyit arbreda endins. O potser no. M’estic una estona en silenci, aguantant la respiració. Res. Només el degotim cavernós del dipòsit. Finalment salto pesadament a terra ferma. Em sembla sentir una olor vagament familiar (el nas, això sí que no falla). Caminant caminant arribo als safareigs. El dia vol començar a despuntar. M’apresso a muntar el trípode. Vull veure si la càmera és capaç de capturar el reflex d’aquest cel equívoc en l’aigua quieta. Deixo, com feia un tal Llorenç, l’obturador obert una estona. En faig diverses provatures.

El que no sabia és que, en arribar a casa uns dies més tard, la pantalla de l’ordinador em descobriria la imatge translúcida d’un súcub que em somreia, la boca plena de dents.

Vaig esborrar-la. No cal contaminar la fantasia de realitat (o era a l’inrevés?).

L’Alzheimer de les abelles.

No existeix, però et canvia a cada segon. Diuen els que n’entenen que, si existís i el veiéssim per un forat, no voldríem nàixer.

Al Priorat és dóna la circumstància que és una comarca menuda però amb llarguíssimes distàncies. D’això se’n dedueix que la distància és una mesura relativa que hom pot mesurar en hores o en quilòmetres. Per exemple, entre el Molar i Ulldemolins hi ha només 48 quilòmetres. D’Alcanyís a Torredarques n’hi ha 46 i m’hi estic 35 minuts (i això que encara falta per arreglar la meitat de la carretera). No obstant, quan arribem a Ulldemolins miro el rellotge i veig que ens ha costat prop d’una hora i mitja. La dimensió desconeguda.

Riu que, si féssim cas d’alguns tertulians indocumentats, delimita la catalanitat. Res més lluny de la realitat. Enllà de lo Riu (com l’anomenen a Tortosa) s’estenen centenars de quilòmetres on la gent et saluda amb un «bon dia». Per nosaltres és l’eix que vertebra les comarques centrals del domini lingüístic. Diuen els Quicos que, si pares l’orella, s’hi sent una jota, tot i que no se sap ben bé si puja per amunt o baixa cap al mar.

Espècimen que es desfoga posant una paraula rere l’altra, i que —ho admeti o no— aspira a ser llegit. En altres latituds, en altres idiomes, diuen que n’hi ha que s’hi guanyen la vida, amb aquest ofici. Aquí, si bades, la pots perdre. El millor que li pot passar, a l’escriptor en catalanesc, és que el convidin a passar uns dies al Perxe.

Deia Desideri Lombarte que volia ser un esparver d’ales fines per mirar-se la terra que tant estimava des del cel clar i seré. A la finca d’en Roger hi ha un alt pilar que resisteix envoltat de parets caigudes. Una talaia amb un forat al capdamunt que, cada primavera, s’omple amb una nova niuada d’esparvers. Per això en diuen el racó dels esparvers. Potser l’ànima d’en Desideri hi fa estada alguna volta.

A les biblioteques hi podem viure moltes vides, però només amb la imaginació —que déu n’hi do. Però la reina de les abelles té l’espermateca, que li permet crear moltes, moltíssimes vides sense haver d’eixir de casa. Amb una orgia al principi de la seva vida adulta ja en té prou i massa.

Uns estels solitaris clapegen les banderes dels turons, de finestres i balcons. Aragó hauria de mirar amb orgull aquests germans que no renuncien a ser qui són. De matinada, quan tothom encara dorm (o això creu l’aprenent d’enllobat), hi ha també tot d’estels que titil·len a grapats. Aparentment són tots molt a prop. Tanmateix, tothom sap que són a distàncies inconcebibles els uns dels altres.

Ull que mira el carrer però que no saps si et veu.

El que ens enduem a casa amb l’esperança de reviure els moments tan intensos, de compartir-los amb la família. Al final, queda una carpeta al disc dur entre centenars d’altres carpetes, amb el nom orientador de «131013-20Prioratenpersona».

És una bella comarca que té la sort de fer frontera amb el Priorat. I que també fa un oli excels.

Al meu poble, Queretes, la banda del terme més costeruda i difícil de treballar l’anomenen —sobretot els ufans propietaris de finques planes i amples— terra de gendres. Li ho diu ben clar l’Arturo a l’ingenu Llorenç: «Les pitjors finques sempre es dixaven pals gendres. Les bones eren pa l’hereu.» En arribar al Priorat vaig preguntar-me quina mena de terra devien deixar ‘pals’ gendres.

Hom sol pensar en un erm, en la tenebra d’un casalici abandonat. En realitat és un lloc que ens rebutja, on hi som sobrers. En el meu cas, per exemple, l’indret més inhòspit és un poliesportiu amb el so infame d’una orquestra de festa major, sostenint un got de plàstic ple de cervesa imbevible, intentat una conversa amb algú amb qui no tinc res en comú.

Vaig agafar un dels llibres que hi havia a la meua cambra. En obrir-lo a l’atzar, vaig llegir-hi «...que també es deia Carles» i, per un moment, em vaig sentir interpel·lat. —Quina bestiesa —vaig mormolar—. És només una casualitat.

Vaig mirar els crèdits: l’edició era de feia trenta anys.

Vaig seguir una mica la lectura, però no podia treure’m una sospita de sobre. De fet anava creixent de manera insidiosa.

L’endemà ja marxàvem. Les cambres del replà eren obertes, buides d’equipatges. No ho vaig poder evitar: vaig entrar a la de la vora. Al prestatge, tal com sospitava, hi havia el llibre. Vaig comprovar que es tractava de la mateixa edició. Vaig buscar la pàgina que havia llegit a la meua habitació. El llibre em va caure de les mans. Hi posava «...que també es deia Mercè».

Des de la meua perspectiva, el Priorat és prop del mar. De fet, quan anem a l’encalç de Barcelona, en passar el coll de la Teixeta ja es nota la seua presència. No sé si els prioratins tenen la mateixa percepció. Potser es consideren de terra endins. Per als matarranyencs, el Priorat és la porta de la Mediterrània.

1. Al Priorat el paisatge de marges agafa un dramatisme impressionant. Recordo quan passàvem amb el cotxe de línia, per la carretera vella, i la mare em feia fixar en aquells minúsculs bancalets arrabassats a la costera. I em parlava de l’esforç de generacions per a collir quatre grapats del que fos. Tot just per a no morir de fam. I em feia veure que nosaltres, emigrants que vivíem en un suburbi fangós, teníem una vida regalada.

Ara, des de la finestra de Torredarques, veig com s’hi fan portells que ningú no pot adobar. I els bancals es van desfent a cada tronada. I jo segueixo rere la finestra amb la meua vida regalada teclejant un ordinador i lamentant-me que ningú no tapi aquells esvorancs que assolen els marges.

2. És un llibre que, com la veu d’en Milton Nascimento, sembla que en qualsevol moment ha de desafinar, i en canvi es manté sempre dins la contenció i la precisió. Per això és tan bo. L’autor es diu Roger Vilà.

Espai de conversa i reflexió. Al defora tot es mou.

Defugim la mort per instint, perquè, si no, no quedaria rastre de l’espècie humana. Tanmateix, de la mort en neixen nous brots, nous arbres, nova vida. Fa vint anys que en Quim Soler va morir. De la seva obra, de la seva memòria, de la seva existència en definitiva, en va florir el Centre Quim Soler de la literatura i el vi. I els escriptors d’arreu dels territoris de parla catalana s’alimenten de la florida, com les abelles d’Ulldemolins.

És admirable la capacitat de supervivència que tenen les mosques. Quan les colpeges, si no les mates del tot, queden com desencaixades: les ales malgirbades, les potes movent-se amb desesperació.

Vet aquí, però, que, si tombes l’esguard al teu quefer i al cap d’uns instants te la tornes a mirar, veuràs que ja és en positura normal. Potser s’està quieta, però el cos ha perdut el desordre. És com si agafés forces, com si es concentrés a viure la curta existència que encara li resta. N’apartes de nou els ulls i, quan ja no hi penses, tornes a veure el seu vol per la cambra. Ho verifiques: al lloc on era ja no hi ha res. S’ha refet del cop brutal. Et torna a emprenyar, però ho toleres: potser s’ha guanyat la indulgència.

Es pot creure que és un animal estúpid, sense criteri ni picardia. En castellà precisament anomenen aborregar al fet d’adquirir els trets atribuïts a l’ovella, especialment mansuetud, gregarisme, etc. Fins que escoltem en Roger Aleu. Aleshores veurem el ramat d’ovelles i corders, de llarga cua, observant-nos des d’una distància prudencial. És inevitable imaginar què en deuen pensar elles, del grapat de curiosos que ens ho miren tot com si acabessin d’eixir de l’ou.

Al Masroig hi ha una casa acollidora, plena de llibres i d’aliment per al cos i l’esperit. I un terrat que s’eleva molts metres per sobre del carrer del darrere. Una parra magnífica en cobreix una part. L’amo de la casa ens explica que la va plantar un avantpassat seu (no recordo si el pare o l’avi) al pati de sota de tot. S’ha enfilat amunt amunt per, a l’estiu, protegir els estadants del sol i, a l’hivern, confortar-los amb el seu brancam acollidor. Em pregunto si fa bon raïm. Si fos així seria davant de la perfecció feta planta.

Si és seca, se’n fan marges i barraques.

Si és menuda, es barreja amb l’avellana o se’t fica a la sabata.

Si és picada, se’n fa gent del Priorat.

Cosí asiàtic de Púdol. Com que el fruit és tan bo, també se’n diu festuc: menjar-ne és una festa. Diuen que quan els cristians van arrabassar la terra als musulmans ibèrics, van matar tots els mascles perquè no donaven fruit. I així ens vam quedar: sense festa ni festuc. (Per què en devem dir reconquesta?)

La plaça Major del Molar és la menor de les places majors. Per això hom s’hi sent molt gran, fins i tot quan és insignificant.

El que fa el vi per fer riure. Llàgrimes, olors, records.

Al Priorat comença —amb tots els matisos que vulgueu— el parlar aponentat, que és la base del meu idiolecte. Escolto amb fruïció aquestes ‘e’ nítides que defugen la neutralitat, que tant s’assemblen a les d’enllà el riu Algars, que és el país d’on vinc.

«De ponent, ni dona ni vent» sentia a voltes quan vivia a Barcelona. Però vet aquí que a ponent vaig tornar. Les meues filles són ara ponentines, per als prioratins. Mireu-vos-ho des d’aquest punt de vista: som del llevant d’Aragó.

Algú va fer córrer la brama que endur-se’n llibres a «Priorat en persona» estava prohibit. De seguida es va disparar l’enginy retorçat dels escriptors, i als murs de can Feisbuc hi van aparèixer maletes de doble fons, edicions minúscules que cabien en preservatius; fins i tot algú s’oferí a memoritzar un llibre, a la manera de Farenheit 451, per a poder relatar-lo als altres, d’amagat i en hores intempestives. La Roser, alarmada, va voler calmar els ànims. Però el mal ja estava fet. A les nits hi va haver intercanvi de llibres, que es llegien a la llum clandestina d’una llanterna minúscula, sota el llençol. I és que els escriptors són com les criatures.

Li creixen banyes de cabra, n’hi ha de mascles i de femelles, però com que no es mou en tota la vida ni un pas del lloc on ha nascut, és un arbre.

Diuen que és el producte de la pròpia ment.

Agafat del clatell del tractor, va acaramullat de raïm. Hom se’l mira amb enveja. Quant de plaer n’eixirà!

És l’hora aquesta en què el sol escampa els raigs horitzontalment. Vaig cap a ponent, per això em cal aclucar els ulls rere les ulleres fosques. Les carreteres brillen, un camí d’argent m’assenyala el retorn a casa meua.

Abans, en sortir de la Vilella Baixa, m’he enlairat entre vinyes arrapades als costers. He passat per Gratallops, vila que en Llorenç coneix només per una estranya notícia escoltada a la ràdio. I avall, cap a Falset, i la N-420 que m’ha de dur enllà de l’Ebre, enllà de l’Algars —frontera blasmada per l’àvia Rosàrio. Em fa nosa la ràdio —diumenges a la vesprada el futbol s’ho menja tot— i no em fa el pes el disc que tinc posat. M’aturo un moment en un trencall (vés per on, un entrador al Masroig que m’havia passat desapercebut) i selecciono un vell amic dels vuitanta: Wim Mertens gemega lànguidament vora el piano. La furgoneta enfila de nou el camí de Móra. Rere la banda sonora m’ha semblat sentir un udol llunyà (no, no és en Mertens).

És la cambra que m’ha tocat en sort. No té vistes al jardí, ni al paisatge, però veig un carreró íntim, que en ser fosc s’omple de suggeridores històries, amb unes poques finestres que protegeixen els secrets dels estadants. Però saó és una de les més belles paraules del diccionari, tres lletres, dues síl·labes, forta i suau alhora. Quan plou, la pluja es mesura per la saó que ha deixat: dos dits de saó, un forc, un pam... I si no n’ha fet, no mereix el nom de pluja. La neu és bona perquè fa saó. És el que els pares han deixat en nosaltres, el que nosaltres volem deixar als fills. És el que «Priorat en persona» deixarà en el meu record: un bon pam de saó.

Es va despertar vestit, sobre el cobrellit, la finestra oberta i les cortines voleiant. Feia molt de fred. Molt. Tenia els braços i la pell del rostre glaçada, però, estranyament, se sentia confortable.

—Potser m’he mort.

S’hauria de moure per comprovar-ho, però no en tenia cap gana. Del defora entrava la llum malaltissa del fanal de baix consum. Imaginà la moto al carreró, tranquil·la, adormida, arrambada a la paret.

Un gemec estripat ressonà a la cambra de la vora.

—Algú que somia —li digué una veueta a cau d’orella.

«I tu com ho saps?» es preguntà. «Potser necessita ajuda. Potser...» però ja s’adormia de nou.

Es va despertar amarat de suor. La cambra era totalment fosca. (La cambra? Quina cambra? On era? Qui era?) Va fer un gemec que volia ser un crit. Apartà les flassades i s’assegué al caire del llit. Un fred molt viu glaçà la humitat del pijama. Tornà a colgar-se, espetegant les dents. Sentia por, una por diferent del que mai havia sentit. Sabia qui era, però no ho recordava; sabia també on era, però, alhora, sabia que era impossible que fos en aquell indret.

S’adonà que hi havia algú ajagut vora seu, que dormia amb placidesa. Havia d’encendre el llum, però la mà només topava amb objectes estranys escampats pel que devia ser la tauleta de nit. No volia que l’angoixa s’apoderés del seu ànim.

—Relaxa’t. Respira —va dir-se.

S’adormia de nou com qui cau dins un pou. Un pou. Li vingué la veu d’en Pau Riba cantant molt fluixet «La vella del fons del pou, és morta de panxa enlaire», com una cançó de bressol que l’amanyagava. Quan arribà allò de «...és morta mirant la llum a través de l’aigua» ja havia perdut la consciència.

Es va fer de dia, i es despertà definitivament. Va recordar tot això, malauradament. En realitat sabia que no havia estat un somni, però per protegir-se de la follia va agafar un paper i, sota el títol de Somni, ho va escriure tot.

Matèria primera dels somnis. O de la supervivència. I de tot el que es pot deixar als fills perquè aquests, si volen, ho malvenguin.

És un paisatge, un decorat. El necessitem per a entendre què ens passa, per a no precipitar-nos en el buit.

Mig de pedra, mig de carn, ha esdevingut un disseny perfecte: fa molts mil·lennis que ja no li cal evolucionar. Fa cara de vella emprenyada, o millor, de paciència despacientada; si més no quan se l’agafa per mostrar-la als badocs. En resum, és un animal que vol viure. I, si pot ser, al Montsant.

En arribar al Perxe no puc evitar sentir-me com el xiquet vergonyós que sempre he estat. Què diré? Què faré? L’escriptoret que es veu que sóc té vergonya de compartir uns dies, amb la seua única novel·leta sota el braç, amb els altres companys, escriptors de debò. La por al ridícul, a no ser a l’alçada, em posseeix uns instants. Però apareix la Laura i el neguit se’n va. Més tard, quan ja som tots al voltant d’una taula a Marçà, la vergonya és una paraula que ha deixat de tenir sentit. Tot flueix.

Instrument que parla si li fas pessigolles. I si li’n fa na Marta Cardona, t’explica coses bellíssimes.