Antoni Clapés

La tarda decandia a redós de l’ermita de la Consolació.
A l’empara dels desemparats murs, asseguts fent rotllana, tot el grup d’escriptors escoltava embadalit les explicacions d’en Teix (quin nom tan bell!), que ens anava informant de tot i de tot i de més tot, amb l’ajut d’unes misterioses ampolles d’Ònix que no es va saber d’on varen sortir i que ens van fer veure el món del dret!

En Teix semblava tenir un saber enciclopèdic: responia amb exacta precisió qualsevol pregunta que se li formulava.
Semblava conèixer-ho tot, del territori i més enllà. Res no se li escapava.
I en cada resposta hi surava la sentor de l’amor per la terra.

Nosaltres no érem conscients que dos dies després, a Gratallops, en Teix ens oferiria una cara ben diversa en un concert de roc bellugadís —ell i els seus companys de The Prioratians— com a final de festa del nostre Priorat en Persona.

Gabriela Leva (a l’ermita de Sant Gregori)

La joventut té el do de no haver de ser algú que aconsegueix l’èxit.
En això rau la seva llibertat per tal de ser com s’és.
Ser com s’és, sense por al què diran o què pensaran.
Tenir èxit sempre, perquè s’és una gemma enllà de tot regateig.

La Gabriela, juntament amb l’Ot, va ser l’adalil que ens va mostrar com eren i què representava per a ells el lloc de Sant Gregori.

Amb nosaltres, en certa manera, van reviure els anys d’infantesa i de preadolescència. Per a ells va ser un tornar, acompanyats per observadors d’edat una mica provecta, a una etapa pretèrita, no llunyana.
I ens van fer reviure els nostres anys de joventut, perquè ens feren jugar als seus jocs, cantar les seves cançons i trescar com ells pel safrà de la mola.
Les balades, les partides, els amagatalls, les corredisses, els cops d’efecte.
I, especialment, l’entorn.
Ens ho oferiren tot.
Graciosament.

L’ànim obert, generós, sincer, alegre, que només els joves tenen.
I que la Gabriela té, i que ens acompanyà més enllà d’aquell llarg matí.

En Jimi és la pura imatge de la passió.
Faci el que faci (bastir murades de pedra seca o elaborar productes xarcuters de qualitat) tot ho fa com si fos el més important del món.
I és que ho és, d’important, per a ell.
I per a nosaltres.

De primer, la masada, situada a mitja alçada d’una vall oberta a ponent, des d’on gaudeix d’unes postes de sol espectaculars.
No sé, però, si ell té massa temps per contemplar tanta bellesa o, enderiat per la feina, a penes gaudeix d’aquella funció permanent.

Després, la tenda on elabora els seus productes, al bell mig de Falset.
Pulcrament moblada, ofereix una garantia de qualitat i de garantia. De confiança.

L’arravatament per fer les coses perfectes: un pèl foll, potser.
Com són els genis.

En Jimi construeix metres i metres de murada de pedra seca. Compulsivament, contínuament. Potser sense saber-ne el perquè. Una folla follia.
Com un personatge de La música de l’atzar de Paul Auster.

La passió per la perfecció: fer-ho tot amb el màxim de rigor, seguint els cànons.
Tant li fa que construeixi amb pedra o que elabori la xarcuteria del porc barrejant espècies,
trossos de carn, textures, sabors, colors: el resultat sempre és el mateix: l’excel·lència.

Quan era jove vaig fer un viatge a la regió italiana de les Marques tan sols per contemplar el Miracolo dell’ostia profanata de Paolo Uccello —exposada al Palazzo Ducale d’Urbino—, acomplint d’aquesta manera un afany de l’època d’estudiant.\ Encara esbalaït per la visió de les sis imatges que formen la predel·la, vaig continuar el viatge cap a Pesaro i, pocs quilòmetres abans d’arribar a aquesta ciutat, es va malmetre una roda del meu sis-cents; el poblet que em va acollir per unes hores —és a dir, fins que un mecànic va voler arreglar el pneumàtic—, era Candelara. De manera que vaig poder vagarejar, ociós, pels carrerons, i admirar el perfil dels tres turons que senyoregen el poble, i la vista de l’Adriàtic, blavíssim.

Mai no m’hauria imaginat que, al llarg de la meva vida, coneixeria algun candelarenc.
I l’atzar va voler que, molts anys després, entrés en contacte amb una persona molt més jove que no pas jo, nadiua d’aquella vil·la... i poeta en llengua catalana!
Parlo de Lucia Pietrelli.

Em penso que va ser el comú amic Pau Vadell qui ens va presentar, fa temps.
Des d’aleshores, servo un gran afecte i amistat per aquesta escriptora —molt més enllà que hagi adoptat la nostra llengua per habitar—. Sobretot, és la seva qualitat com a persona i el talent literari el que em sedueix i aprecio en ella.

A hores d’ara, Lucia té una dotzena llarga de llibres publicats, entre els quals el poemari V, del qual vaig tenir la fortuna de ser-ne l’editor, i set llibres en prosa —el darrer d’ells, Deimos, que ha arriba a les llibreries fa ben poc —i està fent molt de soroll.
Ha guanyat premis de prestigi, com el Joanot Martorell (2015) i el Lletra d’Or (2020).
I ha traduït Blai Bonet a l’italià i Stefano Benni al català.
Aquests trets biogràfics ja donen la mesura de la qualificació de l’obra de Lucia.   Lucia no és una dona gaire alta però quan camina té l’aire de les dones de gran elegància, en els seus moviments, en el seu saber estar.
Parla amb veu més aviat càlida el seu català airós, musical, que barreja la dicció mallorquina i la italiana. I que sedueix tot d’una la sents parlar.

Una de les virtuts que més admiro de Lucia és la seva capacitat d’escolta: inclinant lleument el cap, resta atenta a tot el que li dius, com si fos el més important del món. Després, t’adones que no solament ha escoltat, sinó que ha guardat dins seu la part que li ha semblat més interessant del que has dit.

Admiro la seva escriptura poètica, tant quan l’expressa en forma de poema com en prosa, novel·la o relat.
Sempre hi trobo el gust per un dir que s’expressa amb elegància.
De fet, és des de la seva deu poètica d’on neix tot.
I s’expressa a través d’una escriptura molt corporal, orgànica.
Vull dir que la seva condició de poeta ens parla de com escriu, sempre: «M’inventaré paraules fondes / que sadollin aire i cruis», llegim en un dels esplèndids poemes de V.

O metàfores que omplen el cel de les pàgines dels seus llibres com si fossin paracaigudes o gira-sols dels focs d’artifici: «Sempre desitjàrem viure al camp / i estendre l’habitació / fins al pou».

Llegir els textos de Lucia omplen de goig el lector.
Hi ha un gaudi en la seva escriptura, tant de l’escriptora com del lector.
L’aparent automatisme que sobrevola els seus textos, com si haguessin estat dictats per algú que viu dins seu, prové de la seva filosofia escriptural: «La meva creació, en ser solitària, ja no necessita cap paraula, cap explicació. És.»
Lucia frueix escrivint —ho diu en algun dels seus textos—, i transmet aquest gaudi al lector.

La poètica de Lucia obre delicadament la percepció del lector envers la natura («Vull ser arbre i usar les meves arrels com a justificació»), la condició de dona, la maternitat, el cos —un cos de carn i ossos («Tu supliques aigua / i jo / amb el sol cremat // prenc foc»—, el sentit del llenguatge («Si morissin les paraules // quin nom diré / després?»), l’obscuritat del món («Hi ha dies que des dels cabells fins als peus se m’estén una fosca impenetrable»).
La mitologia clàssica, aquest màgic món que es fa propi.
La insularitat, el verd del camp mallorquí.
El trànsit entre la vida i la mort.
El trànsit de l’amor a la mort.
  Aquests em semblen els eixos principals per on discorre aquesta escriptura sàvia i discreta.

Una autora imprescindible.

L’Ot és l’altre jove que ens ensenyà el territori, el seu territori.\ Va ser un compartir un dels seus llocs predilectes on anaven d’esbarjo, a un quart d’hora de Falset.
L’Ot devia jugar a correcuita, a la xarranca o al pica paret.
Potser també va fer-hi algun partit de futbol.

La vida, aleshores, els somreia les vint-i-quatre hores del dia.
Més enllà del que ens mostrà, és això, exactament, el que va voler dir-nos.

I després, ens va invitar a pujar per aquell rocam color d’aram que una estelada corona.
Una emoció, escoltar com recordava el seu temps, i com volia que nosaltres compartíssim la bellesa de la vida plàcida.

La nostra primera adalil fou l’Andrea Vallès — amabilitat remeiera, com la farigola i el romaní.
Ella ens obrí la porta imaginària del Priorat.

L’Andrea no feia gaire que havia tornat de Buenos Aires — una terra plana com el palmell de la mà, on no hi ha perspectiva de res.
Allí s’adonà que era impossible deixar d’enyorar el país — aquest territori bellíssim, antic, no contaminat encara, que dona a balquena vi, oli, pau i un cel infinit.
Tota una civilització.

L’Andrea anava explicant, fil per randa, cadascun dels detalls d’aquell testimoni d’uns pobladors des de feia molts segles.
Hi posava tant coneixement com passió i tendresa per aquella bellesa primitiva, per aquella conca que el temps va anar excavant amb un art incomparable.

Tot ens ho va narrar, l’Andrea, amb minuciós detall — com si escrivís un text del nouveau roman.

Mentre m’enfilava pel camí de revolts que puja a la Consolació, prenia notes sobre el desfici que anava descobrint: botànica, geologia, història, núvols, colors, olors, miratges, revolts de camins, boscos desanimats — tot, mesclant-se en un únic concepte.   A mig camí em vaig aturar per admirar les vinyes d’en Palacios, des d’on la vista sobre el territori, dalt d’aquell terraplè abrupte, és espectacular. (¿No hi ha un vi que es diu, exactament Espectacular, que sintetitza la tradició del vi d’aquesta terra?). Aspra comarca — dura, perillosa, magnífica — en què aquella tardor freda tenyia la llicorella del trespol de color burell.   En el pendent, els ceps de la vinya simulaven no tenir vertigen, tan sols semblaven amidar la quietud del temps que passa lent i obra el miracle de transmetre, any rere any, la personalitat d’una vinya centenària de garnatxa que no es pot collir a màquina: només la mà de l’home, amb paciència i delicadesa, pot veremar aquell raïm, amb l’ajut dels matxos.
És tot — és l’artesania i el mil·lenari coneixement.   L’espectacle em recordava la pintura de Klee, la unitat del color i la passió.
La transformació de la naturalesa en art.
Com en un mirall, l’atzur repetia un dir ja dit per l’atzar i pel temps.
Enllà, s’anaven fonent colors i silencis — un diorama de tons suaus i delicats.   Klee ja havia estat aquí molt abans que el paisatge no fos inventat.
Pertot hi notaves la seva suau signatura: aquest món imaginat, aquest paisatge interior que s’esbalça de dalt de la cinglera i s’escampa per la plana aspra, curulla de tossals, de comes. De colors dolços.   El principi de l’abstracció.

Un mirador excepcional. Una vista esplèndida, del cantó de les dues Vilella i la Figuera: com una mà que acarona suaument un fragment de paisatge.
Per bé que se n’intueixen els fonaments romànics, amb afegitons posteriors, l’ermita es manté orgullosa, amb la seva arquitectura diversa, damunt del turó abrupte, amb el sòl de pissarra (llicorella) de color bru.
Amagada rere uns xiprers acollidors, l’ermita no és visitable.
(Em penso que van dir-nos que només s’obria en ocasió de l’advocació mariana, al setembre.) A l’empara de l’ermita, asseguts fent rotllana, vam escoltar les explicacions de l’adalil de torn, i se’ns informà de tot i de tot, fins que refrescà i, corrent, cap avall.

Sortint de Falset vaig enfilar-me per un camí pedregós cerclat per una murada contínua, que, de lluny, semblava un cinturó infinit llançat amb precisió per damunt de les comes que dibuixen el territori.
Micelis, decrepituds, inscripcions il·legibles, refrecs, ombres d’humitat, de brutícia. Calç descomposta, escrostonada, leprosa. Sorral petjat amb empremtes borroses. Cercles, quadrats. Barrancs, carenes.
Aquella murada.

Textos reescrits amb cal·ligrafia secreta. La petita geografia d’un univers que malda per ser.

I l’immòbil vol aturat del falcó. Com l’envol d’una ànima fugint d’un cos moribund.

Una petita caravana de cotxes ens portà des de Capçanes fins a un indret d’on ja no podíem anar més endavant.
Baixàrem per preparar-nos com si haguéssim de fer una marató.
—I ara, tira cap amunt!
I tots, obedients, triscant pels barrancs de la vall de la Parellada, camí de la serra de Llaberia, que se’ns dreçava enfront com un mur infranquejable partint la llunyania en dos fragments: un groc esblaimat i l’atzur radiant.
Un camí duríssim, ascendent, tocat pel sol.
—Falta molt?
—Tot just allí on es veu aquell claper, allí comença tot. Un momentet de res i ja hi som.
I sí, després d’un momentet de tres quarts d’hora de pujar, la recompensa, en forma d’unes pintures rupestres del paleolític, que mostren formes que la imaginació hi fa veure un arquer camallarg amb una bossa a l’esquena i un arc amb fletxes; més enllà, un brau amb una mena de motiu triangular; i, més enllà encara, tres cérvols al sostre de la balma.

Fil per randa, se’ns va anar explicant cadascun dels detalls d’aquell testimoni d’una terra poblada des de feia molts segles.
Hi havia tant de coneixement com de passió i de tendresa per aquella bellesa primitiva, per aquella conca que el temps va anar excavant.
I roman, intangible.

Remor de tenebres, d’oliveres, de cossos extenuats.
Remor de tempesta que la nit ha deixat de banda.
Remor, potser, d’aigües subterrànies, pretèrites.

La primera remor — la del so dels primitius.
La primera remor — el del fregadís de l’àngel de la història escatant restes d’estels a l’albada.

La imponent mola de Sant Gregori, a meitat de la qual hi ha l’ermita de Sant Antoni.
Vertigen, dividit en dos temps, potser, per fer menys feixuga la pujada.
(O per doblar l’angúnia d’anar-se’n directament a can Pistraus.)

El primer temps, pujar a l’ermita pels intersticis del gres rogenc, fent equilibris pel rocam gaudinià que el vent, amb els anys, ha anat esculpint.
L’ermita està tancada, però la vista sobre la plana de Falset és imponent.
Fa fred, perquè és d’hora i el sol encara és amagat rere el rocam.
El segon temps, pujar encara una mica més amunt, fins a una roca mirador on oneja una estelada. Més amunt — sempre més amunt, com correspon a l’ímpetu juvenil.

Finalment, una timba de jocs de memòria a l’àrea de lleure.
Una jornada esplèndida.

I vam entendre que el temps té una altra mesura, al Priorat.
I que mai no cal anar acuitat enlloc, per aquests verals.