Lucia Pietrelli

Ésser fet de fissures per les quals colar-se, amb les paraules entotsolades dedins, però preparades per brollar a poc a poc, més tard, cap a la superfície. Com una font amagada o un rierol que es descobreix de cop, les seves ganes de dir-nos.

Ésser alat, de tan lleuger en els gestos i les paraules. Obert al somriure discret. Amant sincer dels llocs que configuren la geografia dels seus records. Ben compenetrat amb l’Ot.

Ésser expansiu, sempre amb infinites ganes de conèixer més. Remolí de vida i d’energia. Curiós i generós. De cap i cames incansables, de pensament atropellador. Autor de la frase: «Lo cap és per pensar».

Ésser inquiet, d’ulls atents, amb la mirada buscant i esbrinant els sentiments que viuen a dins i els esdeveniments que passen a fora. Equilibrista amb els peus entrenats i la veu a mig camí entre el silenci i el cant. Amic dels seus amics, així que molt amic meu i jo molt amiga seva, sempre.

Ésser creixent que irradia ganes de més vida i més autonomia. De mirada atenta, d’ulls frenesí. Ben compenetrat amb la Gabriela.

Ésser tímid i pausat, però amb la il·lusió a flor de pell a l’hora d’explicar la seva terra i els seus misteris. Atent en el gest i curós en els detalls. D’ànima viatgera.

Activitat pròpia del poble de Capçanes, devers la zona del barranc de Parellada. Es veu que allà es pot organitzar una eixida cap a la cerca de pintures rupestres com qui organitza una pujada a un cim o una calçotada amb els amics. Excursió de descoberta amb premi final assegurat.

Em va sorprendre que, a la comarca, no hi hagi cap bruixa o vella habitant pous o anjubs, em va sorprendre en general la falta de llegendes relacionades amb el territori, com si ja en tinguessin prou amb la terra, com si no fos necessari estendre-hi damunt cap tel més, cap misteri afegit. A Mallorca la Maria Enganxa habita cada pou i cada aljub, qualsevol tipus de lloc fondo i humit. «No en teniu de llegendes en aquest redol?», li vàrem demanar al Teix i ens va contestar una mica sorprès, sorprès ell per la pregunta, que mmmm, no, que no gaire, que per què n’haurien de tenir, que per ventura n’hi havia una, la del Salt de la Reina Mora, però aquesta viu a les altures i els anjubs queden deshabitats. La llegenda del Salt de la Reina Mora conta de n’Abeladzia, filla del valí de Siurana, que amb el seu cavall es va estimar més saltar a l’abisme del cingle que caure en mans dels enemics. Cap pou amb vida, però.

Amb el braç en tensió i l’arc preparat, entre teixons, cabirols i javalins. La intuïció d’una figura al racó de l’ull i de l’oïda, perquè cada fletxa travessa el vent sense tenir permís per esqueixar-lo.

Surten també dels peus humans, com les ombres, algunes vegades quan encara som petits i d’altres quan ja ens feim una mica més grans i amb més consciència de les coses i el seu entorn. Les arrels s’alimenten de la terra, dures i fondes. Les ombres, en canvi, són més etèries, però finalment sempre romanen amb nosaltres, no es poden tallar ni mutilar. Es pot perdre una arrel, però no es pot perdre la pròpia ombra. Llavors el Priorat, què vindria a ser? L’arrel primera o l’ombra última d’aquests adalils que ens l’han mostrat?

Visió abrupta de la vida i de les seves formes de resistència a l’entorn. Incitació al salt i a la discòrdia. Moviment perpetu d’erosió, falta de certeses allà on lo ferm, en realitat, sempre es mou. Orografia prioratina que amaga pintures.

Era una al·lota, molt amable i ben bonica, que vivia amb la seva madrastra i les seves germanastres que no se l’estimaven gens, fins que una fada va ajudar-la i gràcies a una sabata de cristall es va convertir en l’enamorada d’un dels tants (i inexistents) prínceps blaus. Però ara també és un fong, ni amable ni bonic, que es troba a la majoria de les comarques vitícoles i al Priorat també. Es pot anomenar malura o oïdi de la vinya, però el nostre adalil ens el va presentar com a cendrosa, i va ferir de ple el cor del grup de lletraferits que érem i som. A partir d’ara la Cendrosa serà la cara d’una al·lota devastada per unes taques blanques. Tot i així, el príncep no deixarà d’estimar-la, o sí. Tot i així, la malaltia no serà tan greu com per conquerir totalment els trets d’una futura princesa ben assegudeta davant d’un tassó de vi.

Impressió del moviment generada a través dels vincles humans.

A serra Espasa o l’Era del Foro, l’espai i el temps es fusionaren fins a implosionar i deixar erma i seca la terra, assedegada de sacrificis rituals que l’omplin i la reguin. La gent, avui en dia, hi hauria de pujar a llegir, és l’activitat més propera al broll de sang, fora ganivet. Cercles de lectors asseguts a terra amb mans obertes oferint contarelles i paraules d’un altre món. La terra deixaria, per un moment, de tenir set.

Figures solitàries que habiten llocs mítics, marcats per una aura religiosa que es pot compartir o no, però que no es pot no ensumar. A l’ermita de la Consolació hi van viure unes ermitanes fins fa poc, que es dedicaven a fer espelmes i cosir sabates, activitats del tot adients amb l’espai. A les altures, envoltades de vinyes i natura, custodiades pels murs de pedra d’una ermita, només llum i bons peus, res més per existir.

És el vi o és l’ànima que ens acompanya, és el compàs del darrer pensament o la davallada mullada del darrer glop. Quina quantia i quina densitat d’esperit, al vi, a l’ànima i al cap. Al cos i a la taula. Acompanyats per molts d’altres també, esperits llunyans que juguen a casa però, que pàl·lids i tènues com focs fatus, ronden la nostra copa i la nostra mà. Ens guien el gest i la set. Ens regalen la memòria d’un altre temps o d’una altra persona que, de cop, amb l’esperit, som capaços d’encarnar i fer reviure. Dins de la boca, el xoc de les dents i el gust del glop.

A Capçanes es fabricaven taüts. En el passat, ara ja no. Morir era més fàcil abans perquè sempre tenies a la vora una caixa de mort en què tombar-te i descansar. Abans els nins guaitaven a dins de la fàbrica, perquè els feia curiositat tenir la mort tant a prop, i els feia juguera poder enfilar-se a una finestra i descobrir la possibilitat, tan real, de guaitar a dins d’un taüt que, dins de l’imaginari col·lectiu, sol estar sempre molt ben tancat. Com s’ho fa ara la gent per descansa a pler dins de la mort?

Des del primer moment vàrem saber que una de les riqueses d’aquest territori era la parla, un mosaic de paraules i formes verbals diferents, un mosaic que fa gola i fa música a tots els sentits. Una de les paraules que vaig descobrir amb més delit va ser la paraula gala. Perquè no sabia que s’encenien les gales, tan sols creia que es vestien de gala, i sense cremar-se, o sí, tal vegada. Llavors vaig aprofitar per encendre’n una jo també, un vespre, al Perxe, perquè en aquella casa hi havien d’haver passat moltes persones, de vives encara ara, de mortes ara mateix, i feia falta una bona gala per convocar-ne els esperits. Perquè si «el lloc és la gent», es pot escriure sense la consciència d’aquesta doble realitat que habita cada espai?

Aquesta brisa, que ve de la part de la mar, refresca les vinyes durant els mesos d’estiu, així que no va poder ser testimoni de la nostra arribada al Perxe. Era tardor, i cada estació té son vent, a tot arreu i al Priorat sobretot. Això abans, segurament, abans del desajust climàtic, abans de la revolució i del primer acte de presència de la fi del món. Abans hi havia molts de vents i moltes paraules per designar-los i patir-los. M’hauria agradat tastar el matacrios, el matajaies o el pelacanyes, pel noms que tenen, és clar, per poder dir: «He sentit damunt la pell com bufava el matacrios». Però no. Els nostres dies al Priorat s’aixecaven emboirats i després el sol se’n desfeia a poc a poc, vel rere vel, per poder treure el nas i encalentir-nos els passos. La garbinada va ser una habitació, una paraula impresa i no enlaire.

Possibilitat inesperada d’engolir una planta sencera de romer, començant pel seu flaire i acabant amb les seves flors. Sensació que perdura al paladar i genera ganes de repetir. L’experiència va tenir lloc al Celler de l’Aspic. Del tot recomanable.

Hi havia una vegada un llop que, durant la nit, es dedicava a gratar les façanes de les cases. La gent del poble no podia conciliar el son i durant el dia es passejava amb els ulls inflats i injectats de sang. Els pobles veïns no volien tenir tractes amb aquest redol perquè li tenien por. Així va ser com van decidir omplir Gratallops de cellers, per engatar els llops primer, i la gent del poble després. Perquè tothom, bèsties i animals, ai no, humans i animals, tinguessin el son més dolç i ruixat. Bona nit, Gratallops, 28 cellers, 200 habitants, uns quants llops.

Quan falten, és que la terra es basta a si mateixa i cap misteri fa falta que s’infiltri en la seva textura per justificar-ne o modelar-ne els angles i la densitat. Oh Reina Mora, que sola estàs. Oh Priorat, quanta ànima dins la terra, quanta llàgrima de vi a punt de caure i davallar.

El possible mineral que va fer possible l’arribada del vi al Priorat. El joc de les possibilitats. La primera llavor de vinya va arribar al Priorat per mà dels fenicis? Va ser intercanviada per plom i plata? Quan beus vi, penses en la galena, en el sulfur de plom? Penses en la mar i en les seves onades? Veus, davant teu, derelictes de vaixells i àncores oblidades?

A la primavera hi ha una explosió de colors a la Mola gràcies a les orquídies salvatges que es desperten i l’envaeixen, amb formes i colors diferents. Les orquídies són flors que no es poden domesticar i que et conquereixen amb la varietat de pèls, olors i textures. El somni, a partir d’ara, serà poder tornar a la Mola per primavera i capturar així amb els ulls aquesta explosió tan desitjada que, ple d’amor, un dels adalils ens va contar.

El resultat del temps i la memòria, o la seva unió voraç en la temptativa desesperada de detenir-se, els dos, per no deixar pas a l’oblit ni a l’absència. Còpula impossible, però per això encara més desitjada. Fills bords i un sospir final.

Tipus de sòl fet d’arena i llim, hereu dels deserts, aquí productor de vi. La complexitat geològica també pot ser un tipus de memòria, un rusc deshabitat i ple de silenci.

Figureta d’argila, mitologia llunyana, retall en l’espai o terra trepitjada. Dia rere dia, la impossibilitat de l’abandó.

Marcadors de l’experiència i de l’engany. Amb passos alats d’aedes o fatigats d’excursionistes, a mig camí entre la realitat i la llegenda, pujant costes cap a ermites o aplanant el trajecte envers el vermut final. Sense saber destriar entre càstig i recompenses, el grup.

El triomf impactant d’una pedra feta escala, feta ermita, feta llar, terrassa, paret i dibuix. On acaba la pedra i on comença la petjada. Cap on creix aquesta escultura immensa que és un santuari a cel obert?

El sentit de pertinença es converteix en sentiment al Priorat. És el sentiment que fa que vulguis viure al lloc que et va veure néixer, que fa que no el vulguis abandonar ni deixar a la intempèrie enmig del frenesí de la vida d’avui en dia. El sentiment que es fa generositat i rampell, voluntat de donar a conèixer aquest lloc a altra gent, perquè l’aprengui també a habitar i estimar. El sentiment de pertinença: un segon cor.

Sants germans, coneguts a Mallorca com a sant No i sant Ne. Fins i tot els noms dels sants muten quan es canvia de paisatge i del Priorat es viatja fins a l’illa de la calma (que era un temps, certament no ara mateix). De vida desconeguda i foragitats del calendari catòlic romà de sants, queden com a protectors dels pagesos, sobretot dels hortolans. Presidint l’església de Capçanes, van ser muts observadors del nostre vermut.

A la nit les estrelles queden més a prop si les mires des del Molar o des del Masroig. Una nit les vam mirar amb alguns dels companys escriptors, abans de tancar-nos cadascú a la seva habitació, on jo, aquell vespre, vaig rebre visites. Va venir en Carrasclet, queixant-se de l’estàtua de Capçanes que no correspon a la seva fesomia, va aparèixer petit i rabassut, ell tot solet. També van venir un grapat de sants, com sant Nin i sant Non, els dos germans protectors de la terra i els seus fruits, o sant Gregori, que té una ermita impressionant devora Falset. «En aquella saó...», varen començar a dir, «en aquella saó, que era la nostra saó, tot era diferent, existien els vents i les seves estacions», però en obrir els ulls, tothom es va esfumar i fora de la finestra, tan sols tornava a néixer la boira.

Conjunció d’astres, al Perxe acompanyada de formatge i vi. Firmament baix, on les constel·lacions muten contínuament de pell, però no per això deixen de brillar.

Des de Capçanes és una línia recta, recta i directa. «En set hores pots arribar a Madrid», ens diuen. Però Madrid què és, si parteixes d’aquí? Un miratge, una alternativa o un malson? M’imagino set hores de llibertat a un no-lloc, com pot arribar a ser el vagó d’un tren. Set hores per devorar llibres, per projectar somnis a la finestra mig bruta del tren, per deixar-se robar els ulls pel paisatge que passa i desfila sense aturall. Jo també voldria anar a Madrid en línia recta, però, en arribar, tot d’una pujaria al tren de tornada cap a Capçanes. Un dia de llibertat fora de l’espai, per retornar, finalment, a «lo mig del món».

El mapa vist des de dalt sempre perpetua la fugida.