Teresa Roig

El primer que a un li passa pel cap en conèixer la Montse són tots els clixés sobre el que se suposa que ha de ser un ermità: una persona seriosa, de posat greu i profund, amb una presència formal i solemne. Però en veure-la, un diria que, enlloc d’una monja, el que té al davant és un curiós espècimen, barreja de misticisme i humanitat a parts iguals, que s’amaga dins l’embolcall més pintoresc i mundà que un pot imaginar-se. És clar que, de nou, com en la natura i en la gent del Priorat, les aparences enganyen. I sí, ella és una religiosa... diferent: xerraire, divertida, riallera, un nervi —o més ben dit un cul inquiet—, pròxima i distant alhora, arrugada pels anys de fora, i com un nen, plena d’alegria i innocència per dintre. Fa més de trenta anys que va decidir allunyar-se del món per fer la seva feina, per poder tenir-ne una visió més completa, que li permetés ajudar els altres, a la seva manera. Amb amor i confiança, lliure de judicis i recels. I ho aconsegueix. En dono fe.

Si hagués de definir el segon adalil d’aquesta edició del Priorat en persona amb una sola paraula, aquesta seria senzillesa. En Cosme transmet la naturalitat d’un home planer, honest, amable i directe; en definitiva: que és autèntic. A través d’ell un pot apropar-se a la naturalesa, reprendre aquella connexió amb la terra que ens fa més humans; la mateixa connexió que va dur-lo de nou a fer de pagès com ho havia fet als dotze anys, i que ens permet recordar el valor de les coses —aparentment— insignificants, d’allò que passem per alt o donem per fet i que, en realitat, és un petit miracle. Com una pastanaga. O com l’aigua que brolla d’una deu... Perquè sota les aparences del que és més humil, de la simplicitat més pura, s’amaguen els misteris de tot l’univers. I així és en Cosme. Transparent i discret, com aquella font enmig del bosc que va descobrir-nos.

D’entrada el quart i darrer adalil sembla un home plàcid, serè, com un mar en calma. Els seus gestos, la seva veu, transmeten una pau interna que es reflecteix en el seu posat. És on ha de ser; ho sap. I aquesta certesa, la satisfacció i la plenitud de qui ha trobat el seu lloc al món, l’envolta. Però —tornem-hi: l’aparença de tranquil·litat s’esvaeix ràpidament en descobrir la seva obra. Igual que en capbussar-se al fons de l’oceà i veure’n el tràfec vital que s’hi amaga: un univers paral·lel al de la superfície. Darrere les portes del seu taller o dins de casa, com en la seva mirada o en les paraules, s’hi fan evidents les aigües agitades que el rauen; com en les seves creacions tan humanes i, alhora, tan frec a frec amb la natura... Perquè en Miquel, art-terapeuta i escultor, és un home inquiet, imaginatiu, analista incansable i observador minuciós; un Indiana Jones a la recerca de la veritat i de la bellesa... Resumint: un artista.

Es creu popularment que les eines d’un escriptor són el paper, la ploma i, o en el seu defecte, l’ordinador. Però no és cert. I en el cas del Toni, aquest clixé cau pel seu propi pes. Però no sols perquè no sigui amant de la típica llibreteta de butxaca per prendre notes, sinó per la seva mirada. En ell, resulta una evident eina de treball. Per la forma d’examinar les coses, amb els ulls ben oberts, curiosos i afamats, i en les espurnes que desprenen en fer algun descobriment. És com si, per dins, encara fos un nen. Un infant que necessita tocar i sentir-ho tot en primera persona, esplaiar-se en el que li és desconegut, a fi de desxifrar-ne els misteris; alegre, aventurer, d’esguard net i amb la capacitat de sorprendre’s intacta; eixelebrat, directe, ingenu i cruel alhora... com tots els nens, vaja. Però en gran.

De totes les característiques i adjectius que descriuen la nostra primera adalil, el que millor li escau és la dignitat. En ella, els estereotips de la vida al camp cauen pel seu propi pes, ja que la Carme és molt més que tota una senyora de cap a peus, gentil, elegant i somrient. La Carme representa un tipus de dona dels que no abunden, una dona avançada al seu temps: presidenta —i no secretària— d’una cooperativa vinícola, quan aquesta era formada exclusivament per homes; pionera a reivindicar els drets i les excel·lències dels vins del Priorat; pagesa des dels catorze anys, que ja veremava amb la família i fins a dia d’avui, que amb seixanta-set encara no ha deixat de lluitar per la seva terra, per aquells ceps de vuitanta anys que l’han vist créixer; pertanyent a una generació de dones orgulloses i arrelades als seus orígens; optimista, generosa, incansable... Sempre tocant de peus a terra, sempre amb un somriure als llavis.

1. Vi amb DO Montsant, existent en negre del 2009 o blanc del 2010 criances, producte del celler que porta el mateix nom i que es caracteritza per reivindicar la viticultura tradicional, fugint de l’intervencionisme tecnològic per permetre que les vinyes expressin lliurement les pròpies qualitats de forma innata.

2. Característica implícita en el cant improvisat de L’estaca, gentilesa d’uns espontanis transeünts pels carrers de Porrera, en veure passar el seu cantautor.

Substantiu masculí que acompanya les fideuades o la carn a la brasa i que s’utilitza també per guarnir frases fetes del tipus: Això és psicològic, com l’allioli; si penses que es talla, es talla.

1. Éssers pertanyents a la nebulosa d’Antocianina, a qui els agrada molt el vi, i que només els enòlegs experts saben reconèixer.

2. Persones d’avançada edat —altrament dits ancians— que porten per nom de pila Anton.

1. Gènere d’arbres caducifolis de la família de les aceràcies (Acer sp), de flors verdoses agrupades en ramells i de fruits en disàmara. [GDLC]

2. El nebot de la Roser Vernet, mestressa i amfitriona de la casa rural El Perxe, sòcia fundadora del Centre Quim Soler i organitzadora del Priorat en persona.

3. Amb t, el protagonista no humà del film de terror aquàtic més conegut dels anys setanta.

1. Roca que sobresurt d’un pendent muntanyós i que forma una cavitat al dessota, no gaire pregona, en la qual penetra la claror, altrament anomenada bauma.

2. En plural, carrer de Barcelona que porta el primer cognom d’un conegut teòleg català, pronunciat amb un dialecte barceloní d’allò més accentuat.

1. Tros de terra plana conreada, limitada per rases, rengles d’arbres o marges. [GDLC]

2. Que no és coster.

Tros o un poc (de menjar).

bocinets m pl Dolç típic del Priorat, semblant a un brioix i cobert d’una fina crosta de sucre, amb misterioses propietats addictives. Se’n desconeix la data de caducitat, ja que el seu consum és factible tant el mateix dia, en una versió tendra i irresistible, com l’endemà, per exemple, sucat amb vi ranci.

3. Orquestra popular d’instruments d’aire, formada per la Rapa, la Pellofa, la Polpa i el Pinyol.

1. Home que ven cabassos.

2. Individu que no escolta o que fa un cas com un cabàs a tot el que li diuen.

Cabassers (o Cabacés) Municipi de la comarca del Priorat (província de Tarragona). No és Capçanes. (Origen de confusió i paral·lelisme dimensional amb el famós acudit de l’humorista Eugenio, que condemna els visitants a conèixer ambdues viles, per així poder respondre quan li preguntin per una o altra «també, també».)

1. Rodella de drap, cimolsa, teixida d’espart, de palma, etc., que hom es posa al cap per portar un pes o que serveix per a posar-hi les olles, les calderes, etc., quan hom les treu del foc. [GDLC]

2. Gorra de cop. [GDLC]

3. Del llatí, Cap sana in corpore sano.

Capçanes Municipi de la comarca del Priorat (província de Tarragona). I vegeu Cabassers (el poble i la definició) sisplau.

1. Varietat de vinya conreada al Principat de Catalunya (principalment al Priorat), que produeix un raïm compacte, de gra esfèric.

2. Raïm o vi elaborat amb aquesta varietat de vinya.

3. El que no és garnatxa.

1. Fruit del castanyer. [GDLC]

2. El que et pot caure al cap si poses els peus en remull a la font de l’ermita de la Foia. (Vegeu l’entrada ermita de la Foia.)

3. El que no et passaria si duguessis una capçana.

4. Topada o cop donat al cap amb la mà; castanyot.

1. Capacitat que té un receptor de captar senyals radioelèctrics en una zona geogràfica dotada de la infraestructura necessària per a aquest fi. [GDLC]

2. Tema de conversa recurrent entre pixapins i trepitjafarigoles, mòbil en mà, durant les excursions per la muntanya. Per exemple: «Jo sóc de (tal operador o companyia telefònica) i tinc una ratlleta.» «Ah, doncs jo sóc de (un operador o companyia telefònica diferent) i tinc dues ratlletes!» I així fins a l’infinit.

1. Les pedres que cobreixen la façana de la casa senyorial de la mina Eugènia de Bellmunt (en la imatge) i que anaven a buscar les dones del poble per guanyar-se uns cèntims.

2. En singular, colze que fa mal.

1. Que fa pendent.
2. Adjectiu característic del paisatge del Priorat, font d’inspiració de les obres orgàniques de l’escultor Miquel Lligadas.
3. Que resulta car o difícil.
4. m No és un bancal.

Deliciosa especialitat culinària del restaurant Fonda La Figuera, de la Figuera. (En la fotografia, acompanyada per patates de festa major, un altre dels plats típics de la casa.)

1. Pas previ indispensable en l’acte de la reencarnació, propi d’algunes religions com per exemple la budista o la hinduista.

2. Tema de conversa i debat que brolla de forma inesperada com l’aigua dels Tollets. (Vegeu l’entrada Tollets, els.)

Acció pròpia del vi que representa l’alliberament de les seves impureses.

Equivalència econòmica a la paga diària que se’ls feia als miners de Bellmunt a final dels anys cinquanta, per una jornada laboral d’entre sis i vuit hores, i que va donar lloc a la dita popular que anomenava la zona com «la terra del dòlar». L’import corresponia a unes 60 pessetes, que contrastaven amb les 30 que guanyava un pagès treballant de sol a sol.

1. Formatejar ceps amb l’ús de filferros i que, en el cas de certes finques costeres abandonades, dóna lloc a l’argument per a una pel·lícula de terror camperol de tipus sanguinari. O, segons afirma l’adalil i pagès Cosme Guinau, motiu pel qual «algun dia hi haurà una escabetxina de senglars i excursionistes».

2. pron Enfilar-se o estar dalt de la parra; no tocar de peus a terra.

1. Aquell que havent decidit viure allunyat del món, és capaç de tenir-ne una visió més completa i propera que la majoria.

2. Montserrat Domingo, amfitriona resident i cuidadora des de fa més de trenta anys de l’ermita de Sant Joan de Codolar de Cornudella de Montsant.

3. Okupa muntanyenc exempt d’oposicions.

Ermita de Cabassers que porta aquest nom, situada vora una deu... o a l’inrevés. (Igual que en el cas de la gallina i l’ou, es desconeix què va ser primer: si la font o el santuari.)

1. Títol del poema que va escriure-li a Miquel Lligadas la seva mare, on vaticina que algun dia tornarà al seu poble i que l’estimarà tant com ella.

2. El que fa que se’n vagi la llum i la por faci acte de presència. (Per exemple, el que hauria succeït a casa de l’adalil escultor si, després d’explicar-nos certa història fantasmagòrica, ens haguéssim quedat a les fosques... potser. Bé, era una possibilitat.)

1. Expressió popular d’etimologia paraulòtica que s’utilitza de forma oral, i que, en cas d’utilitzar-se per escrit, alguns correctors tendeixen a convertir en un riu de Catalunya, afluent del Ter, anomenat Onyar (per exemple, el corrector dels siFons) amb el qual no s’ha demostrat encara cap relació oficial.

2. Acte de finir propi dels objectes inanimats que, en la majoria dels casos, precedeix la sentència que diu: això, ja ho pots fotre al riu.

Apreciar de forma especial una persona o cosa. Per exemple (com en la declaració de la foto, a la dreta del vidre, en forma d’adhesiu): «Jo estimo el Molar.»

1. Allí on un penja l’hàbit, els estudis i el que faci falta.

2. Allí on no es recomana fer la becaina, ja que es diu que té l’ombra negra i que aquells qui gosen dormisquejar-hi a sota, es lleven amb mal cos. (Vegeu també l’entrada migdiada.)

La Figuera Municipi del Priorat que és com la Torre Eiffel: vagis on vagis de la comarca, sempre el veus.

Fonda la Figuera Restaurant fonda del poble abans esmentat. (Vegeu també les entrades cresta i light.)

Mineral que, encara avui, en petites dosis, pot trobar-se a la mina Eugènia de Bellmunt.

1. Raïm, vinya i vi anomenats també granatxa.

2. El que no és carinyena.

4. Si hagués de definir el segon adalil d’aquesta edició del Priorat en persona amb una sola paraula, aquesta seria senzillesa. En Cosme transmet la naturalitat d’un home planer, honest, amable i directe; en definitiva: que és autèntic. A través d’ell un pot apropar-se a la naturalesa, reprendre aquella connexió amb la terra que ens fa més humans; la mateixa connexió que va dur-lo de nou a fer de pagès com ho havia fet als dotze anys, i que ens permet recordar el valor de les coses —aparentment— insignificants, d’allò que passem per alt o donem per fet i que, en realitat, és un petit miracle. Com una pastanaga. O com l’aigua que brolla d’una deu... Perquè sota les aparences del que és més humil, de la simplicitat més pura, s’amaguen els misteris de tot l’univers. I així és en Cosme. Transparent i discret, com aquella font enmig del bosc que va descobrir-nos.

Fada enrinxolada que, al Priorat, ha bescanviat vareta màgica per càmera, sense valorar els maldecaps que aquest canvi implica, com haver d’aconseguir carregadors de bateries, per exemple.

1. Anglicisme d’allò més útil per justificar i/o eludir els excessos alimentaris.

2. Característica inherent de tot el menjar que es consumeixi en qualsevol punt del Priorat, ja sigui en restaurant, casa particular o rural, al matí, migdia o nit, des dels entrants fins a les postres.

Forma que pren una gota de vi quan, provant de fugir de la seva nova gàbia de cristall, regalima per les parets de la copa, fins a caure de nou en la desesperació, evidenciant la tristesa que l’envaeix just abans de ser consumida.

Municipi del Priorat que, segons algunes teories, té l’honor de ser el mig del món, ja que és on Déu va posar el compàs per dibuixar la terra.

1. Allò que cadascú ha de trobar per si mateix i que encaixa perfectament amb les ambicions i necessitats vitals; el que fa que una persona pugui dir que és on pertany, on viu i on vol morir. (Miquel Lligadas i Montserrat Domingo dixit.)

2. Rar exemplar de llop ponedor, que cova i cria.

1. Acció d’alt risc i amb perill de mort, ja que segons una llegenda rural del Priorat, els turistes i visitants que intenten reposar una estona després de l’àpat de migdia (especialment si ha estat una menja abundant), perden l’ànima i queden atrapats per sempre en els llimbs de les pedres de la comarca. (En la imatge superior es poden apreciar les siluetes d’alguns aventurers que van pagar cara la seva gosadia.)

2. El que no pots fer si participes en el Priorat en persona si vols veure tot (o gairebé tot) el que la comarca té per oferir en quatre dies. (En la foto, un dels moments de repòs més semblant a una migdiada a l’ombra. O, hauria de dir a les ombres...?)

3. El que no pot fer-se mai sota una figuera a risc d’alçar-se amb mal cos, ja que l’arbre en qüestió és conegut per tenir l’ombra negra.

Gegants covards i vils criatures malèfiques a les quals ja es referia Don Quixot en les seves memòries. (En la fotografia, alguns espècimens a Prades.)

1. Remei tradicional per a guarir cops i ferides, que s’obté a base de flors d’hipèric o herba de Sant Joan (anomenada així per la data en què ha de collir-se), macerades en oli d’oliva a sol i serena durant quaranta dies.

2. Un dels productes artesans que prepara l’ermitana Montserrat Domingo.

3. Cura d’urgència que va necessitar Don Quixot, a l’engròs, després d’enfrontar-se als molins.

1. Fulla grossa i palmada, com la de figuera o la de plàtan. [GDLC]

2. Heus en la fotografia (utilitzats a mode de camuflatge per Roser Vernet) dos exemplars corresponents a les varietats de vinyes de garnatxa (a l’esquerra) i de carinyena (a la dreta).

3. El que hom es posa a cada peu per anar a caminar o córrer.

1. Tema de conversa alternatiu i pseudofutbolístic que durant una animada sobretaula fa saber a tots aquells interessats dues coses: primera, que els jugadors del Barça Messi i Bojan tenen avantpassats que es tocaven (enteneu tocar-se en el sentit més ampli de la paraula); i la segona, que en cas de disposar d’un cognom popular i ser interrogat si s’és o no familiar del personatge conegut en qüestió, la resposta a donar ha de ser: «Que jo sàpiga no, però segurament sí.» (Sara Bailac dixit.)

2. Motiu d’incògnita, generacional i generalitzada, que assetja els participants del projecte Priorat en persona quan, tot passejant per Bellmunt, després de sentir el rèquiem de Mozart a tot drap per la megafonia del poble, descobreixen que ha finit un veí que comparteix cognom per duplicat amb la càmera del projecte. (Coincidència o...?)

Allò que hom penja als estenedors del portal de casa, quan no té roba per assecar i que els turistes xafarders fotografien.

1. Treballador assistent en l’art culinari que en alguns entorns televisius també s’anomena Mindundi.

2. Aquell qui, en general, per no tenir edat per treballar dins de la mina Eugènia de Bellmunt, feia tasques complementàries i puntuals a l’exterior o exercia com a aprenent.

Municipi del Priorat que acull l’acte de cloenda de la segona edició del Priorat en persona, amb la presència i lectura de textos de Xavier Amorós. (En la imatge, un moment del recital de fragments de l’obra de Quim Soler a càrrec de Jordi Jané i acompanyament musical de Marta Cardona al violí i Nàyade Martínez al violoncel.)

1. Raïm despullat de grans. [GDLC]

2. Nom de pila d’una illa de Pasqua, de cognom Nui.

3. v tr Que talla els cabells molt curts.

rap m Estil musical poètic d’origen americà que consisteix a recitar rimes o fer jocs de paraules, també conegut com a hip hop.

1. Model de telèfon mòbil d’una coneguda empresa multinacional nord-americana que té per logotip una poma, i que dissenya i produeix equips electrònics i software. Entre els seus productes més populars hi ha també el siPots (anomenat així perquè gràcies a ell pots escoltar música en qualsevol lloc i moment) i l’iPa (una eina que ha revolucionat les fleques, els forns i les pastisseries).

2. En alguns moments, en especial quan no té cobertura o bateria, i sempre després d’enrecordar-te dels seus fabricants, s’anomena també noFon.

1. Atribut d’un dels versos més famós d’«El poeta del Priorat», Salvador Estrem i Fa, protagonitzat per Crist.

2. Sentiment que no acompanya mai l’ermitana Montserrat Domingo, ja que no l’atemoreix que algú piqui a la porta de casa seva a les tres de la matinada. És més: a la pregunta de «per què?» ella respon que «perquè no sabien que la porta està sempre oberta». (En la imatge, un dels assidus visitants de l’ermita de Sant Joan del Codolar, altrament anomenat escurçó.)

Éssers d’origen extraterrestre, que tenen el poder de restrènyer els teixits orgànics i que viuen camuflats en entorns rurals.

1. Ingredient principal del paisatge, matèria primera dels productes autòctons del Priorat i de la seva gent, amb molt de caràcter, com bé queda reflectit en la cita: Aquesta terra no és fàcil; si no hi entres, t’escup. (Roser Vernet dixit.)

2. Planeta al qual no pertanyen ni els tanins ni els antocians.

1. Medi transmissor d’idees filosòfiques que permet dialogar, amb un mateix i els altres, sobre si anem o venim, cap aquí o cap allà, i les múltiples interpretacions o perspectives dimensionals i religioses de la vida. (Vegeu l’entrada descarnar.)

2. Entorn aquàtic molt refrescant, freqüentat tant per locals com per forans, sobretot en èpoques caloroses, amb la diferència que quan uns hi van els altres solen marxar-ne.

1. Allí on si et trobes algú que no et saluda, pots trucar immediatament als Mossos d’Esquadra, per tal que vinguin i l’obliguin a dir-te hola. Perquè una cosa és que no et respongui la televisió o la ràdio quan hi parles, i una altra de ben diferent, que no ho faci una persona. (Anècdota i fotografia de Carme Simó al seu tros.)

2. Primera part d’alguns mots compostos per quòniam, beneit o babau, entre tants, que s’utilitzen per a qualificar individus especialment mancats d’educació (com, per exemple, aquells que no responen en ser saludats).

1. Esbargir-se alegrement, regalar-se. [GDLC]

2. Perdre l’oremus, la xaveta, o el seny.

3. Ambdues coses alhora, sobretot en nits boges.