Ramon Solsona

Tot això de l’agricultura biodinàmica em sonava a dogma abans de conèixer en Roger Aleu. Després, també. Mantinc els prejudicis intactes, però m’entusiasma l’energia del Roger. Parla amb tanta convicció, que arrossega. És bio i dinàmic de cap a peus. Desafia l’ordre natural de la pagesia amb un ordre natural alternatiu, el de la natura mateixa. En Roger és il·lustrat, té la saviesa dels nous pagesos que busquen respostes científiques al perquè i al com de cada cosa. Cal estudiar, practicar i no donar res per fet. Assaig i error, com els científics, però amb un credo verd, sostenible, honrat. Un credo d’autoexigència i llibertat interior. El veig un Francesc d’Assís laic amb un gran poder de persuasió. No és per l’agricultura ecològica que els seus pistatxers donen tant de fruit, sinó perquè els tracta de tu a tu i amb una franquesa absoluta. No parlen amb paraules, sinó amb el llenguatge de la terra que acumula descomposicions suculentes. En Roger no rondina, com solen fer els pagesos, sinó que reivindica. Jo el veig feliç i això s’encomana. La fe biodinàmica no, però la força de la convicció sí. Per això, quan ens porta al seu tros, ho veig tot d’una altra manera. No n’hi ha prou a concordar la vida vegetal als cicles de la lluna ni a donar per fet que les ovelles són estúpides. Si ell diu que són molt llestes, és que ho són. Jo me’l crec. I la terra també se’l creu, es deixa fer i el recompensa. És l’agricultura biodinàmica, pensa ell. És ell, penso jo. Perquè, si jo fos ovella o cabra o ametlla o bri d’herba, l’obeiria amb els ulls clucs

Una tarda de tardor. El camí que surt de Falset està polsegós perquè fa dies que no plou. Les vinyes ja han donat tot el raïm i ara moren dolçament en una quietud de puerperi. Caminem a bon pas. De sobte, un miratge. Un castanyer de capçada venerable aombra un revolt com un paraigua enorme. Què hi fa aquí, un castanyer? I què són aquests set o vuit fruits que pengen aquí allà? Violins? Sí, violins suspesos que oscil·len amb elegància. Ingràvids. Violins vius, historiats, de fusta noble de color de cirerer i de caoba. Brunyits, com acabats d’envernissar, titil·len amb la lluïssor del sol que declina. Vessen notes mudes i l’ombra s’esponja, es fa tendra fins que un fil de música esquinça el silenci i ens xucla com el cant de sirena que captivava els mariners. Nosaltres som els mariners, la sirena és ella, Marta Cardona, llarga cabellera que, contra el sol, esdevé una font de llum. Bach impera, la tarda s’atura. Els altres violins que pengen del castanyer detenen el balanceig i escolten. Els pàmpols rojos i torrats d’octubre deixen de morir i també escolten. Tots escoltem, asseguts a l’ombra. I ens preguntem d’on surt la música. De les finíssimes cordes de metall? De la punta dels dits de la violinista? De les dues obertures en forma d’efa que adornen i refinen l’instrument? No se sap. Això és un miratge, és probable que la Marta es fongui d’un moment a l’altre i que el violí continuï sonant. L’única cosa certa d’aquesta tarda de tardor és que nosaltres som a dins del miratge i que la musica hi és. Existeix. I s’hi queda. En tot el món no hi ha cap altre castanyer empeltat de violí.

La Marina llegeix molt, de fet ho llegeix tot. La Marina escriu molt, de fet tot just ha publicat una primera novel·la, però ja es veu que no pararà. Treballa molt, tradueix molt i parlaria molt de literatura als mitjans si no fos que als mitjans no els interessen gaire els llibres. La Marina menja molt, de fet s’ho menja tot, escura els plats i els deixa com una patena. La Marina somriu sempre, de fet fa unes riallades tan fortes que serien marinades si no fos que al Priorat la marinada és el mateix que la garbinada, l’airet suau i agradable que ve del mar i que endolceix la vida de la gent, dels arbres, de les vinyes i fins de les pedres. De fet la Marina és això, marinada i garbinada.

La Rosa ha estat mestra. Per a nosaltres ho continua essent perquè ens ha organitzat un matí ple d’activitats extraescolars. Som alumnes i ens toca aprendre a base de pedagogia activa: anar, mirar, tocar, escoltar, trepitjar, preguntar, comprendre, saber. Per l’edat, m’imagino que la Rosa ha conegut el trànsit del sistema educatiu feixista a una escola lliure, catalana, democràtica i pedagògicament ambiciosa que generalment no passa de desideràtum. La Rosa és pràctica, es val de mestres auxiliars perquè ens ensenyin la sala de lectura Xavier Amorós, els rudiments de la pedra seca, un molí tradicional d’oli, un celler de nova planta i una demo amb les avellanes —vellanes— un cop collides —plegades—. Nosaltres som bons minyons, anem d’aquí cap allà amb esperit alegre i fem el paper d’alumnes modèlics preguntant i prenent notes. La Rosa, que exerceix d’amfitriona amb un altíssim sentit de la responsabilitat, té un objectiu pedagògic molt clar: vol que aprenguem amb la teoria i amb la pràctica que Pradell de la Teixeta és el poble més bonic del món. Ella no ho ha dit així, ha dit que és el poble més bonic del Priorat, però, com que nosaltres som alumnes aplicats, hem entès perfectament l’abast universal de la seva sentència i que és irrefutable. En prenem nota i repassem la lliçó sencera per si de cas al final de la visita ens fa un examen. Comprovem que Pradell és un poble petit i eixerit, i a cada pas trobem el ressò del festival EVA (En Veu Alta) que s’hi fa cada estiu i que omple tots els racons d’històries, de rondalles, de tradició, de jocs, de músics. A l’acabar, però, en lloc de fer-nos un examen, la Rosa ens convida a un vermut.

Si no fos un exabrupte semàntic, es podria afirmar que en Mateu Nogués traspua l’autoritat moral d’una abella reina. Té poder sobre les abelles, totes, mascles i femelles, reines i obreres, larves i adultes, guardianes i meleres, les de bona fe i les barrudes, si és que n’hi ha. Mentre la Roser, la dona del Mateu, fa de reina regent, per delegació, me’ls imagino tots dos vestits d’astronauta i de tela mosquitera, entrant al reialme de les abelles amb la mateixa autoritat dels domadors de lleons. En una pantalla plana ens mostren imatges d’aquesta microsocietat —macro, en realitat— perfecta i la xerrada llisca com un documental fins que el Mateu parla del desabellament. Llavors no podem evitar una profunda sensació de desesma humana. Explica en Mateu que les abelles es desorienten cada vegada més, no saben tornar al rusc. Se’n desconeix el perquè, però sona a trastorn del segle xxi. Deuen vagarejar sense rumb i sense destí, penso jo, com els missatges electrònics perduts en l’éter de la galàxia informàtica. Com un personatge de novel·la que busca no sap ben bé què. De novel·la? No, de la vida. D’aquesta bonior d’eixams entremesclats, confusos, proclius al desabellament, al desarrelament, al desencaminament, al despullament, al desemparament. Després de la xerrada, al carrer, sentim compassió per les abelles perdudes. Ens agradaria ajudar-les, portar-les una a una al seu rusc, però ni tan sols les sabem reconèixer. Amb prou feines ens reabellem a nosaltres mateixos. Si ens commou l’abella desabellada és perquè ens sabem també desabellats. Per això escrivim, per explicar el desabellament propi fent veure que parlem dels altres.

Ocell migrador molt vistós, clapat de blau, groc, vermell i groc. És insectívor i es cruspeix les abelles com qui beu a galet. A Catalunya és una espècie protegida. També ho són les abelles, fonamentals per a la pol·linització. En Mateu Nogués és apicultor i, quan parla de l’abellerol, reprimeix l’instint abellerolicida i fa cara de resignació.

[vimeo width="550" height="309"]https://vimeo.com/108039304[/vimeo]

Abegot, abellot, abella mascle.

Les quartetes geogràfiques són dites a guisa de refrany molt esteses pel domini català. Solen agrupar el nom de quatre poblacions veïnes amb un vers dedicat a cadascuna. A dins i a fora del Priorat és molt coneguda aquesta: La Figuera n’és molt alta, / Cabacés molt amagat, / la Bisbal dalt d’una roca, / Margalef en un forat. Efectivament, la Figuera és tan alta que té el Balcó del Priorat i d’altres miradors que permeten albirar grans panorames. Potser per això l’expressió baixar de la Figuera (‘estar als llimbs, no assabentar-se d’una cosa que coneix tothom’) s’hauria d’escriure en majúscula. Com Venir o baixar d’Arbeca, que té un significat semblant.

Mal vestit, deixat, amb la roba posada de qualsevol manera.

Emigrar les abelles per formar un nou rusc. Paraula derivada d’eixam, que Mateu Nogués, pagès i apicultor, fa servir amb la mateixa naturalitat que si parlés de la família.

Encar, encara. Sentit diverses vegades: Encà vermen.

Endemà. Lo dimats és l’ensendemà del dillums.

Llangardaix. Fardatxo és comú, amb variants, a les comarques de l’Ebre, la Franja i el País Valencià. El dialectòleg Pere Navarro aplega cinc maneres de referir-se al llangardaix només al Priorat: esfardatxo (el Molar), fardatxo (Bellmunt, Capçanes, Falset, els Guiamets, el Lloar, Marçà, el Masroig, la Torre de Fontaubella), llangardaix (la Figuera, la Morera, Porrera, Siurana, Ulldemolins, la Vilella Baixa), llargandaix (la Bisbal, Cabacés, Gratallops, Margalef, Torroja, la Vilella Alta) i lluert (Cornudella, Poboleda, Pradell).

Ametlla molt apreciada. En Roger Aleu explica que el seu rebesavi Joan Aragonès va descobrir aquesta varietat al Montsant i que va ser el primer a plantar-la per al conreu.

Nom del joc que en altres idiomes es diu tres en raya, tic-tac-toe o jogo da velha. Al nom del joc se li sol afegir un repicó popularíssim que és ben viu al Priorat i comarques veïnes: lo marro pixo-i-cago.

Verb meravellós, volàtil, real i irreal alhora. Roser Vernet diu de memòria la prodigiosa definició de meix que dóna el diccionari Alcover-Moll: «Forma de tercera persona singular del present d’un verb inexistent, usada només en la locució ni creix ni meix, que significa ‘ni creix ni minva’ (Tortosa)». No deu haver-hi gaires diccionaris en tot el món que defineixin «un verb inexistent».

«La carn s’ha de mostegar. Si no vols mostegar, demana un flam.» (Roser Vernet).

Joc antiquíssim —els romans n’eren molt aficionats— en què es llancen un o més ossos del peu del be a la manera d’uns daus. El nom de les cares varia d’un lloc a l’altre. Per exemple: rei, botxí, sentència i cul. Altres noms utilitzats al domini català són panxa, forat d’aigüera, forca, flac, bisbe, Nostre Senyor, etc.

Bolet molt apreciat, de barret llepissós i carn blanca. Fora del Priorat és conegut com a pegalosa, apegalosa, llenega, mocosa, bavosa, caramellosa, carmellosa, cramellosa, gomera, bateó…

Al Priorat i a tot Catalunya, malnom amb què es ridiculitza els barcelonins, la qual cosa no obsta perquè siguin ardentment desitjats arreu per fer calaix els caps de setmana.

Al Masroig i al Molar, pebrot.

Pistacia Terebinthus conegut també com a cornicabra. «És un arbust de tres a cinc metres d’alçada, ramificat, d’olor forta (trementina), fulles caduques peciolades, flors en panolla, fruita petita, apiculada, vermella i a la fi negra», diu el diccionari Alcover-Moll, però són més aclaridores les fotografies. La picada d’un mosquitet provoca una deformació en forma de banya de cabra. El completíssim recull Noms de plantes del TERMCAT —edició en línia— aplega aquests altres noms populars: noguerola, noguereta, llampuga, llampuga pudent, terebint, arbre del pi, banya de cabra, corneta, cornipedrera, bitxer, bitxo, festuc, garrofer bord, garrofera, mosquitera, herba mosquitera, mata, mata borda, mata vera, matissa vera, moixera, pudoler, rotaboc. 

Romaní

Lo tello és la xarranca, com la que hi ha pintada a terra a Pradell. Els noms d’aquest joc infantil són infinits arreu del món. Al domini català hi ha almenys aquestes formes: xarranca, xencra, xeranga, xincarro, xencarro, xarranco, xàncales, xàngales, xàncares, xanco, xangues, xenca, xanclis, xampla, xinga, xambori, sambori, estambòrit, eixanc, enxanc, enxanca, enxanques, baixo, enxencarra, enxerranc, esguerranxa, gillo, marro, narro, nillo, santo, dama, setmana, janco, avió, eixanclis, noet, palet, fita, quadros, semo... Les variants tello, tella, titllo, telleta, tellerets, etc. procedeixen del nom de la pedra o tros de teula (tella) que s’ha d’anar empenyent a peu coix damunt de les caselles.

«Aquí no vermen, aquí van a la vellana.» (Rosa Gairal, parlant de Pradell).

«Quan toques el violí, t’hi deixes la vida», «Quan has estudiat Beethoven o Mahler i els toques, penses que han valgut la pena els sacrificis» (Marta Cardona).

Mena de bruc de mata baixa, dit també bruc d’hivern. A la tardor, l’estesa de mates plenes de flors roses contrasta amb el tons tardorals del paisatge. Vist i après a la Bisbal anant amb en Roger Aleu.

Molt gras.