Ramon Mas

Sota les seves ulleres inclinades i la seva curiositat infinita, sota la seva amabilitat ben sincera i els seus estirabots sempre afinats, sota una timidesa desvergonyida i una mirada que a tot s’agafa, diria, juraria, que la Xènia està feta de paraules (o això és el que m’ha semblat veure mentre se n’arrencava una per traslladar-la al seu quadern). Com si el món terrenal li fos una nosa i el de les idees un paisatge, l’he vist buscar els matisos i les accepcions que li permetessin perfilar, modelar, assenyalar, entendre i ressituar tot allò que l’envoltava.

Podria semblar que us estic parlant d’una dona-diccionari, i potser és veritat que en té un bon tros, però les paraules que conformen la Xènia no saben estar-se quietes, i ella les fa jugar com vol per suggerir, explicar, transformar i traduir aquest món nerviós que, tot i la seva aparença tranquil·la, es veu d’una hora lluny que li corre per dins.

Havia conegut lo Teix abans, en un altre poble i amb un altre nom. Aquell Teix també tenia una banda de ska, un sentit de la ironia punyent i un somriure murri; aquell Teix també les caçava al vol i responia clavant tots els dards al centre de la diana. La seva disposició a la festa s’encomanava i les seves ganes de defensar la terra i la gent contra aquells que la maltractaven es feia evident, tant en les seves paraules com en les seves samarretes. Havia conegut lo Teix abans, en molts altres pobles i amb molts altres noms, i tots m’havien caigut igual de bé.

La Gabriela és la noia tranquil·la que acompanya l’Ot i li acaba les frases. Les seves històries nostàlgiques parlen d’un passat remot, d’una infància que té a tocar però que ella recorda com una cosa llunyana, remota, tenyida de l’èpica amb què pinten el passat les persones somiadores. Comparteix detalls personals amb els ulls vidriosos i el somriure absent de qui reviu plenament aquell moment, una honestedat que toca el cor i dispara la imaginació dels que l’escolten.

En Jimi parla com camina i a l’inrevés. Clava la banya i s’hi entrega en cos i ànima, fins a les últimes conseqüències, perquè és del tot ell en allò que fa, i perquè és fent-ho que esdevé qui és. Del tot ímpetu, del tot passió, del tot implicació. En Jimi és el llampec, la determinació sense polir, el visionari que no es para a reflexionar sobre la feina fins que ja la té feta. En Jimi està massa enfeinat fent realitat tot allò que el seu cap projecta per tenir temps de reblar l’ego.

L’Ot és el noi nerviós que acompanya la Gabriela i li acaba les frases. Les seves ganes de fer-ho bé i de dir-ho tot, encomanen un espai natural que li és llegenda íntima, i unes excursions escolars que ens semblen les nostres. Neguitós que no ho vol semblar, fa el gest de pensar, calla un instant mentre cerca dins seu, i ens dona la dada precisa.

L’Andrea ha voltat el món i ha tornat al born, i això es nota tant en la manera d’estimar la pròpia terra (una manera calmada, amb perspectiva, però també amb una certesa incontrovertible) com en la manera d’explicar-la. La seva sinceritat s’encomana, la naturalitat a l’hora d’explicar com una nit, sortint del bar, van quedar per anar a descobrir pintures rupestres impressiona. Potser és per aquest món que porta a l’esquena que quan ens enfila a serra Espasa i ens el presenta simplement com un lloc on venia amb els amics a veure pluges d’estrelles, se li veu als ulls la plena consciencia de la magnificència del lloc on ens ha portat, però no li cal dir-ho, perquè això, si som mínimament sensibles, ja ho notarem nosaltres solets.

Element líquid fonamental per a l’aparició i la proliferació de la vida en totes les seves formes. Element líquid fonamental per a l’aparició i la proliferació de la civilització en totes les seves formes. Element líquid fonamental per a l’aparició i la proliferació de la indústria en totes les seves formes. Element líquid fonamental per a l’aparició i la proliferació de l’extinció en totes les seves formes.

1. Veí d’ego remarcable que, mancat de fe en els seus convilatans, decideix erigir-se en l’epicentre de les decisions que afectin la convivència, la connivència i l’organització del poble, convençut que la seva perspectiva sempre serà més recta i adequada per a la resta de la comunitat, a qui considera individus perfectament capacitats per a escollir la persona que millor els representi, però lleugerament ineptes quan es tracta de ponderar per si mateixos el que més convé al comú de la població.

2. Veí ingenu i somiador que es pensa que amb la seva bona fe i els seus ideals humanistes i filantròpics aconseguirà acontentar tots els seus convilatans.

Tibar el fre de mà i saltar del vehicle. Aquesta activitat es considerarà com a tal independentment de si el conductor treu les claus del contacte, o de si amb la seva realització s’obstaculitza el pas a altres usuaris de la via.

Antigament: un espai on desaparèixer, on ser i on fer sense ulls que et miressin, on esperar-se per atacar, on invocar, venerar o estimar tot allò que no estava autoritzat, on esmunyir-se del pes del poder i l’estretor de la quadrícula, on sobreviure quan se t’imposava la mort, on convertir-te en bruixa, llop o follet, on canviar-te de nom i esborrar les petjades. Un espai sense amo, interromput ocasionalment per assentaments humans i on podia passar qualsevol cosa.

Actualment: reserva natural, nucli de resistència minvant de la flora i la fauna davant la voracitat de la civilització humana. Lloc per on sortir a córrer o a caminar, en xandall, els caps de setmana.

Cilindre reblat de carn porcina que constitueix la senya d’identitat i distinció de cada mestre xarcuter.

Línia que comunica dos punts i separa dos conjunts. Miratge filosòfic de propietats balsàmiques que té com a principal característica la capacitat de fer creure a qui s’hi endinsa que està escollint una direcció, que està avançant cap a un destí que ell mateix ha escollit, quan, en realitat, està resseguint una ruta prèviament prevista i establerta.

Esfera observada per algú curt de mires.

Distància que separa els de dalt dels de baix quan l’única manera de pujar és escalant i l’única manera de baixar és estavellant-se.

Tap arquitectònic per a impedir fuites d’energia tel·lúrica que emanen verticalment des de l’interior de la terra.\ És sabut i percebut des de temps remots que hi ha punts concrets del territori on, per la seva formació geològica i la seva idiosincràsia geogràfica, les energies primordials anteriors a tota vida i responsables de tot moviment (interior o exterior, espiritual o polític) que des de fa eons es mantenen recloses a l’interior de l’escorça terrestre, surten a la superfície. Són emplaçaments on, ja durant l’era precristiana, els individus mínimament sensibles que els freqüentaven sentien l’electricitat recorrent-los el cos d’avall cap amunt, enfilant-los la columna i crispant-los els nervis, obrint-los les ments per connectar-los amb el gran ves-a-saber-què natural que tot ho regeix i tot ho sustenta. Aquests indrets, on proliferaven les experiències de caràcter eixorividor, van ser adaptats com a cercles rituals i pedres sacrificials, és a dir: altars on convocar la màgia i invocar les forces invisibles, en un intent de canalitzar, sense malmetre la font, la fuita d’energia primordial.
Més tard, amb la castradora i destralera arribada del cristianisme, es va proscriure el vincle cap a baix i cap endins, de manera que les forces invisibles que unien l’home (i tot el que li era propi) amb la naturalesa, van ser ridiculitzades, negades i perseguides. Es va decretar que tot venia de dalt, d’un lloc llunyà i inassolible anomenat cel, i els enclavaments tel·lúrics van ser tapats a base de construccions arquitectòniques conegudes com a ermites (si el devessall energètic era més elevat, el tap arquitectònic augmentava de mida i adquiria l’estatus de monestir). Les ermites (i els seus constructors) s’aprofitaven del substrat popular creat a base de segles de peregrinació i ritual, per redirigir el sentir dels individus, i fer-los considerar que la connexió mística que experimentaven no era amb les forces naturals, sinó amb un poder jeràrquic, incert i fantasiós, que habita les altures.

Capacitat de la ment humana per continuar treballant més enllà de les hores assignades, en detriment del descans del cos que hostatja la ment en qüestió.

Frontera de pedra seca. Daltabaix que acaba en camp. La part del camí que no pertany a ningú, ni als que el recorren ni als que l’esquiven, ni al bosc ni al poble, ni als homes ni a les bèsties. Se’l pot treballar, però no se’l pot habitar.

Vehicle de grans dimensions si l’avaluem tenint en compte el prefix, i de dimensions més aviat petites si parem esment en el sufix. Es diferencia de la resta de vehicles a motor per la seva impossibilitat de circular per camins de terra.

Accident geogràfic en forma de queixal venerat pels antics indígenes del Priorat, i enfilat regularment, amb més o menys esbufecs però amb la mateixa actitud reverencial, pels prioratins del s. XXI. La seva singularitat és altament discutible. De fet, hi ha diverses unitats geomorfològiques idèntiques al llarg de la geografia catalana (i peninsular), però aquest detall no li treu majestuositat paisatgística, i és del tot innecessari (i improductiu) compartir-ho amb els habitants de l’esmentada comarca.

Conjunt de persones que durant el transcurs de la pròpia vida t’han ajudat a alçar-ne els pilars i a delimitar-ne els contorns. Cúmul d’amics, amors i passavolants propicis que t’han permès descobrir quins camins volies desbrossar i quines melodies necessitaves cantar, però també tot el contrari. És a dir: els que t’han fet créixer perquè t’han fet créixer i els que t’han fet caure perquè t’han fet caure, però mai dels mais considerarem país les persones que no ens han deixat cap mena de petjada.

1. La part de fora que entra en relació amb la part de dins.
   1.1 Si la disposició i l’estat d’ànim de qui l’observa són prou receptius, té la capacitat d’alterar o transformar el sentir i el pensar de l’individu que el contempla.
   1.2 Si la disposició i l’estat d’ànim de qui l’observa són prou expansius, té la capacitat d’explicar, expressar o senzillament correspondre el sentir i el pensar de l’individu que el contempla.
   1.3 Si la disposició i l’estat d’ànim de qui l’observa són prou humils, té la capacitat de revelar que el sentir i el pensar de l’individu que el contempla, comparats amb la grandiositat del món que l’envolta, són més aviat escarransits.
2. En certes zones i des de certes òptiques, s’anomena paisatge tota aquella part del planeta de la qual no es pot extreure rèdit econòmic.

Gargots antics de difícil discerniment i encara més difícil interpretació. Una prova irrefutable que la gent de ciència té una imaginació i una capacitat de fabulació molt més desenvolupada que aquells qui es dediquen al ram de les arts.

A Catalunya, dit de qualsevol amuntegament de pedres inesperat que hom troba al mig del bosc.

Angles morts entre les onades de roca roja que envolten l’ermita de Sant Gregori, amb formes escumoses i poroses que fan l’efecte de tenir més volum que massa. Ideals com a amagatalls per a parelles que no disposen d’habitació privada on explorar-se els cossos, adolescents que no volen ser vistos fumant i delinqüents que necessiten parar a fer una capcinada en el seu camí de fugida cap a un futur millor.

La part de dintre quan no hi és de natural, sinó que s’hi entafora.

1. Forat excavat a l’interior de la terra amb espai suficient per a fer-hi desaparèixer un ésser humà viu durant el temps que duri el conflicte armat que enfronta dues o més faccions d’altres éssers humans vius (conflicte susceptible de transformar molts d’aquests éssers humans vius en éssers humans morts).

2. Forat excavat a l’interior de la terra on els éssers humans vius s’amaguen puntualment per evitar que la pluja de foc els converteixi en éssers humans morts.

3. Persona amb qui es té una entesa física i intel·lectual de primera magnitud, fins al punt que l’individu que solia considerar-se a si mateix un ésser humà viu, afirmi que la vida de veritat és una altra cosa i que per fi l’està tastant. En algunes ocasions, quan l’individu X està en companyia de la seva persona refugi, li és completament igual si la resta del món s’omple d’éssers humans morts.

Durant la tercera dècada del s. XX, entre Falset i Cabassers, hi vivia un home vell, a qui agradava força fumar amb pipa. Tenia el nas llarg i prim, i dos ulls com balins enfonsats sota les celles. Era masover del Mas del Barrot, i passava el jorn al tros. La seva família no venia de Falset ni de Cabassers, sinó de Margalef, una mica més amunt pujant per la carretera. Li deien Miquelet perquè tenia poques espatlles, però ja n’havia fet seixanta-tres.

En Miquelet fruïa escoltant la ràdio quan tornava de treballar. La seva dona se’l mirava de cua d’ull, amb el nas arrufat, i es preguntava perquè s’hi havia casat. «Ets ben beneit, Miquelet» li deia, «si no t’agraden les ametlles, no sé què hi fas en aquest indret». Però ell no se l’escoltava, i encenia la pipa amb el llumí entre els artells.

A la ràdio només es parlava de la guerra. Últimament deien que els nostres estaven guanyant posicions. Però en Miquelet no entenia qui eren els nostres, ni contra qui guanyaven, ni quines eren aquelles posicions. I com que no li vagava d’arribar-se a Falset ni a Cabassers per preguntar, i com que ell encara no havia sentit ni un tret, tot plegat li semblava una rondalla.

De vegades, els diumenges, en Miquelet anava a caminar. El seu lloc predilecte era l’ermita de la Mare de Déu de Foia. Mentre resseguia el camí vell que s’hi enfilava, es delectava la vista contemplant els ametllers: quin color tan bonic que tenien aquelles flors! I quina llàstima que en sortís un fruit tan eixarreït! Però el simple goig d’observar les pinzellades blanques que decoraven les capçades era suficient per a fer-li estimar aquella terra.

Sovint es preguntava qui havia estat aquella Foia que havia donat el seu nom al racó a l’ermita que el coronava. L’havien d’apreciar molt a la seva època. Tanmateix, quan provava d’imaginar la mena de coses que una simple masovera hauria hagut de fer per merèixer tal honor, no se n’hi acudia cap. «Devia ser de casa bona», es deia a si mateix.

Ja gairebé era l’hora de dinar quan el vell va arribar als peus de l’ermita i va sentir unes veus inesperades que s’embarbussaven a darrere uns matolls. De primer es va endur un bon ensurt, però fent ús del seu ben administrat seny, recordà una cosa que havia sentit a la ràdio: «Diu que els nostres soldats estan escampats per la comarca, reposant abans de continuar l’ofensiva. Com serà que no en trobi algun disposat a explicar-me per què lluitem, i qui serà l’enemic vençut». Així que es va atansar al lloc d’on sortien les veus. «Ai mare! Quins uniformes més estrambòtics que porten els nostres soldats: llampants, estrets i sense botons! ni tan sols són iguals, ara sí que no puc imaginar quina deu ser la nostra lluita».

Els dos joves, cadascun amb una pedra plana, rectangular i lluminosa a la mà per on feien córrer les puntes dels dits, se’l van mirar amb expressió pintoresca, com qui observa una fotografia antiga, i van esperar que el vell del Mas del Barrot es presentés. En Miquel va fer una salutació militar desmanegada i els preguntà les quatre coses que volia esclarir sobre la guerra. Els soldats es van mirar l’un a l’altre, com si no entenguessin res. «Deuen ser estrangers» va pensar el Miquelet, «ja m’ho ha semblat que no parlaven català... la cantarella semblava ben bé català, però en realitat no n’he entès res, potser són francesos, o italians. Això explicaria unes indumentàries tan estrafolàries. Però què carai hi fan entre Falset i Cabassers aquesta gent? Aviam si seran de l’enemic? Ai marededéusenyor, valdrà més que escampi la boira o encara em faran presoner».

Nerviós i temerari, donà l’esquena als dos joves un instant per pensar com podia escapar-se’n. En fer-ho, va enfonsar les mans a les butxaques i hi trobà tres ametlles torrades de l’any anterior que no tenia ni idea de com hi havien arribat, però que encara li salvarien la vida. En va oferir una a cada soldat, que li van donar les gràcies en un català que definitivament semblava de fora. «Francesos no poden ser si són tan ben educats». El dos nois es van posar les ametlles a la boca i les van fer esclatar entre els queixals.

De seguida es va adonar que havia comès un error. Si no volia semblar del bàndol contrari havia d’acompanyar-los. Es posà l’ametlla a la boca amb el nas arrufat i la va trencar amb les dents a poc a poc, «però... però quin gust més bo!, ara sí que estic sorprès, resultarà que m’agraden les ametlles, mira que en soc de burro, si ni tan sols les havia tastat! li haig d’explicar a la dona, no s’ho creurà, ara resulta que m’agraden les ametlles!». La guerra, els enemics i la por de ser arrestat li van fugir del cap. Ni tan sols els va fer adéu amb la mà que ja sortia esperitat camí avall.

Un cop a casa, amb la dona assabentada i prenent-lo per boig, es va asseure a davant de la porta amb un sac d’ametlles al costat. Les rosegava com si li deguessin quaranta anys de menjar-ne, mentre pensava en la nova perspectiva que havia adquirit la seva vida en aquell cul de món. De sobte un soroll de rodes li va fer aixecar el cap. Pel caminoi cobert d’herba per on no passava mai ningú, va veure venir dos llampecs que semblaven bicicletes, però les rodes eren més grosses, els pedals més robustos i els manillars plens de mecanismes estranys. Definitivament, havien de ser vehicles militars, perquè els tripulaven els dos joves estrangers de les robes estretes, llampants i sense botons que ara, a més, duien casc. En passar per davant d’en Miquelet, ells sí, el van saludar amb la mà.

Amb el rebombori de les ametlles se n’havia ben oblidat! Va fer un bot i entrà a corre cuita cap a casa. Encara era a temps de sentir el noticiari, a veure si parlaven del que havia vist, potser dirien a quin bàndol pertanyien els italians de les bicicletes futuristes. Perquè, ben mirat, ja no sabia què pensar d’aquesta ridícula guerra, que ara la ràdio anomenava revolució.

Acumulació física de temps. Testimoni sòlid de la successió i superposició dels eons.

Capacitat humana de suportar la injustícia, la ignomínia, les vexacions i l’explotació sense deixar d’enfortir uns músculs maxil·lars que, a la llarga, han de servir per clavar queixalada al factòtum de sengles abusos de poder.

A pagès, de sobrenatural, no hi ha res.

Fissura en el contínuum temporal quotidià. Instant que es desprèn de l’eix cronològic per a esdevenir una unitat de temps en si mateix, de durada estable i compacta pels que hi són a dins, però totalment imprevisible pels que no en forment part.
Les accions que es duen a terme a l’interior de l’esmentada escletxa temporal es poden considerar de caire reposat, fins i tot tranquil, si les analitzem mitjançant un barem d’esforç físic (tots els integrants de la sobretaula resten asseguts). Tanmateix, el treball mental que es requereix per a encarar les controvèrsies dialèctiques que hi tenen lloc, i per justificar a posteriori les afirmacions rotundes que han sortit de la boca abans de passar pel magí (amb l’ajut del vi, la copa, el puro i l’augment de volum generalitzat), produeixen un desgast cerebral remarcable en els integrants d’aquesta anomalia espai-temps.

L’instant en què el pinyol, l’essència, la mare dels ous primordial, és percebuda com una coïssor a les plantes dels peus.

Producte tradicional de la vil·la de Capçanes.

Ésser mitològic i transversal de la cultura popular sud-europea. La tradició oral el situa en diversos moments políticament convulsos de la primera meitat del s. XX, com la Guerra Civil Espanyola o a la Segona Guerra Mundial on, segons la llegenda, juga a escacs, convida a cafès o paga àpats copiosos a milicians anònims que lluiten per la llibertat. Algunes veus no autoritzades l’associen amb Josip Broz Tito, líder de la Iugoslàvia comunista i ferm opositor de la dictadura de Ióssif Stalin.

No queda clar si ve de Madrid i va a Barcelona o a l’inrevés, tampoc si a la parada s’hi atura perquè els viatgers s’hi enfilin o perquè en baixin, tot i que, ben mirat, la majoria de vegades passa de llarg. Tanmateix les vies hi són, i els horaris es poden consultar.

Fonaments sobre els quals es sosté, històricament, l’estructura familiar prioratina i, per extensió, catalana.

Artista sense temps per a tenir un ego propi. Individu de nervi crispat i disciplina fèrria que aplica el mètode científic (assaig/error, hipòtesi/experiment/anàlisi) per a elaborar les seves obres de caràcter gastronòmic. En èpoques ufanes, forada muntanyes per fer-s’hi el niu.

Disciplina artística mil·lenària consistent a convertir un mamífer de grans dimensions (generalment de família porcina) en figures relativament geomètriques (principalment cilindres i prismes) susceptibles de ser laminades amb finesa. Les grans obres de la xarcuteria són exposades breument sobre taules de fusta, abans que grups de crítics i adoradors del vi negre de diferents condicions i grups socials les incorporin al seu sistema digestiu. Algunes de les obres més conegudes de l’art xarcuter són la sobrassada de Mallorca, la llonganissa de Vic i el pernil dolç d’en Jimi.