Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984). Fa onze anys que resideix a Mallorca, després de viure uns anys a Madrid i Barcelona. Escriu en català perquè es va enamorar d’aquesta llengua la primera vegada que la va escoltar. Ha publicat diverses novel·les i poemaris. El seu darrer llibre publicat és La terra i altres llocs (AdiA Edicions, 2020).
Quan era jove vaig fer un viatge a la regió italiana de les Marques tan sols per contemplar el Miracolo dell’ostia profanata de Paolo Uccello —exposada al Palazzo Ducale d’Urbino—, acomplint d’aquesta manera un afany de l’època d’estudiant.\ Encara esbalaït per la visió de les sis imatges que formen la predel·la, vaig continuar el viatge cap a Pesaro i, pocs quilòmetres abans d’arribar a aquesta ciutat, es va malmetre una roda del meu sis-cents; el poblet que em va acollir per unes hores —és a dir, fins que un mecànic va voler arreglar el pneumàtic—, era Candelara. De manera que vaig poder vagarejar, ociós, pels carrerons, i admirar el perfil dels tres turons que senyoregen el poble, i la vista de l’Adriàtic, blavíssim.
Mai no m’hauria imaginat que, al llarg de la meva vida, coneixeria algun candelarenc.
I l’atzar va voler que, molts anys després, entrés en contacte amb una persona molt més jove que no pas jo, nadiua d’aquella vil·la... i poeta en llengua catalana!
Parlo de Lucia Pietrelli.
Em penso que va ser el comú amic Pau Vadell qui ens va presentar, fa temps.
Des d’aleshores, servo un gran afecte i amistat per aquesta escriptora —molt més enllà que hagi adoptat la nostra llengua per habitar—. Sobretot, és la seva qualitat com a persona i el talent literari el que em sedueix i aprecio en ella.
A hores d’ara, Lucia té una dotzena llarga de llibres publicats, entre els quals el poemari V, del qual vaig tenir la fortuna de ser-ne l’editor, i set llibres en prosa —el darrer d’ells, Deimos, que ha arriba a les llibreries fa ben poc —i està fent molt de soroll.
Ha guanyat premis de prestigi, com el Joanot Martorell (2015) i el Lletra d’Or (2020).
I ha traduït Blai Bonet a l’italià i Stefano Benni al català.
Aquests trets biogràfics ja donen la mesura de la qualificació de l’obra de Lucia.
Lucia no és una dona gaire alta però quan camina té l’aire de les dones de gran elegància, en els seus moviments, en el seu saber estar.
Parla amb veu més aviat càlida el seu català airós, musical, que barreja la dicció mallorquina i la italiana. I que sedueix tot d’una la sents parlar.
Una de les virtuts que més admiro de Lucia és la seva capacitat d’escolta: inclinant lleument el cap, resta atenta a tot el que li dius, com si fos el més important del món. Després, t’adones que no solament ha escoltat, sinó que ha guardat dins seu la part que li ha semblat més interessant del que has dit.
Admiro la seva escriptura poètica, tant quan l’expressa en forma de poema com en prosa, novel·la o relat.
Sempre hi trobo el gust per un dir que s’expressa amb elegància.
De fet, és des de la seva deu poètica d’on neix tot.
I s’expressa a través d’una escriptura molt corporal, orgànica.
Vull dir que la seva condició de poeta ens parla de com escriu, sempre: «M’inventaré paraules fondes / que sadollin aire i cruis», llegim en un dels esplèndids poemes de V.
O metàfores que omplen el cel de les pàgines dels seus llibres com si fossin paracaigudes o gira-sols dels focs d’artifici: «Sempre desitjàrem viure al camp / i estendre l’habitació / fins al pou».
Llegir els textos de Lucia omplen de goig el lector.
Hi ha un gaudi en la seva escriptura, tant de l’escriptora com del lector.
L’aparent automatisme que sobrevola els seus textos, com si haguessin estat dictats per algú que viu dins seu, prové de la seva filosofia escriptural: «La meva creació, en ser solitària, ja no necessita cap paraula, cap explicació. És.»
Lucia frueix escrivint —ho diu en algun dels seus textos—, i transmet aquest gaudi al lector.
La poètica de Lucia obre delicadament la percepció del lector envers la natura («Vull ser arbre i usar les meves arrels com a justificació»), la condició de dona, la maternitat, el cos —un cos de carn i ossos («Tu supliques aigua / i jo / amb el sol cremat // prenc foc»—, el sentit del llenguatge («Si morissin les paraules // quin nom diré / després?»), l’obscuritat del món («Hi ha dies que des dels cabells fins als peus se m’estén una fosca impenetrable»).
La mitologia clàssica, aquest màgic món que es fa propi.
La insularitat, el verd del camp mallorquí.
El trànsit entre la vida i la mort.
El trànsit de l’amor a la mort.
Aquests em semblen els eixos principals per on discorre aquesta escriptura sàvia i discreta.
Una autora imprescindible.