Josep Porcar

La puresa no és en la innocència sinó en l’enteresa que covem. Puc afigurar-me la crosta de solitud, però no capir-la, cada dia, en aquells cimalls d’ametllers i festucs. Però és d’aquesta crosta que ha de venir, per força, la força, l’impuls recòndit del cicle, l’embranzida, la veritable biodinàmica, el llampec soterrat que una banya de vaca rep i a la superfície retorna, en un llambreig, el batec primigeni.

L’harmonia pot ressonar, com a molt, dins d’un sol cos. La de dos hauria d’aspirar, almenys, a afinar un violí. M’escoltaràs, a destemps, en la corbesa del meu arc. Riu tant que plora. Plora tant que riu. Cal embriagar-se sempre! No és fàcil somiar amb una freqüència al 332 Hz i haver d’acaronar Bach al 442 Hz.

Ensenyant aprenc. Assedegada de set, camine immensament per arribar a un riu que, a dins meu, ja existeix. Sender entre senders, a l’edat on tot semblaria hivern, sé que cada bosc és un desert i jo he après, jo he après a néixer manantials verds. De mi sóc laberint i aljub a camp obert. I, d’estius plena, encara no en tinc prou! La vida és un pou i la visc sencera. Ensenyant m’aprenc.

«Tu ets com jo», vas dir. El camí era costerut, una pista de terra. Callàvem entre ovelles i púdols. «Tu ets com jo». Sí, com jo, com jo, i tot seguit va ressonar al meu cap la mínima màxima: un problema sense dissolució. Bé sabem que ens enganyaríem si diem que només ens esperarem a nosaltres mateixos i mai no arribem a trobar-nos. Com jo. Camines sola, darrere meu, i a uns cent metres m’assenyales amb el dit, i hi insisteixes: «Sí, tu-ets-com-jo, necessites marges i aire». Instants de silenci còmode. Com tu, com jo, cert, perquè hi ha pins, massa pins, pins a tothora. I més pins darrere. I pins enllà, uns altres pins. I, entre els pins, creixen pins petits. I hi ha bassals de cel plens de pins. Silenci, marges, respiració. «Tu ets com jo».

Tot home abeller, home de bé. Tinc 24 hores. M’he enfilat a la capçada d’un ametller. Tinc més confiança en les ales que no tinc que en la branca que pot trencar-se. Sóc el súbdit més lleial de les reines, aquell altre abegot ubic que, religiosament, les abelles no fan déu. Mesure la fumera, sostove el brescam, instigue un dolç prodigi. Aviat em caldrà crestar. Tot brunz al meu voltant. Hi ha sempre, constantment, una gota a punt de caure: mel als dits, al cervell, a la boca, a la sang.

«Ma questo è più che umano, è il privilegio
di chi sostiene il mondo senza conoscerlo»
Eugenio Montale

No pot llevar-se, sembla impossible, però ho fa. S’empassa una càpsula que el prospecte glorifica com un equivalent energètic de la mel, l’apitoxina, el pròpolis, la gelea... Déu! Obre els ulls en un silenci tan hermètic i estrany que despertaria un ramat d’elefants. El silenci de la musculatura. Anit va engolir ‘garnatxa mítica’, cabuda, un mite de vi revellit durant mesos al magatzem del supermercat, i això ho podria explicar gairebé tot. Anestèsia a una sola veu. Com havia previst fa mesos, avui fugirà de l’arna. Quim Soler l’ha convidat. Boccato di cardinali. S’afigura què en diran al gueto que abandona, a l’íntim rusc dels abandonaments: «Va patir, pobre, la síndrome del desabellament». Així és fàcil. No calen més arguments: no taca mans. Dins del cotxe, càpsula en la càpsula, s’avança al vol, zumzeja, s’aigualeix en el flux a venir: bancals de vinya, marges ennuvolats, de pedra seca, que besen a Déu amb un dolor sublim. Fa uns dies, un llibre per fi l’havia convençut: segles enrere, els monjos de l’Scala Dei, de tan sacrílegs, eren sagrats: sabien levitar bancals amunt i envolar-se com àngels, com pensaments del cel. Pel vi oraven, gràcies al vi. Apitoxina, pròpolis, gelea... Vi. Potser aquesta ha de ser, natura ençà, càpsules enllà, una mena de missió. Ingenu abellot...

Com un cèrvol, he eixartigat nits a fanecades i, entre rocs escantellats i piles de malea, amb aveall d’estels i vesc com a paranys, he abassegat caderneres, brúfols i pinsans. Acaba d’arribar al Molar. Fa solet. S’asseu a la terrassa d’un bar restaurant, hi escriu dos versos destarotats i no evita piular-ho: «Ací els ocells canten molt!». Estols i estols de pardals, amb vols rasants, cusen el cel amb la vinya: tot allò que vola no té l’ombra sargida als peus. La cambrera li serveix l’esmorzar. Ell intenta cosir una conversa i l’agullona amb poca traça: «El vi és d’ací?». «És de la cooperativa», respon despreocupadament. El desig és la metàfora de l’altre. També el desig de vi? O sobretot el de vi?

Contempla l’urbanisme d’Ulldemolins: carrers i placetes, cases i tanques dels jardins. Hi ha una estructura i hi ha el caos. Hi ha persones corrent, també, en una marató. Hi ha un zum-zum. Per uns instants, de tan ubicada, cada cosa ens desubica, com els corredors. Potser aquesta és la constant, la cursa inacabable. Pot una abella anar en cerca d’una altra mel? I, en tot cas, podria tornar? El caos no minvaria si tornar fos recordar algunes paraules, però almenys esdevindria soluble. És el cas d’apitoxina. Atenua el reuma, quan no enverina.

No vola, condueix. L’han convidat. Sent que el fa feliç. N’ha examinat la topografia al Google Maps. Pensa els noms, les cadències possibles, i els respira com ressonen: Perxe, Molar, Priorat. Espera arribar-hi, no a temps, senzillament arribar-hi. Riu Ebre endins, contempla processons d’oliveres, busseja en l’expressió, en l’al·literació s’adelita: esperar arribar. Qui pot mai esperar arribar? «Qui espera, no arriba mai», es diu. Cap cotxe al darrere i, embadalit, a mig quilòmetre del campanar del poble, s’hi atura, al ralentí, enmig de la carretera: un exèrcit infinit de pàmpols daurats presenten armes, l’enlluernen com un encanteri. Recorda d’on ve. Li han dit on hi ha d’anar. Però ara només manen els falciots estridents i aquests pàmpols incandescents. Esperar arribar? Qui espera arribar? Surt del cotxe al ralentí amb la llibreta entre les mans. En l’ara que no és ara, només sóc si ‘sóc’ i ‘jo’ se separen. Després és esperança tot, un aveall per a confugir al passat, fugir al futur i defugir el present. No-temps en el no-lloc del no-jo.

Pedres i avellanes. Pedres o avellanes. Col·loca el quadern sobre la roda d’un tractor. Hi escriu un poema. S’escolen, entre vers i vers, pedres i avellanes. A la segona estrofa hi ha el tractor en marxa, sotraguejant, amb una canalització que aspira l’avellana, però també molta pedra menuda. Al darrer vers s’esmolen les més petites, es desfan entre aurores d’ametllers i ovelles, fins que només en queda una pols ínfima que explicaria l’existència d’unes altres mans, la potència de la voluntat i l’enginy del senyor Garriga de la Selva del Camp, que al seu taller inventà una màquina enganxada darrere del tractor per replegar avellanes, i va començar a vendre-la, després de patentar-la, en els anys vuitanta. La màquina expulsava les pedretes i un ventilador llençava totes les fulles i trossos de branques prèviament trinxades. També el poema pren cos en la mecànica i se l’emporta aquell perdut sentiment agropecuari, gairebé un no-res que es menja. El poema és fa avellana.

munyim estels
verí
de llum secreta nit
de nits desfent-se
entre fal·leres

collim mil dits
d’adéus
llampants enyors o fressa
en sang de verms
i larves

nevem un mot
orbat
de mans desperta en flor
esguards anats
com pètals negres

tot
tot per amor
per un pistatxo

Brunzen, vibren, tremolen constantment, amb més intensitat a l’hivern, per mantenir l’arna a 35 ºC, gairebé la mateixa temperatura del cos humà. A l’estiu baten les ales, la venten. Cos i cervell, cada abella és neurona i estel, vent i fat, una llefiscosa puresa de solitud en massa. Contemplem la bresca, aquest cel de cel·les, l’univers hexagonal, la celístia encesa: quina finestra és l’orb mirall que hi deixem d’obrir? Cecs! Brunzent, també un ull obert clou la nit. Somia clos, l’altre, mel i fel d’una altra llum. Amb desgana hi fa l’ullet, amb el cel entre els dits, un cos que tornar no sap d’on massa a prop ha viscut, d’on tan a prop era lluny. Vibrem, tremolem... En pròpolis pervivim, embalsamats, desabellats a dins l’eixam. Batem ales que no tenim. L’arna ens obre i ens tanca.

Capvespre de lavanda a la Miloquera de Marçà. Damunt d’un antic cementiri, dos escultors, marit i muller, van ser esculpits amb un jardí de plantes aromàtiques. A estones, encara emergeixen, rebels, els ossos d’alguns morts que s’han fet massa vells. Mentrestant, Lluís Pena dignifica, amb traça i saviesa, la trascendència de la copulació de les tortugues. Inseminada, a l’oviducte, la tortuga femella conserva i s’administra el semen. És un sistema reproductiu vital per a l’espècie. Pot tardar quatre anys a parir. Tota una vida. Zel i incubació, fossars desclosos i restes d’esquelets. Vida i mort en un cop d’ull, totes les afinitats se’ns disparen d’un tret al cap. Hauria estat bé preguntar-ho a l’escultor Marcel·lí Giné: després de ser afaiçonat, quant de temps tarda un bust a mostrar-hi un rostre fidel? Quant un poema a destil·lar-ne bellesa? Collita, criança, reserva? Demà visitarem un celler. Podrem acariciar, com el llom d’un gat, el roure de les bótes. Catarem una sang excel·lent: Solpost. Priorat seminal. Vi, vi, vi. Vida exhumada.

Cabàs pla, d’espart, on s’hi fica l’oliva mòlta per premsar-la. El palpe i hi puc percebre la pasta, intangiblement, i també, encara, les olives glorioses, incitants, desfent-se entre les mans, com el record d’un record. I no se m’escapa l’abrupta excepció de l’instant, el llenegadís punt d’inflexió en el qual, si present i futur no s’acoblen mínimament, l’aspre passat no impera, com un rajolí d’oli.

L’abella balla. La velocitat de la dansa codifica la distància i la direcció de la posició en relació amb la gravetat, com una brúixola que marca la ubicació de l’aliment en relació amb el sol. La dansa perd compàs i nord quan varia el camp geomagnètic. Quan creu que balla bé, en realitat balla fatal, i es desorienta: l’abella es mor. De la dansa de l’abella a la síndrome del desabellament hi ha, també, l’home saberut i saníssim, embafat de síndromes. Inventaran les abelles una nova dansa per alertar l’eixam si detecten la imminència d’un desabellament? Si ho aconsegueixen, serà, segurament, abans que nosaltres.

Les tortugues invasores —Trachemys scripta elegans—, importades de Florida, assassinen les autòctones. A Amèrica, a causa de la importació del producte, n’augmenta també el despoblament. Quines coses! Fa unes dècades, moltes persones van voler i, sobretot, van necessitar anar-se’n del Priorat camí de diferents ciutats de Catalunya i de l’estranger, per sobreviure i/o progressar. Van tornar: fan vi. I, aparentment, a l’endemig, no hi ha cadàvers. Aparentment.

Vol d’abelles. Entre pàmpol i pàmpol, com una magrana esgallada, l’ocàs regalima. Persèfone el cor a la pira se’m menja i sóc jo, sota el Morral, la dolçor i l’agra revenja. S’eixamena un crepuscle que es dessagna en carn viva.

Passege per carrers de Castelló, de matinada, i tèrbolament recorde carrers de Falset. Ningú a l’horitzó. Cap núvol. Ací, entre el carrer de Baix i el carrer de Dalt, només l’escombraire navega tenaç i amb trenes pentina les pestanyes del jorn; hi cull crúor de soll en soll, llast d’ànimes, tristes percaceries d’amor a la nit eixartigades com llords cadàvers del desig: una xeringa, una mitja, un condó. Granyana és un gueto, potser com aquell Malanyet de principis del xx. Des de l’infern bufa la tèrbola cremor del ponent. Ningú a l’horitzó —lentes falzies volen dins d’aquesta habitació. Al terrat, una veïna també bat les ales, estén, adormida, una filera de tangues, alça els braços com si implorara l’abducció redemptora d’un àngel. Amb el cap entre els barrots, la filla canta al balcó i badalla: «La lluna, la pruna, vestida de dol». A la plaça, un home amb corbata contempla, atentament, com li pixa el gos —com l’ombra d’una falzia se’m gronxa la nena a dins del cor: «La rosa, la llosa, ningú a l’horitzó». El nou dia, tan vell, m’ensenya petites dents de llet, de llum corcades: ningú, ningú, ningú… Recorde la paraula «eixartigar», recorde Falset, la Quartera i voreres polsoses d’un camí coronat pel Morral. «Anem de safari», va dir algú. Sembla que no hi ha horitzó, i tot reneix.

Passege sol. Estelades als balcons, a les parets, a les finestres! Som. Som. Som. I això és gairebé inevitable.

Contemple el safareig, la piscina, la bassa d’oli. Hi apunte cofí. I les varietats d’oliva de Pradells: solser, arbequina, fregalosa. Ja m’estime aquests mots. Com els núvols de Pradells, que avui no sé d’on vénen, aquesta nuvolada que davalla la muntanya com una mantellina. No sé on van, tampoc, si tenen un destí —té poca importància. Van néixer remots, orbats de temps i d’espai, d’arrels i d’àncores. Neixen encara, mentre suren, sense afanys, i es deixen dur. M’he quedat sol un instant, com volia, al museu del Molí de l’Oli. Calmadament, repasse cada màquina, i hi puc llegir estigmes i rovells, fragments mínims del seu viatge. Vents, aigües i focs, remots de temps i d’espai, es desfaran com núvols. Hom diria que la llunyania, fregallosa i constant, tota engrunes i temprança, és una muda pregària de la Bellesa.

La mar fa el vi. A foc lent el garbina i a la boca, oratjós, s’obre com un delta. Dorc amb aquest vent, cada nit. Brisa oberta a la nafra. A la porta ho resa: garbinada. «Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!». Em creixen a la parra els ulls de la marinada, com un brogit d’ales, alè al vent sense baules, al seu cor vol remor, només llum, només mot i només aire. Taste el punt de salobre i, com un vertigen, el vent a punt, la llengua a punt, el vers a punt. I la sal l’obre: entre el descans atroç i el ritme emmetzinat, el ventre i la sang, l’ala batent, profunda, com una respiració granada, alentida, de paraula no dita.

Al magatzem de l’avi, la sentor encara dels fertilitzants, corbelles, algunes gàbies. L’aixada no s’ha mogut en anys, tampoc la seua ombra. Als cims de la Bisbal de Falset, però, cada dia, durant segles, l’ombra primitiva d’unes branques han burxat el cel i d’ametlles, com estels, n’ha sembrat la terra. L’última esperança penjava esmolada a l’extrem d’un branquilló. «No, aquestes no són trudes. Aquestes són llarguetes».

Garnatxa en flor. Perspectiva cònica de llum rasant. Afuant-se, lliscant, el sol repta tèrbol contra l’eclipsi del cos, allargassada ombra en fuga fins als núvols que grata amb un pèl del cap. Pessigolles té el blanc de la boira inflamada i, al mirall que furguem, aureola un somriure al vèrtex del seny. L’instant forja ponts: travessem l’ull del cel. L’infinit treu colors. Raïm. Òvuls lluents.

Dits als ulls, dits al coll, dits al pit, al sexe, cames avall, per terra, tendríssims dits de pedra seca, com un marge esbaldregat. La llum erma d’octubre s’obre mentre tanca, amb una estranya precisió de bisturí, la frontera entre els cossos i l’espai que els circumda. M’ature davall d’una de les oliveres, palpe la terra sostovada. Com poden anar tan farcides d’olives? La biodinàmica em demana una fe que no tinc ni en mi. Només puc creure en l’amor del seu amo, preguntar-li com ha arribat fins ací, igual que a vegades em pregunte des de quins instants jo vaig deixar de venir als llocs on, ara mateix, no estic. L’amo en parla amb un entusiasme voraç. Sent l’angoixa de necessitar urgentment una transfusió de la seua saviesa.

Plovisqueja. Les set passades. Els fanals destil·len espurnes d’aigua, petits llampecs que als tolls demostren per què la longitud d’ona és inexplicable. Plovisqueja. Avui els ocells a penes canten. Tres quarts de vuit. El sol no fa l’esforç de pujar a les teulades; hi sura i sobergueja una llum que es gronxa, complexa, d’ambrada a rogenca. Ens hem llevat dins d’una gota de vi.

«El que detectem de seguida és el que ens molesta»
Roger Aleu (adalil)

Dubta per què encara és de nit,
per què una tenebra l’enlluerna.
L’astre mirat no el mira i crema
uns gira-sols que als ulls li obren
la llum segrestada entre espills
giratoris: malsons avall, al taüt
de plata, pregunta quin dubte
és el centre exacte, heliotròpic,
que en treu la tapa, el fica dret
i se l’emporta, vampir de llamps,
amb un breu moviment oscil·latori,
a la cerca fosca d’un darrer raig
o sota els retolats neons d’un bar
on tornarà a pouar tot l’esguard
en la trencadissa rodonor d’una copa.
Massa lineal, massa pla, massa fàcil,
si al buit ha de morir la profunditat
i la pols d’estels pot agranar-se
com molles de pa. En algun dolor
necessari hi ha d’haver l’espiral
que en penombra el desclou i descentra,
que el fa i el desfà, soluble i bell,
com una tendra veritat desvestint-se
a l’emprovador: si tot flueix
mentre ell flueix en un bucle
immarcessible, i sempre és cos
i llunyania tot el que l’orbita,
per quin adéu, amb quin vol,
en quin gir espera retornar?
Una ovella fuig, no s’escapa.
Una abella dansa entre mirades.
Un poeta li plantarà girallunes.
Als vorals del dubte neixen roses.

N’hi ha de mascles i de femelles. El mascle és improductiu durant molts anys. I pot veure’s a simple vista.

Cornicabra, Llentisque Pistacia. Peu, empelt, de pistatxer, de festuc. Àrabs i romans en conrearen però, després, tot ho vam perdre, també aquell sentiment agropecuari. A finals de segle xx vam haver de travessar l’Atlàntic per recordar on érem. Ara fem pistatxos de Califòrnia. Som productes defectuosos: un negoci perfecte. Púdols! Dubte si hem aprés a veure túnels al final de la llum.

Verí o llampec, secall d’un mort o serp munyida, s’obre al cel un badall i l’atzur s’emmetzina. Quin llast trenca el mirall? Vi, gelea, apitoxina? Quina por ens insemina? Déu? Quin cruel escandall una vara tan fina! Branquilló? Redolta? Immòbil, la vinya espera, el món giravolta. Si l’esguard no és vassall, s’endurà el vent l’espina. Si arrela l’esquinçall al cant que el cor afina, quimera sense brida s’empelta el meu cavall, que és un vol de Pegàs i un sol llamp tota vida.

El món neix ara mateix, a sota d’un castanyer. No són els violins sinó nosaltres aquesta música que de les branques penja, com un vent de veu en penombra, un hàlit només, una secreta harmonia que enlluerna la llum i no crema als dits, i no trenca al cor, i a la pell oferida és crepuscle, càntic, pura carícia o arc de l’aire. Aquesta és, ignota, tota la dansa, la veritable follia, néixer i morir, recorda, latència, llinda i últim desig: no esperar, no esperar mai que fos un llambreig l’única espera al final de la nit. Bach ens inunda. Ens conviden vinyes amunt. Lo Morral presideix el món i el far del dia giravolta oliós: tornem a nosaltres, però no dels altres —d’aquells no tornem mai. En el naufragi hi trobem un mar de vi dolç; núvols a trenc d’ona, llum lentíssima d’àncores i sal... Alenem, alenem, alenem, car cel amunt, despietat, se’ns emporta un raig. Amb vent de mar, a rodolons, la solpostada cau als nostres peus com un nen embriac de raïm que, coll avall, amb fressa i aura de pàmpols, l’ànima eixala.

«Ple de verema era lo trull»

Spill o Llibre de les Dones
Sovint pensa en cada trull
amb una set tota llengua i bromera.
Els palparia cec com una polseguera
quan li puja la mort a consciència
i no pot despullar-se la pell
ja de tan usada i aspra,
ni fer fora, com un gos perdut,
l’amor submís que el legitima
a favor del gest captiu i caut
de les estacions, la fortuna i els actes.
En aquell paradís d’innocència
—samsó, garnatxa, merlot, picapoll—
no coneixia, potser, els tendríssims racons
dels sexes més lluents i amables,
ni la sang esmolada dels assassins,
però sí aquest desig persistent
i arrapat de ser absolutament tot,
aquesta pluja de viure a cor de vi,
diguen el que diguen tots els oracles.

Al Priorat, abans de pujar a un autobús, mareja't amb vi. O serà un drama.