Raquel Ricart Leal

Pense en Antoni Clapés i em ve al cap una vella cançó, una cançó que forma part del meu repertori sentimental, perquè hi pujava cada estiu, en aquella muntanya. Una cançó granítica, mineral:

Penyagolosa, gegant de pedra,
la teua testa, plena de neu!

I pense en això perquè la presència d’Antoni és rotunda com aquella muntanya i com els seus versos, i perquè la seua testa és coronada per la llum blanquíssima dels seus cabells.

Fa el despistat de tant en tant, però s’amera de tot amb la mirada.

Observa, medita abans de fer.

No té por de preguntar i això, m’agrada. M’agraden les persones que expressen sense manies la seua ignorància. I no és que ell no sàpia coses. En sap tantes! Sap

Ascendir fins als cim
i continuar,
travessar el vent.

Sap mirar

en el gran silenci del bosc — en la llum blanca de la pedra.

I també sap callar.

Calla —palpa el silenci— per dir.

Deu meditar, mentre camina, perquè després ens diu que

El camí el fas i et va fent

i que

De vegades, anar enrere és una forma d’avançar.

Busca

Tots els noms en la cal·ligrafia del discurs.
El nom dels espais, el dels colors, el dels signes. El del gest.
El Nom de tots els noms.

Tot i que

I a mesura que avances aprens a ignorar més i més coses de tu mateix.

Crec, com ell, que

Escriure és viure,
confegir
un llenguatge on habitar.

Jo em busque en les paraules. En les meues, en les dels altres, i en la recerca, trobe preguntes i respostes.

És la foscor la condició que fa possible entendre la llum?
És la paraula la condició que fa possible entendre el silenci?

es demana Antoni Clapés, i em venen tot seguit els versos d’Ursula K. Le Guin a la memòria:

Només en la foscor, la llum
Només en el silenci, la paraula.

I aquesta trobada de tots dos en els mots, em fa sentir feliç.

Ens esperava en un recolze de la carretera com qui no vol la cosa o com qui et coneix de tota la vida, sense compliments. Sota el seu guiatge començàrem la pujada a l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Gratallops, centre geogràfic del Priorat. De camí contemplàvem les vinyes conreades en terrasses. Té una veu plena, el Teix, i una desimboltura que amaga qui sap quantes coses. Potser timidesa, potser prevenció davant d’una colla de forasters lletraferits, potser desimboltura i prou, però crec que no, o no solament. Crec que hi ha un pou dins seu, hi ha fondària, hi ha lluites, hi ha passat, hi ha cicatrius. Aquell dia, em feu un regal: abans de Teix, quan jo veia roses, sempre em venia al cap la flor especial del Petit Príncep. Després de Teix, un roser plantat vora una vinya serà també i per sempre més un sentinella del benestar d’aquell tros. I encara que en fou poc, el temps passat amb ell, encara em passa que, quan contemple el capvespre, el roig que s’encén i mor a poc a poc, em ve al cap aquell cel, aquell dia, aquell indret. El vi en gotets de plàstic, les esquenes arrecerades al mur de l’ermita, l’espectacle celestial que anunciava el vent de l’endemà: un festival de blaus, grocs i vermells que ens deixà bocabadats i muts.

Amb una complicitat entre ells que era palesa en tot moment, pel ritme del discurs, per les mirades, pels somriures... Gabriela i Ot m’han fet retornar a la meua joventut, quan jo mateixa feia de monitora per als xiquets en acampades d’estiu. Com ells han fet amb nosaltres, jo els feia cantar i ballar, els proposava jocs, em preparava tan bé com sabia sobre tot allò que ens envoltava, el tros de món on ens movíem aquells dies.

És això el que Ot i Gabriela m’han regalat. I més coses. M’han ofert, amb la generositat i la innocència pròpia de la seua edat —és a dir, la confiança en el món i en la bondat humana—, els seus records, allò que feien de menuts quan visitaven aquell indret: l’ermita de Sant Gregori de Falset. Hem fet tres voltes a la creu després de cantar una cançó, com criatures que busquen protecció amb els ritus; hem passejat per aquell tros de món i ens han mostrat el romaní, el matabou, l’aladern, el bruc d’hivern. Hem pujat fins a l’ermita, enclavada entre roques de gres roig de formes fantàstiques, arrodonides pel pas dels segles, i hem contemplat el cau dels dracs, el lloc on ells sabien que vivien, quan eren xiquets. Això és un regal que sempre els agrairé. M’agraden els dracs i els respecte moltíssim, i haver conegut un dels seus cataus en primera persona serà un record que m’acompanyarà sempre. Gràcies, Gabriela! Gràcies, Ot!

Soc filla d’un poble que s’estima el foc festiu, la pirotècnia. A l’entrada del poble ja ho diu, Bétera, poble coeter. Tenim un grapat de paraules per a designar amb exactitud cada artifici pirotècnic. Hi ha les carcasses, els coets de vareta, els coets voladors, els trons de bac, els masclets, els coets borratxos... i les femelletes. Dic tot això perquè jo compararia el Jimi amb una femelleta. Una femelleta és un coet que té una eixida llarga i impetuosa que puja bastant i quan detona, quan fa l’esclafit amb un bon tro, del seu dedins n’ixen sis coets borratxos que, com el seu nom indica, es mouen a l’atzar propulsats de manera intermitent. En resum, una femelleta, una festa plena de sorpreses.

Jimi ens esperava en el seu tros, amb tot l’orgull de qui empra hores i treball per adobar una casa que és la seua joia. Ens la mostrà per davant i per darrere i, de pas, la història de cada arbre. Si ja hi era, si l’havia plantat ell, si això o allò. Ens ensenyà les pedres del marge, que també aprèn a fer. Parla de pressa, el Jimi, i camina de pressa, i ens ho volia mostrar tot, tot, absolutament tot. Allò de fora i allò de dins. Allò que veu quan hi passeja des que ha començat a fer-ho fa uns anys i com se’n dol de no haver descobert abans aquesta passió pel seu paisatge, pels camins que el recorren, per la visió de la serra, de la Mola, per la meravella de les orquídies quan fan la seua aparició, «que els ulls se’t perden...» I l’encomana, Jimi, aquesta passió viva i apressada i l’esclat d’amor pel seu territori. Però ací encara no s’havien acabat les eixides dels coets. Després de la casa i del passeig encara ens quedava la visita a la seua botiga de Falset. Jimi és un mestre xarcuter i la botiga, ai! quin parament, quina selecció d’embotits, quina classe magistral de Jimi sobre el seu ofici. L’escoltí amb delectança i amb enyor, perquè he conegut més mans que embotien i lligaven botifarres, perquè el meu iaio era carnisser, perquè Jimi...

Amb una complicitat entre ells que era palesa en tot moment, pel ritme del discurs, per les mirades, pels somriures... Gabriela i Ot m’han fet retornar a la meua joventut, quan jo mateixa feia de monitora per als xiquets en acampades d’estiu. Com ells han fet amb nosaltres, jo els feia cantar i ballar, els proposava jocs, em preparava tan bé com sabia sobre tot allò que ens envoltava, el tros de món on ens movíem aquells dies.

És això el que Ot i Gabriela m’han regalat. I més coses. M’han ofert, amb la generositat i la innocència pròpia de la seua edat —és a dir, la confiança en el món i en la bondat humana—, els seus records, allò que feien de menuts quan visitaven aquell indret: l’ermita de Sant Gregori de Falset. Hem fet tres voltes a la creu després de cantar una cançó, com criatures que busquen protecció amb els ritus; hem passejat per aquell tros de món i ens han mostrat el romaní, el matabou, l’aladern, el bruc d’hivern. Hem pujat fins a l’ermita, enclavada entre roques de gres roig de formes fantàstiques, arrodonides pel pas dels segles, i hem contemplat el cau dels dracs, el lloc on ells sabien que vivien, quan eren xiquets. Això és un regal que sempre els agrairé. M’agraden els dracs i els respecte moltíssim, i haver conegut un dels seus cataus en primera persona serà un record que m’acompanyarà sempre. Gràcies, Gabriela! Gràcies, Ot!

Mentre escric cau el sol. Tinc a tocar el campanar de Benimaclet, amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senén, que assenyalen que el vent bufa de ponent. Veig el cel blau, núvols i un avió que vola en la direcció contrària del vent. Però si acluque els ulls, imagine fàcilment Andrea. La imagine en aquestes hores. Potser ara xiula als seus gossos, que s’alcen contents d’allà on són perquè saben que els espera un bon passeig, una bona caminada. Fan cap a una vall, una de tantes de la serra de Llaberia. Els gossos corren contents i Andrea s’omple de l’aire, de la sentor, del blau i del verd i del marró i de tot. En algun moment de la caminada, s’asseu. Fou una de les primeres persones en contemplar les pintures rupestres de Capçanes —que les haurien contemplat molts, abans, però vull dir ara, en el temps que vivim, amb la consciència que allò són pintures d’antany—. I tot i que el sentiment ancestral ja li devia córrer per la sang, passa que ara, quan s’asseu i contempla aquelles balmes, se li representa quanta gent ha passat ja per aquelles valls, quina multitud ha trepitjat aquells camins, quina gernació ha contemplat aquelles muntanyes. Si jo fora l’Andrea, en moments així em sentiria grandiosa i alhora minúscula. Grandiosa perquè tot és tan bell i és tanta la sort de poder contemplar-ho a pleret. Minúscula, perquè, qui ets?, enmig del temps i enmig del món. Una entre tants. Sé que l’Andrea s’asseu i contempla aquelles balmes i aquells paisatges. Saber-ho m’aporta una espècie de pau i estic contenta d’haver-la conegut. Però fins i tot si no hagués tingut aquesta sort —la de conèixer-la, vull dir—, igualment el món seria millor gràcies a ella.

Amèrica és un indret fèrtil en la meua imaginació. Tot i que no hi he estat mai, a voltes em sembla que la conec un poc. Hi he fet viure personatges, en les meues novel·les, i hi he estat infinites vegades a través de les meues lectures. Guarde moltes històries d’aquelles terres, dels seus habitants, dels seus escriptors, dels primers pobladors. Després del Priorat, s’hi han afegit dues històries més. Una té nom i cognom, Edwin Rolfe, pseudònim de Solomon Fishman, un brigadista que sojornà un temps al Priorat, en aquells mesos entre la desfeta del Front d’Aragó i la batalla de l’Ebre, quan els soldats republicans es retiraren per tal de recuperar-se físicament i psicològicament. Era poeta i periodista, Rolfe. Voleu saber què és la guerra? És el teu company mort d’un tret al teu costat / el cigarret que compartíeu encès encara en els teus llavis. Segurament, l’estada al Priorat li fou benèfica, perquè recordava els companys quan descansaven recolzats en els troncs dels avellaners mirant amunt, cap a l’enorme turó boscat coronat d’una gran roca blanca, a manera de penya-segat sobre el cim del qual els núvols es trencaven i es precipitaven cada vespre com a les cascades del Niàgara. I, a la tarda, la cara de la roca es tornava de color rosa i brillava mentre el sol es ponia.

La segona història parla d’un brigadista que perdé el braç. És una nota en la meua llibreta. En principi, perdre un braç en una guerra podria semblar una història menor, tot i que cap història ho és, segons jo crec. Però en aquest cas, la història s’engrandí desmesuradament quan explicaren que era pianista. Com s’ho devia fer, després d’allò? Trobe que érem a la serra de l’Espasa, a Capçanes, quan tot això es narrava. Mentre contemplàvem el terme i ens assenyalaven la font de Santa Rosalia, on el pare de Roser Vernet ─adalil perenne─, anava a per aigua, jo viu aquell tolit tocant jazz en algun club, i això em fa deduir que devien explicar que era americà. Potser un dia el batejaré, aquell home.

El de Teix pel territori, un amor tenyit de certa ràbia per les ferides de la terra; el d’Andrea pel paisatge, un amor entranyat, d’arrels profundes i antigues; el de Joan per les persones, que anà on calia per procurar la benanança dels lletraferits invitats; el de Carme per Roser; el de Roser pel Quim Soler; el de Joan Viejobueno per la seua filla; el de Peret pel ferro; el de Jimi per les orquídies; el que és a punt de brostar en Ot; el que s’amagava als ulls de Gabriela; el que embolicava el silenci atent dels cronistes, Fabiola, Carme, Auró i Núria. L’amor pels llibres a ca la Càndia. El sentí, sí, l’amor de tots aquells prioratins. M’esguità mentre hi era i quan el remembre, perdura.

Un poble del Camp de Túria. El meu poble. El tros de món on nasquí. A casa, en el llit on dormien els pares cada nit, amb la mare recolzada en una post que també s’usava per portar al forn la cassola d’arròs. Arròs al forn, arròs passejat. I aquell any que jo nasquí, mentre plorava dels meus ulls el primer plor, un prioratí de nom Pere Rofes i de professió ferrer, feia el servei militar en el campament situat en el terme del poble. Seixanta anys després, mentre fumava en pipa però sense engolir-se el fum, això mai! m’ho explicava a la terrassa d’una casa del Masroig. El darrer dia ens regalaren una escultura feta per ell. A ma casa té un lloc d’honor que comparteix amb una altra petita escultura d’Andreu Alfaro.

Toquen a mort, en Capçanes, mentre fem el vermut després d’un bon passeig. Em demane quants secrets s’emporten aquells tocs, quants somnis, quantes carícies, quantes hores de treball, quant d’esforç, quantes llàgrimes, quants anys de vida. Hi ha novel·les senceres en els tocs de campanes, i estic sempre a l’aguait, per furtar-ne.

Tots els pintors morts devien haver-se aplegat aquella vesprada d’octubre al Priorat. El cel, un llenç immens, els colors, inefables, les formes que adoptaven els núvols, corprenedores. Un ai al cor mentre baixàvem la costera de l’ermita de Gratallops, un silenci primordial mentre tornàvem al Molar fent revoltes amb l’autobús. Tots els pintors s’havien aplegat o el dit de Déu, ves a saber, però des d’aquell capvespre, cada volta que mire el cel pense en aquell cel, en aquell dia, en aquell regal que em féu el Priorat.

Senyal de vida. Les pedres roges de l’ermitori de sant Gregori n’eren plenes, de cicatrius.

Per a parlar de dracs, sempre acudisc a una de les autoritats més expertes en el tema: Ursula K. Le Guin. En la seua saga de Terramar, un cicle de novel·les que escrigué al llarg de més de trenta anys explica força coses. Entre més, que els dracs són els éssers més antics del cosmos. És per això que parlen la llengua antiga, la llengua de la creació, aquella que té poder sobre les coses i les persones perquè en coneix el nom veritable. Els dracs de Terramar, són «d’ulls grocs i una lleugera fortor de cremat. No una pudor de carronya, sinó seca i metàl·lica, en consonància amb les olors suaus del mar i de la sorra salada; una olor neta, salvatge. Amb escates que repiquen com metalls. Amb fileres de dents blanques i groguenques, llargues i esmolades com espases; la llengua bífida, vermella, de foc, llarga com dues vegades el cos d’un home; la gola una caverna fumejant». A l’illa de Selidor, illa de dracs, conforme el sol s’elevava i il·luminava aquell cos, a l’Arren, un dels personatges, li semblà que el drac era fet de ferro i or. A Terramar, els Poders Antics de la Terra es manifesten a la Lloma de Roke, l’Arbreda Immanent, les Tombes d’Atuan, la Terrenon, els Llavis de Paor i molts altres indrets. Són llocs sagrats, paratges on no és possible l’engany, indrets on les coses són el que són. Pel que fa al nostre món, jo he trobat un indret semblant al Priorat, al poble de Falset, a l’ermita de sant Gregori. Les pedres que conformen aquell indret són grosses, vermelles, arredonides a causa de l’alè calent dels dracs que hi habitaven en temps antics. Són pedres gastades de vida que palpiten secretament, que guarden vestigis d’aquelles paraules sagrades que a hores d’ara ningú sinó els infants no sent. Però els rastres són allà, les pedres mascarades pel foc dels seus narius, el vent que bufa i que els ajudava a enlairar-se, un vent que arrabassa ocultacions i disfresses. Cau de dracs, sí, lloc sagrat aquell ermitori. Quan hi puges i contemples el territori que s’estén al voltant, els arbres, els turons, els matolls, les pedres, les herbes remeieres i el cel blau, saps que allà, en aquell lloc, les coses són el que són. T’imagines perfectament el vol del falcó i, un instant, la veritat de les coses t’amera i et sents en pau amb tu i amb el món.

Enyorar-se fins a les entranyes d’algú o d’algun lloc. Més encara si aquell lloc o aquell algú és «lo mig del món».

Un grapat de dies m’entestí a buscar el fil del Priorat. Descartí el fil d’un cap, el fil de paper, el fil de vidre, el fil cru, el de veles, el d’embastar, el de monja, el fil d’aram. Finalment em decidí pel fil d’empalomar. Em semblava que seria el més adient, en ser un fil relativament gruixut, fet de cànem, que no s’usa per a cosir roba de vestir, sinó per a cosir papers o fermar paquets. Però els mots se’m feien esquius i, mentre ho intentava i ho tornava a intentar, uns versos d’Alcover m’encalçaven, persistents

La Balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.

Abandoní l’entrada fil amb pesar. No hi havia manera de cosir aquells mots. Però hui, en despertar-me, ho he sabut. No era cap d’aquells fils, sinó el de la Balanguera, transparent i fort com una mala cosa, el que em calia per a enteranyinar-ho tot. Per a cosir l’amor, el cel, el reble, l’ònix, les campanes, el drac, les orquídies i un ruc. Per a teixir la meua pròpia teranyina prioratina, on també hi ha Amèrica, Rússia, Bétera i noms propis com ara Júlia i Ravel. He recordat també que, en la cultura popular i en les contalles, les teranyines s’empraven per estroncar la sang. Per què, hui? Tot plegat, un misteri.

En el meu diccionari personal Júlia no era, fins ara, sinó el personatge de la magnífica novel·la d’Isabel-Clara Simó. Júlia era l’obrera, els telers d’Alcoi, la Revolució del petroli, l’ambició. No hi havia cap Júlia a la meua vida. Però amb la meua estada al Priorat, aquest nom s’ha fet carn, sang i existència. Ara aquest nom s’ha omplit de terra fèrtil, de marges, d’ametlles torrades, de cabells arrissats, d’una càmera sempre penjada al coll, d’ulls foscos i de silenci, un silenci de pedra, present, fecund, d’aquella mena de silenci que guarden les persones que saben escoltar, que saben mirar, que saben aprendre de tot, fins i tot de les paraules sobreres dels altres. Ara la paraula s’ha fet carn i Júlia serà sempre més, mentre la memòria m’acompanye, Júlia Viejobueno.

A la definició cal afegir que per a mi ha esdevingut ambaixadora de les persones que arrisquen per la terra, que l’estimen i la treballen amb tot l’esforç que això implica, que viuen cada moment amb intensitat mineral, que observen atentament no solament el paisatge sinó també les persones que l’habiten. I que tot això conjura el meu respecte més profund. Ave, Júlia!

Dic la paraula en veu alta i m’embolcalla. El mot es fa la cosa. Torne al moment en què em desperte al Perxe, al Molar, al Priorat. El cel que s’il·lumina i encén arbres, turons i pedres a la meua mirada. I darrere de cada pedra, arbre, turó i tros, el misteri de totes les persones que han format part en algun moment de l’existència d’aquells còdols, de les coves, les vinyes, els arbres, la terra tota. Sempre em perd amb els nombres, però en deuen ser moltíssimes. Venen d’antic i hi perduren en l’enigma de les pintures a les balmes, en els camins de l’aigua, en la forma de les pedres col·locades a consciència. Cada vida d’aquelles persones ha fet possible la meua, aquesta mirada d’ara, aquest paisatge que contemple en despertar-me, aquest secret que ho embolcalla tot i ho acaricia a la seua manera. L’enigma de cada vida humana. La meravella de tot plegat, ànimes i pedres i turons i arbres i vinyes. El misteri.

En la seua varietat líquida, el podeu trobar a la cooperativa de Gratallops.

En plural, és l’indret on es perden els ulls del Jimi.

El nom de Ravel sorgí en les converses prioratines arran de la història del brigadista que he esmentat en l’entrada Amèrica. Un brigadista que era pianista i que perdé el braç en la Guerra Civil. Això ens causà una certa commoció. Com t’ho fas, si perds un braç i ets pianista? Algú, trobe que la Xènia Dyakonova i la Roser Vernet parlaren d’una peça de Ravel, Concert per a la mà esquerra, composta expressament per a Paul Wittgenstein, un pianista austríac que també havia perdut el braç dret a causa de les ferides sofertes en una guerra, en aquest cas la Primera Guerra Mundial. Això devia trasbalsar Ravel, que havia volgut allistar-se en l’exèrcit quan es declarà la guerra i que havia estat rebutjat perquè era baixet, encara que finalment l’acceptaren com a xofer de camions. No cal explicar qui era Ravel, però dos fets de la seua vida em fan volar la imaginació. Un és que l’any 1925, l’any del naixement de ma mare, un punt de referència en la meua concepció del temps i de la història, Ravel féu cinquanta anys, i aquell any s’estrenà la seua òpera L’enfant et les sortilèges, una fantasia lírica sobre un llibret de Colette, una autora que m’estime des de la joventut. De manera que ara, Ravel i Colette naveguen junts en el meu imaginari. L’altre fet que m’esperona a escriure alguna història, és la seua gira pels Estats Units l’any 1928. Allà, Ravel va conèixer George Gershwin, perquè li agradava el jazz i admirava molt la música del novaiorquès. De manera que potser, i dic només potser, coincidiren en algun club de jazz, en alguna sala de música, aquell compositor famós en el cim de la seua carrera i un xicot que tocava el piano, que devia ser molt jove encara, un xicot que ignorava que el camí de la seua vida el duria al Priorat, que no sabia que perdria el braç ni que aquell home, a qui tots saludaven amb respecte perquè era un compositor francès d’anomenada, havia escrit una peça per a algú a qui ell s’assemblaria en la pèrdua, anys a venir.

En volia parlar, del reble, de les pedres petites que el conformen, de com és necessari perquè els marges no caiguen, de les formes humils i minerals, de la seua essència perdurable. Volia fer una comparació, entre el reble i la gent modesta, discreta, senzilla: la gent necessària perquè el món no s’esfondre. Volia anar del reble a la pedra i en la pedra, expansionar-me. Contar que les pedres són com els ossos de la terra i que totes en conformen l’esquelet. Parlar de la seua durabilitat, de com representen el cosmos en la seua totalitat. Esplaiar-me amb la porta de la cova d’Alí Baba, una llosa immensa sense pany que només s’obri amb paraules. Parlar dels patrons del meu poble i de tants altres pobles de llauradors, els sants de la Pedra, Abdó i Senén. De com s’invocaven per salvar les collites de les pedregades. Volia discórrer sobre les pedres sagrades, les que fan monument o altar, sobre les pedres màgiques i les pedres precioses, sobre la pedra oculta, la pedra filosofal, la matèria primera. De les seues formes infinites, de la memòria oculta, del seu passat modest i insigne alhora. I en tirar mà dels meus per acostar-me als mots més justos, els versos d’Estellés em cusen la boca amb fil d’empalomar. Qui, sinó ell, amb l’inici del Llibre de les pedres ho podia dir millor?

Temps condensat, reconcentrat o síntesi
dura del temps, carnal, assuavida
per tots els temps, cantelludes cabòries
d’uns anys obscurs, de segles remotíssims,
grapats de temps, oh pols acumulada.

L’animal que portava el pare de l’Andrea al tros que tenia prop de Guiamet.

El lloc és la gent. Abans de la meua estada al Priorat, Rússia era per a mi, sobretot, Sant Petersburg, i d’allà, Anna Karenina i els germans Dmitri, Ivan i Alioxia Karamàzov. Era el pensament de la mare de Txékhov, de qui l’escriptor devia heretar l’amor per les contalles, i era, des que en coneguí l’existència, la magnífica senyora Nancy Prince, una afroamericana nascuda lliure el 1799 a un poble de Massachussets que visqué a Sant Petersburg quasi nou anys, on el seu marit, negre també, treballava en la cort d’Alexandre I. La senyora Nancy Prince, que no morí de miracle a causa de la inundació que va devastar la ciutat la tardor de 1824; la dona negra que muntà un taller de costura en aquella ciutat; la senyora que, per problemes de salut, tornà als Estats Units el 1833 i encara féu més viatges i escrigué un llibre on relatava part de la seua vida. Històries com aquesta sempre em regiren per dins, perquè me n’adone de la meua ignorància, de la facilitat de caure en els tòpics, de l’emmudiment que ha entelat la història de les dones, més encara si eren pobres, més encara si eren negres. Quan les meues iaies encara no existien en el pensament de Déu, la senyora Nancy Prince ja es passejava per la ciutat de Sant Petersburg, n’observava els costums i prenia notes que després abocaria en un llibre. I aquells carrers que ella va transitar, fa tants i tants anys, són els carrers de la infantesa de Xènia Dyakonova, companya d’aquesta aventura prioratina. El lloc és la gent. I ara el Priorat serà també sempre tot això, la consciència de la meua ignorància, la mare de Txékhov, la riuada de Sant Petersburg que associe inevitablement amb els relats de ma mare sobre la riuada que assolà el meu poble més de cent anys després, la riuada de València un poc més tard, el policia que fiu viure en un conte per a esbrinar un assassinat enmig d’aquell fangar. El lloc és la gent i el Priorat ha esdevingut una festa de sinapsis neuronals. Coets borratxos que esclaten dins el meu cap i agafen camins inesperats. L’origen: una anotació a la meua llibreta. Algú (Teix, potser?) explicà que algú altre havia dit una vegada que Rússia devia ser com dos Priorats grandiosos.

La del Priorat és arterial. Va del cor a les extremitats. Aquesta sang és difícil d’estanyar. És la classe de sang que plora la clau de la porta prohibida en el conte de Barbablava. En la rondalla, la protagonista intenta que la clau deixe de sagnar mitjançant les teranyines, la cendra o el foc, remeis de la medicina popular. Però això no serà suficient. Li caldrà contemplar tota aquella mortaldat que ha trobat al soterrani i afrontar la força destructora que l’ha causada per a continuar vivint. Al soterrani del Priorat, també n’hi ha molta mortaldat. N’hi hagué molts morts durant la Guerra Civil. Morts d’arreu del món, degut a la presència de les Brigades Internacionals. Hi hagué hospitals de sang, que no són sinó hospitals provisionals en un punt convenient proper al lloc on es desenvolupa l’acció bèl·lica. Un d’ells al Molar, a la Mina Lussa, on s’hagué de desmantellar l’escola laica, gratuïta i modèlica que era un bé de Déu per a la canalla de l’entorn. Un altre en la balma anomenada de Santa Llúcia, a prop de la Bisbal de Falset, un indret amb protecció natural. Allà, vull imaginar que, juntament amb tots els remeis que usaven els metges per detenir aquelles sagnies, alguna teranyina antiga devia fer també el seu fet. La sang que banyà aquell territori s’ha de contar. Es conta. Perquè contar, recordar, fer memòria, és una manera de guarir les ferides de la terra i de l’ànima. Potser encara corre aquella sang, per les arrels dels arbres i les vinyes tot deixant un regust sagrat en el seu vi.

El lloc on les persones que treballen la terra hi posen cor i ànima, com ara molts prioratins.