Elisenda Roca Palet

Vernissos, tints, colorants, ceres, gomes, laques, fustes, vímet, farciment, pols, pintures, cavallets, adhesius, pinzells, guix, paper de vidre, tornavisos, draps de cotó, fregalls d’alumini, punxó, serjants, espàtules, tisores, diaris vells, armaris, cadires, butaques, calaixeres, serradures, una antiga serra de marqueteria amb pedal, pols de fusta. Aquestes, i d’altres que vam veure al seu taller, són les armes de la Maria per lliurar la batalla contra el temps que ha envellit, ennegrit, corcat, foradat, esquerdat, trinxat, el llegat mobiliari de moltes famílies. Ella, amb ofici i passió, els retorna la seva aparença. Ara bé, la millor prova d’artista de la Maria és la seva filla que, pels rastres juganers que va deixar al taller, sembla haver heretat el do de la mare.

M’agrada l’espurna de llum que brilla als seus ulls. M’agrada el seu somriure i també la cara de no ser-hi tota que fa quan baixa a esmorzar.

M’agrada la seva espontaneïtat i la seva rapidesa en la resposta. És una fura, com diria la meva àvia, quan parlava d’una persona desperta, amb curiositat per saber, per descobrir, per conèixer. L’únic punt flac que em va confessar i vaig veure és la seva aversió a les corbes. Pujant cap a la Morera de Montsant, va resistir com una campiona. L’Anna conrea en la seva vida dos mons: el rural i el de ciutat. Poeta, articulista, narradora, gran conversadora, val la pena tenir-la a prop: guanya en la distància curta i amb una copa de vi del Priorat. Llegir-la és sentir la seva veu, una veu d’alta literatura.

Enamorat de la seva terra, de la seva família, dels seus amics, ens obre les portes de casa seva amb generositat i amb un arròs que faria empal·lidir els grans arrossers de categoria. Des de ben petit, ha estat a prop del terreny que estima i encomana aquesta estimació i l’orgull de ser de Porrera. Al seu costat, trigues ben poc a sentir-te part del seu poble i la seva gent. El cap li bull d’idees i projectes propis i per a la comunitat. Tot i el seu posat tímid se’l veu amb una força imparable. Potser ho dona una orografia difícil, amb costers complicats, que demana estar en forma per ocupar-se’n i fer-la fèrtil. Viure el Priorat a través de la seva mirada és aprendre a estimar aquesta terra.

Que no us enganyi el seu cabell enfarinat i les seves mans nuoses. Lo Lluís té l’energia i la il·lusió d’un vailet. És lo forner de la mongia a Escaladei. El seu forn fa olor a pa acabat de fer que, juntament amb l’aroma de la terra mullada després de ploure, és l’olor que més m’agrada. Ens rep amb un somriure sincer i una mirada enamorada de la seva terra i, de seguida t’ofereix vi de missa i ametlles per fer camí. I de seguida et fa enfilar, amunt, per a descobrir la terra que tant s’estima.

El seu perfil té rastres de grecs i fenicis. Com ells, va marxar per conquerir altres fites. Filla de família pagesa, va marxar de la Figuera per tornar a la terra que la veure néixer amb la saviesa adquirida dels estudis literaris. A ella li devem una jornada particular amb unes vistes extraordinàries i un dinar magnífic al Celler de La Figuera. Segur que, si s’ho proposa, la Júlia serà capaç d’arrelar bona literatura de collita pròpia.

Fer esdevenir germans, fer estimar-se com a tals, especialment en sentit místic. Unir, mancomunar. Quan dos pobles o més s’agermanen, adquireixen un compromís gairebé familiar, compartint sentiments, activitats, objectius comuns.

Porrera ja s’havia agermanat amb Porreres, Mallorca. A la Festa Major de l’11 de novembre de 2017, Sant Francesc d’Assís, Porrera i Verges s’agermanen. I en aquest agermanament hi té tot a veure Lluís Llach. El pare del cantautor és de Verges i la mare és de Porrera. En Lluís ha fet la revolució social del vi, la repercussió del renom i la redescoberta del Priorat, amb botelles de bons preus que arriben als pagesos, la capitalització del món agrari i una perspectiva d’èxit.

En els parlars nord-occidentals, en el parlar tarragoní, en tortosí, en alguerès i en algunes comarques valencianes encara es mantenen les formes antigues lo (en plural, los) de l’article definit masculí. Cal reivindicar “lo”!

Pere Joan Barceló i Anguera va néixer a Marçà l’any 1682 i va morir a Breisach el Vell el 3 o 4 de setembre del 1743. Va ser un soldat fuseller de muntanya, primer a les ordres del seu pare i després va arribar a capità sota el comandament del coronel Antoni Vidal. Va ser guerriller i partidari de la causa austriacista durant les guerres de Successió i de la Quàdruple Aliança. Si en comptes de ser prioratí hagués estat nascut a Arizona, no tingueu el més mínim dubte que John Wayne hauria protagonitzat més d’una aventura posant-se a la pell d’aquest soldat al Far West. Era alt, ben plantat i, si fem cas dels retrats i les escultures, Carrasquet té una tirada a Kit Harington i, ja posats a fer el càsting amb un actor més proper, a Quim Gutiérrez, Oriol Pla i, per interpretar la seva maduresa, Abel Folk.

Tot i ser analfabet, l’home es va espavilar ben aviat per fer-se entendre en diferents idiomes ja que, fugint dels seus perseguidors, va creuar fronteres que el van dur ben lluny del Priorat: primer a terres del Rosselló, després a Viena, a Mugdia (Hongria), més tard a Nàpols, sempre enrolat en tropes i lluitant, per acabar morint en combat als 63 anys a Breischac el Vell, una illa fluvial del Rin, actualment territori alemany. Per què li deien Carrasquet? Bé, diguem per començar que segons les cròniques apareix com a Carrasquet però també Carrasclet o Carrascot. El noi, que provenia d’una família de moliners i carboners del Molí d’en Barceló, o d’en Xacó a Marçà, parròquia de Capçanes, fou batejat Pere Joan. Però com passa a pagès, en Pere Joan el van posar a treballar de carboner de carrascles (carbó d’alzina) i, com que era el petit de casa, el van batejar familiarment com a Carrasclet. Sobre la seva amorosa en sabem poc, per no dir res. És clar que amb tanta guerra, conquesta, empresonaments, fugides, combats, massa temps per enamorar-se, casar-se i tenir descendència no n’hi va quedar. En tot cas, si algú en vol saber més, d’aquest lluitador del Priorat, pot consultar els llibres que n’han escrit na Margarida Aritzeta, l’Andreu Sotorrra i na Goretti Barceló. O bé anar a la Biblioteca de Catalunya on trobarà les dades històriques d’aquest personatge mític en un manuscrit de Francesc de Castellví i Obando que, sembla ser, es va entrevistar personalment amb Pere Joan Barceló.

Vermell robí, vermell cirera, granat, porpra, vermell sang, òxid, mora, vermell maó, vermelló, morat, rosat, violeta, gerd, bordeus, rosa pàl·lid, salmó, vermell carbassa, corall, maduixa, rosa clar, rosa pell de ceba, blanc trencat, cru, groc, groc llimona, groc pàl·lid, groc palla, coure, groc verdós, ocre, iode, ambre, acerat, daurat, caoba, ivori, nacre, or vell. Aquests són els colors del vi.

Descobrir l’interior de l’ermita de les Pinyeres gràcies als llums de les llanternes dels nostres mòbils va ser una experiència gairebé mística. De dalt estant, la Mare de Déu contemplava, atònita, com unes cuques de llum exploraven el seu territori. Vam esquinçar la foscor amb espurnejos brillants, mentre les ombres ballaven i la Verge i el nen somreien.

Quan en Jonàs Macip era un nen, corria amunt i avall per un coster, ara ple de raïm. Però, abans, era una vinya d’avellaners. Així va ser com, de ben petits, eren capaços de reconèixer cada feixa, cada roqueret, s’arrelaven a la terra, mentre anaven plegant avellanes a mà: replanant una mica, traient les pedretes i fent una baraneta a baix per tal que frenessin les que hi queien, rodolant. La canalla coneixia molt bé tot lo relleu perquè el vivien de ben a prop. És una fenya pacient i especial plegar avellanes. El petit Jonàs va aprendre a conèixer lo territori, jugant, agenollant-se i tocant la terra per plegar avellanes.

Homes i dones de totes les edats
seleccionant amb cura el raïm
amb la destresa de les seves mans.
Tant se val d’on soc, d’on vinc.
Fent aquesta feina, tots a una, units,
som com germans.

Un retrat d’en Quim Soler penja emmarcat a la paret de la sala de lectura del Perxe. L’artista sabia el que es feia. El retrat té força. Dibuixat amb llapis sobre fons blanc, mostra l’escriptor amb gest pensatiu. La mà, aguantant la barbeta, li tapa la boca concentrant la potència de la seva mirada concentrada, reflexiva, potser preocupada. Qui va fer el retrat? El propi Quim Soler? No se sap.

*Avís: Aquesta entrada es destruirà quan se sàpiga qui és l’autor del retrat.

Sense sarments,
orfe de pàmpols,
cap circell,
buida d’arrels,
ni un raïm,
només la soca
emmarcada,
sortint de la paret,
il·lustra el moviment.

També, eixida, badiu, clasta, clastra o claustra. Espai clos i descobert a l’interior o en un costat d’un edifici.

El pati del Perxe es troba al darrere de la casa. Una parra acolorida de tardor, amb fulles verdes, grogues, ocres, vermelles i morades, s’estén sobre la taula per a vuit persones, o més, si s’arramben. A terra, còdols de totes les mides coberts per un entapissat de fulles. Un lledoner emperpalat i d’alta capçada, desobeeix les dues característiques que ha de seguir un arbre d’aquesta espècie: no fa lledons i les seves arrels no són verticals, sinó que s’estenen cap a la canonada del subsol, buscant aigua i aixecant les rajoles. La Roser Vernet l’ha sentenciat i és probable que aviat no hi sigui. Escampades aquí i allà, tot un seguit de cadires de diverses formes, colors i materials, són testimoni de grans trobades i reunions: de plàstic blanc, de tisora verda, de seient trenat i braços metàl·lics, una butaca de canya i l’estructura sense lona de la cadira Butterfly, de BKF (creada el 1938 pels arquitectes Bonet, Kurchan i Ferrari, fundadors del col·lectiu argentí Grupo Austral)

Per terra, distribuïts capriciosament, cistells i testos amb cactus, àloes i altres plantes crasses, i geranis i rosers. De nit, dos fanals projecten una llum groguenca pintant uns cercles definits a la paret. Un vell palmó dins uns argadells testimonia una celebració que encara perdura i la presència d’un infant que, segurament, avui ja s’afaita. A través de les persianes alacantines es filtra al pati la claror de l’acollidora sala de lectura.

Converses càlides en una nit freda. La lluna ens observa.

Lloc cobert amb columnes o pilars de sosteniment; cada obertura entre dues d’aquestes columnes o pilars. Porxo o porxe.

Acollidora casa al Molar, amb un gran porxo que protegeix de les inclemències del temps part del carrer, alhora que comunica dues cases. El Perxe és el nom que rep la casa que administra sàviament la Rosa Vernet i on es troba el Centre Quim Soler.

Estat de la terra, resultat d’una ploguda, que la fa particularment apta per a sembrar-hi i treballar-la. Grau d’humitat d’una terra, que fa que estigui en condicions òptimes per treballar-la.

Nom d’una de les cambres del Perxe, al Molar. És l’habitació que em va tocar, després de triar-la a cegues, collint un dels paperets amb els diferents noms escrits, que ens va oferir la Roser Vernet. Amb les parets de color préssec, domina la cambra un llit de matrimoni amb un capçal de ferro forjat i policromat, ple de flors, on s’hi dorm de meravella. Just al davant, una finestra dona a l’entrada de la casa. A banda i banda, una agradable llum difosa surt de dues velles teules allargassades.

Absència del brogit artificial de màquines contaminants i veus cridaneres. Espai sonor en blanc només tacat per algun lladruc o miol, per la suavitat de la brisa, el refilar dels ocells o el fru-fru de les fulles grimpaires de la vinya.

Beguda natural que s’obté de la fermentació alcohòlica total o parcial de most de raïm sa i madur.

Les vinyes del Priorat
amb llicorella i arenes
han arrelat.
Si pageses i pagesos
bé les han cuidat
fan raïm de qualitat.
Aquests raïms,
transformats a la bodega:
primer en most, després en vi.
Aquest vi,
en botes es posarà
per poder envellir
i embotellar.
A la taula, destapar,
a la copa, mirar, fer-lo voltar,
olorar, decantar i fer-lo plorar,
al paladar i gustar.

Poema d’en Pere Rofes, artista del ferro i poeta prolífic

El que es fa establint una relació íntima i passional entre el territori i el pagès viticultor. L’elabora una família per a consum personal i per compartir amb els amics. No pot competir en quantitat de producció però sí en qualitat, diversitat i singularitat. No hi ha uniformitat en aquests vins. Cada producció és diferent a cada casa.

La vida és dolça
si un té sort i la sap manejar.
La mort és fosca,
no es pot il·luminar.
La vida és curta o és llarga,
a la mort tant se li fa:
la mort sap esperar.
La vida tota sola,
amb pressa o a poc a poc,
a la mort buscarà.
A la fi, la trobarà.
La mort sap esperar.

Poema d’en Pere Rofes, l’artista del ferro, a Cornudella de Montsant