Àngel Burgas

El nostre adalil ens porta serra amunt fins a l’ermita de la Consolació de Gratallops. El Teix és un jove del terreny, que estima el lloc on viu i que gaudeix amb les coses que fa, però que tot i així no acaba d’estar content amb la vida. Penso que això ens passa a tots, i que ell, tan jove, és a temps de redreçar-ho. El nostre adalil toca en un grup de rock, els Prioratians, que ens fan ballar al cap de dos dies al centre cívic del poble. El nostre adalil, asseguts tots en rotllana davant de la façana de l’ermita, ens obsequia amb dues ampolles de vi. I allí, amb l’esquena recolzada a la paret emblanquinada deixo que la mirada se’m perdi pel paisatge que m’envolta i que, abans d’acomiadar-nos, esclata com en cap altre moment esclatarà el nostre Priorat de màgia. Allí, dic, el nostre adalil rocker construeix una balança amb les seves paraules on hi pesa les coses bones i les no tan bones en una lliçó de vida.

Són tan joves i al principi estan tan nerviosos! Saben que seran els guies d’uns escriptors i escriptores que venen de fora per conèixer el Priorat i Falset, el lloc on han viscut les experiències de les quals decideixen fer-nos partícips: les sortides amb l’escola a Sant Gregori, els jocs, les cançons, les tradicions i les llegendes. Tot allò que ells recorden de quan eren infants procuren transmetre-ho tal qual als visitants. Ens mostren racons, ens ensenyen noms d’arbres, d’animals i d’ocells. La seva il·lusió, la seva timidesa, la seva innocència són més valorades que les dades que, pel broc gros, proven de donar. Puput, pi blanc, rabosa, geneta, teixó, matabou, alzina, cabirol, romaní. Tots dos m’han llegit a l’institut i em porten un llibre perquè els el signi. Dos amors, la Gabriela i l’Ot.

Està orgullós que se li reconegui la feina (distincions, títols i diplomes) perquè sap que la fa bé i perquè és conscient que s’escarrassa per fer-la el millor que pot. I això tant serveix per a la feina de carnisser com per a la de pagès. Ens mostra la seva casa, la seva selfmade home, de la qual, entre moltes altres coses, està arreglant els marges de pedra seca. «De tot se n’ha d’aprendre», i la constància i l’empeny en millorar són cabdals en la seva filosofia. El pernil dolç que ven a la botiga és insuperable. En Jimi és un bon professional que compara, sempre que pot, la seva feina amb la nostra: no exactament la feina de carnisser amb la d’escriptor, sinó la manera de provar de fer les dues de la millor manera possible. «Us llegiré», ens informa (o ens amenaça!) mentre, generós, ens obsequia amb els productes que elabora. Em deleixo per provar la seva botifarra de xai quan hi torni.

La Raquel conviu amb el grup i, de tant en tant, s’aïlla per buscar la companyia de la lectura. Comparteix records i experiències en el seu valencià àgil mentre passegem pel Molar abans que arribi la resta de la colla i alguna cosa em diu que tots dos sentim una estranya fascinació davant d’un paisatge obert. La Raquel és una dona dual: per una banda té una part dura (que l’aïlla més intensament quan s’aïlla; em fa pensar en la cançó de Pedro Guerra: «Daniela por dentro está llena de puertas, unas cerradas, otras abiertas, y a veces sale, y a veces entra») i, per l’altra, una part feble, vulnerable, que et predisposa a protegir-la, a no deixar-la sola. La Raquel sap estar al seu lloc, perquè la part més forta trepitja ferm. Aquests dies es troba a «lo mig del món» (tant quan està amb el grup com quan s’aïlla amb el llibre). A la tornada la porto a l’estació de l’AVE Camp de Tarragona en cotxe, i valorem l’experiència, i ens fem confidències, i intercanviem llibres. Em queda també el record de la Raquel llegint un text seu a Ca la Càndia, al Masroig, davant dels convidats a la lectura/maridatge: vaig tenir la sensació, escoltant-la, sola davant dels oients, que es llegia a ella mateixa, com si fos persona i personatge alhora.

Són tan joves i al principi estan tan nerviosos! Saben que seran els guies d’uns escriptors i escriptores que venen de fora per conèixer el Priorat i Falset, el lloc on han viscut les experiències de les quals decideixen fer-nos partícips: les sortides amb l’escola a Sant Gregori, els jocs, les cançons, les tradicions i les llegendes. Tot allò que ells recorden de quan eren infants procuren transmetre-ho tal qual als visitants. Ens mostren racons, ens ensenyen noms d’arbres, d’animals i d’ocells. La seva il·lusió, la seva timidesa, la seva innocència són més valorades que les dades que, pel broc gros, proven de donar. Puput, pi blanc, rabosa, geneta, teixó, matabou, alzina, cabirol, romaní. Tots dos m’han llegit a l’institut i em porten un llibre perquè els el signi. Dos amors, la Gabriela i l’Ot.

Plena de vitalitat i molt espontània, l’Andrea és una dona natural, activa i propera que ens rep davant de la cooperativa de Capçanes i ens condueix a un indret meravellós: les roques de la Vall i la Parellada, on hi ha restes de pintures rupestres. La nostra adalil explica la seva implicació personal en la descoberta de les pintures uns anys enrere: l’amic que les va descobrir tot caminant per la muntanya li va demanar que l’acompanyés per cerciorar-se (quatre ulls hi veuen més que dos) que aquells signes i figures que havia trobat esgrafiats a la roca podien tenir un valor etnològic. A mi em sembla meravellós que, d’alguna manera i de casualitat, l’Andrea hagi estat protagonista de la troballa històrica, però ella no se’n vana ni molt menys. Com si el destí i les casualitat de la vida només formessin part de la jugada de daus que ens toca en aquesta partida.

Ara són només forats a la roca, a diferents alçades. De la part inferior d’un d’ells es fa visible el tronc recargolat d’un arbre. Ara sospitem que de nit s’hi amaguen animals i que deuen ser refugi d’algunes aus. Però durant la batalla de l’Ebre, a final dels anys trenta del segle vint, a les grutes, a banda d’amagar-hi armes i munició, també s’hi encabien soldats per protegir-se. Ulls plens de por que refulgien dins la foscor de les coves. Allò que no ha deixat d’haver-hi, però, és la Mola a l’altra banda. L’impressionant Mola tant en temps de pau com en temps de guerra.

Cadires a una banda, un banc a l’altra. Estovalles de ratlles que conformen quadrats vermells, blaus i color crema. Una taula d’embotits, un plat fondo ple de llesques de pa. Una fruitera amb prunes i taronges. Una gerra d’aigua i un pot de mel. Plats i coberts. Damunt de cada plat una tassa de ceràmica blanca. Un setrill d’oli. Sis tovallons, cadascun amb una argolla de fusta de color diferent. Sis comensals que encara no hi són, però que aviat baixaran a esmorzar.

Dispesa al Molar.

A l’ermita de Sant Gregori de Falset s’hi guarda una imatge de sant Antoni. Cada any, el cap de setmana més proper al 17 de gener, s’hi celebra una romeria: es treu la imatge del sant, es fa una processó fins al centre de la vila amb acompanyament de carrosses, animals i vilatans ben guarnits, i en acabar es torna la imatge del sant al seu refugi.

A aquesta festa l’anomenen Encamisada.

Fou durant la guerra del francès. La comarca estava assetjada, a punt de rendir-se. Aleshores aparegué la boira espessa que cobria la zona amb un vel lletós. Allí tot es difuminava, tot es confonia. De cop el Priorat era un cel de núvols com el que, més tard en el temps, solcarien els avions. Una calitja espessa i blanca, de neu i llet, no negra i plena de sutge com també més tard va descriure Dickens en retratar ciutats industrials angleses.

«Ataquem ara l’enemic», proposà el militar en cap del comandament. «Sorprenguem l’intrús fent-nos invisibles enmig de la boira». Algú, potser ell, tingué la idea: vestir-se amb camises blanques per confondre’s dins de les glopades de núvols. Blanc sobre blanc. Perdre consistència física dins el no-res. Blanc esvaït dins del blanc. Diuen que els esquimals tenen més de quinze paraules per designar el color blanc, i les fan servir per distingir els diferents tons dels seus paisatges de neu i gel. Amb l’ajuda de la boira blanca i espessa, els aguerrits vilatans del Priorat es llançaren, encamisats, sobre les tropes invasores. El crit de guerra que van fer servir també devia ser blanc, com les seves camises, com la boira que els embolcallava. Un vocable improvisat que significava ‘blanc’, i ‘valor’, i ‘victòria del poble’.

La ubicació de l’ermita de Sant Gregori i els Racons és un rellotge de sorra. La natura es va proposar dibuixar-hi el pas del temps, com si li volgués donar forma de calendari al paratge. Roques de gres vermellós, poroses i maleables, que testimonien el transcurs dels dies. La pluja, el vent, la calor, el fred... tots els fenòmens hi han deixat marca i han aconseguit que la massa de rocam vermell es transformi (una forma d’animal, una forma d’utensili) i sembli que estigui viva, que es pugui moure, que respiri. Milers de forats, d’escletxes, de plecs; milers de traus, de solcs, d’empremtes. Quan nosaltres marxem, aquell indret majestuós continuarà transformant-se com si fos viu. Imagino que es fa gran al mateix ritme que me n’hi faig jo. La natura hi passa la mà pel damunt i lleva, en cada carícia, un munt de polsim vermell que ve a ser, em dic, la sorra del gran rellotge cònic (còsmic) que ens apropa, a nosaltres i al paratge, a la mort.

Disseminades pel territori del Priorat, es conserven encara construccions que havien estat hospitals de campanya durant la guerra civil. Asseguts a l’autocar amb destinació a Capçanes des del Molar, recordo la lectura fa uns mesos d’una novel·la de Javier Cercas, El monarca de las sombras, en la qual el protagonista, un oncle avi de l’autor, havia mort en un d’aquest hospitals de resultes de les ferides sofertes durant la batalla de l’Ebre. L’oncle avi de Cercas lluitava en el bàndol franquista. Podria ser que tot hagués passat aquí? En els paisatges del Priorat que recorrem en autocar? Podria ser aquell jove militar falangista un dels combatents dels quals parlem aquests dies? Pregunto un parell de vegades si a algú li sona la qüestió de la novel·la, però no obtinc resposta. A la tornada, en arribar a Barcelona, el primer que faig és agafar la novel·la i comprovar-ho. No, el falangista va morir a Bot. L’havien ferit a prop de Batea o Gandesa, a la Terra Alta, no al Priorat.

És curiós com ressonen aquests dies, enmig d’un paisatge fastuós i un temps més primaveral que tardorenc, els ecos de la guerra dels nostres avis.

Novel·la de Quim Soler que em crida l’atenció pel títol (Hi falta una paraula? S’ha canviat l’ordre dels dos mots?) i que reposa en un prestatge de la sala biblioteca del Molar. Un llibre que sostinc entre les mans, i del qual llegeixo fragments que em sorprenen i m’estimulen els tres dies que soc a la casa convivint amb la Roser i els seus hostes.

A les professores de l’institut de Falset

Anomeno «Fòrums lectors» els bolos que faig per instituts i biblioteques amb lectors i lectores dels meus llibres. Abans d’arribar al Molar m’aturo a l’institut de Falset per desig de les professores, i aquesta trobada, doncs, es converteix en la meva porta d’entrada al Priorat en Persona que organitza el Centre Quim Soler. Els joves prioratins són, doncs, els primers a qui em dirigeixo, els primers que m’escolten i els primers que m’ofereixen una ampolla de vi com a agraïment. L’escola i l’institut són mediadors indispensables a l’hora de relacionar lector i llibre, i fomentar així un hàbit lector que té tants entrebancs com competència. Estic convençut que una de les meves fites quan escric per a joves, és fer lectors i lectores: consolidar en ells la idea que rere d’una novel·la hi ha un món paral·lel al real i tan necessari com aquest per entendre i gaudir de la vida. Al llarg de l’estada al Priorat em trobo uns quants lectors i lectores que em van llegir d’adolescents a l’institut (la Júlia Viejobueno, una de les coordinadores del PEP; els adalils Gabriela i Ot; fins i tot un cambrer que ens serveix al restaurant de Falset) i penso que és una sort haver establert amb ells un vincle gràcies a les meves ficcions i a la feina de les mediadores. Modestament, em sento formar part de les seves vides pel sol fet d’haver generat unes històries que s’han convertit, per a ells, en petits records de quan eren molt joves.

Avui mariden a ca la Càndia al Masroig. Mariden històries i vi, ficcions i caldos. Avui relacionen un text amb un sabor en boca i un aroma, i demà serà qüestió de maridar les paraules amb el paisatge i la gent d’aquest Priorat acollidor que és tan real com ficitici, en la mesura que ho són totes les coses que ens fan feliços.

Com si fes un trencaclosques amb fragments de somnis i vivències per bastir una vida, el pagès alça una paret de pedra seca sense engrut per delimitar el seu tros. Ho fa amb les mans com s’ha fet sempre i és conscient del grau d’efectivitat que aporta l’experiència. Fer encaixar les pedres, l’una al costat de l’altra, una damunt de l’altra, com aspira a construir un futur en ordre sense l’auxili de pastetes.

Provo de sincronitzar els sentits. Veig un paisatge imponent des de la Consolació fins a Gratallops. Experimento el tacte de la paret de l’ermita a l’esquena. M’han servit una copa de vi DO Priorat. Escolto les històries que m’expliquen. L’exfumador en què m’he converitit encara no fa tres mesos no pot evitar flairar el tabac que algú consumeix a la vora. Penso en dues persones molt estimades que aquest any han mort, i les enyoro. Penso també en les coses meravelloses que encara m’ha de regalar la vida.

Igual que la colla capitanejada pel professor Lidenbrock a Viatge al centre de la terra, de Jules Verne, a mesura que anava cap a sota en l’espai també anava cap endarrere en el temps, la nostra colla del PEP pujava el barranc a peu, un darrere l’altre, amb la intenció de recular en el temps i admirar les pintures que els avantpassats del territori van deixar esgrafiades a les parets de roca.

Soc un apassionat de l’art i les seves múltiples manifestacions. De fet, la meva formació acadèmica és artística i no pas literària. Admiro i valoro la representació que de la realitat (física o espiritual) n’han fet els creadors i creadores plàstiques des dels inicis del món. Respecto l’afany per deixar petja d’allò que s’ha vist, s’ha sabut o s’ha sentit; per deixar constància de les persones, els animals, els paisatges i els objectes que s’han estimat i s’han viscut. També penso, com va suggerir Kant, que una obra d’art ens atrau perquè no sembla feta per mans humanes, sinó sorgida directament de la naturalesa.

En el seu emplaçament original, hi resten, als voltants de Capçanes, entre els barrancs de la Vall i Parellada, un conjunt imponent de pintures rupestres en força bon estat de conservació (tot i que són a l’aire lliure i sense protecció de cap mena) en el qual destaca un brau imponent de 54 centímetres de colors terrosos. I ara, en forma d’imant de nevera que em va regalar la nostra adalil Andrea, em saluda a diari a Barcelona i em fa pensar en aquells hologrames vintage de dones que et picaven l’ullet segons com els movies.

Els autors i autores assistim, convidats a llegir en públic, a una trobada al Masroig. Hi ha un ambient molt acollidor i l’activitat consisteix en un maridatge entre textos i vins de la comarca. Fa una nit esplèndida i la casa de l’amfitrió és just a la plaça sobre la qual resplendeix la façana de pedra de l’església del poble.

Sempre m’ha commogut descobrir els lligams fortuïts que trama la vida per fer que avanci i que tingui sentit. Aquell matí, a la població de Capçanes, havia sentit fragments inconnexos d’una història meravellosa d’un brigadista de la guerra civil que tocava el piano, que va perdre un braç a la batalla de l’Ebre i que va tocar pels seus companys ferits cecs sense que descobrissin que graponejava les tecles amb una sola mà. Al vespre, a la casa de Masroig, se’m va acostar un home. «Ets l’Àngel Burgas, veritat?». Ens vam saludar i em va presentar la seva dona, bibliotecària de Falset. «Soc en Toni Orensanz. Soc periodista i escriptor. Fa poc em vaig posar en contacte amb l’Ignasi per mirar de treballar junts en un projecte». L’Ignasi Blanch és la meva parella i és un il·lustrador prou conegut al panorama català. Em va sonar remotament que l’Ignasi m’havia parlat d’allò que em comentava en Toni. Tant ell com la seva dona em van parlar amb molta amabilitat i un deix de complicitat o proximitat que, encara que no els conegués, sempre és d’agrair en una primera cita i envoltats de gent com estàvem aquell vespre.

La vetllada va ser un èxit. Les coneixences i els retrobaments van ser claus per a la sensació de benestar que sentia mentre tornava al Molar conduint el meu Corsa per la carretera amb en Toni Clapés al costat i la Carme Bou asseguda als seients del darrere.

L’endemà algú va comentar la presència d’en Toni Orensanz a la vetllada del dia abans. I aquest mateix algú va comentar que era l’autor de la biografia del pianista sense braç, la història del qual havia captat la meva atenció a Capçanes. De debò? L’amable convidat del dia abans era la causa que aparegués la història del pianista: vivia a la zona, concretament a Falset (n’havíem parlat la nit abans ell i jo) i se l’havia relacionat amb alguna dada a Capçanes que remetia a la guerra civil, als brigadistes i al pianista manc. Preguntant, em van recordar que a la zona s’hi congregaven, de tant en tant, antics brigadistes que havien lluitat aquí el 1939. Se’ls homenatjava i, malauradament, llei de vida, cada vegada en venien menys. El dia abans no havia prestat atenció al lligam entre els episodis del pianista i les trobades d’homenatge dels brigadistes amb en Toni Orensanz.

Com ja he deixat dit, em commou descobrir les interferències i els vasos comunicants que empenyen la vida endavant. Els fils que trenen les històries i que permeten les connexions en aparença aleatòries i la presència de la casualitat i la ficció en qualsevol circumstància de la vida. En Toni Orensanz va publicar a Columna, l’any 2022, Com vas perdre el braç, Balchowsky? El periodista investiga la vida del músic que va viure a Chicago i que es va dedicar a tocar el piano després de perdre un braç a la batalla de l’Ebre durant la guerra espanyola. Una vida increïble, plena de llums i d’ombres. Una vida atzarosa que el va portar a conèixer gent del showbusiness i a mantenir relacions perilloses amb les drogues.

Un pianista americà que va venir a lluitar al costat de la República espanyola i que a resultes d’això va perdre un braç, però no va deixar de tocar el piano i viure de la música. Com a imatge persistent hi ha la dels cecs que l’escolten embadalits i que no veuen que al músic li manca un braç. Els cecs que s’extasien amb la música que penetra en les seves tenebres i que és bellíssima. Que, la veritat, no importa si és interpretada per una persona amb un o dos braços però que, si ho haguessin sabut, haurien valorat doblement la interpretació prodigiosa d’aquella melodia curativa.

En Toni i la seva dona al Masroig, amb una copa de vi a la mà, donant-me molts records per a l’Ignasi i celebrant la nostra trobada. Els replecs de la realitat. Les connexions amb els atzars i les necessitats de les ficcions.

Al Waldheim German Cementery d’Illinois, s’hi pot llegir això en una làpida de marbre blanc: In memory of Edward Ross Balchowsky (1910-1989). Artist, poet, raconteur, one-armed pianist, veteran of the spanish civil war as a volunteer in the Abraham Lincoln Brigade. Your friends, family and fellow «premature anti-fascist» salute you.

Allò que queda d’un món, d’un ésser, o d’un espai, quan ha desaparegut. Allò que en resta, les empremtes, les històries, els senyals, fins i tot les ficcions, permeten la seva persistència en la memòria i eviten que s’esvaeixi per sempre sense deixar rastre. Els humans tendim a buscar ponts amb el passat a través d’aquests vestigis, però també és veritat que hi ha persones (institucions, moviments, partits polítics) que tendeixen a minimitzar-los, a eliminar-los, a destruir-los, amb la idea equivocada que una transformació (una renovació, una reinterpretació) serà completa quan no quedi res d’allò que es vol canviar (renovar, reinterpretar). Quin plaer visionar restes d’art rupestre a les valls de Capçanes. Quin goig ser a l’antic poblat ibèric de serra Espasa i saber que de tant en tant s’hi troben fragments de terrissa. Que impactant recórrer els afores de Falset i descobrir les restes de bateries antiaèries de la guerra civil espanyola. Tot això podria no existir, i aquests espais del Priorat serien físicament, si fa no fa, com són ara. Però són més vius, i ens toquen més al cor, i ens donen una lliçó de vida perquè mostren els vestigis d’aquells habitants que hi van ser feliços i hi van sofrir. Aquells que hi van néixer i hi van morir.

L’endemà d’instal·lar-se a la Consolació, l’ermitana va descobrir que des de la façana lateral de la construcció, la que dona a la serra del Montsant, es distingien, en la llunyania, dos pobles paral·lels en la ruta del riuet Escaladei. Es podia anar a peu de l’un a l’altre, i també es podia anar a peu des d’allà fins a Gratallops, el poble que acollia l’ermita. Sovint, quan acabava d’escombrar les fulles mortes de terra o de netejar algunes rampoines que treia de tant en tant a l’exterior, recolzava l’esquena contra la paret de pedra i es quedava mirant els dos pobles que s’estenien als seus peus, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. «Un per a cada ull», es deia a ella mateixa; la Vilella Alta i la Vilella Baixa. «Com dues germanes».